El sol i la foto

"El temps s'ha tornat boig! no estem a maig?" Malgrat que estem en la setmana on es decideix el futur de l'Avinguda Diagonal, que el rei s'ha passat els últims 5 dies ingressat a dos carrers del meu pis, a l'Hospital Clínic, i queden dies pel darrer partit de lliga, on el Barça es pot proclamar campió per segon any consecutiu, a Barcelona el tema més comentat durant aquestos dies és el temps.

I és que ha estat l'any més estrany que jo recorde a la capital catalana, si bé és cert que aquest és només el tercer any que passe aquí. Poc abans de marxar de vacances de Nadal vam viure una onada de fred que posà els termòmetres per sota dels 10º durant tot el dia, arribant de vegades a tenir nits de 1º o 2º, encara recorde com al pis ens séiem al sofà a veure pel·lícules amb la manta de pél de Vero per tapar-nos a tots, ja que ni les persianes evitaven que les corrents gelades ens provoquessin calfreds. Tan sols un mes després, durant la setmana d'exàmens passàrem uns dies asolejats, poc típics del mes de gener, és fàcil recordar quant ens costava seure'ns a estudiar amb aquell temps. A finals de febrer, vam començar a guardar la roba d'abric preparant l'anticipada arribada de la primavera, quan de sobte, una nova onada de fred va gelar Barcelona a principis de març. Té la seva gràcia però malgrat només haver passat aquí tres anys he viscut un any històric del Barça (6 títols) i una nevada. Serà difícil oblidar aquella imatge del Tibidabo totalment blanc que se'ns presentà aquell matí del 9 de març quan aixecàrem la persiana, llençar-nos boles de neu en plena Avinguda Tibidabo... La setmana passada s'inicià amb tres dies de pluja sense parar. De veure que el primer any, a la ciutat van tancar totes les fonts i demanaven un transvassament perquè estàvem en fort risc de sequera, a passar-nos tres dies sencers sense veure la llum del sol, amb un degoteig continu de pluja...

Dimecres però era el dia de la foto de grup a classe. Era la foto que immortalitzaria els tres anys de patiment, d'esforç, de cooperació, de somriures, de festes, de sorpreses i d'èxits que tots plegats havíem viscut com a estudiants d'Aeronàutica, aquell dia però sortí a migdia un sol radiant, que arrencà més d'un somriure "vés per on sembla que el sol surti per fer-nos la foto" Després dels dispars del fotògraf, ens vam tornar cap a les classes, on vam comprovar que el cel es tornava a tancar, com va repetir més d'un "El sol sembla voler sortir només per la foto".

Aquell mateix dia en arribar a casa, em vaig seure al sofà, s'estava fent fosc. De sobte Vero em cridà assenyalant al cel. Un cel preciós, on els núvols havien deixat petites escletxes per on es colava la llum d'un sol que ja agonitzava. Ràpidament vaig agafar la càmera i vaig fer una desena d'instantànies d'aquella preciosa visió, i en acabar, tot girant-me cap a Vero li vaig dir: "Sembla que el sol hagi sortit només per fer la foto"