dimecres, 29 de desembre del 2010

Està de moda...

Fa uns dies, un bon amic, amb el qual no compartisc precissament gustos musicals, em digué una frase que em xocà un poc. "La música moderna (léase alternativa o independent en aquest terme) eixa que escoltes tu està de moda ara" En veure la meva cara de sorpresa, que malgrat no tenir l'habilitat de mirar-me la cara puc imaginar-me com seria, ell intentà argumentar-me el que acabava de dir. "Mira al teu voltant, la gent cada vegada es creu més guai per escoltar grups que no escolta ningú, per fer les coses diferents, les icones, els moderns, les ulleres de pasta, el FIB"

No vaig discutir-li el que havia dit per falta d'arguments, no sabia què dir. I si tenia raó? i si realment tot açò només ho fem per demostrar que som més guais que ningú? De fet cada vegada tenim mes difusió... Comprem vinils en el Corte Inglés! La MTV ens monta macro-concerts gratuïts amb els nostres ídols! Al FIB li han sortit germans petits per tot arreu... Estem de moda? En un primer moment vaig pensar que no era tan dolent. Els grans moviments musicals havien nascut de modes, els hippies, els rockers, els punks, la movida... inclús les primeres icones de la nostra generació com Blur o Oasis havien tingut un èxit internacional que ara enyoràvem... Sempre hem lluitat per ser reconeguts i no viure a l'ombra del panorama musical mundial... per què m'havia de molestar que insinuaren que estem de moda?

Ahir però una segona reflexió em féu veure que no, que això no està de moda. Volia escoltar el darrer disc de Sufjan Stevens a Spotify. Després de polsar buscar, el programa em tornà una sonora rialla. Automàticament vaig estar pensant en moltes coses i de sobte se'm veniren al cap les mil decepcions que m'he emportat durant aquestos mesos en el tema de la difusió musical.

Estem de moda? Una de les bases de dades més completes de música que hi ha ara al món és Spotify, no obstant no conté cap disc d'un dels millors grups dels últims 6 anys, Arcade Fire (no ho dic jo només, ho diu gent que sap molt d'això). I no crec que sigui per temes del preu dels drets, perquè de Lady Gaga, o de Rihanna per exemple està tot, absolutament tot, i em jugaria un dit a que els seus drets costen moltíssim més. "No sigues enrevesat" em diria el meu amic. Enrevesat jo? Acàs tan rars són Arcade Fire o Sufjan Stevens? Serà que mai heu sentit de forma encoberta alguna cançó d'ells, perquè per això sí que val la música alternativa, per a fons d'anuncis, o per a fils musicals, de forma que cançons com el Golden Skans de Klaxons es converteix en "la música del Xampú" o el Quiet Town de Josh Rouse en "la música de l'anunci de gas" o el Take on me d'Anni B Sweet en "la cançó del McDonald's". No sembla doncs que estiguem de moda

Estem de moda? I aleshores perquè quan Shakira versiona l'Islands de The XX la gent es desfà en alabances i atribueix la "genialitat" del tema a l'originalitat de la colombiana? De fet no és una qüestió de incults musicals del carrer no, hi ha blogs per la xarxa on s'obvia completament que aquest tema ja donà la volta al món fa només un any de la mà d'un grup que sorprengué a tot el panorama alternatiu (de fet a 45 Revolucions col·locàrem el debut de The XX com un dels discos de la cècada). Sembla que no estem tant de moda com diuen, que ens copien, i la gent ni se n'adona...

Estem de moda? I perquè als EMA (European Music Awards) continuem patint un Apartheid que fa tremolar? Totalment exclosos de categories com Millor cançò, Millor artista revelació, i les categories de solistes tant femenins com masculins... Sort que ens donen un premi en exclusiva. Millor artista alternatiu, que sona com a "el millor de la segona divisió de músics", curiosament, dels 5 nominats, se l'emportà el més comercial (Paramore), conclusió: El millor artista alternatiu és aquell que més s'assembla als que no ho són... Vaja, jo que pensava que estar de moda significa ser el referent... la idea a seguir...

Estem de moda? Just en l'any en que a una de les poques ràdios alternatives del país (Ràdio 3) s'han carregat programes i locutors mítics, entre ells el genial Diego Manrique i el seu Ambigú?

No, no estem de moda, potser ho estiguem el dia en que algun amic demane un tema tan simple com el Kids de MGMT a una discoteca qualsevol i no li posen cara d'estar llegint xinès... El dia que no ens calga sintonitzar ràdios angleses o nord-americanes per escoltar la nostra música, el dia que no ens calga tenir blogs com 45 Revolucions o 45 Express per ajudar a difondre les melodies que ens emocionen quan les trobem amagades a la xarxa. El dia que els nostres Top 50 o Top 10 siguen les llistes de vendes o els "40 Principales"

Mentrestant, continuarem sent un grup diferent, gent que li agrada anar més enllà en el tema de la música, que no es conforma amb el ritme repetitiu de torn, amb les lletres banals i estúpides, amb el "más de lo mismo" elevat a l'enèssima potència. I potser cada dia som més, i us estem llevant una petita part de protagonisme als mitjans, però és tan petita... que jo ni tan sols l'havia apreciada fins fa uns dies.

Bon Nadal a tots!

dilluns, 20 de desembre del 2010

ValenbiNO

Allà pel febrer, ja presa la decisió de començar el curs següent la vida a València, vaig redactar un escrit al blog fruit de la meva primera visita llarga a la ciutat. En aquell escrit ennumere una sèrie de coses de Barcelona que pense que trobaré a faltar a València. Una d'elles era el Bicing, el famós servei de lloguer de bicicletes de la ciutat comtal. Citat textualment: "no veig a Rita per la labor de plenar la ciutat de carrils bici per poder implantar un bicing"

Amb la inauguració a meitat d'aquest 2010 del Valenbisi, queda clar que em vaig equivocar. Però ara bé, no del tot. En aquell article de febrer explicava que veia difícil la implantació d'un servei de lloguer de bicicletes ja que la ciutat de València no estava preparada per acollir-lo. En canvi aquest factor no ha importat a l'ajuntament a l'hora de decidir si posar o no en marxa aquest servei. I no per falta de quilòmetres de carril bici, si no per la situació d'aquests. València tè prop de 120 kms de Carril Bici front als quasi 150 de Barcelona (en dades dels ajuntaments). Si equiparem les dades al tamany de les ciutats en habitants, a Barcelona hi ha un quilòmetre de carril bici per cada 10000 habitants, mentre que a València hi ha un per cada 6000. I és aleshores quan direu i de què et queixes? Les xifres moltes vegades són enganyoses. I en aquest cas ho són encara més. A un ciclista no li importa només tenir centenars de quilòmetres de carril disponibles, li interessa també que estiguen als llocs importants de la ciutat, ben connectats entre sí, que estiguen en bon estat per a circular, i que tinguen una grandària adequada. Al igual que en els 150 quilòmetres de carril bici de Barcelona es troben artèries principals de la ciutat com són l'avinguda Diagonal, la Gran Via de les Corts Catalanes, l'avinguda del Paral·lel, el carrer de la Marina, el carrer del Comte d'Urgell... (la Rambla no té carril bici però està tipificada com a via preferent per a ciclistes) a València la major part dels quilòmetres de Carril Bici transcorren a l'antic llit del Túria i a les Rondes (sud i nord), espais genials per practicar el ciclisme recreatiu o esportiu, però poc útils per a desplaçar-se en bicicleta per la ciutat. En la llista d'ilustres carrers de València amb bici trobem l'avinguda dels Tarongers, l'avinguda de Blasco Ibáñez o l'avinguda del Port, però no formen part d'ella importantíssimes artèries de la ciutat com l'avinguda del Primat Reig, l'avinguda de Peset Aleixandre, totes les Grans Vies, el carrer Colom, el Carrer Xàtiva... A Barcelona resulta més o menys fàcil trobar rutes de Carril Bici per arribar d'un punt a un altre ja que existeix un nombre important de cruïlles de dos carrils (tot i així de vegades resulta un poc complicat fer una ruta sense sortir-se del carril. A València (malgrat que en quilòmetres per habitant té més carril bici que Barcelona) és una tasca de vegades impossible. Sols un carril, al carrer Ramon Llull connecta el de Blasco Ibáñez amb el de Tarongers, i estem parlant de la connexió entre la principal zona residencial d'estudiants amb dos importants campus universitaris, separats ambdós per només 600 metres. No parlaré ja de la impossibilitat de traçar una ruta des de l'anomenada Ciutat Universitària al centre de la ciutat, sense haver de sortir-se del carril bici. De fet més alarmant és que un cop arribat al centre, no hi haja cap carril a prop. En les moltes vegades que he circulat en bici per València, encara no he trobat un carril bici amb un ample decent. I em referisc a un carril bici amb dos sentits ben diferenciats. A València impera la norma d'un sol carril que funciona en ambdós sentits i en el que amb prou feines caben dues bicicletes, el que obliga a reduir la velocitat o eixir-se del carril en el moment en el que hi ha un creuament.

El Valenbisi és un servei que funciona bastant bé si el comparem amb els seus germans. Jo mateix que he estat abonat al Valenbisi i al Bicing tinc una millor opinió del servei de València, en el que no existeix una restricció de 10 minuts després de tornar una bicicleta per agafar una altra, funciona 24 hores els 7 dies a la setmana (a Barcelona només ho fa durant els caps de setmana, i tanca de 12 de la nit a 5 del matí la resta de dies). A més que les bicicletes del Valebisi porten incorporades una cadena que permet aparcar-les a qualsevol lloc, molt útil si per exemple parem a comprar a alguna tenda. Aquest fet amb el Bicing és imposible.

Malgrat tot això, el Bicing és molt més útil perquè està instal·lat a una ciutat on (malgrat quedar molt per fer) pot funcionar, el Valenbisi en canvi, es troba amb molts obstacles. I no hauria de ser així, ja que la ciutat complicada és Barcelona, construïda en una zona de forta pendent i no València, que és totalment plana. Barcelona pecà amb la novatada de ser la primera gran ciutat del país en instalar un servei de lloguer de bicicletes, i no va imaginar la gran acceptació que això tindria i el fort creixement del número de ciclistes a la ciutat, així que resongué tard però ho va fer, amb un ambiciós pla de Carrils Bici que avui encara continua en marxa. València en canvi partia amb l'avantatge de saber que aquestos sistemes funcionen, i així i tot ni va preveure una ampliació dels carrils bici de la ciutat, ni té previst fer-ho de moment, per molt que organitzacions com Valencia en Bici es manifesten per demanar-ho. Això sí, als carrers on no hi ha carril bici, no hi manca un cartell publicitari que ens convide a fer-nos socis del Valenbisi... Promociona l'ús de la bicicleta, o promociona que ens gastem 18 € cada any en un servei públic? Així sí que interesa que agafem la bici, no?

dilluns, 15 de novembre del 2010

Un viatge a l'inrevés

"Ja era hora" direu alguns. Doncs sí, la veritat que mai havia passat tant de temps sense escriure al blog. Però la veritat és que no he estat allunyat del món blogger. Aquest estiu vaig fer un Interrail per Europa amb uns amics, i vam estar redactant les nostres aventures en un altre blog. Per altra banda, com ja sabreu, aquest ha estat un període de canvis i adaptacions, que també han afectat a aquest blog.

El passat 22 de juny, la Raquel i jo entràvem de nou a l'aula on pocs minuts abans havíem finalitzat la presentació del nostre Treball Final de Carrera. En aquell precís instant el president del tribunal ens notificava un número i una de les millors notícies de la nostra vida. El número era el 9, i la notícia, que érem ja Enginyers Tècnics Aeronàutics.

En aquell moment acabava una etapa de la meva vida i començava una de nova. En els posteriors dies vaig dir adéu a uns amics que m'havien acompanyat en aquella aventura, a l'escenari que l'havia fet posible (Barcelona), i al meu refugi durant aquell últim any (el pis de Rosselló 181). Al mateix temps que acceptava el repte de continuar els estudis fent el segon cicle de l'Enginyeria Aeronàutica a la Universitat Politècnica de València. I aquesta ciutat, la capital del Túria, de les avingudes que volen arribar a la mar, per veure regates o curses de Fórmula 1, anava a ser l'escenari de les meves noves aventures.

Aquest canvi a la vida, implicava un canvi al blog. Com veureu del títol ha desaparegut ja la menció a Barcelona (al sol de Barcelona) i la foto que l'ilustra ja no és la estampa de la ciutat comtal des del telefèric del Port Vell, sinò la d'un capvespre a València, vist des de la finestra del meu nou refugi. Tot i això, iniciaré aquesta nova etapa del blog, fent menció a un fet ocorregut la setmana passada, vaja! una visita a Barcelona.

Mentre imprivia els bitllets d'avió per asistir a l'acte de graduació de la meva promoció d'Enginyeria Tècnica Aeronàutica a la UPC, em vaig adonar d'un petit detall. En el bitllet d'anada, la destinació era Barcelona i l'orígen València. Va ser en aquell moment quan vaig ser conscient que estava fent una ruta repetida desenes de vegades durant els darrers tres anys, però amb una peculiaritat, en sentit oposat. La ciutat que em rebria durant una curta estada, era la que m'havia fet de casa durant el darrer trienni.

Fer un viatge a una ciutat que fa temps que has deixat enrere, després d'haver viscut allà, és com inhalar una sobredosi de records nostàlgics i sensacions llunyanes però no oblidades. I aquella màquina reproductora de nostàlgia s'activà quan em vaig despertar a dins l'avió, quan per la finestreta ja s'avistava la ciutat, i vaig recordar com sempre intentava endevinar per quina pista aterraríem, fet que em servia per familiartizar-me amb la nomenclatura de les pistes de l'Aeroport de Barcelona, que tant de maldecap em provocava en el meu Treball Final de Carrera. Quan un cop a terra, vaig pujar a l'Aerobus per anar a la ciutat, el vaig trobar buit. Fet que no m'estranyà tractant-se de les 11 de la nit a un autobús que arreplega sols el trànsit de la vella terminal T2. La conductora veient que estava jo sol, em demanà si volia que anés directa a Plaça Catalunya, quan li vaig dir que preferia que em deixés a la cantonada de Gran Via amb Comte d'Urgell, em mirà somrient i em digué "ah! que ets d'aquí!", instintivament, vaig fer que sí amb el cap...

La destinació final d'aquell viatge amb autobús era el pis de Vero, l'unica integrant del pis de Rosselló 181 que s'havia quedat a Barcelona. Una de les sensacions que mai havia experimentat, és la de que una vella companya de pis, et doni un lloc per dormir. Retrobar-me amb Vero va ser un dels punts més curiosos d'aquell viatge. Fins i tot, seure'ns al sofà a veure una sèrie que els dos solíem veure l'any anterior li donava a l'ambient aquella sensació que no semblava que fes 5 mesos que ja no vivíem junts.

Malgrat passar a Barcelona sols dos dies, em va donar temps a moltes coses. A recòrrer de nou de dalt a baix el carrer Tallers amb el meu pare comprant vinils sense parar, a contempla com el temps no passa per a les Rambles, sempre plenes de gent (el que em recordà que un dia li vaig dir a Vero que arribarà el moment en el que tot el món hagi vist les Rambles i ningú passegi per elles), a veure al Camp Nou un partit del Barça i vibrar una vegada més amb aquelles sensacions que sols aquell estadi pot transmetre, a tornar a passejar amb les bicis vermelles del Bicing (afortunadament l'abonament no em caduca fins al gener), esmorzar a l'Starbucks de la Plaça Francesc Macià, o contemplar la immensitat de l'Avinguda Diagonal, recordant totes les vegades que amb Maribel, sortíem per la nit a fer els nostres 45 minuts de carrera. Finalment, un petit viatge a aquella cantonada del carrer Rosselló amb Aribau, on havia quedat amb Vero per dinar, just a la vora d'aquell petit i profund portal, el del 181 del carrer Rosselló. Havia passat per el portal d'antics pisos on havia viscut moltes vegades, pero mai em vaig sentir com aquell dia, com si estigués davant de la porta de casa, i hagués oblidat les claus.

Passaven les 9 de la nit quan vaig aterrar de nou a l'Aeroport de Manises. Mentre amb el metro recorria les parades que separen Aeroport d'Amistat, em venia una sensació familiar, la de tornada a la rutina, la sensació que em venia sempre que arribava a la ciutat que aquella mateixa vesprada acabava d'abandonar. Sens dubte, havia viscut una aventura estranya, un viatge a l'inrevés.


dimecres, 19 de maig del 2010

Un adéu tenyit de blaugrana

Aquesta setmana, hem començat a telefonar a l'agència que ens lloga el pis per iniciar les gestions per deixar-lo. Ja és oficial, el pròxim 30 de juny, gairebé 3 anys després d'aquell 10 de setembre del 2007 en que em plantava tot sol al mig de l'Estació de Sants, finalitzarà la meva etapa "al sol de Barcelona". I és així principalment perquè si tot va bé, el 21 de juny posaré punt i final al meu treball i només dependrà de la comissió d'avaluació el fet de convertir-me en Enginyer Tècnic Aeronàutic (fins i tot a mi m'espanta veure'm amb aquest títol ja...).

Malgrat que deixe Barcelona per tornar a la capital de la meva terreta, una ciutat que tinc moltíssimes ganes de conéixer, on em retrobaré amb molts companys amb qui vaig perdre el contacte quan vaig iniciar la meva "aventura catalana", no puc evitar sentir un petit buit a dins de mi, una sensació que molts descriurien de nostàlgia, i és que m'agrade o no, he viscut la major part dels darrers tres anys en aquest gengatí entramat de carrers. En 3 anys he fet de Barcelona, la meva segona casa.

Així que sense poder evitar-ho, em senc com un dia com avui d'aquell 2007, com aquell que és conscient que el període que li ve ara, és un període de comiats. Aquesta setmana però, he tingut el primer, m'he acomiadat d'una Barcelona diferent, una Barcelona especial, totalment transformada, la Barcelona del Barça.

Una de les tantes coses que em van sorprendre quan feia les primeres passes per la ciutat, era el fort sentiment que unia a tots darrere del Barça. Com el simple fet que jugara el Barça els feia tenir la ràdio posada al mòbil en meitat de classe, o era la raó perfecta perquè algú digués d'anar al seu pis a veure'l tots junts, o per sortir de classe mitja horeta abans perquè "l'horari de Champions no perdona", o simplement per veure'ns a un bar, sopar, patir i vibrar amb el futbol. El primer any, la temporada del Barça va ser nefasta i tampoc vaig notar en excés estar vivint a la meca del barcelonisme. Pero l'any passat tot va ser diferent. Recorde baixar fins a Vilanova i la Geltrú per veure els vuitens de la Champions a casa d'en Lluís, arribant tardíssim a la nostra cita amb el Carnestoltes de Sitges, "és que jugava el Barça" recorde que vam repetir per excusar-nos aquella nit. Recorde els milers d'acudits que vam pronunciar la setmana posterior al mític 2-6, i recorde al propi Lluís convidant-me a escoltar els partits amb el so de RAC1, amb Joan Maria Pou i companyia, seguint el seu consell vaig portar els auriculars i la ràdio al bar on vam veure la semifinal de la Champions, i vaig viure en directe aquell diàleg entre Pou i Saperas després del gol d'Iniesta que encara em posa els péls de punta "Saperas, és Roma?" "És Roma Pou!". Avui, m'és impossible veure un partit del Barça sense escoltar al Pou. Recordaré aquella nit del 6 de maig de 2009 perquè vaig complir un somni, vaig estar de cos i ànima a una celebració a la Font de Canaletes. Gràcies a un altre bon amic, Marc, vaig poder veure la final de la Champions al Mini Estadi, la resta és història, com ja vaig escriure fa un any aquí.

Diumenge però, un any després vaig tornar a posar-me la samarreta del Barça, i vaig enfilar el Carrer Granados amb una destinació: La Font de Canaletes. Creuant una Gran Via de nou col·lapsada per centenars de cotxes engalanats amb banderes que feien sonar els seus clàxons, i baixant per una Ronda Universitat presa totalment per la gent i tallada al trànsit, vaig arribar a la Plaça de Catalunya, on l'ambient era impressionant. Mai seré capaç de descriure correctament la sensació d'estar allà al mig, de veure que tots al teu voltant són com amics, que et saluden, que riuen i que canten amb tu. Un seguidor, una mica sota els efectes de l'alcohol, assenyalava a la multitud que es congregava a la font i deia als turistes estrangers que passaven "Això és un sentiment eh? i el tenim tots! A feeling!" Nosaltres réiem per com de còmica era la situació, però en gran part, tenia molta raó.



De nou sobre la bici, pujant cap al pis per la Rambla de Catalunya pensava en que era la última, que qui sap quan tornaria a gaudir d'una ciutat entregada al meu equip, del que sóc des que tinc ús de la raó i la memòria. Sabia que estava vivint el meu primer comiat de Barcelona, d'una Barcelona blaugrana. No obstant vaig intentar seguir pensant en coses que podria escriure per explicar per què és diferent Barcelona en aquestos dies, quan just en aquell instant, el cotxe que venia darrere de mi, en lloc de pitar-me perquè m'apartés i li deixés passar, com sol passar, va fer sonar el clàxon en repetides ocasions mentre una noia treia el cap de la finestra i cantava "Foooorça Baaarça". I així fins que la cruïlla amb el carrer Rosselló va separar els nostres camins. Acàs calen més explicacions?

dissabte, 15 de maig del 2010

El sol i la foto

"El temps s'ha tornat boig! no estem a maig?" Malgrat que estem en la setmana on es decideix el futur de l'Avinguda Diagonal, que el rei s'ha passat els últims 5 dies ingressat a dos carrers del meu pis, a l'Hospital Clínic, i queden dies pel darrer partit de lliga, on el Barça es pot proclamar campió per segon any consecutiu, a Barcelona el tema més comentat durant aquestos dies és el temps.

I és que ha estat l'any més estrany que jo recorde a la capital catalana, si bé és cert que aquest és només el tercer any que passe aquí. Poc abans de marxar de vacances de Nadal vam viure una onada de fred que posà els termòmetres per sota dels 10º durant tot el dia, arribant de vegades a tenir nits de 1º o 2º, encara recorde com al pis ens séiem al sofà a veure pel·lícules amb la manta de pél de Vero per tapar-nos a tots, ja que ni les persianes evitaven que les corrents gelades ens provoquessin calfreds. Tan sols un mes després, durant la setmana d'exàmens passàrem uns dies asolejats, poc típics del mes de gener, és fàcil recordar quant ens costava seure'ns a estudiar amb aquell temps. A finals de febrer, vam començar a guardar la roba d'abric preparant l'anticipada arribada de la primavera, quan de sobte, una nova onada de fred va gelar Barcelona a principis de març. Té la seva gràcia però malgrat només haver passat aquí tres anys he viscut un any històric del Barça (6 títols) i una nevada. Serà difícil oblidar aquella imatge del Tibidabo totalment blanc que se'ns presentà aquell matí del 9 de març quan aixecàrem la persiana, llençar-nos boles de neu en plena Avinguda Tibidabo... La setmana passada s'inicià amb tres dies de pluja sense parar. De veure que el primer any, a la ciutat van tancar totes les fonts i demanaven un transvassament perquè estàvem en fort risc de sequera, a passar-nos tres dies sencers sense veure la llum del sol, amb un degoteig continu de pluja...

Dimecres però era el dia de la foto de grup a classe. Era la foto que immortalitzaria els tres anys de patiment, d'esforç, de cooperació, de somriures, de festes, de sorpreses i d'èxits que tots plegats havíem viscut com a estudiants d'Aeronàutica, aquell dia però sortí a migdia un sol radiant, que arrencà més d'un somriure "vés per on sembla que el sol surti per fer-nos la foto" Després dels dispars del fotògraf, ens vam tornar cap a les classes, on vam comprovar que el cel es tornava a tancar, com va repetir més d'un "El sol sembla voler sortir només per la foto".

Aquell mateix dia en arribar a casa, em vaig seure al sofà, s'estava fent fosc. De sobte Vero em cridà assenyalant al cel. Un cel preciós, on els núvols havien deixat petites escletxes per on es colava la llum d'un sol que ja agonitzava. Ràpidament vaig agafar la càmera i vaig fer una desena d'instantànies d'aquella preciosa visió, i en acabar, tot girant-me cap a Vero li vaig dir: "Sembla que el sol hagi sortit només per fer la foto"


dilluns, 29 de març del 2010

50 anys

A tot el món, segurament... sols deu haver una persona que s'anomene exactament igual que jo. Amb nom i cognoms, i curiosament, és una persona a la que dec moltes coses... I és que si avui sóc com sóc, si estic on estic, és gràcies a ell.

De la vida amb el meu pare recorde moltes coses. Recorde a un xiquet de pocs anys que ballava i cantava "Enaa enaaa" mentre sonava el "Hey now hey now" del Don't dream it's over dels Crowded House que a son pare tant li agradava. Recorde quan em feia picoretes amb el Gusano Mariano, que no m'agraden les pel·lícules de Disney ni conec les seves històries perquè veia amb ell Tintín i Astèrix. Recorde les primeres batacades sobre una bici sense rodetes, les milers de fotos fetes amb una càmera que no tenia carret sols pq volia imitar-lo a ell. I tots aquestos records els tinc perquè ell els gravà tots en vídeo, en una època on tenir una càmera de vídeo era una aventura.

Ja de memòria me'n recorde del dia em que m'ensenyà a punxar un vinil, em recorde a mi de puntetes davant de l'equip, recorde aquell vinil: Selector de Frecuencias de Aviador Dro, i recorde com m'explicava que aquell disc era estrany, que s'havia de reproduir a 45 revolucions per minut i no a 33 com la majoria, i gràcies a aquella frase avui tinc un blog que es diu 45 revolucions. Potser això té a veure en que avui m'encanten els vinils i aquell plat que estava baix, a l'estudi, avui estiga a la meva habitació. Recorde les llargues nits resolent els meus problemes de mates del Batxillerat, les primeres pràctiques de cotxe clandestines amb ell. Els viatges llargs a Barcelona recorrent tendes de discos, de còmics; seguts al Camp Nou vibrant junts amb els gols del Barça, sopant en restaurants cars amb la típica frase de "com ta mare s'entere d'açò..."

I avui, em ve tot al cap, perquè no es un dia qualsevol, perquè no tots els dies s'arriba a les bodes d'or amb la vida, una vida apassionant i plena d'històries, perquè sé que en 50 anys es poden fer moltes coses, però sé que dels 50 anys del meu pare, 20 han estat dedicats a mi, i aquesta es la part que fa especial aquest dia. Felicitats papà!!

dimarts, 16 de febrer del 2010

Orxata

Que la música alternativa surt a la televisió poc, per no dir res, és un fet que tot el món sap i que és en part el culpable de que es conega com a música "alternativa". Ara bé, el que mai m'havia parat a pensar, és en el fet que provoca que un dia, la petita pantalla, o la caixa tonta, done un gir i parle sobre algun grup d'aquestos estils.

Raons per a que els neoyorquins Vampire Weekend tingueren un reportatge en la televisió, no en falten. El seu àlbum de debut és una petita obra mestra, que va rebre grans crítiques en el seu moment, i que ha estat inclós recentment en moltes llistes com un dels discos de la dècada. No obstant ni aquest èxit, ni el fet de ser l'avantguarda d'una onada de música indie-africanista que ha aconseguit assentar-se, ni que el seu segon àlbum, Contra, hagi estat un dels discs més esperats d'aquest 2010 són les raons per les quals Vampire Weekend han sortit a un reportatge, o una notícia a la televisió.

Per a Canal 9, més concretament per al seu informatiu Notícies 9, la raó per la qual Vampire Weekend mereixia un reportatge és que el primer single del seu segon disc es titula Horchata, ja que la frase que inicia la cançó és un "In December drinking Horchata". Tal ha estat el revolt armat per aquesta cançó, que la denominació d'orígen Xufa de València, els ha enviat al seu domicili de Nova York una caixa plena d'orxata. El reportatge parla quasi tot d'aquesta simple menció de la beguda valenciana per excelència, i sols finalment, com una mena de cua explicatòria, repara en que Vampire Weekend són un grup que ha rebut molt bones crítiques durant el últims dos anys per la seva gran música, fet pel qual els agradaria ser reconeguts...

Segurament Vampire Weekend no sàpiguen que la xufa és l'ingredient principal de l'orxata de València, és més, és molt possible que mai hagin xafat la ciutat de València. Ja que a Mèxic, l'orxata d'arròs és una beguda molt popular i que, segons tinc entés, es pot beure a certs bars de Nova York regentats per hispans. Segurament, per ells, la paraula orxata no és més que el títol d'una de les seves cançons, o una beguda que els va inspirar una cançó, però segur que mai imaginarien que sortirien a la tele per aquesta paraula i no per la seva brillantor com a grup musical...

dilluns, 15 de febrer del 2010

Descobrint una ciutat

El temps va passant, i poc a poc el fi de la meva etapa a Barcelona es va apropant. Dimecres començaré el que hauria de ser el meu últim quadrimestre a la ciutat comtal, i tot i que ja fa temps que vaig prendre la decissió, continua inquietant-me el canvi que patirà la meva vida durant el pròxim estiu.

La inquietut supose que es deu a la por de trobar a faltar Barcelona, per les coses que he descobert allà i que potser no tinga quan torne cap a València. Ja al principi de curs em vaig plantejar visitar amb freqüència la ciutat del Túria per a conéixer-la, però ha estat aquesta darrera visita de 4 dies la que m'ha permés obrir els ulls.

De les moltes coses que m'agraden de Barcelona i que trobaré a faltar es troben el bicing o un servei de metro que em porte tranquilament a qualsevol punt de la ciutat en poc temps. Sé que això ho trobaré a faltar per més que m'esforce, ja que no veig a Rita per la labor de plenar la ciutat de carrils bici per poder implantar un bicing, i la lenta evolució del metro de València no crec que permeta a la ciutat tenir una xarxa de metro en grans condicions en uns quants anys. Però el que ja no em preocupa, és no poder trobar aquell ambient alternatiu que trobe a llocs com la Razzmatazz, Gràcia, Apolo.

I es que el divendres, acompanyat de Carlos i Toni, vam recòrrer una València diferent, una València que ha acabat d'enamorar-me. Comprar discos a un tenda especialitzada que està al bell mig de Nuevo Centro, visitar una exposició d'art modern, sopar a un barri amb història, i tancar-me a una sala per veure a Anni B Sweet tocar en directe. A tot això afegir altres vivències com el concert d'Arctic Monkeys o una sessió de bona música a la sala La3. I és que en aquest ambient alternatiu que tant m'agrada de les ciutats, València no es queda curta. I d'aquesta manera, la transició d'una ciutat com Barcelona, a una com València, es fa molt més agradable