Aquesta setmana, hem començat a telefonar a l'agència que ens lloga el pis per iniciar les gestions per deixar-lo. Ja és oficial, el pròxim 30 de juny, gairebé 3 anys després d'aquell 10 de setembre del 2007 en que em plantava tot sol al mig de l'Estació de Sants, finalitzarà la meva etapa "al sol de Barcelona". I és així principalment perquè si tot va bé, el 21 de juny posaré punt i final al meu treball i només dependrà de la comissió d'avaluació el fet de convertir-me en Enginyer Tècnic Aeronàutic (fins i tot a mi m'espanta veure'm amb aquest títol ja...).
Malgrat que deixe Barcelona per tornar a la capital de la meva terreta, una ciutat que tinc moltíssimes ganes de conéixer, on em retrobaré amb molts companys amb qui vaig perdre el contacte quan vaig iniciar la meva "aventura catalana", no puc evitar sentir un petit buit a dins de mi, una sensació que molts descriurien de nostàlgia, i és que m'agrade o no, he viscut la major part dels darrers tres anys en aquest gengatí entramat de carrers. En 3 anys he fet de Barcelona, la meva segona casa.
Així que sense poder evitar-ho, em senc com un dia com avui d'aquell 2007, com aquell que és conscient que el període que li ve ara, és un període de comiats. Aquesta setmana però, he tingut el primer, m'he acomiadat d'una Barcelona diferent, una Barcelona especial, totalment transformada, la Barcelona del Barça.
Una de les tantes coses que em van sorprendre quan feia les primeres passes per la ciutat, era el fort sentiment que unia a tots darrere del Barça. Com el simple fet que jugara el Barça els feia tenir la ràdio posada al mòbil en meitat de classe, o era la raó perfecta perquè algú digués d'anar al seu pis a veure'l tots junts, o per sortir de classe mitja horeta abans perquè "l'horari de Champions no perdona", o simplement per veure'ns a un bar, sopar, patir i vibrar amb el futbol. El primer any, la temporada del Barça va ser nefasta i tampoc vaig notar en excés estar vivint a la meca del barcelonisme. Pero l'any passat tot va ser diferent. Recorde baixar fins a Vilanova i la Geltrú per veure els vuitens de la Champions a casa d'en Lluís, arribant tardíssim a la nostra cita amb el Carnestoltes de Sitges, "és que jugava el Barça" recorde que vam repetir per excusar-nos aquella nit. Recorde els milers d'acudits que vam pronunciar la setmana posterior al mític 2-6, i recorde al propi Lluís convidant-me a escoltar els partits amb el so de RAC1, amb Joan Maria Pou i companyia, seguint el seu consell vaig portar els auriculars i la ràdio al bar on vam veure la semifinal de la Champions, i vaig viure en directe aquell diàleg entre Pou i Saperas després del gol d'Iniesta que encara em posa els péls de punta "Saperas, és Roma?" "És Roma Pou!". Avui, m'és impossible veure un partit del Barça sense escoltar al Pou. Recordaré aquella nit del 6 de maig de 2009 perquè vaig complir un somni, vaig estar de cos i ànima a una celebració a la Font de Canaletes. Gràcies a un altre bon amic, Marc, vaig poder veure la final de la Champions al Mini Estadi, la resta és història, com ja vaig escriure fa un any aquí.
Diumenge però, un any després vaig tornar a posar-me la samarreta del Barça, i vaig enfilar el Carrer Granados amb una destinació: La Font de Canaletes. Creuant una Gran Via de nou col·lapsada per centenars de cotxes engalanats amb banderes que feien sonar els seus clàxons, i baixant per una Ronda Universitat presa totalment per la gent i tallada al trànsit, vaig arribar a la Plaça de Catalunya, on l'ambient era impressionant. Mai seré capaç de descriure correctament la sensació d'estar allà al mig, de veure que tots al teu voltant són com amics, que et saluden, que riuen i que canten amb tu. Un seguidor, una mica sota els efectes de l'alcohol, assenyalava a la multitud que es congregava a la font i deia als turistes estrangers que passaven "Això és un sentiment eh? i el tenim tots! A feeling!" Nosaltres réiem per com de còmica era la situació, però en gran part, tenia molta raó.
Malgrat que deixe Barcelona per tornar a la capital de la meva terreta, una ciutat que tinc moltíssimes ganes de conéixer, on em retrobaré amb molts companys amb qui vaig perdre el contacte quan vaig iniciar la meva "aventura catalana", no puc evitar sentir un petit buit a dins de mi, una sensació que molts descriurien de nostàlgia, i és que m'agrade o no, he viscut la major part dels darrers tres anys en aquest gengatí entramat de carrers. En 3 anys he fet de Barcelona, la meva segona casa.
Així que sense poder evitar-ho, em senc com un dia com avui d'aquell 2007, com aquell que és conscient que el període que li ve ara, és un període de comiats. Aquesta setmana però, he tingut el primer, m'he acomiadat d'una Barcelona diferent, una Barcelona especial, totalment transformada, la Barcelona del Barça.
Una de les tantes coses que em van sorprendre quan feia les primeres passes per la ciutat, era el fort sentiment que unia a tots darrere del Barça. Com el simple fet que jugara el Barça els feia tenir la ràdio posada al mòbil en meitat de classe, o era la raó perfecta perquè algú digués d'anar al seu pis a veure'l tots junts, o per sortir de classe mitja horeta abans perquè "l'horari de Champions no perdona", o simplement per veure'ns a un bar, sopar, patir i vibrar amb el futbol. El primer any, la temporada del Barça va ser nefasta i tampoc vaig notar en excés estar vivint a la meca del barcelonisme. Pero l'any passat tot va ser diferent. Recorde baixar fins a Vilanova i la Geltrú per veure els vuitens de la Champions a casa d'en Lluís, arribant tardíssim a la nostra cita amb el Carnestoltes de Sitges, "és que jugava el Barça" recorde que vam repetir per excusar-nos aquella nit. Recorde els milers d'acudits que vam pronunciar la setmana posterior al mític 2-6, i recorde al propi Lluís convidant-me a escoltar els partits amb el so de RAC1, amb Joan Maria Pou i companyia, seguint el seu consell vaig portar els auriculars i la ràdio al bar on vam veure la semifinal de la Champions, i vaig viure en directe aquell diàleg entre Pou i Saperas després del gol d'Iniesta que encara em posa els péls de punta "Saperas, és Roma?" "És Roma Pou!". Avui, m'és impossible veure un partit del Barça sense escoltar al Pou. Recordaré aquella nit del 6 de maig de 2009 perquè vaig complir un somni, vaig estar de cos i ànima a una celebració a la Font de Canaletes. Gràcies a un altre bon amic, Marc, vaig poder veure la final de la Champions al Mini Estadi, la resta és història, com ja vaig escriure fa un any aquí.
Diumenge però, un any després vaig tornar a posar-me la samarreta del Barça, i vaig enfilar el Carrer Granados amb una destinació: La Font de Canaletes. Creuant una Gran Via de nou col·lapsada per centenars de cotxes engalanats amb banderes que feien sonar els seus clàxons, i baixant per una Ronda Universitat presa totalment per la gent i tallada al trànsit, vaig arribar a la Plaça de Catalunya, on l'ambient era impressionant. Mai seré capaç de descriure correctament la sensació d'estar allà al mig, de veure que tots al teu voltant són com amics, que et saluden, que riuen i que canten amb tu. Un seguidor, una mica sota els efectes de l'alcohol, assenyalava a la multitud que es congregava a la font i deia als turistes estrangers que passaven "Això és un sentiment eh? i el tenim tots! A feeling!" Nosaltres réiem per com de còmica era la situació, però en gran part, tenia molta raó.
De nou sobre la bici, pujant cap al pis per la Rambla de Catalunya pensava en que era la última, que qui sap quan tornaria a gaudir d'una ciutat entregada al meu equip, del que sóc des que tinc ús de la raó i la memòria. Sabia que estava vivint el meu primer comiat de Barcelona, d'una Barcelona blaugrana. No obstant vaig intentar seguir pensant en coses que podria escriure per explicar per què és diferent Barcelona en aquestos dies, quan just en aquell instant, el cotxe que venia darrere de mi, en lloc de pitar-me perquè m'apartés i li deixés passar, com sol passar, va fer sonar el clàxon en repetides ocasions mentre una noia treia el cap de la finestra i cantava "Foooorça Baaarça". I així fins que la cruïlla amb el carrer Rosselló va separar els nostres camins. Acàs calen més explicacions?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada