dissabte, 25 d’abril del 2009

25 d'abril, veritats que traspassen segles

Avui, per mi i per a molts valencians és un dia assenyalat. I es que la segona diada del País Valencià ha anat prenent força des que el 9 d'octubre acabés convertint-se en una reivindicació blaverista i anticatalanista. Avui commemorem l'aniversari de la batalla d'Almansa, d'aquell 25 d'abril de 1707, on l'excèrcit borbònic de Felip V va vèncer l'austracista de l'arxiduc Carles i va canviar el curs de la Guerra de Successió. Des d'aquell 25 d'abril fins l'11 de setembre de 1714, els borbònics anirien arrassant pam per pam tota l'antiga Corona d'Aragó. Malgrat que aquest dia significà el principi del fi dels furs i de les identitats de tots els pobles d'Aragó, València, Catalunya i les Balears, només al País Valencià, potser pel fet que va ser ràpidament arrassat en els dos mesos posteriors a la batalla, és un dia marcat al calendari, on es fan una sèrie d'actes. Un d'ells és una de les manifestacions més nombroses que se celebren a la ciutat de València, on milers de persones es congreguen per demanar el que tres-cents anys abans demanaven els veïns de la ciutat.

Curiosament avui he posat punt i final a la lectura d'un llibre molt relacionat amb aquest tema. 1707: El somni perdut és un llibre escrit per Juan Ramon Barat. A les seves pàgines, narra en forma de novel·la històrica la vida d'un dels personatges més importants de la Guerra de Successió al País Valencià i alhora un dels més oblidats: el capità Joan Baptista Basset.

Fins fa uns anys poc se'n sabia d'aquest home. Se l'assenyalava com el principal precursor de la causa austriacista al País Valencià, que va dirigir el primer desembarc de les tropes de l'arxiduc a la vila d'Altea i la primera presa de la ciutat de València, entregant-la fidelment a les mans del seu rei Carles. Poc més se'n sabia de la seva participació posterior a la guerra, ja que no apareixia ni a Almansa ni a cap de les batalles importants de la Guerra a València. Inclús es va arribar a dir que després d'aquell 25 d'abril va fugir a la cort dels Austria on va morir de vell.

No obstant, fa tres anys van sorgir uns documents que van donar llum a la vida del capità Basset i que canviaven per complet la imatge que es tenia d'ell. A aquest llibre, Juan Ramon Barat pretén retre el primer homenatge del poble valencià al que va ser un dels seus defensors més afèrrims, contant als lectors la veritable vida del capità. Però a més, i utilitzant de manera magistral el format de biografia, pretén enfocar la temàtica cap a l'impacte que la Guerra de Successió va tenir sobre el poble de València, sobre els veritables valencians, trencant així una sèrie de mites avui adorats per molts, i dels que volia parlar a aquest article

El veritable heroi

L'arxiduc Carles ha estat sempre l'heroi de la guerra per als valencians. Ja ho cantava Al Tall al seu Cant dels maulets: Eixiu tots de casa que la festa bull, feu dolços de nata i coques de brull. Polimenteu fustes i emblanquineu murs perquè Carles d'Àustria ha jurat els furs. El llibre vol posar fi a aquest fals honor que ha tingut sempre l'arxiduc. L'única estima que va tenir per València va ser l'odi que el poble valencià tenia pel seu rival, Felip V, i la jura dels furs no va ser més que una estratègia per poder així comptar amb el seu recolzament. El veritable heroi valencià d'aquesta guerra és Basset. Va desembarcar a Altea amb les tropes austracistes, i va caminar cap a València prometent als llauradors que seria la fi de l'abus d'impostos que el clergat i els nobles cobraven. Fou el líder de la revolució social que es formà paral·lela a la guerra, aquella que havia de fer del poble valencià un poble lliure. Va conquerir València i la va governar durant mesos, va abolir gran part dels impostos i va permetre així que els llauradors poguessin fer una vida més normal. Expulsà del Regne a un grapat de senyors i detingué a càrrecs eclesiàstics. Aquestos moviments contra les classes altes no agradaren als generals austriacistes ni al propi arxiduc, qui decidí rellevar-lo del càrrec i posteriorment detenir-lo i empresonar-lo. El fet d'estar empresonat impedí que participés a la batalla d'Almansa. Va arribar a fugar-se per participar a la defensa de Barcelona on va ser capturat pels borbònics i empresonat de nou a Ondarríbia, on va acabar morint.

Els maulets no eren austriacistes

Els maulets, com s'anomenava la massa social formada principalment per llauradors, que prengueren les armes i lluitaven a la guerra no ho feien per defendre la causa austriacista. Ho feien per seguir el seu heroi, aquell que els havia lliurat de l'opressió dels senyors. Per a molts el rei Carles era sols un símbol, al que seguien perquè així ho feia Basset. Després de l'empresonament del capità per part de l'arxiduc, la ciutat de València patí nombroses revoltes en favor de Basset que acabaren amb l'exèrcit austriacista detenint i combatent els que fins aleshores havien estat els seus aliats.



Potser la victòria de l'arxiduc a la Guerra hagués suposat que els furs de València s'haguessin conservat, no hauríem patit una repressió i potser avui seria més fàcil trobar al País Valencià gent que estigués disposada a defensar la llengua i la cultura. Potser així els valencians sabríem qui han estat sempre i històricament els nostre aliats, Aragó, Catalunya, Balears, i no miraríem tant cap a Madrid, que mai ens va ajudar en res. Però mai hauria permés que el poble valencià pogués tenir més llibertats de les que gaudia en aquell 1707 i no hauria jurat mai els furs si no hagués estat aconsellat per un valencià, el capità Joan Baptista Basset. És a ell a qui els valencians hem d'admirar, és ell qui hauria de tenir un carrer a la ciutat de València com els seus companys Rafael Casanova i Antoni de Villarroel tenen a la ciutat de Barcelona, és Basset, un humil fuster d'Alboraia que va esdevenir un formidable capità, el veritable heroi del 25 d'abril

dilluns, 20 d’abril del 2009

Domant el lleó

Diuen que la millor manera d'apreciar l'encant de la teva terra, del teu poble o dels seus voltants, es abandonar-la i deixar que el temps faci el treball. Quan vaig treure els peus d'aquell tren a l'estació d'Alacant, després del període més llarg que he passat a Barcelona des que estic allà estudiant (més de 50 dies), vaig sentir una d'aquestes sensacions que et diuen: "anem a la Marina, a la preciosa Marina".

No obstant, mai coneixes tots els racons de la teva terra, ni tan sols de la teva comarca, i aquestes pasques jo he descobert un de nou, el Mont Ponoig.


El Ponoig, també conegut com "León Dormido" per la forma característica d'un lleó segut que té la seva cara est, que és al cap i a la fi la que més es veu, és amb els seus 1181 metres, una de les muntanyes més altes de la Marina Baixa. Es troba al terme municipal de Polop de la Marina, poble des del qual surt una senda d'uns 10 kms de llargària que ens porta fins al seu cim. Malgrat que no és una ruta excessivament difícil de caminar, el pendent (entre Polop i el cim del Ponoig hi han 900 metres de desnivell) i la llargada de la senda, fan que la seva ascensió no pugui ser considerada com un passeig... El dilluns de pasqua, el dia 13 d'abril d'aquest any, un grupet format per 8 persones ens vam alçar matí, vam preparar uns entrepans i ens vam aventurar a fer el camí.


El primer tram de la pujada és de 4 km de llarg i ens puja des dels 235 m als quals està situat Polop fins al Mirador del Ponoig, a 532 m. Aquest primer tram de pujada es fa lleuger, ja que es un camí pavimentat per on poden inclús passar els cotxes. La ruta en aquest punt transcorre a través d'un pinar i tot just quan arribem al mirador del Ponoig, el pinar s'acaba i ens regala les primeres vistes: Polop, La Nucia i la badia d'Altea.


En arribar al mirador comença un segon tram de 2 km més que ens porta fins un punt emblemàtic de Polop: La casa de Déu, situada a 655 m. El camí es ample però deixa d'estar pavimentat i ara transcorre per bancals d'oliveres. La casa de Déu va ser batejada així per la gent del poble ja que era la casa més alta de Polop, i aquesta situació els feia pensar que en aquella casa vivia Déu. En arribar a la casa, una típica casa d'horta de la Marina, el camí es converteix en una senda que ens puja en 2 km més fins a la Cova de la Moscarda, a 922 m. A aquest tram el desnivell augmenta considerablement i poc a poc la vegetació va desapareixent per arribar a un lloc on només les alzines i els matolls conviuen. La cova de la Moscarda, malgrat que està ben marcat al mapa, es simplement una petita cavitat que hi ha a una roca i que té més interés per ser una bifurcació de camins que no pas per la cova en sí. Passada la cova, el camí es fa una mica més pla durant una estona fins que arribem al "Collado del Llamp" a 950 m. Aquest cim, que es troba darrere del cim del Ponoig ens asoma a la cara sud de la muntanya, allà on toca amb el Puig Campana i ens regala una meravellosa vista de la Serra Gelada i Benidorm. Lamentablement, des d'aquí comprovem de manera ben visible els efectes del devastador incendi que el passat gener assolà el Puig Campana.





Després de prendre una mica d'aire i recuperar les forces, enfilem el darrer tram de l'ascensió i el més complicat, no pel seu desnivell, sinò perquè la senda transcorre ara per la cresta del Ponoig, per camins de grava i en alguns llocs obligant-nos a pujar a través de roques.
Per fi i després d'una llarga caminada de 10 km arribem al cim del Ponoig a 1181 m d'alçada. El primer que sent un quan posa els peus a aquell cim es l'aire en la cara, un aire net i pur, el segon que un veu són les formidables vistes de tota la comarca que es contemplen des d'allà dalt: Callosa i la serra Bèrnia, Altea i la vall del Riu Algar, La Nucía, Alfàs, Albir i la Serra Gelada, Benidorm i La Vila Joiosa. Fem una merescuda parada al camí per descansar i de pas menjar-nos els entrepans. Signem al llibre de visites que els Scouts de la Nucia han col·locat al cim i caminem per sobre de la cresta, per sobre del lleó cap a la cara est, amb intenció d'asomar-nos a tot un balcó de la Marina Baixa. El primer que veiem es que el nostre objectiu és gairebé impossible, la cara del lleó que es veu des de tota la Marina queda massa lluny del cim del Ponoig, i tenint en compte que se'ns fa tard i encara ens queden 10 km de descens fins a Polop, ens rendim a meitat del camí. No obstant, arribem fins una de les crestes on podem veure tota la Marina excepte Polop. Des d'aquí hi han certes coses que ens varen sorprendre a tots: La primera va ser com mirant cap a la mar vam arribar a avistar l'illa d'Eivissa a l'hortizó, tot i que la distància entre el cim i l'illa en línia recta és de 120 km!! La segona va ser més trista i va ser adonar-nos del poc verd que queda a la Marina. Des d'allà contemplàvem com la Nucia no era més gran que una de les seves urbanitzacions, que s'estenien des de la falda de la muntanya fins l'Alfàs i l'Albir, tot el terreny que hi havia entre el Ponoig i la Serra Gelada estava plagat de cases. La situació era similar a Benidorm, des de la Serra Cortina fins la mar, ni un troç verd que no fos un camp de golf. L'unic trocet de la Marina que encara romania de color verd era la Vall del Riu Algar entre Callosa i Altea. Encara que quan un de nosaltres ho va dir de seguida tots vàrem pensar en el projecte de Puente de l'Algar, que ja amenaça tota aquella zona. Malgrat que intentàvem evitar mirar cap a la falda del Puig Campana, la visió aterradora de centenars d'hectàrees d'un pinar preciós cremades no va deixar de sorprendre'ns en cap moment.








Després d'una estona asseguts davant aquella meravellosa vista de la comarca ens posem en peu per enfilar el camí de baixada a Polop.


Quan vaig arribar a casa esgotat després dels quasi 20 km de caminada, em va quedar un bon sabor de boca, un sabor de veure que malgrat haver passat quasi 20 anys a la Marina Baixa, ella encara em guarda secrets sorprenents, i són aquestos secrets, aquestes emocions les que cada vegada que arribe a Barcelona després de passar una temporada a casa em fan dir "ja tinc ganes de tornar".