dilluns, 23 de novembre del 2009

Parlant de música...

La nit del passat dijous, el meu amic Carlos i jo vam decidir posar en marxa un blog conjunt anomenat 45 revolucions. Ho vam decidir ràpidament, sense pensar molt bé el que ens suposava posar-nos de sobte a crear un blog sobre música alternativa, a compartir amb la resta dels nostres amics, la música que quasi diàriament descobrim.

En un principi em va semblar una tasca excessivament atrevida. La feina consistia no sols en trobar música, si no en explicar amb paraules el que és aquesta música, en poder escollir exactament la música que s'ha de penjar, si aquesta pot o no ser interessant per a la gent que llegirà el blog...

No obstant aquest cap de setmana, tant Carlos com jo ens hem sorprés de veure amb quina facilitat trobem un grup, i escrivim un post al blog, en resum i a grans passades, com de fàcil és trobar, si ampliem el nostre "zoom", música de qualitat, oculta moltes vegades, en pàgines web, en ràdios locals o alternatives, etc...

Aquest fet, i ja deixant de banda una mica el tema del nou blog, em va fer pensar com d'estrany o injust es el món de la difusió musical. Recorde que quan feia aquelles pràctiques interminables de cotxe per Alacant, setmanes abans de traure'm el carnet de conduir, la professora de l'autoescola sintonitzava la Cadena Cien. Aquesta emissora ens acompanyava durant les 5 hores de voltes que donàvem pels carrers de la ciutat. En aquestes 5 hores de música, (molts d'ells sense interrupció, com diuen), és probable que només escoltés 20 cançons diferents. Recorde perfectament que en el mateix matí, la cançó del Lobo de Miguel Bosé o Papeles Mojados de Chambao podien sonar perfectament 3 cops... per no parlar del No one d'Alicia Keys, aquest ja es va portar el premi ja que va tancar el programa matinal, i va obrir el següent... va sonar dos cops seguits... Hi ha música al món com per a estar-se mesos sense repetir una sola cançó i en canvi en un sol matí, la que es considera l'emissora musical número 1 del país havia repetit fins a 3 vegades la mateixa cançó.

Deixant de banda el tema dels dineres (tothom sap que aquestes llistes de reproducció venen dictades per les dicogràfiques i les distribuïdores, que paguen a les ràdios i a les televisions musicals perquè posen continuament la música dels seus "artistes"), m'agradaria parlar del tema moral, o més bé del tema de difusió. Generalment, a aquestes ràdios (on he dit Cadena Cien léase 40 Principales o Europa FM també) es posa una música d'un estil determinat, si bé amb certes variacions, la cosa no es mou massa del Pop comercial. De tant en tant, diuen que ajuden a les "noves promeses" posant algun tema. No cal dir que aquestes són les "noves promeses" del pop comercial, i sincerament, a una música tan plana, senzilla i repetitiva, un no sap distingir entre un novençà i un artista consolidat... Però què passa amb la resta? Que passa amb el pop pròpiament dit? el rock? (i que quedi clar que el Canto del Loco NO és rock), la música electrònica (no incloure en aquest grup el Reggaeton i aquestos darrers "bombazos del verano"), l'indie? el reggae? el jazz? el blues? Acàs han deixat d'existir? es van quedar ancorats als 80? no van passar la crisi dels 90? Aleshores perquè en un parell d'hores puc trobar música d'aquestos estils sense moure'm de la cadira?

He acabat per entendre que musicalment parlant, almenys a aquest país vivim a una dictadura de "lo comercial", on la música només es difon si genera beneficis, sense cap intenció cultural (i cal recordar que la música, principalment no és un negoci, és un art, és cultura) I curiosament la música que es difon, que anteriorment va ser inspiradora de forts moviments socials com els hippies o la Movida, ara és una música buida de contingut, amb lletres groseres, estúpides o irremeiablement repetitives. Amb ritmes fàcils, i majoritàriament generats per samplers, i amb "artistes" que no diferenciarien una negra d'una corxera. La música de la que els nostres pares se'n reien, és la que a nosaltres dia a dia, ens inculquen a tot arreu... I el que és pitjor... la gran majoria del món, baixa el cap i segueix la tendència...

dilluns, 16 de novembre del 2009

L'inici del conte

Sempre he pensat que el punt més complicat d'escriure un conte, es escollir el principi. Perquè costa trobar un punt d'inici, perquè potser després tot va sorgint sol.

Perquè quan un sap que vol escriure un conte de cels estrellats, de somriures d'estima i complicitat, de paraules tendres i gracioses, de mirades que substitueixen a les paraules quan aquestes no calen, de llunes plenes i postes de sol; només queda la part més petita i més curta, però alhora més complicada: un punt de partida, un moment oportú, un lloc, una acció, una paraula... Llavors, a partir d'aquell instant, l'atzar i la màgia dels contes, faran la resta. I qui sap? potser es tracti d'un d'aquestos contes als que ningú li agrada arribar al final

dimecres, 11 de novembre del 2009

Creuar el túnel del Mascarat

El túnel del Mascarat permet a l'autopista AP-7 creuar la serra de Bèrnia, barrera geogràfica que separa la Marina Alta de la Baixa. Quan es circul·la en sentit sud per l'autopista, el primer que es veu a la sortida del túnel és una preciosa panoràmica de la comarca. Per mi, creuar el túnel del Mascarat suposa tornar a casa, moltes vegades, després d'una llarga estada fora.

Moltes persones m'han dit que sóc un afortunat per viure a un poble com Altea, un poble de costa que, malgrat tot, ha sabut fer front a l'urbanisme desenfrenat, que conserva un casc antic preciós, platges verges. Potser jo quan estic alli, ni me n'adone de tot això, segurament perquè m'he criat en aquells carrers i ja no m'impressionen.

Aquest passat divendres, vaig creuar el túnel del Mascarat un mes i mig després de l'última vegada. Potser el fet de tractar-se del tercer any que ocorren aquestes coses, ja no em vaig emocionar tant com dos anys abans, però tot era qüestió de temps.

Aquell dissabte, vaig anar amb el meu amic Toni, al Palau. El Palau, és un auditori que es va constuir a Altea quan al PP li va agafar l'obsessió per convertir-la en "Capital Cultural del País Valencià. Amb capacitat per 1025 persones, és l'auditori més gran de la comarca i un dels més grans de la província. Durant els primers anys de la seva existència, el Palau costava un dineral al poble, i romania tancat gran part de l'any. Amb els canvis a la seva direcció, el Palau va donar un gir a la seva programació, fent-la més gran, i sobre tot, més diversa. Així es va demostrar que l'auditori no és només un lloc per la música de banda i la música clàssica, el teatre o la dansa, sinò que també és capaç de donar cabuda a concerts de música alternativa. Mark Olson i Jeff Tweedy foren algunes de les actuacions que es van fer en aquest sentit.

Com deia, el motiu pel que Toni i jo vàrem aparéixer pel Palau va ser un concert, de música alternativa, d'aquest pop culte com l'anomenen alguns, de lletres carregades de sentit, de cançons que semblen contes; actuaven els "Manel". No va ser només la seva música, ni la manera genial que van tenir de plenar amb so el Palau. Van ser també les petites històries que el seu cantant era capaç d'intercalar entre les cançons, històries que enllaçaven directament amb les lletres. Com amb un toc d'humor van fer participar al públic, primer convertint-lo en un improvisat trio de vents, i després convidant-lo a pujar a l'escenari a seguir amb estrofes inventades, una de les seves cançons. Un concert dels que es poden aplaudir amb força i raó

És estrany perquè no importa quantes vegades creue el túnel del Mascarat, sempre, quan torne cap a Barcelona, m'emporto a la maleta una nova sorpresa, com un nou capítol que s'afegeix a un conte, com dirien els "Manel", un que sembli impossible que pugui acabar