dissabte, 30 de maig del 2009

Més que un club

Hi ha molta gent a qui agrada el futbol. D'entre tots aquests hi han molts que a més del futbol els agrada molt un cert equip. Això és el que a mi em passa des de petit amb el Futbol Club Barcelona.

Més d'un cop m'han preguntat per què sent d'on sóc, el meu equip no és el València, i per què ho és un equip d'una ciutat que fins fa dos anys desconeixia totalment. Probablement ho he d'atribuir al meu pare, que ja era del Barça molt abans que jo. No obstant, durant aquest mes, he descobert que ser del Barça no es arribar un dia i dir "sóc del Barça".

Des que vaig arribar a la ciutat de Barcelona, un dels meus somnis era poder celebrar qualsevol triomf del Barça a la font de Canaletes, viure en persona allò que altres vegades havia vist a la TV des del sofà de casa meva a Altea. La temporada passada va ser un desastre i no em va brindar l'oportunitat. Així i tot aquest any les coses han canviat moltíssim

Corria la vesprada del 6 de maig, junt amb uns companys de classe seia a un bar del centre comercial L'ànec blau, a la vora de la nostra facultat. Després de sortir triomfant del Bernabéu amb un 2-6, el Barça es jugava a l'estadi d'Stamford Bridge, a Londres, una plaça en la final de la Lliga de Campions davant del Chelsea. Aquell gol miraculós d'Iniesta va fer vibrar tot el centre comercial, i em va portar per primer cop en la meva vida a una font de Canaletes plagada aquella nit amb 10000 culés.

El 13 de maig, només una setmana després i tot just Carles Puyol aixecava el que era el primer títol de la temporada, enfilava el camí de Canaletes per segon cop. Aquella nit ja n'érem 40000, i vam acabar pujant corrent el Passeig de Gràcia fugint dels Mossos, que a l'hora de disparar amb les seves pistoles d'aire comprimit no distingeixen entre salvatges i cívics.

Malgrat que aquelles dues visites a Canaletes van fer complir un somni, mai havia sentit res semblant al que he sentit aquesta setmana. La tarda del 27 de maig, amb els companys de classe, veuria la final de la Champions des del Mini Estadi, el camp del Barça B, on hi havia una pantalla gegant. L'ambient era espectacular, semblava que el partit s'hi jugava a la gespa d'aquell estadi i no a l'Olímpic de Roma. Vam patir, ens vam posar nerviosos, però a la fi els gols d'Eto'o i de Messi van fer que passades les 10 i mitja de la nit, amb un crit ben alt animéssim a Puyol a aixecar el títol que tancava el triplet. La màgia acabava de començar.



Vam recórrer a peu els 5 kms que separen el Mini Estadi de la Plaça Catalunya i la font de Canaletes. Així i tot el camí era increible, acompanyant-nos pel carrer una interminable processó de cotxes que pitaven alhora mentre els vianants cantaven. Quan vam enfilar la Gran Via i ens vam unir amb tots els que anaven cap a Canaletes l'espectacle era digne de veure



En arribar a la Plaça de Catalunya vam contemplar com s'havien batut tots els récords; més de 100000 persones celebraven allí el triplet, malgrat ser la 3a visita en un mes, va continuar sorprenent



Aquell dia la festa acabà millor que el dia de la Copa. Però al dia següent m'esperava una altra sorpresa. De matí vaig llegir al periòdic que la celebració seria al Camp Nou i que l'entrada seria lliure. Vaig sortir corrent de classe cap a l'estadi, arribant una hora després de l'obertura de portes per culpa d'un examen. Des de la 4a graderia vaig contemplar com un Camp Nou ple que encara m'impressiona malgrat les 6 vegades que he estat allà dins, celebrava el triplet. Veure l'estadi a fosques mentre milers de flashos s'encenen arreu de les graderies, però sobretot escoltar les paraules dels jugadors agraïnt a l'afició el suport, eren coses que posaven els péls de punta. Fins i tot, en el moment que el senyor Henry va dir aquell "ja sóc culé" se'm va caure una llagrimeta, qui sap si d'emoció o d'eufòria.




Quan vaig arribar a casa després d'aquella festa, el cor encara em bategava per sobre del que és normal. Aquella nit havia descobert que com promulga l'eslogan, el Barça és més que un club, és un sentiment inexplicable que et recorre el cos, que et fa patir quan l'equip perd, que et fa feliç quan guanya, que et fa vibrar, cantar, cridar, riure, saltar. Que t'uneix amb la gent que sent el mateix que tu. I es que si jo sóc del Barça, és perquè com diu la cançó, jo porto el Barça dins el meu cor.

Segurament d'aquí a 20 anys el meu fill vegi vídeos commemoratius del triplet i em pregunti "Pare, tu vas viure el triplet?" I jo, amb nostàlgia, però sobretot amb orgull li contestaré "Sí fill, i a la ciutat de Barcelona!"