Si bé aquesta crisi està afectant a tots els sectors, els impactes que està causant al sector aeronàutic, no han sortit molts cops a la llum. Potser perquè qui treballa a aquest sector sol tenir un bon salari, perquè malgrat tot, es continuen ampliant aeroports i venent avions, obrint noves rutes. Potser aquesta poca atenció que els mitjans i els inspectors econòmics estan parant al sector aeronàutic sigui una de les causes del desastre que ha provocat la fallida econòmica d'Air Comet.
I es que no puc entendre com una aerolínia que fa 8 mesos que no paga als seus empleats, continua mantenint la llicència per operar. No entenc com cap organisme, ni públic ni privat, ni estatal ni global ha estat capaç de veure que Air Comet no tenia solvència per continuar operant les seves rutes, que no podia fer front al lloguer dels seus avions.
No entenc tampoc com el multimilionari Díaz-Ferran, president de la companyia i de la CEOE, no asumeix cap responsabilitat en aquest tema, tampoc entenc perquè ningú li obliga a tornar els diners dels bitllets, i no utilitzar-los per subsanar els seus deutes, no entenc perquè ningú li ha obligat a, si cal, hipotecar la seva mansió i la dels seus "compinxes" de direcció d'Air Comet per pagar els avions que havien de portar a casa per Nadal a milers de passatgers. Tampoc entenc, perquè aquest home camina tranquil i somrient mentre altres persones com el director de Greenpeace a Espanya passa els nadals a una presó a Copenhage.
I per últim no entenc que l'excusa d'aquest directiu prepotent sigui "Sabent de la situació que atravessàvem, jo no hauria escollit Air Comet per a volar". Com a estudiant d'aeronàutica, i lleuger coneixedor dels immensos costos que suposa fletar un avió d'un aeroport a un altre, més encara si aquesta ruta es transatlàntica, entenc que els preus per volar d'Espanya a Sudamèrica siguin alts. Els seus clients eren immigrants, alguns d'ells portaven anys estalviant per pagar el bitllet que vostè oferia, la seva companyia no era ni la més còmoda, ni la que més horaris oferia, ni la més segura, ni la que tenia una millor situació econòmica. Però els seus clients no podien escollir, perquè segurament la seva companyia, era la més barata, era o volar amb Air Comet, o no volar.
Assumint per un moment el seu paper li diré que "Sabent de la situació que atravessava Air Comet, jo no hauria venut cap més bitllet, i en cas d'haver-ho fet, i sabent que fins el 10 de gener no li embargaran els avions, hauria fet l'impossible per portar el major nombre de passatgers possible a les seves destinacions" És això el que ens diferencia als éssers humans dels paràsits com vostè.
Aquest cap de setmana, dels més freds que recorde des que estic a Barcelona, Vero (una de les meves companyes de pis) i jo, vam decidir seure'ns al sofà i posar-nos la saga sencera (6 pel·lícules) d'Star Wars. Jo ho vaig decidir perquè malgrat que les havia vistes totes, no ho havia fet en l'ordre que dicten els episodis, i Vero es va interessar ja que mai havia vist cap de les pel·lícules.
Des que Enrique Luis em va portar quan jo tenia 10 anys a veure l'estrena de l'episodi I, m'ha agradat la història d'Star Wars. Encara que he de reconéixer que el fet d'haver vist els episodis saltejats no m'havia permés entendre cert detalls. Ara, després d'haver-les vist de nou, veig que la història m'agrada, la idea m'agrada, i a Vero també. Fins al punt que en cert moment algunes persones ens van considerar "frikis"
I és que amb els anys el terme "friki" ha caigut en un ús abusiu. En un principi el terme "freak" s'aplicava a aquellese persones "monstruoses", gent rara, diferent, sovint amb trastorns de personalitat. Avui dia un "friki" és tot aquella persona que s'interesa mínimament per un tema determinat. Una persona que li agraden certs temes científics, es un "friki", una persona que llegeix còmics, és un "friki", una persona que li agrada i segueix una determinada saga de llibres o pel·lícules com ara Star Trek o Star Wars, és un "friki".
Aquest abús del terme "friki" em provoca certs dubtes. Per exemple, jo he vist les pel·lícules d'Star Wars i m'agraden, sí, un pot entrar a la wikipèdia i trobar la vida de Luke Skywalker explicada com si fos un gran personatge de la història universal. Però curiosament mai he sentit aplicar el terme "friki" als fans de dos de les sagues més populars avui dia, com són Crepuscle i Millenium. I si és friki seguir Star Wars, o l'anime, aleshores, és friki acampar a la porta d'una llibreria per ser de les primeres persones que compren la nova entrega d'aquestes sagues, és friki llegir-se llibres de 500 pàgines en un dia, és friki anar al cinema fins a 10 cops per veure "Luna Nueva" i si sorpren veure una biografia tan llarga com la de Luke Skywalker a la Wikipèdia, no cal més que veure la d'Eward Cullen o Bella Swan...
No entenc aleshores perquè aquelles nenes de 16 anys (o més) no són tant o més frikis que els seguidors d'Star Wars, i això que Star Wars és una saga que marcà una època, que porta viva des de l'any 1977, que ha rebut certs premis, i un llarg etcètera que la posa molt per sobre, de la saga Crepuscle.
Es per això que aquestos dies Vero i jo hem vist les 6 pel·lícules de la saga Star Wars, ens hem rigut, ens ho hem passat bé i hem gaudit de valent amb elles, però ni Vero ni jo, seriem capaços de veure aquestes pel·lícules 10 vegades al cinema, ni dormiríem a la porta de la llibreria que hi ha a prop del nostre pis si George Lucas decidís llençar el 7é episodi en llibre. Ens agrada Star Wars, però no som frikis
La nit del passat dijous, el meu amic Carlos i jo vam decidir posar en marxa un blog conjunt anomenat 45 revolucions. Ho vam decidir ràpidament, sense pensar molt bé el que ens suposava posar-nos de sobte a crear un blog sobre música alternativa, a compartir amb la resta dels nostres amics, la música que quasi diàriament descobrim.
En un principi em va semblar una tasca excessivament atrevida. La feina consistia no sols en trobar música, si no en explicar amb paraules el que és aquesta música, en poder escollir exactament la música que s'ha de penjar, si aquesta pot o no ser interessant per a la gent que llegirà el blog...
No obstant aquest cap de setmana, tant Carlos com jo ens hem sorprés de veure amb quina facilitat trobem un grup, i escrivim un post al blog, en resum i a grans passades, com de fàcil és trobar, si ampliem el nostre "zoom", música de qualitat, oculta moltes vegades, en pàgines web, en ràdios locals o alternatives, etc...
Aquest fet, i ja deixant de banda una mica el tema del nou blog, em va fer pensar com d'estrany o injust es el món de la difusió musical. Recorde que quan feia aquelles pràctiques interminables de cotxe per Alacant, setmanes abans de traure'm el carnet de conduir, la professora de l'autoescola sintonitzava la Cadena Cien. Aquesta emissora ens acompanyava durant les 5 hores de voltes que donàvem pels carrers de la ciutat. En aquestes 5 hores de música, (molts d'ells sense interrupció, com diuen), és probable que només escoltés 20 cançons diferents. Recorde perfectament que en el mateix matí, la cançó del Lobo de Miguel Bosé o Papeles Mojados de Chambao podien sonar perfectament 3 cops... per no parlar del No one d'Alicia Keys, aquest ja es va portar el premi ja que va tancar el programa matinal, i va obrir el següent... va sonar dos cops seguits... Hi ha música al món com per a estar-se mesos sense repetir una sola cançó i en canvi en un sol matí, la que es considera l'emissora musical número 1 del país havia repetit fins a 3 vegades la mateixa cançó.
Deixant de banda el tema dels dineres (tothom sap que aquestes llistes de reproducció venen dictades per les dicogràfiques i les distribuïdores, que paguen a les ràdios i a les televisions musicals perquè posen continuament la música dels seus "artistes"), m'agradaria parlar del tema moral, o més bé del tema de difusió. Generalment, a aquestes ràdios (on he dit Cadena Cien léase 40 Principales o Europa FM també) es posa una música d'un estil determinat, si bé amb certes variacions, la cosa no es mou massa del Pop comercial. De tant en tant, diuen que ajuden a les "noves promeses" posant algun tema. No cal dir que aquestes són les "noves promeses" del pop comercial, i sincerament, a una música tan plana, senzilla i repetitiva, un no sap distingir entre un novençà i un artista consolidat... Però què passa amb la resta? Que passa amb el pop pròpiament dit? el rock? (i que quedi clar que el Canto del Loco NO és rock), la música electrònica (no incloure en aquest grup el Reggaeton i aquestos darrers "bombazos del verano"), l'indie? el reggae? el jazz? el blues? Acàs han deixat d'existir? es van quedar ancorats als 80? no van passar la crisi dels 90? Aleshores perquè en un parell d'hores puc trobar música d'aquestos estils sense moure'm de la cadira?
He acabat per entendre que musicalment parlant, almenys a aquest país vivim a una dictadura de "lo comercial", on la música només es difon si genera beneficis, sense cap intenció cultural (i cal recordar que la música, principalment no és un negoci, és un art, és cultura) I curiosament la música que es difon, que anteriorment va ser inspiradora de forts moviments socials com els hippies o la Movida, ara és una música buida de contingut, amb lletres groseres, estúpides o irremeiablement repetitives. Amb ritmes fàcils, i majoritàriament generats per samplers, i amb "artistes" que no diferenciarien una negra d'una corxera. La música de la que els nostres pares se'n reien, és la que a nosaltres dia a dia, ens inculquen a tot arreu... I el que és pitjor... la gran majoria del món, baixa el cap i segueix la tendència...
Sempre he pensat que el punt més complicat d'escriure un conte, es escollir el principi. Perquè costa trobar un punt d'inici, perquè potser després tot va sorgint sol.
Perquè quan un sap que vol escriure un conte de cels estrellats, de somriures d'estima i complicitat, de paraules tendres i gracioses, de mirades que substitueixen a les paraules quan aquestes no calen, de llunes plenes i postes de sol; només queda la part més petita i més curta, però alhora més complicada: un punt de partida, un moment oportú, un lloc, una acció, una paraula... Llavors, a partir d'aquell instant, l'atzar i la màgia dels contes, faran la resta. I qui sap? potser es tracti d'un d'aquestos contes als que ningú li agrada arribar al final
El túnel del Mascarat permet a l'autopista AP-7 creuar la serra de Bèrnia, barrera geogràfica que separa la Marina Alta de la Baixa. Quan es circul·la en sentit sud per l'autopista, el primer que es veu a la sortida del túnel és una preciosa panoràmica de la comarca. Per mi, creuar el túnel del Mascarat suposa tornar a casa, moltes vegades, després d'una llarga estada fora.
Moltes persones m'han dit que sóc un afortunat per viure a un poble com Altea, un poble de costa que, malgrat tot, ha sabut fer front a l'urbanisme desenfrenat, que conserva un casc antic preciós, platges verges. Potser jo quan estic alli, ni me n'adone de tot això, segurament perquè m'he criat en aquells carrers i ja no m'impressionen.
Aquest passat divendres, vaig creuar el túnel del Mascarat un mes i mig després de l'última vegada. Potser el fet de tractar-se del tercer any que ocorren aquestes coses, ja no em vaig emocionar tant com dos anys abans, però tot era qüestió de temps.
Aquell dissabte, vaig anar amb el meu amic Toni, al Palau. El Palau, és un auditori que es va constuir a Altea quan al PP li va agafar l'obsessió per convertir-la en "Capital Cultural del País Valencià. Amb capacitat per 1025 persones, és l'auditori més gran de la comarca i un dels més grans de la província. Durant els primers anys de la seva existència, el Palau costava un dineral al poble, i romania tancat gran part de l'any. Amb els canvis a la seva direcció, el Palau va donar un gir a la seva programació, fent-la més gran, i sobre tot, més diversa. Així es va demostrar que l'auditori no és només un lloc per la música de banda i la música clàssica, el teatre o la dansa, sinò que també és capaç de donar cabuda a concerts de música alternativa. Mark Olson i Jeff Tweedy foren algunes de les actuacions que es van fer en aquest sentit.
Com deia, el motiu pel que Toni i jo vàrem aparéixer pel Palau va ser un concert, de música alternativa, d'aquest pop culte com l'anomenen alguns, de lletres carregades de sentit, de cançons que semblen contes; actuaven els "Manel". No va ser només la seva música, ni la manera genial que van tenir de plenar amb so el Palau. Van ser també les petites històries que el seu cantant era capaç d'intercalar entre les cançons, històries que enllaçaven directament amb les lletres. Com amb un toc d'humor van fer participar al públic, primer convertint-lo en un improvisat trio de vents, i després convidant-lo a pujar a l'escenari a seguir amb estrofes inventades, una de les seves cançons. Un concert dels que es poden aplaudir amb força i raó
És estrany perquè no importa quantes vegades creue el túnel del Mascarat, sempre, quan torne cap a Barcelona, m'emporto a la maleta una nova sorpresa, com un nou capítol que s'afegeix a un conte, com dirien els "Manel", un que sembli impossible que pugui acabar
Tot i que ja fa 2 anys que visc a Barcelona, el fet de ser un valencià a Catalunya mai deixa de donar-me sorpreses. Una de les coses que més m'han impresionat sempre és la consciència que tenen els catalans amb la seva llengua. Ho he comprovat a classe, quan he vist com companys que parlaven en català a professors que donaven la seva classe en castellà i aplaudien i ajudaven l'intent d'aquest profesor per parlar català. Quan he vist que tot, absolutament tot està escrit en català, etiquetes, tíquets de la compra, anuncis, carrers, estacions de metro... O quan he anat a un establiment on un immigrant m'ha parlat en català o m'ha entés quan jo he parlat amb ell en català.
Avui, he continuat amb aquesta llista particular de "Coses que he de fer abans de deixar de viure a Barcelona" que vaig confeccionar a principis de mes, i on hi han coses tan banals com pujar al sostre de la Pedrera o a les torres de la Sagrada Família, i altres de més anecdòtiques com fer un viatge amb la nova línia de metro... A aquesta llista també hi havia, "fer la compra al Mercat de la Boqueria".
Situat al bell mig de l'arxiconeguda Rambla, el Mercat de la Boqueria és el més famós de la ciutat. El fet d'estar a la Rambla, un carrer que mai, mai és buit, fa que una simple edificació com un mercat central, sigui una atracció turística. La gran afluència de turistes, va propiciar que junt amb les parades típiques i tradicionals d'un mercat català, s'hi troben algunes de més "exòtiques" com aquella que ven sucs fets amb les fruïtes més rares que hom pugui imaginar. Comprar a la Boqueria es pot fer per una qüestió de qualitat, o bé, com he fet jo, per una qüestió anecdòtica. Ja que caminar pels seus corredors plens de turistes i compradors és una tasca força complicada.
Quan estava comprant a una fruiteria, mentre parlava amb la dependenta, ella ha detectat que el meu accent no era molt normal, i es que per molt que el meu accent canvie quan parle amb els catalans, és inevitable que s'escapin certes paraules pròpies de la terreta com ara "Bresquilla". En aquell moment ella m'ha preguntat d'on era i jo li he contestat que era del País Valencià. La seva cara era un mapa, com si li hagués parlat d'un país remot que no coneix ningú. De seguida he pensat que li semblaria estrany que un valencià fes servir el terme País Valencià, però no, la cosa era encara més seriosa. Ella m'ha dit "Ah!! i parles català?" al que m'he vist obligat a contestar "Clar, perquè no ho hauria de fer, l'he estudiat des de petit a l'escola i l'he parlat sempre amb amics i familiars!" aleshores ella s'ha explicat "Es que l'altre dia una dona parlava pel mòbil en català i a mi em parlava en castellà malgrat que jo li parlava en català, quan li vaig preguntar per què no parlava català amb mi em va dir que ella no parlava català, parlava valencià, i amb mi no podia parlar-lo perquè no eren la mateixa llengua, que als catalans els valencians ens havien de parlar en castellà" Supose que si la dona m'hagués llençat una pedra m'hauria deixat menys decebut que quan m'ha dit això, m'agradaria haver respost alguna cosa com "inútils hi ha a tot arreu senyora!" o "aquesta dona no era valenciana, es va confondre, era inculta" però no he pogut més que afegir "a València hi ha gent que encara no sap qui som" La dona m'ha fet un somriure i a més, molt amablement ha volgut regalar-me un parell de "bresquilles" o "préssecs" com deia ella. Jo he agraït el gest, i he hagut de sortir del mercat amb un sentiment agredolç, pensant en quanta gent quan jo li digui que sóc valencià, pensarà que sóc com aquella dona estúpida i prepotent, pensant en quant de mal estan fent alguns, al simple fet de ser valencià.
Tot i que avui, per tercer any consecutiu, el 9 d'octubre no serà un dia de descans i de festa, no puc ser indiferent a aquesta celebració.
El 9 d'octubre és la diada del País Valencià, o millor, ho era. Tradicionalment el 9 d'octubre era l'excusa perfecta per fer-nos veure com a país, per explicar a la resta del món que parlem valencià, que coneixem la nostra identitat com a poble i perquè no, per fer una sèrie de reivindicacions que ens permeteren avançar cap a un autogovern més fort. Així era la diada del País Valencià, com ho són les diades de totes, o gairebé totes, les autonomies...
Avui dia, el 9 d'octubre es el "dia de la Comunidad Valenciana" o a com a molt "dia de la Comunitat Valenciana" Ja no ens volem fer veure com a país, si no com una regió que serà submisa a Madrid si el govern central és del mateix signe polític, o que donarà pel sac si no ho és, encara que sigui per reclamar les banalitats més grans que hom pugui imaginar. De fet, la menció de la pròpia paraula "País" ja molesta. No ens importa demostrar que parlem valencià, entre d'altres coses perquè poques persones fan l'esforç de fer veure que parlen en un valencià correcte. Ara, el veritablement important es fer veure, i sobretot reinvidicar, que parlem una llengua totalment independent del català...
Que el País Valencià ha patit un canvi polític brusc en els darrers 20 anys és innegable, ara bé, encara hi han coses que els que volen convertir València en la terra, més espanyolista i més anticatalanista del món, no saben com canviar. Fer servir el 9 d'octubre per defendre les seves teories sobre l'orígen de la llengua valenciana, i sobre la nul·la vinculació amb Catalunya és un d'aquestos errors. El que veritablement se celebra el 9 d'octubre és el dia en que el rei Jaume I va entrar triomfant a la ciutat de València, prenent-li el poder a l'exèrcit musulmà. Qui va voler establir la festa nacional aquest dia va pensar que l'arribada de Jaume I esdevenia l'inici de la nostra identitat com a poble. Això sí... Jaume I no venia sol, darrere d'ell venia un exèrcit d'aragonesos i catalans que l'ajudaren a prendre la ciutat i el país. I posteriorment, per poder expulsar als musulmans, foren famílies aragoneses i catalanes les que varen anar assentant-se al territori que avui dia coneixem com País Valencià. Qui va decidir celebrar el 9 d'octubre aquesta festa tan important, va pensar que els primers valencians que tingueren identitat com a poble valencià, venien d'Aragó i Catalunya, que si la nostra llengua és quasi igual que el català, és perquè els primers que varen parlar valencià, eren catalans. Quin sentit té que avui la ciutat de València vulga negar la seva pròpia història, el mateix dia que celebra l'inici de la seva identitat com a poble? Eixir al carrer el 9 d'octubre és acceptar que l'arribada de Jaume I va crear la identitat valenciana, els que no estan d'acord, es manifestaran dilluns que ve, el dia 12 d'octubre. No obstant i tristement, el 9 d'octubre se'ns ha convertit en una festa per a aquells que com deia la Gossa Sorda, no són més que "valencians de postal"
Fa un temps ja, vaig escoltar unes d'aquestes frases que des que arriben a tu, saps que si vols arribar lluny en aquesta vida, sempre l'hauràs de tenir present. La frase deia que sempre s'ha de ser optimista, però aquest optimisme, mai ha d'acabar convertint-se en prepotència.
Durant aquesta setmana i les dues anteriors, he anat veient com el que abans era un ferm optimisme, ha esdevingut una sobrada prepotència, de vegades inclús molesta. I tot pel mateix tema: la candidatura de Madrid a organitzar els jocs olímpics de l'any 2016.
De per sí, la gent de Madrid al meu poble no és molt ben vista. Des de temps remots, al visitant que ve de Madrid o dels voltants se l'ha vist com una persona que ve a Altea com si ens estigués fent un favor, que l'incomoda que al seu voltant es parle una llengua que desconeix i que, de vegades, inclús odia. Aquella persona que ens mira com si el fet de vindre de la "gran capital" el posés en un escalafó superior i li donés dret a tractar-nos sense cap respecte.
Malgrat aquest tòpic, sóc dels que no li agrada generalitzar. Tinc amics que han nascut i viuen a Madrid i a la seva comunitat. M'agrada visitar Madrid, tot i que i no és ni de lluny la ciutat que més m'ha impressionat. Per això quan ja fa temps Madrid va presentar per segon any consecutiu la seva candidatura, vaig adoptar la postura de "m'és igual, si guanya bé i si no també".
No obstant, quan avui he escoltat junt als meus companys de classe, el veredicte del COI, m'he alegrat tant com ells. Ells s'alegraven perquè no oblidaven el poc suport que va rebre la candidatura de Barcelona '92 des de la "gran capital", perquè recordaven aquells que posaven el crit al cel quan es van enterar que la segona ciutat d'Espanya organitzaria uns jocs olímpics abans que la primera. Jo no m'alegrava per això, no entre d'altres coses perquè ha estat avui quan he tingut notícies de "l'oposició madrilenya als jocs del 92". La meva alegria era ben diferent
Des que el 2 de setembre, aparegués un informe que deia que Madrid era la ciutat pitjor valorada pel COI, vaig intentar, sense calfar-me massa el cap, saber coses sobre les altres tres ciutats candidates. I així he estat fins avui, l'únic que he esbrinat, llegint revistes i periòdics esportius, veient informatius de la televisió, és que les tres ciutats, Chicago, Rio i Tokyo, tenien les instal·lacions molt més endarrerides que Madrid, un punt que semblava jugar a favor de Madrid. Mentre que he pogut saber fins el nom de l'ultim membre de la candidatura de Madrid, no he escoltat ni he llegit quines instal·lacions tenien previst crear els altres candidats, o una petita indtroducció a la vida en aquelles ciutats. Si ni jo, que m'he preocupat un mínim per conéixer les altres ciutats, no he trobat res per comparar la proposta de Madrid i jutjar si és o no mereixedora d'albergar uns Jocs Olímpics, com ho han fet totes aquelles persones que han donat suport a la candidatura dient "Es la mejor propuesta"? O és que els Jocs Olímpics s'han convertit en una mena d'Eurovisió esportiva, on per collons t'injecten tots els dies que la candidatura del teu país és la millor, malgrat que, i així ha quedat demostrat, no ho sigui?
L'únic que he vist és com l'optimisme dels primers dies, aquesta setmana ha esdevingut en prepotència. Del "estamos ilusionados" hem passat al "tenemos el mejor proyecto" "Estoy seguro de que vamos a ganar" "Perder sería una injusticia" o "perder no entra en nuestros planes" o inclús ja coneguda la decisió "Habrá que ver en qué se ha fijado el COI porque nosotros teniamos el 70% de las instalaciones acabadas..." Fet que em fa pensar. Si algunes instal·lacions que conformen el 70% aquest, tenen avui dia ja 5 anys de vida, quan siguessin els jocs ja tindrien 12. I pregunte, no és més agradable organitzar els jocs en una instal·lació completament nova, com així ho van fer les dues últimes ciutats, que no en algunes que passin de la dècada de vida i, per tant, d'ús?. El fet de no trobar un alternativa a la prepotència d'aquells que tan segura veien la victòria de Madrid ha fet que avui, quan he escoltat el veredicte, m'hagi sortit un somriure. Perquè no hi ha millor cura a la prepotència que una derrota fulminant en l'última batalla. Felicitats i gràcies, Rio 2016!
Plou a Barcelona. És una pluja forta i continuada, ja fa gairebé una hora que plou i aquesta tarda ha estat també plovent una llarga estona. És una d'aquestes pluges que porta un vent fred, és la manera que té el temps de dir que la tardor ja és aquí.
Tot i que les vacances per mi van acabar el dimecres 9 de setembre, els dies de calor fan que fins el darrer cap de setmana d'aquest mes, no asimili que ja no estic de vacances. Aquest any, la setmana ha estat plujosa, i m'ha portat sobtadament a la realitat, he deixat enrere la lluna de València per tornar a viure, per darrer any, al sol de Barcelona.
Tothom viu l'estiu amb intensitat, fa el que pot ja sigui per gunayar diners o per anar de festa amb els amics, viatjar, anar a la platja o a la piscina, passejar i un fum de coses que es poden fer quan no tens cap preocupació al cap. Per mi aquest estiu ha estat ple de sorpreses i grans moments. Em costaria molt trobar un estiu tan animat i divertit com aquest.
Potser perquè al maig i al juny vaig prendre una sèrie de decisions que van canviar la meva vida, potser perquè vaig fer les maletes per tornar a Altea al juny amb l'expedient net, potser pq he conegut gent nova, o perquè no he parat quiet ni un sol instant...
Però quan ho penso bé, sé molt bé quina es la raó per la qual aquest estiu m'ha deixat amb un somriure de felicitat i alhora amb un buit de nostàlgia: No m'he sentit sol ni un segon. Perquè el 8 de copes no és divertit si no esteu vosaltres, pq a la Pizza Guay no es sopa tan bé sense vosaltres, pq una piscina per nedar sol no és tan agradable, perquè què hi ha de divertit en intentar revolucionar tot sol un centre comercial? perquè no hi ha tanta festa a Caudete, la porteu vosaltres, perquè enfontar-se sol a una junta directiva per fer una festa no seria divertit, fer aquella festa sense vosaltres seria una tonteria i perquè si no haguéssiu estat, no hauria trobat aquell somriure que tant m'agrada...
Perquè al cap i a la fi tinc grans amics tant a Altea com a Utiel, i si aquest estiu ha estat memorable, si tinc tants records i tots tan bons, és en definitiva perquè, de tot el que tinc en aquesta vida, sou allò que més val. Gràcies!
Avui, al tornar del treball, tot just quan he posat el fre de mà del cotxe per apagar-lo, he mirat al conta-quilòmetres i he vist que marcava 515. 515 són els quilòmetres que he recorregut en aquest mes d'estiu i és una dada que m'ha sorprés, i m'ha fet pensar com de ràpid passen els quilòmetres. Però encara m'he sorprés més quan he anat a aquell quadernet on anote els registres de quilometratges que faig amb el meu Volkswagen Passat des que el meu pare mel va donar en "herència" i he vist que aquestos 515 quilòmetres sumats als que ja tenia fan un total de més de 3000 quilòmetres en l'any i mig que fa que tinc el carnet.
No sé si 3000 quilòmetres són molts o pocs. Aquells que com el meu amic Juan deuen portar més de 10000 s'estaran rient ara de mi, pero jo, humilment, en aquestos 3000 quilòmetres ja tinc moltes històries que contar al volant del Passat, o com els meus amics l'anomenen carinyosament, "barco", nom que fa honor als més de 5 metres de llargada que té.
Poc després de que mon pare em cedira les claus del cotxe vaig fer 160 quilòmetres en una nit, camí de Jesús Pobre i Xaló. Gairebé em vaig passar mes temps al volant que de festa aquella nit... El Passat també va viure el que és fins ara el viatge més llarg que he fet mai. Sortint a les 11 del matí del centre de Barcelona i arribant a les 6 de la vesprada a ma casa en Altea a finals de juny del 2008, un total de 552 quilòmetres on vàrem tenir temps de desviar-nos i parar per les carreteres de Tarragona. Però sens dubte, qui ha plenat d'alegria aquells quilòmetres han estat sempre els mateixos, els meus amics. El Passat recordarà aquella vegada en que Toni, Ignasi i Gualde espentaren d'ell mentre jo controlava el volant per treure'l de casa sense engegar el motor, per no despertar als meus pares, o aquella vegada en que Carlos, després d'una nit de festa, entrà al cotxe, va notar que tenia climatitzador i va exclamar: "Té aireeeeeee, la pròxima festa la farem ací dins" Ignasi i Toni recordaran tota la sèrie d'insults i blasfèmies que li van dir a un cotxe que se'ns va creuar en l'autopista mentre tornàvem de Mutxamel. O com Toni i jo ens vam enfrontar a dins seu, al tràfec descontrolat d'una València en dissabte. Juan i Toni pensaran en ell com el cotxe en el que posàvem la música a tope, baixàvem les finestres i notàvem l'aire mentre conduia per les rotondes de la Nucia. Carlos Javier y Fernando recordaran aquella vegada que vaig passar net per un control d'alcoholèmia malgrat que Fernando al darrere portava a la mà tres llaunes de cervesa i una se la estava bebent.
També he viscut sol amb ell, històries de dos. Com aquell viatge que vaig fer sol a Utiel on no es va atrevir a deixar-me sense benzina malgrat que va fer més de 70 quilòmetres amb la llum de la reserva, o aquell dia en que vaig complir un any de carnet i per celebrar que no portaria mai més la "L", el vaig netejar per dins a fons, amb aspiradora i un producte per netejar els interiors dels cotxes. Aquell febrer semblava com si no tingués més que un parell de dies de vida...
Al Passat ha sonat música de totes les classes d'aquella manera qui ha estat al Passat sempre ha pogut conéixer una nova cançó o un nou artista, el Passat no té límits en els decibels de la seva música. Això sí, als seus altaveus només sona música de veritat.
Aquestos 3000 quilòmetres, els he compartit amb moltíssima gent, tant amics d'Altea com d'Utiel, però tots tenen una cosa en comú: Quan han baixat del cotxe, ho han fet amb un somriure.
Perquè malgrat que ja tens quasi 9 anys, espero que fem junts molts quilòmetres més.
Malgrat que fa uns dies que hauria d'haver escrit aquest article, i que el meu amic Carlos ja fa temps que me'l va reclamar a un comentari al Tuenti, he volgut esperar... Esperar perquè abans de fer un homenatge o un comiat al senyor Michael Jackson, havia de deixar que li digueren l'últim adéu gent del nivell de Lionel Richie, Stevie Wonder, Diana Ross, Smokey Robinson, etc...
Sobre el que escriuré a continuació vull deixar una cosa clara. El meu homenatge es per al Michael Jackson músic, que es aquella persona a qui he admirat des de fa temps i és l'única qüestió que m'ha interessat d'ell. El que hagi fet o li hagi passat fora de la seva vida de músic, a mi, sincerament, no m'importa, perquè cadascú és lliure de fer a la seva vida privada el que estimi oportú, sempre i quan no faci mal a ningú, i crec que Michael mai va fer mal a cap persona, ni tan sols a una mosca.
I parlant del Michael músic, m'agradaria acomiadar-lo com al gran músic que era, intentant callar algunes veus crítiques sense fundaments i donant la raó a aquells que l'han criticat sabent del que parlaven, perquè una cosa cal deixar clara: Michael Jackson era un gran músic, però no era ni el millor ni el perfecte.
De coses del Michael n'he sentit milers, hi ha qui diu que es un popero tan criticable com els poperos actuals. I està be dir que Michael Jackson feia pop, però cal posar dos asteriscs a aquesta frase. El primer és que Michael Jackson feia pop, pero també soul, R&B, i inclús rock i a vegades del dur. No en va amb ell van col·laborar personalitats del rock com Eddie Van Halen (fa el solo de Beat it) o Slash (Intro de Black or White). El segon asterisc que cal posar a aquesta afirmació és: no es pot comparar el pop dels anys 80 amb l'actual, el nivell musical, les inquietuds... els artistes del pop dels 80 eren totalment diferents als actuals, no ens oblidem que els Beatles també feien pop i ningú seria capaç de classificar-los al mateix sac que la Oreja de Van Gogh o El canto del Loco. Una altra crítica és aquella que diu que Michael Jackson era la imatge, la música era d'altres. Si bé es cert que la cançó Thriller es del senyor Rod Temperton, cal dir que Beat it, Billie Jean, Smooth Criminal o Dirty Diana, estan escrites tant música com lletra pel propi Michael.
Tota la música de Michael Jackson (almenys la bona) es concentra en 3 discos, Thriller, Bad i Dangerous. Hi ha qui diu que 3 discos son pocs... però si ens fixem en els numeros... Aquestos 3 discos estan en la llista dels 25 mes venuts de la història, col·locar 3 treballs a aquesta llista és un rècord només igualat pels Beatles. Entre els 3 sumen un total de 171 milions d'exemplars venuts i 25 singles!!!!! Però abans de seguir parlant, m'agradaria aportar proves:
Billie Jean (actuació en directe al concert dels 25 anys de Motown) (1983)
Un Michael Jackson jove i poc després de llençar Thriller a la venda es presentà a la gala dels 25 anys de Motown amb Billie Jean. En el moment del solo de guitarra, deixa uns 20 segons que passaran a la història, els pasos de ball que l'han fet famós tots seguits, entre ells aquell Moonwalk, alguns diuen que es la seva cançò mes rodona, s'ha de veure
Dirty Diana (1987)
Qui deia que Michael Jackson només feia pop? Al seu tercer treball en solitari, Bad, Michael va escriure aquesta cançò que va portar molta controvèrsia ja que molts varen pensar que anava dirigida a Diana Ross. Michael mai va dir res al respecte, però el fet que a Diana Ross li hagi deixat la custòdia dels seus fills fa impossible pensar que la odiava... Aquestà cançò, d'un rock tan autèntic com el que han fet grans estrelles, és sorprenent quant a la interpretació, mentre canta, Michael ha de fer veure la seva ràbia i la seva tristesa, i ho fa de manera genial. Qui era Diana? és un secret que Michael s'ha portat a la tomba
Black or white (1991)
Molt probablement l'últim gran èxit seu. Aquesta alegre cançó, amb una introducció feta pel guitarrista dels Guns n Roses, Slash, i amb un ritme electritzant de guitarra, proclama, amb un Michael Jackson ja completament blanc despres de la seva enfermetat, que dóna exactament ser negre o blanc, per a aquells que encara pensen que Michael Jackson, un fervent defensor de la música negra i la societat negra, no volia ser negre.
We are the world (USA for Africa) 1985
Per finalitzar aquest homenatge musical, voldria destacar la seva vesant solidària. Al 1985, Michael junt a Lionel Richie va escriure una cançò per a una campanya de recollida de fons per a la lluita contra la fam en Àfrica. Un cop acabada, van aconseguir juntar als artistes de més èxit en aquella època per tal de cantar-la tots junts. Veure, junts, cantant la mateixa cançó a Michael Jackson, Lionel Richie, Stevie Wonder, Bruce Springsteen, Diana Ross, Cindy Lauper, Tina Turner, Billy Joel, Paul Simon, Ray Charles, Bob Dylan i altres, és un privil·legi que debem en gran part a Michael
I fins aquí aquest mostrari de la música que va fer Michael Jackson. Perquè encara que no ho sembli ell era famós perquè feia música. La seva mort ha estat un fet trist com qualsevol mort. Però com que sempre m'agrada mirar les coses per la part positiva, ara que Michael ja està mort es qüestió de temps que l'únic que ens recordi a ell sigui la seva música, i ja mai més la prensa del cor podrà atacar-lo mostrant-nos imatges compromeses d'ell, acusant-lo de delictes que seria incapaç de cometre etc, etc... Perquè ara ja pot descansar i nosaltres, els que l'admirem per la seva música, podrem posar-nos un vinil seu, o simplement anar a Youtube i escoltar-lo de nou. Però la gent del cor, no podrà tornar a la seva mansió a la cerca de fotos que treguin el seu costat més obscur. Això sí que es pot dir descansar en pau.
El passat divendres 19, mentre una mescla de nerviosisme i alegria em recorria el cos, em vaig seure a la taula del meu pis a Barcelona per menjar-me el que seria el darrer dinar del curs 2008-2009. Mentre pensava en les milers de coses que faria en l'estiu que començaria unes hores més tard, quan acabés l'últim examen que em quedava, a la tele anunciaven un nou atemptat d'ETA, que es cobrava la vida d'un policia.
La societat espanyola està extraordinàriament conscienciada amb els actes de la banda ETA, fins al punt que un assassinat cruel i despiatat, cobra el doble o el triple d'importància si es ETA qui l'ha perpetrat. Avui dia la diferència entre tenir o no una mort heroica a Espanya passa pel color de la gent que t'ha matat. Si et mata un ex-militar feixista al metro de Madrid, o un grup neonazi et cus a navallades als carrers d'un poble de l'interior del País Valencià seràs un heroi per a una minoria d'esquerra pronunciada, i els teus pares hauran de veure amb impotència com de fàcil és per als assassins del seu fill evadir la presó o inclús llençar missatges despectius a la teva memòria. En canvi si es ETA qui et mata de la mateixa manera cruel i covarda, milers de persones, entre d'elles tota la creme de la creme de la política nacional plenaran els carrers de diverses ciutats del país en la teva memòria, els teus assassins seran capturats d'immediat i empresonats amb les condemnes més llargues que estipuli la llei. Aquells moviments politicosocials que recolzen la causa d'ETA seran il·legalitzats de manera fulminant. Aquesta es la diferència entre Miguel Angel Blanco i Guillem Agulló, el primer s'ha convertit en un símbol de la llibertat, els seus assassins empresonats de per vida i la seva memòria podria competir amb la d'Aquiles... El segon és un heroi per als independentistes catalans i no per a tots, ja que cal buscar per trobar informació sobre que li va passar, el seu assassí va passar 4 anys en presó i al sortir es va presentar a les eleccions municipals del seu poble encapçalant un partit d'ultradreta, la seva memòria ha estat xafada mil vegades, hi ha qui l'acusa de provocar el seu assassinat, s'han penjat pancartes a estadis de futbol amb el text de "Guillem jódete"... Sisplau, si algú m'ha d'assassinar, que sigui ETA.
Per un discurs com aquest, als que som d'esquerres se'ns diu a vegades "còmplices" de la banda terorrista, inclús més d'una vegada he escoltat que és la dreta qui de veritat lluita contra ETA. Abans que algú després de llegir tot aquest article em vulgui classificar diré que SÍ, que vull la independència d'Euskadi, que si se'm permetés votar a un referéndum d'autodeterminació votaria que sí. Però també diré que NO comparteixo la meva ideologia amb ETA, primera perquè defenso la idea que si Euskadi ha d'aconseguir algun dia la independència ho ha de fer amb una sola arma: la paraula. Dialogant, conversant, guanyant el suport de la població. ETA als que volem un procés pacífic cap a l'autodeterminació no fa més que molestar-nos. I segona perquè ETA és una banda sense cap ideologia, mata per matar per fer-se veure, de manera cruel i covarda, sense donar la cara. I sí, sóc d'esquerres i sóc independentista, però aquell divendres 19, mentre escoltava les notícies, per un moment em vaig oblidar de l'examen, i el cor se'm va fer un puny.
Aquesta tarda, mentre feia un descans després de fer un dels últims exàmens que em queden per finiquitar aquest segon any de carrera, parlava amb una benvolguda amiga. I tot just ha arribat un moment on ella m'ha dit que no faria un viatge que tenia planejat perquè després del que ha passat amb l'avió d'Air France, li fa por volar.
La por a volar, és la més extensa entre la població mundial, i es basa en el simple argument que el ser humà es capaç de moure's per terra i per mar des de fa milers d'anys, però fa poc més de 100 anys que els germans Wright van fer volar un avió per primer cop, i no arriba a 70 anys el temps que els avions porten carregant passatgers. La societat actual té la mateixa por a volar, que la que tenien els sers primitius a viatjar en carruatges o a cavall, o la que més tard tindrien les societats egípcies, gregues, romanes, etc. a navegar amb vaixell. A tot això s'ha de sumar el factor catàstrofe, les possibilitats de sobreviure a un accident d'avió són baixes, i els avions carreguen entre 150 i 500 (o inclús amb el nou A380 d'Airbus) 800 passatgers, un sol accident implica la mort d'un alt nombre de persones. És per això que alguns m'han dit, "fixa't si son catàstrofes que quan un avió s'estavella, durant setmanes inclús mesos es parla d'ell".
A aquesta afirmació m'agrada sempre contestar "Acàs podrien els mitjans parlar de l'accident del 330 d'Air France si en aquestes dues setmanes s'haguessin estavellat 5 avions més?" I aquesta és avui dia la realitat. L'avió és el mitjà de transport més segur del món. Les probabilitats de morir a un cotxe, a un vaixell, a un tren, a un autobús, a una moto, a una bicicleta i fins i tot com a vianant creuant un carrer són majors que les de morir a un avió. Actualment sols 1 de cada milió d'avions que s'enlairen pateix algun tipus d'avaria (sense significar això que l'avió arribi a estavellar-se). Fent una ullada a les estadístiques, el passat any 2008, a tot el món, van morir 876 persones en accidents d'aviació. A la carretera i només a Espanya van morir 3082 persones (i cal dir que Espanya no figura entre els països on més desplaçaments de cotxe hi han). No obstant, i veient com de fàcil és morir a dins d'un cotxe, sona esperpèntica la frase "tinc por a viatjar en cotxe".
Per últim, l'avió és l'únic mitjà de tranport on una sola causa no pot ser mai desencadenant d'un accident, sempre s'ha de donar una cadena d'errors, a vegades prou llarga perquè un avió s'estavelli. Un cotxe a 120 km/h perd una roda i té un accident on poden haver morts. Un avió volant en creuer a 900 km/h perd un motor i té capacitat suficient per arribar a un aeroport i fer un aterratge en condicions normals.
La por a volar, es com la majoria dels temors, irracional, i també està basada en el desconeixement que popularment es té d'un avió, molta gent sap que vol dir "posar 4a marxa" (encara que mai hagi conduït un cotxe) i poca gent sap que es "desplegar els flaps en posició 1" Per cert, si tot el món sapigues que abans d'enlairar-se, els flaps han d'estar desplegats, i al mirar per la finestreta de l'avió d'Spanair haguessin vist que no ho estaven i haguessin avisat al pilot, es possible que l'accident del passat agost a Barajas, s'hagués evitat.
Després d'una conversa semblant a aquesta, aquella amiga que no volia volar, va accedir a pujar a un avió, ignorant que el 330 d'Air France no va arribar al seu destí
-Quantes coses es poden fer en 20 anys?- i ell començà a contestar.
-Jo en 20 anys he aprés a caminar, a parlar, a llegir... De petit recorde que després de llegir una carta dels Reis Mags on es notava la caligrafia de ma mare, li vaig contar al meu amic que els Reis eren els meus pares, i ell em va donar la seva carta per a que jo l'entregara en persona. Recorde que per aquelles èpoques volia ser astrounata, com Neil Armstrong o com Tintín a un dels seus famosos còmics! Llegia llibres sobre l'espai i mencantava jugar a ser astronauta, el meu pare veient que aquell somni es feia malaltís va decidir posar-me el video del Challenger, aquell cohet que explotava als 60 segons d'haver-se enlairat, i es va acabar el somni de ser astronauta. En 20 anys he conegut el que es viure amb una persona sempre al teu costat, com a amiga o com a allò que diuen novia. Als amics, els he conservat aquestos anys, a les nòvies les he perdut com a tals però les he guanyat com a amigues, inclús en 20 anys ja he tingut l'oportunitat de cometre un gran error amb una d'elles... En 20 anys vaig poder canviar el somni d'astronauta pel d'economista, per anar amb vestit de jaqueta a la borsa i ser un important corredor! Al final he necessitat 20 anys per decidir que l'aeronàutica era la meva vida, per això de petit volia ser astronauta, he necessitat 20 anys per veure que aquelles persones que de veritat importen no són les que menys et fallen, sinó que son les que quasi sempre encerten. He necessitat 20 anys per apreciar allò que dia a dia m'envoltava al meu poble i a casa meva, per descobrir que es poden fer amics a tot arreu, per aprendre tantes coses bàsiques de la vida. Però saps, ara que ja tinc 20 anys, crec que puc afirmar que he viscut els 20 millors anys de la meva vida!-
-Felicitats doncs, Pere!-
Gràcies a tots i a totes els que durant aquestos 20 anys heu escrit la vostra frase al llibre de la meva vida i que, inclús de vegades sense saber-ho, m'heu ajudat i m'heu donat els ànims per seguir endavant amb tots els meus somnis. Avui aquestos 20 anys també són vostres. Moltes gràcies!!
PD, Ho havia de fer: I en especial als que se que mai mai perdré, perquè mai mai m'heu fallat: Joana, Juan i Toni, gràcies
Hi ha molta gent a qui agrada el futbol. D'entre tots aquests hi han molts que a més del futbol els agrada molt un cert equip. Això és el que a mi em passa des de petit amb el Futbol Club Barcelona.
Més d'un cop m'han preguntat per què sent d'on sóc, el meu equip no és el València, i per què ho és un equip d'una ciutat que fins fa dos anys desconeixia totalment. Probablement ho he d'atribuir al meu pare, que ja era del Barça molt abans que jo. No obstant, durant aquest mes, he descobert que ser del Barça no es arribar un dia i dir "sóc del Barça".
Des que vaig arribar a la ciutat de Barcelona, un dels meus somnis era poder celebrar qualsevol triomf del Barça a la font de Canaletes, viure en persona allò que altres vegades havia vist a la TV des del sofà de casa meva a Altea. La temporada passada va ser un desastre i no em va brindar l'oportunitat. Així i tot aquest any les coses han canviat moltíssim
Corria la vesprada del 6 de maig, junt amb uns companys de classe seia a un bar del centre comercial L'ànec blau, a la vora de la nostra facultat. Després de sortir triomfant del Bernabéu amb un 2-6, el Barça es jugava a l'estadi d'Stamford Bridge, a Londres, una plaça en la final de la Lliga de Campions davant del Chelsea. Aquell gol miraculós d'Iniesta va fer vibrar tot el centre comercial, i em va portar per primer cop en la meva vida a una font de Canaletes plagada aquella nit amb 10000 culés.
El 13 de maig, només una setmana després i tot just Carles Puyol aixecava el que era el primer títol de la temporada, enfilava el camí de Canaletes per segon cop. Aquella nit ja n'érem 40000, i vam acabar pujant corrent el Passeig de Gràcia fugint dels Mossos, que a l'hora de disparar amb les seves pistoles d'aire comprimit no distingeixen entre salvatges i cívics.
Malgrat que aquelles dues visites a Canaletes van fer complir un somni, mai havia sentit res semblant al que he sentit aquesta setmana. La tarda del 27 de maig, amb els companys de classe, veuria la final de la Champions des del Mini Estadi, el camp del Barça B, on hi havia una pantalla gegant. L'ambient era espectacular, semblava que el partit s'hi jugava a la gespa d'aquell estadi i no a l'Olímpic de Roma. Vam patir, ens vam posar nerviosos, però a la fi els gols d'Eto'o i de Messi van fer que passades les 10 i mitja de la nit, amb un crit ben alt animéssim a Puyol a aixecar el títol que tancava el triplet. La màgia acabava de començar.
Vam recórrer a peu els 5 kms que separen el Mini Estadi de la Plaça Catalunya i la font de Canaletes. Així i tot el camí era increible, acompanyant-nos pel carrer una interminable processó de cotxes que pitaven alhora mentre els vianants cantaven. Quan vam enfilar la Gran Via i ens vam unir amb tots els que anaven cap a Canaletes l'espectacle era digne de veure
En arribar a la Plaça de Catalunya vam contemplar com s'havien batut tots els récords; més de 100000 persones celebraven allí el triplet, malgrat ser la 3a visita en un mes, va continuar sorprenent
Aquell dia la festa acabà millor que el dia de la Copa. Però al dia següent m'esperava una altra sorpresa. De matí vaig llegir al periòdic que la celebració seria al Camp Nou i que l'entrada seria lliure. Vaig sortir corrent de classe cap a l'estadi, arribant una hora després de l'obertura de portes per culpa d'un examen. Des de la 4a graderia vaig contemplar com un Camp Nou ple que encara m'impressiona malgrat les 6 vegades que he estat allà dins, celebrava el triplet. Veure l'estadi a fosques mentre milers de flashos s'encenen arreu de les graderies, però sobretot escoltar les paraules dels jugadors agraïnt a l'afició el suport, eren coses que posaven els péls de punta. Fins i tot, en el moment que el senyor Henry va dir aquell "ja sóc culé" se'm va caure una llagrimeta, qui sap si d'emoció o d'eufòria.
Quan vaig arribar a casa després d'aquella festa, el cor encara em bategava per sobre del que és normal. Aquella nit havia descobert que com promulga l'eslogan, el Barça és més que un club, és un sentiment inexplicable que et recorre el cos, que et fa patir quan l'equip perd, que et fa feliç quan guanya, que et fa vibrar, cantar, cridar, riure, saltar. Que t'uneix amb la gent que sent el mateix que tu. I es que si jo sóc del Barça, és perquè com diu la cançó, jo porto el Barça dins el meu cor.
Segurament d'aquí a 20 anys el meu fill vegi vídeos commemoratius del triplet i em pregunti "Pare, tu vas viure el triplet?" I jo, amb nostàlgia, però sobretot amb orgull li contestaré "Sí fill, i a la ciutat de Barcelona!"
Avui, mentre desdejunava, o com dic als meus companys de classe quan em miren estrany per fer servir aquesta paraula, esmorzava, m'arribava una notícia més del País Valencià. I es que malgrat els quasi dos anys que fa que visc a Barcelona, encara no m'he acostumat a sentir notícies que parlen del meu país sense aquell missatge ocult d'autopropaganda, notícies que expliquen amb pels i senyals la negra realitat política que viu, notícies que no tenen cap problema en titllar de delinqüents a aquells que ens governen amb el beneplàcit d'un poble acostumat a callar i mirar cap a altra banda. Supose que aquesta visió tan diferent de les notícies, és la que tant molesta a València, fins al punt d'arribar a tancar repetidors.
Durant el viatge amb tren cap a la facultat pensava en aquest país, mentre a l'iPod sonava "Comptat i debatut" de Pau Alabajos, mirava al meu company Gil, amb el que sempre he parlat la mateixa llengua just quan Pau recitava "País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari". I un cop més em preguntava per què? per què la meva terra no s'estima tant com la de Gil?
Des que vaig arribar a Catalunya no he parat d'intentar fer veure que al País Valencià no som tots com ens pinten, els he parlat de la gran onada de grups musicals compromesos amb la llengua que va creixent a València, els he parlat orgullòs de com vaig fer el discurs de comiat de la meva promoció de Batxillerat en valencià per primer cop en la història del meu col·legi, i com vaig arrencar els mateixos aplaudiments i felicitacions. Encara més els he contat totes aquelles persones que em van dir "ja era hora" O com aquell discurs va arribar també al cor d'aquells que setmanes abans m'havien criticat al saber que no el faria en castellà. I com el meu amic Joan Tasa em va seguir i un any després va acomiadar a la seva promoció també en valencià. Els he contat milers de vegades com al meu grup d'amics tots parlem valencià i ens indignem per igual al veure aquells que ens governen. Com he cridat i saltat als carrers de la ciutat de València per recordar a tothom el que per nosaltres significa el 25 d'abril, com miro al voltant i sento llàstima i ràbia al veure com senyors de corbata han anat pintant de ciment el nostre país.
Pero aquestos dies, tinc una oportunitat d'or, el País Valencià té l'oportunitat de demostrar al món que encara és un país just i democràtic, que sap castigar a aquells que l'ataquen, a aquells que volen destruir-lo, que no oblida que qui de veritat el governa es qui el fa viure. Els valencians tenim l'oportunitat de fer veure que no tanquem els ulls, que sabem que estan fent al nostre país i no volem a aquesta gent:
Aquestos dies, el País Valencià jutja a Francisco Camps i Ricardo Costa. Aquestos dies, el País Valencià pot enderrocar tota aquella piràmide de burrades que aquestos homes li han fet. Aquestos dies el País Valencià s'hi juga davant la mirada de tot el món la seva dignitat com a poble.
Per Fuster, Estellés, Ovidi, i tots aquells que no podran viure aquest moment, és l'hora de sentir-nos orgullosos de ser valencians, aquells que van fer fora al govern de lladres que durant anys, els va robar
De tots és sabut que a Espanya, al panorama polític existeix un bipartidisme ben marcat. Fa uns mesos, la única autonomia governada per un partit diferent al PSOE o al PP va caure en les mans dels grans partits nacionals. Sempre he entés que el PP és la viva imatge de la dreta conservadora espanyola, que basa el seu èxit en haver estat un partit format per la part més oberta del règim de Franco que amb els anys s'ha anat guanyant als votants de dreta. El PSOE és el partit per excel·lència de l'esquerra, que a les passades eleccions va guanyar un bon grapat de vots (entre d'ells el meu) amb el discurs de presentar-se com "l'única alternativa d'esquerres al PP" Diguem-ne que el PSOE es va beneficiar del que anomenen "vot útil" aglomerant als seus votants en dos grups, els que els voten perquè creuen en el seu projecte de futur, i els que els votem perquè si hem d'escollir entre el seu pla de futur i el del PP tirem al mal menor.
No obstant, és en les formes el PSOE una veritable alternativa al PP? és acàs molt diferent? Qualsevol diria que sí veient com es tiren dels cabells al congrés, com discuteixen per la crisi, l'avort, el matrimoni gay, educació per la ciutadania, etc, etc. Però en aquestos mesos m'he adonat que salvant certes distàncies, ambdós partits són el mateix gos amb diferent collar.
Si bé ja ho vaig pensar quan vaig escoltar amb una mescla de ràbia i tristesa com el líder del PSOE valencià Joan Ignasi Pla, s'atrevia a recitar uns versos de Vicent Andrés Estellés el mateix dia que signava amb el PP l'estatut valencià de la vergonya, aquell que ens reafirmava com "Comunidad Valenciana" i que donava més poders al senyor Camps que a la nostra pròpia llengua; el cas del País Basc ha acabat per destruir tota imatge d'alternativa que tenia al meu cap sobre el PSOE. On estan els ideals? Acàs algú en aquestos dos partits se'n recorda que la política són idees, i no només poder?
Poder, aquesta és la paraula que engloba tant al PP com al PSOE, ansien tant el poder que faran qualsevol cosa per arribar a ell. El PP si cal pactarà amb partits nacionalistes per arribar al poder en molts ajuntaments, però després a Madrid cridarà amb veu ben forta que Espanya és UNA i que els nacionalistes ataquen a la unitat d'Espanya. El PSOE no és molt distint, pactarà amb ERC i ICV per arribar a la Generalitat de Catalunya, però després l'estatut i el finançament se'l passarà pel forro...
El punt més gran i a la vegada absurd ha arribat com he dit abans al País Basc. El PP i el PSOE, per tal d'arribar al poder, s'obliden que porten decades destruïnt-se els uns als altres, culpant-se de tot, criticant cada moviment que fa l'altre, que coi! s'obliden que s'estan treient els ulls dia a dia al congrés per uns vots a les europees!! El PP es fa amb el control del parlament d'un país al qual es passa hores i hores criticant a Madrid, un país on tot aquell que és nacionalista és per ells un defensor del terrorisme. I el PSOE no sols es fa amb el govern del país havent de demanar ajuda al seu etern rival, sinó que ho ha fet tot per treure-li el govern a un partit que al congrés els ha donat suport sempre! Un partit gràcies al qual varen poder tirar endavant els pressupostos!!!!
A Euskadi ara tenim un govern amb el partit per excel·lència de l'esquerra espanyola i el partit per excel·lència de la dreta espanyola junts. En les mesures importants que s'han prés als ultims anys mai han aconseguit posar-se d'acord: sempre el que un pensava era el contrari del que pensava a l'altre. El PSOE a Esukadi ha de portar en marxa un projecte que li agradi al PP, ja que necessita dels seus vots!! És un govern d'esquerra?? és un govern de dreta?? Per mi simplement és un govern sense idees, és un govern de gent amb ànsies de poder, i això, el poder, és el que uneix i unirà sempre al PP i al PSOE, les idees, són simple propaganda
Avui, per mi i per a molts valencians és un dia assenyalat. I es que la segona diada del País Valencià ha anat prenent força des que el 9 d'octubre acabés convertint-se en una reivindicació blaverista i anticatalanista. Avui commemorem l'aniversari de la batalla d'Almansa, d'aquell 25 d'abril de 1707, on l'excèrcit borbònic de Felip V va vèncer l'austracista de l'arxiduc Carles i va canviar el curs de la Guerra de Successió. Des d'aquell 25 d'abril fins l'11 de setembre de 1714, els borbònics anirien arrassant pam per pam tota l'antiga Corona d'Aragó. Malgrat que aquest dia significà el principi del fi dels furs i de les identitats de tots els pobles d'Aragó, València, Catalunya i les Balears, només al País Valencià, potser pel fet que va ser ràpidament arrassat en els dos mesos posteriors a la batalla, és un dia marcat al calendari, on es fan una sèrie d'actes. Un d'ells és una de les manifestacions més nombroses que se celebren a la ciutat de València, on milers de persones es congreguen per demanar el que tres-cents anys abans demanaven els veïns de la ciutat.
Curiosament avui he posat punt i final a la lectura d'un llibre molt relacionat amb aquest tema.1707: El somni perdut és un llibre escrit per Juan Ramon Barat. A les seves pàgines, narra en forma de novel·la històrica la vida d'un dels personatges més importants de la Guerra de Successió al País Valencià i alhora un dels més oblidats: el capità Joan Baptista Basset.
Fins fa uns anys poc se'n sabia d'aquest home. Se l'assenyalava com el principal precursor de la causa austriacista al País Valencià, que va dirigir el primer desembarc de les tropes de l'arxiduc a la vila d'Altea i la primera presa de la ciutat de València, entregant-la fidelment a les mans del seu rei Carles. Poc més se'n sabia de la seva participació posterior a la guerra, ja que no apareixia ni a Almansa ni a cap de les batalles importants de la Guerra a València. Inclús es va arribar a dir que després d'aquell 25 d'abril va fugir a la cort dels Austria on va morir de vell.
No obstant, fa tres anys van sorgir uns documents que van donar llum a la vida del capità Basset i que canviaven per complet la imatge que es tenia d'ell. A aquest llibre, Juan Ramon Barat pretén retre el primer homenatge del poble valencià al que va ser un dels seus defensors més afèrrims, contant als lectors la veritable vida del capità. Però a més, i utilitzant de manera magistral el format de biografia, pretén enfocar la temàtica cap a l'impacte que la Guerra de Successió va tenir sobre el poble de València, sobre els veritables valencians, trencant així una sèrie de mites avui adorats per molts, i dels que volia parlar a aquest article
El veritable heroi
L'arxiduc Carles ha estat sempre l'heroi de la guerra per als valencians. Ja ho cantava Al Tall al seu Cant dels maulets: Eixiu tots de casa que la festa bull, feu dolços de nata i coques de brull. Polimenteu fustes i emblanquineu murs perquè Carles d'Àustria ha jurat els furs. El llibre vol posar fi a aquest fals honor que ha tingut sempre l'arxiduc. L'única estima que va tenir per València va ser l'odi que el poble valencià tenia pel seu rival, Felip V, i la jura dels furs no va ser més que una estratègia per poder així comptar amb el seu recolzament. El veritable heroi valencià d'aquesta guerra és Basset. Va desembarcar a Altea amb les tropes austracistes, i va caminar cap a València prometent als llauradors que seria la fi de l'abus d'impostos que el clergat i els nobles cobraven. Fou el líder de la revolució social que es formà paral·lela a la guerra, aquella que havia de fer del poble valencià un poble lliure. Va conquerir València i la va governar durant mesos, va abolir gran part dels impostos i va permetre així que els llauradors poguessin fer una vida més normal. Expulsà del Regne a un grapat de senyors i detingué a càrrecs eclesiàstics. Aquestos moviments contra les classes altes no agradaren als generals austriacistes ni al propi arxiduc, qui decidí rellevar-lo del càrrec i posteriorment detenir-lo i empresonar-lo. El fet d'estar empresonat impedí que participés a la batalla d'Almansa. Va arribar a fugar-se per participar a la defensa de Barcelona on va ser capturat pels borbònics i empresonat de nou a Ondarríbia, on va acabar morint.
Els maulets no eren austriacistes
Els maulets, com s'anomenava la massa social formada principalment per llauradors, que prengueren les armes i lluitaven a la guerra no ho feien per defendre la causa austriacista. Ho feien per seguir el seu heroi, aquell que els havia lliurat de l'opressió dels senyors. Per a molts el rei Carles era sols un símbol, al que seguien perquè així ho feia Basset. Després de l'empresonament del capità per part de l'arxiduc, la ciutat de València patí nombroses revoltes en favor de Basset que acabaren amb l'exèrcit austriacista detenint i combatent els que fins aleshores havien estat els seus aliats.
Potser la victòria de l'arxiduc a la Guerra hagués suposat que els furs de València s'haguessin conservat, no hauríem patit una repressió i potser avui seria més fàcil trobar al País Valencià gent que estigués disposada a defensar la llengua i la cultura. Potser així els valencians sabríem qui han estat sempre i històricament els nostre aliats, Aragó, Catalunya, Balears, i no miraríem tant cap a Madrid, que mai ens va ajudar en res. Però mai hauria permés que el poble valencià pogués tenir més llibertats de les que gaudia en aquell 1707 i no hauria jurat mai els furs si no hagués estat aconsellat per un valencià, el capità Joan Baptista Basset. És a ell a qui els valencians hem d'admirar, és ell qui hauria de tenir un carrer a la ciutat de València com els seus companys Rafael Casanova i Antoni de Villarroel tenen a la ciutat de Barcelona, és Basset, un humil fuster d'Alboraia que va esdevenir un formidable capità, el veritable heroi del 25 d'abril
Diuen que la millor manera d'apreciar l'encant de la teva terra, del teu poble o dels seus voltants, es abandonar-la i deixar que el temps faci el treball. Quan vaig treure els peus d'aquell tren a l'estació d'Alacant, després del període més llarg que he passat a Barcelona des que estic allà estudiant (més de 50 dies), vaig sentir una d'aquestes sensacions que et diuen: "anem a la Marina, a la preciosa Marina".
No obstant, mai coneixes tots els racons de la teva terra, ni tan sols de la teva comarca, i aquestes pasques jo he descobert un de nou, el Mont Ponoig.
El Ponoig, també conegut com "León Dormido" per la forma característica d'un lleó segut que té la seva cara est, que és al cap i a la fi la que més es veu, és amb els seus 1181 metres, una de les muntanyes més altes de la Marina Baixa. Es troba al terme municipal de Polop de la Marina, poble des del qual surt una senda d'uns 10 kms de llargària que ens porta fins al seu cim. Malgrat que no és una ruta excessivament difícil de caminar, el pendent (entre Polop i el cim del Ponoig hi han 900 metres de desnivell) i la llargada de la senda, fan que la seva ascensió no pugui ser considerada com un passeig... El dilluns de pasqua, el dia 13 d'abril d'aquest any, un grupet format per 8 persones ens vam alçar matí, vam preparar uns entrepans i ens vam aventurar a fer el camí.
El primer tram de la pujada és de 4 km de llarg i ens puja des dels 235 m als quals està situat Polop fins al Mirador del Ponoig, a 532 m. Aquest primer tram de pujada es fa lleuger, ja que es un camí pavimentat per on poden inclús passar els cotxes. La ruta en aquest punt transcorre a través d'un pinar i tot just quan arribem al mirador del Ponoig, el pinar s'acaba i ens regala les primeres vistes: Polop, La Nucia i la badia d'Altea.
En arribar al mirador comença un segon tram de 2 km més que ens porta fins un punt emblemàtic de Polop: La casa de Déu, situada a 655 m. El camí es ample però deixa d'estar pavimentat i ara transcorre per bancals d'oliveres. La casa de Déu va ser batejada així per la gent del poble ja que era la casa més alta de Polop, i aquesta situació els feia pensar que en aquella casa vivia Déu. En arribar a la casa, una típica casa d'horta de la Marina, el camí es converteix en una senda que ens puja en 2 km més fins a la Cova de la Moscarda, a 922 m. A aquest tram el desnivell augmenta considerablement i poc a poc la vegetació va desapareixent per arribar a un lloc on només les alzines i els matolls conviuen. La cova de la Moscarda, malgrat que està ben marcat al mapa, es simplement una petita cavitat que hi ha a una roca i que té més interés per ser una bifurcació de camins que no pas per la cova en sí. Passada la cova, el camí es fa una mica més pla durant una estona fins que arribem al "Collado del Llamp" a 950 m. Aquest cim, que es troba darrere del cim del Ponoig ens asoma a la cara sud de la muntanya, allà on toca amb el Puig Campana i ens regala una meravellosa vista de la Serra Gelada i Benidorm. Lamentablement, des d'aquí comprovem de manera ben visible els efectes del devastador incendi que el passat gener assolà el Puig Campana.
Després de prendre una mica d'aire i recuperar les forces, enfilem el darrer tram de l'ascensió i el més complicat, no pel seu desnivell, sinò perquè la senda transcorre ara per la cresta del Ponoig, per camins de grava i en alguns llocs obligant-nos a pujar a través de roques.
Per fi i després d'una llarga caminada de 10 km arribem al cim del Ponoig a 1181 m d'alçada. El primer que sent un quan posa els peus a aquell cim es l'aire en la cara, un aire net i pur, el segon que un veu són les formidables vistes de tota la comarca que es contemplen des d'allà dalt: Callosa i la serra Bèrnia, Altea i la vall del Riu Algar, La Nucía, Alfàs, Albir i la Serra Gelada, Benidorm i La Vila Joiosa. Fem una merescuda parada al camí per descansar i de pas menjar-nos els entrepans. Signem al llibre de visites que els Scouts de la Nucia han col·locat al cim i caminem per sobre de la cresta, per sobre del lleó cap a la cara est, amb intenció d'asomar-nos a tot un balcó de la Marina Baixa. El primer que veiem es que el nostre objectiu és gairebé impossible, la cara del lleó que es veu des de tota la Marina queda massa lluny del cim del Ponoig, i tenint en compte que se'ns fa tard i encara ens queden 10 km de descens fins a Polop, ens rendim a meitat del camí. No obstant, arribem fins una de les crestes on podem veure tota la Marina excepte Polop. Des d'aquí hi han certes coses que ens varen sorprendre a tots: La primera va ser com mirant cap a la mar vam arribar a avistar l'illa d'Eivissa a l'hortizó, tot i que la distància entre el cim i l'illa en línia recta és de 120 km!! La segona va ser més trista i va ser adonar-nos del poc verd que queda a la Marina. Des d'allà contemplàvem com la Nucia no era més gran que una de les seves urbanitzacions, que s'estenien des de la falda de la muntanya fins l'Alfàs i l'Albir, tot el terreny que hi havia entre el Ponoig i la Serra Gelada estava plagat de cases. La situació era similar a Benidorm, des de la Serra Cortina fins la mar, ni un troç verd que no fos un camp de golf. L'unic trocet de la Marina que encara romania de color verd era la Vall del Riu Algar entre Callosa i Altea. Encara que quan un de nosaltres ho va dir de seguida tots vàrem pensar en el projecte de Puente de l'Algar, que ja amenaça tota aquella zona. Malgrat que intentàvem evitar mirar cap a la falda del Puig Campana, la visió aterradora de centenars d'hectàrees d'un pinar preciós cremades no va deixar de sorprendre'ns en cap moment.
Després d'una estona asseguts davant aquella meravellosa vista de la comarca ens posem en peu per enfilar el camí de baixada a Polop.
Quan vaig arribar a casa esgotat després dels quasi 20 km de caminada, em va quedar un bon sabor de boca, un sabor de veure que malgrat haver passat quasi 20 anys a la Marina Baixa, ella encara em guarda secrets sorprenents, i són aquestos secrets, aquestes emocions les que cada vegada que arribe a Barcelona després de passar una temporada a casa em fan dir "ja tinc ganes de tornar".
De tots és sabuda l'habilitat i facilitat que tenen els joves per trobar-se a la xarxa. Gràcies a aquest fet, xarxes socials com el Facebook i el Tuenti han experimentat en els darrers anys un augment considerable dels usuaris fins al punt de que sembli molt estrany que no tinguis un amic amb un perfil a alguna d'aquestes xarxes. El que poca gent hauria vaticinat és que es convertirien en una nova forma de fer portar idees a través d'internet. Una de les maneres més senzilles de fer-ho es l'apartat anomenat "Causes" del Facebook. A vegades m'arriben invitacions a Causes interessants, per exemple la que reclama que la AP-7 sigui gratuita ja que atenent a les poques reformes que ha rebut des de la seva inauguració i a l'important volum de cotxes que hi circulen per ella, les empreses propietàries deuen haver rentabilitzat i molt bé els diners invertits en la seva construcció. L'altre dia però en va arribar una invitació a una causa que cridava al Boicot a Spanair si el seu nou propietari (l'Ajuntament de Barcelona) li canviava el nom.
Aquesta polèmica que ha sorgit envers aquest tema em sembla si més no interessant. Sobretot perquè barreja la política, de la qual parlo aquí, amb el món Aeronàutic, el qual em dedico a estudiar a la meva carrera. De primeres cal entendre que el propietari (sigui fundador o no) d'una empresa té tot el dret del món a fer amb ella el que li vingui de gust. Ningú ha posat el crit al cel ara que per exemple Kalia es diu Vanish, o quan Continente va passar a anomenar-se Carrefour. Qui se'n recorda dels gelats Camy, actualment Nestlé? Ara que l'Ajuntament de Barcelona ha adquirit Spanair, baralla la posibilitat de canviar-li el nom per Air Catalonia o CatAir segons es deia a la Causa aquesta del Facebook, el qual ha fet que un grup important de persones posen el crit al cel.
Però entenguem un poc a aquesta gent. Diuen que Spanair és una empresa ESPANYOLA que va sorgir per fer la competència a Iberia. Aquest fet és cert però es on qualsevol podria pensar, una companyia que neix per fer la competència a la companyia de bandera del seu propi país? No es que tingui molt de patriòtic aquest fet. Tampoc te molt de patriòtic que el logo de l'empresa, malgrat el nom, no tingui els colors de la bandera del país al cual, segons diuen, va a defendre al mercat. Però encara és més antipatriòtic que el propietari de l'aerolínia sigui una altra aerolínia europea: SAS (Scandinavian Airlines), que ha fet amb Spanair una gestió pèssima que l'ha portada gairebé a la bancarrota i ha propiciat la seva venda. Si hi ha una aerolínia espanyola per excel·lència és Iberia, que porta un nom vinculat al país, els colors de la seva bandera, i és ara per ara l'unica aerolínia espanyola que compta amb una base d'operacions o "hub" com és la Terminal 4 de l'Aeroport de Madrid-Barajas (fet que explica l'enorme centralització del sector aeronàutic a Espanya, país on gairebé tot el que té a veure amb avions passa per Madrid).
Lluny de sentir-se orgullosos pel fet que els propietaris d'Spanair tornin a ser espanyols (ens agradi o no, Barcelona avui dia és Espanya i el seu ajuntament es espanyol) el simple fet de veure una menció a Catalunya en una aerolínia ja és motiu d'alarma. Més que a un espanyolisme extrem, aquesta moguda respon millor a un anticatalanisme en tota regla, o millor dit, més que a una mostra d'estima cap a Spanair (com es preten fer creure al Facebook) sembla un colp baix, i m'explique:
L'aeroport de Barcelona - Prat és amb el ritme de funcionament actual (3 terminals i 3 pistes) el 2n d'Espanya, el 8é d'Europa i el 35é del món. Tot això sense contar amb la T-Sud, la nova terminal en construcció que permetrà duplicar el tràfec de l'aeroport. Malgrat la seva importància i tamany, els dèficits de l'aeroport de Barcelona en matèria de tràfec nacional i intercontinental son ben grans. Es difícil trobar vols a Amèrica des de Barcelona que no obliguin a canviar d'avió a Madrid, o inclús vols nacionals que no passin per Barajas. I això respon a que a Espanya l'aeroport del Prat ha estat sempre ningunejat, especialment per Iberia. Que l'ajuntament de Barcelona compri la segona aerolínia del país, fa pensar que Spanair concentrarà el seu tràfec i la seva activitat a l'Aeroport del Prat, fet que contribuirà no sols a promocionar la ciutat, sinó també a millorar les connexions aeries del país i sobretot a descongestionar l'aeroport de Barajas.
És per això que la notícia de la compra d'Spanair i el seu posible canvi de nom, només pot fer mal no a aquells que estimen Espanya com a país, sinó a aquells que odien a Catalunya
Malgrat que porte uns dies volent escriure aquest article, m'ha costat molt decidir com fer-ho. I m'ha costat perquè el tema que vull tractar és molt complicat i del qual es poden malinterpretar moltes coses. Abans que això passi deixaré clar que vaig a parlar d'un tema del que parla quasi tot el món: Marta del Castillo, la noia assassinada i desapareguda a Sevilla fa un mes.
Vull deixar clara la meva postura davant aquest assumpte, i primer que tot mostrar les meves condolències als afectats per la seva mort, i la més sincera repulsa cap als culpables d'aquest fet que resulta macabre. Això sí, crec que en aquest tema, no tot s'ha fet tan bé. De primeres sorprén la increible cobertura mediàtica que ha tingut el cas, ha passat un mes i no hi ha dia que aquest tema es guanyi un racó a programes matinals, nocturns o informatius de qualsevol cadena. No havia vist res semblant des del cas Mari Luz o Madeleine. Molta gent podrà pensar que aquestes cobertures gegantines son beneficioses i ajuden a conscienciar a la gent sobre aquestos casos, com s'ha dit a alguns d'aquestos programes. El que ningú ha pensat es que s'està gravant i entrevistant a una família en estat de xoc per la pèrdua d'un parent de només 17 anys!! Em semblava normal que se'ls preguntara quan no se sabia res, quan l'objectiu era trobar-la, però ara? Ara aquest cas ha derivat en un debat sobre la legalització de la cadena perpètua a l'estat espanyol.
No criticaré a la família per demanar la cadena perpètua, ja que és totalment normal que després d'haver perdut a Marta vulguin que el seu assassí passi tota la vida a la presó, inclús he de dir que el comportament de la família ha estat exemplar ja que mai han perdut una certa compostura. Criticaré a aquells que creuen que les demandes d'una família afectada per un delicte han de ser enteses com la demanda de tota una societat, i malgrat que sembli una generalització molt exagerada, aquesta expressió es la que s'ha utilitzat des de fa dies. Les famílies de les vícitmes del terrorisme demanaran cadena perpètua als terroristes i segurament les mesures legals que es puguin prendre contra l'assassí de Marta no els importen en absolut. No estem davant una demanda social, estem davant la ràbia i el dolor d'una família destrossada! Vora 5000 persones es van concetrar ahir per demanar la pena de cadena perpètua, per demanar al cap i a la fi un canvi al codi penal i a la "intocable" constitució espanyola. Quantes manifestacions i concentracions molt més nombroses s'han fet al llarg dels darrers anys per demanar un canvi constitucional i no han tingut ni el seguiment ni la trascendència que ha tingut aquesta?
Encara així el que es demana es desorbitat. Podem considerar a Marta una víctima de la violència masclista. Potser una mica especial per la seva curta edat i pel fet d'estar desapareguda, però al cap i a la fi és víctima del seu ex novio, que no suportava veure com ella continuava la seva vida sense ell i l'ha matada. L'any passat moriren a Espanya 73 dones a mans dels seus novios, marits, ex novios, ex marits. No recorde veure a ningú clamant per la cadena perpètua en cap d'aquestos 73 casos, es més moltes vegades no recorde ni tan sols haver vist a la família de la víctima en televisió. En un país on la majoria està en contra de la pena de mort, la cadena perpètua seria la màxima condemna que podria haver. Si condemnem a cadena perpètua a un home que comet un crim d'aquestes característiques, que fem amb els terroristes, assassins en sèrie, violadors múltiples, etc...?
Hi ha també qui pensa que condemnes més severes són la clau per rebaixar el nivell de delinqüència a una societat. No obstant, els defensors d'aquesta teoria tenen un "exemple contradictori": Els Estats Units. Aquest país té un codi penal molt estricte, fins al punt que depenent de l'estat que es trobés, Miguel (el principal imputat) podria ser condemnat a la pena de mort per la mort de Marta. Lluny de millorar la situació, Estats Units té una tasa de delinqüència altíssima comparada amb altres països desenvolupats. Vist açò em decline per pensar que la manera d'evitar la delinqünència és millorar l'educació i no endurir les penes.
Que es trobi el cadàver de Marta, que s'imputi a tot aquell que sigui culpable i que se'ls condemne a la pena acord amb el delicte que han comés, que compleixin integrament les penes i sobretot que pateixin la repulsa de la societat, aquestes i només aquestes són les armes amb les que podem lluitar, no ens confonguem, les altres no serviran de res.
Potser un dels possibles desavantatges que té el fet de viure a una societat on els mitjans d'informació tenen un poder determinant és que a moltes notícies irrellevants, o inclús estúpides, se'ls hi dona una importància que, ni tenen ni haurien de tenir. Passa tan sovint que a vegades arribe a pensar que ens hem acostumat i ja ni parem atenció.
Recentment, el panorama polític a l'estat espanyol s'ha enterbolit encara més del que estava. La famosa "col·laboració mutua" que el PP i el PSOE s'havien promés per sortir de la crisi sembla més bé un conte de fades que un fet. Així i tot arribem a extrems on mai hi pensava que es podria arribar. Poc abans de descobrir a l'opinió pública una trama de corrupció que esguitava al PP de Madrid i del País Valencià, el jutge Baltasar Garzón marxà a caçar amb el ministre de justícia, el senyor Bermejo. A qualsevol ment normal li costa relacionar ambdós fets, al menys a mi em costa pensar que en un cap de setmana a una monteria aquestos dos senyors s'han montat una trama de corrupció, han col·locat les proves, han fet una relació completa dels imputats i han aconseguit que aquestos siguin propietaris d'empreses que treballen colze amb colze amb el PP. Tot el contrari, considere que destapar una trama de corrupció costa tant de temps i de treball, que malgrat que tothom sap que el país està plagat de corruptes, trames d'aquestes només surten a la llum molt de tant en tant. No obstant, i suposo que més per interés que per pura racionalitat, al Partit Popular no li ha calgut molt per explotar aquest fet al seu favor i Lluny de desmontar aquesta idea desorbitada, els mitjans de comunicació li han donat un seguiment que costa d'entendre, fins al punt que avui el ministre ha hagut de comparéixer al congrés per respondre per aquesta cacera... Un partit amb dues causes obertes a la justícia recriminant a crits la dimisió d'un ministre perquè va marxar de caça amb un jutge que és amic seu? Una de dos, o el correcte hauria de ser que el partit amb dues causes obertes rebés les crítiques, o la meva concepció de justícia és un tant estranya. Així i tot, aquí no acaba la cosa. Entre les "il·lustres" persones que demanaven a crits la dimissió de Bermejo s'hi trobava Federico Trillo, ministre de defensa quan ocorregué l'accident del Yak 42, i que malgrat que familiars de les víctimes i polítics li exigien la dimissio, va fer oïdes sordes... O encara més, no és molt més greu aquella cacera on varen participar el senyor Fraga i el senyor Álvarez Cascos (president de la Xunta de Galiza i ministre de foment) mentre el Prestige anava vessant petroli a les costes galegues? No recordo que aquell fet fora motiu de dimissions ni res semblant en aquella època. Entre els seus antecedents, i la situació actual, té el PP cap dret a criticar a viva veu? o ha de ser ell qui rebi les crítiques?
I de jutges continua la cosa. Potser Garzón és, com he dit abans, un dels pocs jutges que demostren serietat a l'hora d'exercir la seva professió, encara que té la mala sort de viure a un país acostumat a jutges lents, i amb poques ganes de fer la seva feina. I dic això perquè el senyor Garzón és l'únic home a la seva professió que s'ha atrevit en més de 33 anys de democràcia a imputar al règim franquista (cal recordar que Espanya és un dels pocs països democràtics del món que no s'ha atrevit a jutjar la seva dictadura) Malauradament, als pocs dies s'hi va haver de retirar perquè tots els mitjans i partits conservadors (lluny de fer un bé a la democràcia) el van cosir a crítiques. Podem dir que Garzón és un dels pocs jutges que no fa una vaga indefinida des de fa anys... La resta de jutges, no poden dir el mateix. A un país on es triguen 1000 dies en emetre una ordre de cerca i captura a un home que durant aquest període viola i mata a una nena (cas Mari Luz) o s'hi deneguen adopcions a parelles de lesbianes perquè al jutge no li dona la santa gana, costa d'entendre que els jutges es posen en vaga. Deixant de banda que són un poder de l'estat, i s'entén que els poders de l'estat (com que són independents) no poden fer vaga (ningú entendria una vaga de ministres o una vaga de diputats) és just que es manifesten per reclamar un millor funcionament de la justícia aquells que en part són culpables del seu mal funcionament?
Sembla al cap i a la fi, que a l'Estat Espanyol les coses funcionen a l'inrevés del món, i els culpables, en lloc de callar i baixar el cap, són els que més criden i els que més critiquen...
