Una peli de Woody Allen

M'agraden les pel·lícules de Woody Allen, ho reconec. De fet crec que sóc com un "fan irracional", on el simple fet que una cinta porte la seva signatura, sembla ser raó per a que m'agradi. Crec que aconsegueix absorbir-me amb la seva forma particular de contar històries tan properes i a la vegada tan llunyanes. Històries quotidianes on sempre s'imposa el major caos que es pugui imaginar, un caos que sempre acaba resultant còmic i divertit.

Ahir em vaig sentir com si veiés la darrera peli de Woody Allen, i no és perquè hagués vist de nou Midnight in Paris, no. Ho vaig fer al saló de casa i malgrat haver durat molt més que una pel·lícula convencional, semblava com si en tot moment acabaria per aparèixer el rètol dels crèdits amb un "Directed by Woody Allen" I és que no se m'ocorre una altra descripció per parlar del meravellós guió que ahir ens regalà el Partit Popular amb el seu escàndol al País Valencià.

Ja fa dies que la bomba esclatà. El jutge Flors, que es veu que no era "tan amic" de Camps com de la Rúa, va decidir obrir un judici oral contra "Los 4 Fantásticos". Dels 4, només dos estaven encara a les Corts. Campos i Betoret havien sigut víctimes de la suposada neteja que Camps havia fet al seu executiu per eliminar la corrupció. Els altres dos, formaven una parella famosa a la política valenciana. Ricardo Costa i Francisco Camps han aparegut de la mà a totes o quasi totes les imputacions del cas Gürtel. Al primer, Costa, la direcció nacional del Partit Popular l'expulsà del govern i de la militància l'octubre de 2009. Com si els valencians no tinguéssim memòria i en any i mig fórem capaços d'oblidar que Ric (com se l'anomena a les converses amb el Bigotes) era un dels polítics valencians més implicats en la trama, Carlos Fabra va decidir reinsertar-lo a la política oferint-li anar com a diputat per Castelló. I d'aquesta manera, posant de nou en evidència als valencians, Costa recuperà el seu silló a les Corts sense haver deixat de ser imputat al cas Gürtel. El segon, el molt honorable, semblava ser també el molt intocable. Malgrat que les proves en contra d'ell augmentaven de manera preocupant, Camps seguia sent President de la Generalitat, i a més recolzat de nou amplament per uns votants valencians que de vegades semblen no atendre a raons, com si portessin la papereta del PP pegada a la mà.

Amb l'auto del jutge Flors, al PP se li obria un nou ventall de possibilitats per afrontar el futur de "Los 4 Fantásticos". Existien bàsicament dues, o que tots es declaresin innocents i per tant acceptaren anar a judici, o que tots es declaresin culpables del delicte de Suborn Passiu Impropi i acceptaren pagar la multa (de 50.000 € cadascun) amb el qual evitarien anar a judici. Ara però, cap opció era gratuita, en el cas de declarar-se innocents, el PP hauria de veure com a la Tardor d'aquest 2011, i en unes dates molt properes a les eleccions generals, un dels seus barons més forts seu a la banqueta d'un tribunal com a acusat, sent doncs el primer cap de govern en fer-ho en tota la història de la democràcia espanyola. Aquesta imatge s'evitaria en el cas de declarar-se culpables, però de la mateixa manera, l'expedient penal de "Los 4 Fantásticos" deixaria d'estar net, a més de deixar en evidència a tot un munt de personalitats del PP (des del propi Camps fins a Rajoy passant per Aguirre, Cospedal y Saéz de Santamaria) que quedarien davant l'opinió pública com uns mentiders per haver assegurat durant més de dos anys que Camps era innocent. Era important remarcar que sols s'evitaria els judici si tots 4 prenien la mateixa decisió, per tant era important reunir-se per pensar-ho i consensuar-ho

Federico Trillo, ha estat l'encarregat de dirigir l'estratègia. Ell, que també deu ser un gran fan de Woody Allen com jo, deu haver pensat que aquesta situació era molt similar a la que se sol plantejar quan han passat ja uns 50 o 60 minuts d'un film del novaiorqués, i com a bon polític preocupat pels interesos dels ciutadans, ha decidit regalar-nos un final "made in Allen". Com he dit abans, s'esperava una decisió meditada i consensuda. Pel matí i quasi de la maneta, Campos i Betoret s'han dirigit al Tribunal Superior de Justícia de València per declarar-se culpables del delicte. Semblava doncs que com s'havia rumorejat, la direcció nacional decidia sacrificar la innocència de "Los 4 Fantásticos" per a salvar la imatge del partit, per tant es feia previsible que en poques hores, un Camps desaparegut i un Costa segut al seu silló de les Corts, acabarien personant-se al TSJ per declarar-se també culpables i tancar el cicle d'autoinculpacions (com he dit abans, condició necessària per evitar el judici) En canvi, seguint l'estil d'Allen, aquell que fa que a les seves pel·lícules mai passe el que un s'espera, ni Camps ni Costa han aparegut per allà. En canvi, per la tarda, Camps ha convocat als mitjans per donar la bomba informativa més espectacular de l'any: "Valencianos, me voy". En efecte, malgrat que s'havia aferrat durant dos anys al seu despatx al carrer de Cavallers, el molt honorable feia les maletes i es preparava per un judici on pretenia declarar-se innocent!!! Quedava doncs clar que això de pensar i consensuar una decisió no havia quedat molt clar. De "Los 4 Fantásticos", dos s'havien declarat culpables, i dos innocents! Camps semblava ser tan inconscient de la situació que al seu discurs de comiat va afirmar que tant ell com els seus 3 companys eren innocents. Res mes llunyà de la realitat! dels seus 3 companys, dos ja s'havien declarat culpables, i per tant, havien deixat clar aquell mateix matí que d'innocents no tenien res. Sincerament, no entenc com el públic assistent al Palau de la Generalitat no va trencar a riure davant la situació. En un mateix dia, el PP havia demostrat:

-Que no confiava en cap de "Los 4 Fantásticos" recomanant-los que es declaressin culpables.
-Que la seva credibilitat és poca o nul·la, després de defendre durant dos anys la innocència de 4 homes a qui ara volien considerar culpables
-Una falta de consens alarmant al no haver aconseguit que "Los 4 fantásticos" prengueren tots junts la mateixa decisió
-Una falta de coordinació i organització més pròpia d'una colla de xiquets en enviar a Campos i a Betoret a declarar-se culpables abans de conèixer la decisió final de Camps i Costa. En el cas d'haver esperat i sabent que de totes formes s'hauria de celebrar el judici, Campos i Betoret haurien pogut mantenir-se innocents uns quants mesos més

El balanç d'aquest gabinet de crisi del PP, dirigit per Federico Trillo (o per Woody Allen) ha estat:

-El judici es celebrarà a la tardor amb "Los 4 Fantásticos" com a protagonistes. (cosa que es volia evitar)
-Campos i Betoret són ja culpables d'un delicte de Suborn Passiu Impropi, passi el que passi al judici
-El president Camps, ja no és president, i sembla que després d'aquestos fets ja ni tan sols és innocent, no s'entendria doncs que la recomanació del partit per ell fóra que es declarés culpable
-L'únic que surt net d'aquesta situació es Costa, que per altra banda és fins a la data, el polític valencià que més tacat ha estat pel cas Gürtel, i qui més punts té per sortir culpable del judici

I a aquest final, on res ha quedat com el sentí comú hauria dictat, com un gabinet seriós hauria actuat per minimitzar els danys al partit, i en canvi s'ha vist l'aparició d'un caos còmic i de vegades esperpèntic, només li falta el "Directed by Woody Allen"

Benvinguts a la darrera nit del curs

Tot i que a la meva vida he tingut moltes "darreres nits del curs", no fou fins l'arribada a la universitat quan aquestes cobraren el sentit i el matís diferenciador que ara tenen. Tota aquesta història de nits de poc dormir, de nerviosisme incontrolat i de profundes reflexions començà la nit del 19 al 20 de juny de 2008, a aquella petita però acollidora habitació de la Resa de Barcelona on vaig passsar el meu primer any com a universitari. Per aquella època encara estava convençut de que estudiar amb l'ordinador encés m'ajudaria, ja que podria consultar dubtes amb els meus companys. Així, el meu company de classe, Marc, i jo, estudiàvem l'examen final de Probabilitat i Estadística més pendents del Messenger (sí, sembla prehistòric però per aquell aleshores el Tuenti Xat no existia i qui tenia un compte de Facebook era més bé un avançat) que dels propis apunts. En aquell moment, em vaig canviar el que se solia anomenar "missatge personal" del Messenger i vaig escriure "Benvinguts a la darrera nit del curs" Aquella frase volia resumir el que per a mi estava sent aquella nit. Més que la nit anterior a un examen (on tot siga dit, tampoc ens estàvem jugant la vida) la veia com la nit anterior a l'inici d'un període d'anàlisi i reflexió. Ja feia temps que tenia ganes de tornar a casa per avaluar tot el que m'havia passat a Barcelona aquell any, totes les coses noves que havia descobert vivint a una ciutat com aquella i la necessitat de començar a canviar la meva vida. D'aquella nit, on sempre la mescla de la calor de les ciutats de la Mediterrània a finals de juny, el soroll de l'ambient pre-Sant Joan a la ciutat de Barcelona, el nerviosisme per l'estiu que en unes hores començarà, i (siguem responsables) l'examen que marcarà el seu inici són algunes de les raons per les quals resulta complicat dormir, van sorgir moltes decissions, potser la més important, el canvi de vida a Barcelona, de la Resa, a aquell petit pis de Béjar 15, del Raval a Sants. Quan em vaig posar aquella frase al Messenger, a Marc li va fer gràcia i se la va posar també. Sense voler-ho aquell juny de 2008 havíem creat una curiosa a la vegada que estúpida tradició en torn a aquella frase.

A la nit del 18 de juny de 2009, quasi alhora, Marc i jo ens posàrem al Facebook aquell "Benvinguts a la darrera nit del curs". Aquest any ni tan sols compartíem l'examen que tancava el curs. Aquella nit fou diferent, vaig caure rodó al llit a les 11 de la nit pel cansanci, no obstant em vaig desvetlar de matinada (sembla que això de dormir aquestes nits com qualsevol altra, és impossible) Al marge de tots els ànims i propòsits de canvi que m'havia proposat un any abans, la meva vida no havia canviat massa, i aquell segon any a Barcelona no havia fet més que evidenciar la necessitat d'un gir radical. Així que de nou em vaig proposar repensar-ho tot aquell estiu. La vesprada següent a aquella darrera nit del curs la vaig passar al pis de Maribel, mirant pisos a internet per visitar-los a l'endemà. I seria en aquella tarda del 21 de juny de 2009 quan coneixeríem i ens enamoraríem de Rosselló 181, d'aquelles nits de final de curs havia sorgit una de les decissions més encertades de la meva vida

Al 2010 hi hagué molts darreres nits del curs, de fet hi hagué moltes darreres coses en el que estava vist que anava a ser un juny de comiats. Per a mi la darrera nit d'aquell curs fou com sempre, la que va precedir al darrer examen del curs (i aquest cop de la carrera) que va coincidir amb l'entrega de l'informe del Treball final de Carrera. Aquella nit del 17 al 18 de juny de 2010, no sols Marc i jo no compartíem examen, sinó que tampoc universitat ja que el es trobava a París d'Erasmus. Així i tot jo vaig complir amb la tradició. No osbtant hi haurien dues altres darreres nits, la d'abans de presentar el TFC (la darrera nit com a estudiant de la UPC), i la que seria la més important de les tres, la darrera nit a Rosselló 181, o la darrera nit a Barcelona. Aquella nit em serví per recordar tot el que havia guanyat amb aquell canvi que per fi havia portat a terme, de com de genial havia estat la vida aquell any al pis i a Barcelona i el que m'esperava en el retorn a la terreta

Anit, vaig viure de nou la darrera nit del curs, la primera a la ciutat de València, mai l'havia viscuda tan tard, i com sempre, per fer gala, va ser una nit en la que costa dormir. Inevitables foren les comparacions amb les darreres nits a Barcelona, en veure si el canvi de ciutat havia estat bé i fins i tot el ja popular dubte sobre quina serà l'habitació on passaré la darrera nit del curs que ve, ja que sembla que València no ha canviat allò de canviar de pis cada estiu. Una d'aquelles reflexions va ser com d'abandonat tenia aquest blog i el poc que m'havia dedicat a contar les sensacions d'una nova vida a la capital del Túria.

Així que he decidit que amb aquesta entrada, retorne al blog, on intentaré en aquestos pròxims dies parlar de com veu València un habitant d'un dels seus poblets, que tornà a casa després de tres anys per Barcelona