dilluns, 22 de setembre del 2014

Guanyar o perdre

No són pocs els que la setmana passada, encara a l'espera dels resultats del referèndum escocès, afirmaven que, passara el que passara, els sobiranistes guanyarien. Si guanyava el sí aconseguirien la independència, i si guanyava el no, aconseguirien una autonomia major. Això venia després de recordar que l'inici d'aquest procès va estar marcat per una negociació on el líder sobiranista escocès, Alex Salmond, li va demanar al primer ministre britànic, David Cameron, un referèndum per decidir si Escòcia assolia un grau d'autonomia major dins el Regne Unit. Cameron va accedir sols si aquest referèndum es votava el "o tot o res", o quedar-se com ara, o independitzar-se completament del Regne Unit.

Hi haurà qui pense que Cameron era un boig, però no ho era tant, o almenys no ho semblava tant per aquell aleshores. En democràcia no hi ha major legitimitat que la que ve de les urnes i per aquell temps, el No a la independència d'Escòcia arrassava front al Sí. Per a Cameron, era l'oportunitat perfecta per carregar-se les aspiracions escoceses d'una manera tan democràtica i fotogènica com un referèndum.

Amb el pas dels mesos, les postures es van equilibrar fins al punt que cap enquesta podia determinar qui dels dos bàndols guanyaria el referèndum. Cameron va veure com el tret podria sortir-li per la culata. Els escocesos, que sols volien una autonomia major, acabarien assolint l'autonomia completa! Recordant aquelles peticions de Salmond, Cameron va invocar durant les últimes jornades prèvies a la votació una sèrie de reformes per donar més poders a Escòcia. Una mena de, "si us quedeu, us donaré el que vulgueu"

En l'etern paral·lelisme entre aquest procés i el que enfronta a Catalunya amb Espanya, s'ha dit que el Regne Unit ha donat una lliçó democràtica a Espanya. No estic del tot en desacord ja que no calia que açò haguera passat per veure que en qüestió de democràcia els britànics ens golegen. Però així i tot no crec que la diferència en la voluntat de negociar d'ambdós països siga, almenys no en la seua totalitat, deguda a un qüestió de cultura democràtica. 

En primer lloc, a Rajoy els catalans no li demanen major autonomia. O almenys ja no. Ja ho van fer aprovant un estatut al 2006 i ell es va posar a recollir signatures per derogar-lo i hi va interposar un recurs als tribunals que acabà tombant-lo. Ara que ell és president, els catalans són els que li demanen el "o tot o res" i ell no pot acceptar-ho. No pot acceptar-ho perquè li passa el contrari que li passava a Cameron. Coneix les enquestes, les votacions a les eleccions, la configuració d'un Parlament de Catalunya més sobiranista que mai, veu les mobilitzacions al carrer cada diada. Sap que si permet convocar el referèndum li tocaria fer una bona campanya pel No, li tocaria capgirar la situació a Catalunya perquè de moment perd el partit per golejada i li queden 10 minuts per resoldre'l. En definitiva, la legitimitat que atorguen les urnes no és tan bonica quan no te l'atorguen a tu.

I és aquest el veritable problema. Fa ara 23 anys, al 1991, Lituània va votar a un referèndum il·legal la seua independència. Per aquell aleshores, la dreta espanyola defenia el dret a decidir de Lituània (no deixa de ser curiosa la crònica que un tal Hermann Tertsch va signar per a El País) sense parar-se a comentar que el referèndum era il·legal. Clar és que en aquest cas, l'Estat del qual es volien independitzar era la URSS, els vells enemics comunistes, i per tant els lituans sí que mereixien aquest dret. "Els enemics dels meus enemics són els meus amics" dirien alguns.

Per tant el problema no és que no hi ha una via legal posible, ni cap espai per posar-se d'acord. El problema tampoc és que això que els catalans demanen, allò de votar només ells i no tot el conjunt de l'Estat, siga un dret que no els correspon i que no se'ls hi pot donar. El problema és que la democràcia només "mola" si et dóna la raó. I per a mostra dos botons:

El primer escenari és una Catalunya on les diades són festes plenes de banderes catalanes i espanyoles (una cosa similar al que passa els 9 d'octubre a València per fer-vos una idea). En aquesta Catalunya, on es veu clar que la majoria està en contra de la independència, Mas viatja a Madrid per demanar un referèndum. Veuríeu que ràpid li deien que sí, li donaven les competències i no els importaria que només votaren els catalans.

El segon escenari, i aquest sí que es difícil d'imaginar però us demanaré un esforç, és un Gibraltar que vol ser espanyol. I ho vol decidir mitjançant un referèndum després de demostrar diverses vegades al Regne Unit que la majoria dels seus habitants volen deixar de ser britànics per ser espanyols. El Regne Unit s'hi oposa i diu que la Constitució Britànica no ho permet, ja que veu que va a perdre. M'agradaria veure com el govern espanyol s'alçaria per defendre davant la comunitat internacional el dret a decidir dels gibraltarenys.

Ja ho deia aquell xiquet en aquella pel·lícula quan li preguntaven perquè no li agradava jugar al futbol i ell contestava: "perquè mai guanye"