3000 quilòmetres

Avui, al tornar del treball, tot just quan he posat el fre de mà del cotxe per apagar-lo, he mirat al conta-quilòmetres i he vist que marcava 515. 515 són els quilòmetres que he recorregut en aquest mes d'estiu i és una dada que m'ha sorprés, i m'ha fet pensar com de ràpid passen els quilòmetres. Però encara m'he sorprés més quan he anat a aquell quadernet on anote els registres de quilometratges que faig amb el meu Volkswagen Passat des que el meu pare mel va donar en "herència" i he vist que aquestos 515 quilòmetres sumats als que ja tenia fan un total de més de 3000 quilòmetres en l'any i mig que fa que tinc el carnet.

No sé si 3000 quilòmetres són molts o pocs. Aquells que com el meu amic Juan deuen portar més de 10000 s'estaran rient ara de mi, pero jo, humilment, en aquestos 3000 quilòmetres ja tinc moltes històries que contar al volant del Passat, o com els meus amics l'anomenen carinyosament, "barco", nom que fa honor als més de 5 metres de llargada que té.

Poc després de que mon pare em cedira les claus del cotxe vaig fer 160 quilòmetres en una nit, camí de Jesús Pobre i Xaló. Gairebé em vaig passar mes temps al volant que de festa aquella nit... El Passat també va viure el que és fins ara el viatge més llarg que he fet mai. Sortint a les 11 del matí del centre de Barcelona i arribant a les 6 de la vesprada a ma casa en Altea a finals de juny del 2008, un total de 552 quilòmetres on vàrem tenir temps de desviar-nos i parar per les carreteres de Tarragona. Però sens dubte, qui ha plenat d'alegria aquells quilòmetres han estat sempre els mateixos, els meus amics. El Passat recordarà aquella vegada en que Toni, Ignasi i Gualde espentaren d'ell mentre jo controlava el volant per treure'l de casa sense engegar el motor, per no despertar als meus pares, o aquella vegada en que Carlos, després d'una nit de festa, entrà al cotxe, va notar que tenia climatitzador i va exclamar: "Té aireeeeeee, la pròxima festa la farem ací dins" Ignasi i Toni recordaran tota la sèrie d'insults i blasfèmies que li van dir a un cotxe que se'ns va creuar en l'autopista mentre tornàvem de Mutxamel. O com Toni i jo ens vam enfrontar a dins seu, al tràfec descontrolat d'una València en dissabte. Juan i Toni pensaran en ell com el cotxe en el que posàvem la música a tope, baixàvem les finestres i notàvem l'aire mentre conduia per les rotondes de la Nucia. Carlos Javier y Fernando recordaran aquella vegada que vaig passar net per un control d'alcoholèmia malgrat que Fernando al darrere portava a la mà tres llaunes de cervesa i una se la estava bebent.

També he viscut sol amb ell, històries de dos. Com aquell viatge que vaig fer sol a Utiel on no es va atrevir a deixar-me sense benzina malgrat que va fer més de 70 quilòmetres amb la llum de la reserva, o aquell dia en que vaig complir un any de carnet i per celebrar que no portaria mai més la "L", el vaig netejar per dins a fons, amb aspiradora i un producte per netejar els interiors dels cotxes. Aquell febrer semblava com si no tingués més que un parell de dies de vida...

Al Passat ha sonat música de totes les classes d'aquella manera qui ha estat al Passat sempre ha pogut conéixer una nova cançó o un nou artista, el Passat no té límits en els decibels de la seva música. Això sí, als seus altaveus només sona música de veritat.

Aquestos 3000 quilòmetres, els he compartit amb moltíssima gent, tant amics d'Altea com d'Utiel, però tots tenen una cosa en comú: Quan han baixat del cotxe, ho han fet amb un somriure.

Perquè malgrat que ja tens quasi 9 anys, espero que fem junts molts quilòmetres més.

Feliços 3000, "barco"

Un adéu amb música

Malgrat que fa uns dies que hauria d'haver escrit aquest article, i que el meu amic Carlos ja fa temps que me'l va reclamar a un comentari al Tuenti, he volgut esperar... Esperar perquè abans de fer un homenatge o un comiat al senyor Michael Jackson, havia de deixar que li digueren l'últim adéu gent del nivell de Lionel Richie, Stevie Wonder, Diana Ross, Smokey Robinson, etc...

Sobre el que escriuré a continuació vull deixar una cosa clara. El meu homenatge es per al Michael Jackson músic, que es aquella persona a qui he admirat des de fa temps i és l'única qüestió que m'ha interessat d'ell. El que hagi fet o li hagi passat fora de la seva vida de músic, a mi, sincerament, no m'importa, perquè cadascú és lliure de fer a la seva vida privada el que estimi oportú, sempre i quan no faci mal a ningú, i crec que Michael mai va fer mal a cap persona, ni tan sols a una mosca.

I parlant del Michael músic, m'agradaria acomiadar-lo com al gran músic que era, intentant callar algunes veus crítiques sense fundaments i donant la raó a aquells que l'han criticat sabent del que parlaven, perquè una cosa cal deixar clara: Michael Jackson era un gran músic, però no era ni el millor ni el perfecte.

De coses del Michael n'he sentit milers, hi ha qui diu que es un popero tan criticable com els poperos actuals. I està be dir que Michael Jackson feia pop, però cal posar dos asteriscs a aquesta frase. El primer és que Michael Jackson feia pop, pero també soul, R&B, i inclús rock i a vegades del dur. No en va amb ell van col·laborar personalitats del rock com Eddie Van Halen (fa el solo de Beat it) o Slash (Intro de Black or White). El segon asterisc que cal posar a aquesta afirmació és: no es pot comparar el pop dels anys 80 amb l'actual, el nivell musical, les inquietuds... els artistes del pop dels 80 eren totalment diferents als actuals, no ens oblidem que els Beatles també feien pop i ningú seria capaç de classificar-los al mateix sac que la Oreja de Van Gogh o El canto del Loco. Una altra crítica és aquella que diu que Michael Jackson era la imatge, la música era d'altres. Si bé es cert que la cançó Thriller es del senyor Rod Temperton, cal dir que Beat it, Billie Jean, Smooth Criminal o Dirty Diana, estan escrites tant música com lletra pel propi Michael.

Tota la música de Michael Jackson (almenys la bona) es concentra en 3 discos, Thriller, Bad i Dangerous. Hi ha qui diu que 3 discos son pocs... però si ens fixem en els numeros... Aquestos 3 discos estan en la llista dels 25 mes venuts de la història, col·locar 3 treballs a aquesta llista és un rècord només igualat pels Beatles. Entre els 3 sumen un total de 171 milions d'exemplars venuts i 25 singles!!!!! Però abans de seguir parlant, m'agradaria aportar proves:

Billie Jean (actuació en directe al concert dels 25 anys de Motown) (1983)

Un Michael Jackson jove i poc després de llençar Thriller a la venda es presentà a la gala dels 25 anys de Motown amb Billie Jean. En el moment del solo de guitarra, deixa uns 20 segons que passaran a la història, els pasos de ball que l'han fet famós tots seguits, entre ells aquell Moonwalk, alguns diuen que es la seva cançò mes rodona, s'ha de veure



Dirty Diana (1987)

Qui deia que Michael Jackson només feia pop? Al seu tercer treball en solitari, Bad, Michael va escriure aquesta cançò que va portar molta controvèrsia ja que molts varen pensar que anava dirigida a Diana Ross. Michael mai va dir res al respecte, però el fet que a Diana Ross li hagi deixat la custòdia dels seus fills fa impossible pensar que la odiava... Aquestà cançò, d'un rock tan autèntic com el que han fet grans estrelles, és sorprenent quant a la interpretació, mentre canta, Michael ha de fer veure la seva ràbia i la seva tristesa, i ho fa de manera genial. Qui era Diana? és un secret que Michael s'ha portat a la tomba



Black or white (1991)

Molt probablement l'últim gran èxit seu. Aquesta alegre cançó, amb una introducció feta pel guitarrista dels Guns n Roses, Slash, i amb un ritme electritzant de guitarra, proclama, amb un Michael Jackson ja completament blanc despres de la seva enfermetat, que dóna exactament ser negre o blanc, per a aquells que encara pensen que Michael Jackson, un fervent defensor de la música negra i la societat negra, no volia ser negre.



We are the world (USA for Africa) 1985

Per finalitzar aquest homenatge musical, voldria destacar la seva vesant solidària. Al 1985, Michael junt a Lionel Richie va escriure una cançò per a una campanya de recollida de fons per a la lluita contra la fam en Àfrica. Un cop acabada, van aconseguir juntar als artistes de més èxit en aquella època per tal de cantar-la tots junts. Veure, junts, cantant la mateixa cançó a Michael Jackson, Lionel Richie, Stevie Wonder, Bruce Springsteen, Diana Ross, Cindy Lauper, Tina Turner, Billy Joel, Paul Simon, Ray Charles, Bob Dylan i altres, és un privil·legi que debem en gran part a Michael




I fins aquí aquest mostrari de la música que va fer Michael Jackson. Perquè encara que no ho sembli ell era famós perquè feia música. La seva mort ha estat un fet trist com qualsevol mort. Però com que sempre m'agrada mirar les coses per la part positiva, ara que Michael ja està mort es qüestió de temps que l'únic que ens recordi a ell sigui la seva música, i ja mai més la prensa del cor podrà atacar-lo mostrant-nos imatges compromeses d'ell, acusant-lo de delictes que seria incapaç de cometre etc, etc... Perquè ara ja pot descansar i nosaltres, els que l'admirem per la seva música, podrem posar-nos un vinil seu, o simplement anar a Youtube i escoltar-lo de nou. Però la gent del cor, no podrà tornar a la seva mansió a la cerca de fotos que treguin el seu costat més obscur. Això sí que es pot dir descansar en pau.

Ideals assassins

El passat divendres 19, mentre una mescla de nerviosisme i alegria em recorria el cos, em vaig seure a la taula del meu pis a Barcelona per menjar-me el que seria el darrer dinar del curs 2008-2009. Mentre pensava en les milers de coses que faria en l'estiu que començaria unes hores més tard, quan acabés l'últim examen que em quedava, a la tele anunciaven un nou atemptat d'ETA, que es cobrava la vida d'un policia.

La societat espanyola està extraordinàriament conscienciada amb els actes de la banda ETA, fins al punt que un assassinat cruel i despiatat, cobra el doble o el triple d'importància si es ETA qui l'ha perpetrat. Avui dia la diferència entre tenir o no una mort heroica a Espanya passa pel color de la gent que t'ha matat. Si et mata un ex-militar feixista al metro de Madrid, o un grup neonazi et cus a navallades als carrers d'un poble de l'interior del País Valencià seràs un heroi per a una minoria d'esquerra pronunciada, i els teus pares hauran de veure amb impotència com de fàcil és per als assassins del seu fill evadir la presó o inclús llençar missatges despectius a la teva memòria. En canvi si es ETA qui et mata de la mateixa manera cruel i covarda, milers de persones, entre d'elles tota la creme de la creme de la política nacional plenaran els carrers de diverses ciutats del país en la teva memòria, els teus assassins seran capturats d'immediat i empresonats amb les condemnes més llargues que estipuli la llei. Aquells moviments politicosocials que recolzen la causa d'ETA seran il·legalitzats de manera fulminant. Aquesta es la diferència entre Miguel Angel Blanco i Guillem Agulló, el primer s'ha convertit en un símbol de la llibertat, els seus assassins empresonats de per vida i la seva memòria podria competir amb la d'Aquiles... El segon és un heroi per als independentistes catalans i no per a tots, ja que cal buscar per trobar informació sobre que li va passar, el seu assassí va passar 4 anys en presó i al sortir es va presentar a les eleccions municipals del seu poble encapçalant un partit d'ultradreta, la seva memòria ha estat xafada mil vegades, hi ha qui l'acusa de provocar el seu assassinat, s'han penjat pancartes a estadis de futbol amb el text de "Guillem jódete"... Sisplau, si algú m'ha d'assassinar, que sigui ETA.

Per un discurs com aquest, als que som d'esquerres se'ns diu a vegades "còmplices" de la banda terorrista, inclús més d'una vegada he escoltat que és la dreta qui de veritat lluita contra ETA. Abans que algú després de llegir tot aquest article em vulgui classificar diré que SÍ, que vull la independència d'Euskadi, que si se'm permetés votar a un referéndum d'autodeterminació votaria que sí. Però també diré que NO comparteixo la meva ideologia amb ETA, primera perquè defenso la idea que si Euskadi ha d'aconseguir algun dia la independència ho ha de fer amb una sola arma: la paraula. Dialogant, conversant, guanyant el suport de la població. ETA als que volem un procés pacífic cap a l'autodeterminació no fa més que molestar-nos. I segona perquè ETA és una banda sense cap ideologia, mata per matar per fer-se veure, de manera cruel i covarda, sense donar la cara. I sí, sóc d'esquerres i sóc independentista, però aquell divendres 19, mentre escoltava les notícies, per un moment em vaig oblidar de l'examen, i el cor se'm va fer un puny.

Por a volar

Aquesta tarda, mentre feia un descans després de fer un dels últims exàmens que em queden per finiquitar aquest segon any de carrera, parlava amb una benvolguda amiga. I tot just ha arribat un moment on ella m'ha dit que no faria un viatge que tenia planejat perquè després del que ha passat amb l'avió d'Air France, li fa por volar.

La por a volar, és la més extensa entre la població mundial, i es basa en el simple argument que el ser humà es capaç de moure's per terra i per mar des de fa milers d'anys, però fa poc més de 100 anys que els germans Wright van fer volar un avió per primer cop, i no arriba a 70 anys el temps que els avions porten carregant passatgers. La societat actual té la mateixa por a volar, que la que tenien els sers primitius a viatjar en carruatges o a cavall, o la que més tard tindrien les societats egípcies, gregues, romanes, etc. a navegar amb vaixell. A tot això s'ha de sumar el factor catàstrofe, les possibilitats de sobreviure a un accident d'avió són baixes, i els avions carreguen entre 150 i 500 (o inclús amb el nou A380 d'Airbus) 800 passatgers, un sol accident implica la mort d'un alt nombre de persones. És per això que alguns m'han dit, "fixa't si son catàstrofes que quan un avió s'estavella, durant setmanes inclús mesos es parla d'ell".

A aquesta afirmació m'agrada sempre contestar "Acàs podrien els mitjans parlar de l'accident del 330 d'Air France si en aquestes dues setmanes s'haguessin estavellat 5 avions més?" I aquesta és avui dia la realitat. L'avió és el mitjà de transport més segur del món. Les probabilitats de morir a un cotxe, a un vaixell, a un tren, a un autobús, a una moto, a una bicicleta i fins i tot com a vianant creuant un carrer són majors que les de morir a un avió. Actualment sols 1 de cada milió d'avions que s'enlairen pateix algun tipus d'avaria (sense significar això que l'avió arribi a estavellar-se). Fent una ullada a les estadístiques, el passat any 2008, a tot el món, van morir 876 persones en accidents d'aviació. A la carretera i només a Espanya van morir 3082 persones (i cal dir que Espanya no figura entre els països on més desplaçaments de cotxe hi han). No obstant, i veient com de fàcil és morir a dins d'un cotxe, sona esperpèntica la frase "tinc por a viatjar en cotxe".

Per últim, l'avió és l'únic mitjà de tranport on una sola causa no pot ser mai desencadenant d'un accident, sempre s'ha de donar una cadena d'errors, a vegades prou llarga perquè un avió s'estavelli. Un cotxe a 120 km/h perd una roda i té un accident on poden haver morts. Un avió volant en creuer a 900 km/h perd un motor i té capacitat suficient per arribar a un aeroport i fer un aterratge en condicions normals.

La por a volar, es com la majoria dels temors, irracional, i també està basada en el desconeixement que popularment es té d'un avió, molta gent sap que vol dir "posar 4a marxa" (encara que mai hagi conduït un cotxe) i poca gent sap que es "desplegar els flaps en posició 1" Per cert, si tot el món sapigues que abans d'enlairar-se, els flaps han d'estar desplegats, i al mirar per la finestreta de l'avió d'Spanair haguessin vist que no ho estaven i haguessin avisat al pilot, es possible que l'accident del passat agost a Barajas, s'hagués evitat.

Després d'una conversa semblant a aquesta, aquella amiga que no volia volar, va accedir a pujar a un avió, ignorant que el 330 d'Air France no va arribar al seu destí

Vint!

-Quantes coses es poden fer en 20 anys?- i ell començà a contestar.

-Jo en 20 anys he aprés a caminar, a parlar, a llegir... De petit recorde que després de llegir una carta dels Reis Mags on es notava la caligrafia de ma mare, li vaig contar al meu amic que els Reis eren els meus pares, i ell em va donar la seva carta per a que jo l'entregara en persona. Recorde que per aquelles èpoques volia ser astrounata, com Neil Armstrong o com Tintín a un dels seus famosos còmics! Llegia llibres sobre l'espai i mencantava jugar a ser astronauta, el meu pare veient que aquell somni es feia malaltís va decidir posar-me el video del Challenger, aquell cohet que explotava als 60 segons d'haver-se enlairat, i es va acabar el somni de ser astronauta. En 20 anys he conegut el que es viure amb una persona sempre al teu costat, com a amiga o com a allò que diuen novia. Als amics, els he conservat aquestos anys, a les nòvies les he perdut com a tals però les he guanyat com a amigues, inclús en 20 anys ja he tingut l'oportunitat de cometre un gran error amb una d'elles... En 20 anys vaig poder canviar el somni d'astronauta pel d'economista, per anar amb vestit de jaqueta a la borsa i ser un important corredor! Al final he necessitat 20 anys per decidir que l'aeronàutica era la meva vida, per això de petit volia ser astronauta, he necessitat 20 anys per veure que aquelles persones que de veritat importen no són les que menys et fallen, sinó que son les que quasi sempre encerten. He necessitat 20 anys per apreciar allò que dia a dia m'envoltava al meu poble i a casa meva, per descobrir que es poden fer amics a tot arreu, per aprendre tantes coses bàsiques de la vida. Però saps, ara que ja tinc 20 anys, crec que puc afirmar que he viscut els 20 millors anys de la meva vida!-

-Felicitats doncs, Pere!-

Gràcies a tots i a totes els que durant aquestos 20 anys heu escrit la vostra frase al llibre de la meva vida i que, inclús de vegades sense saber-ho, m'heu ajudat i m'heu donat els ànims per seguir endavant amb tots els meus somnis. Avui aquestos 20 anys també són vostres. Moltes gràcies!!

PD, Ho havia de fer: I en especial als que se que mai mai perdré, perquè mai mai m'heu fallat: Joana, Juan i Toni, gràcies

Més que un club

Hi ha molta gent a qui agrada el futbol. D'entre tots aquests hi han molts que a més del futbol els agrada molt un cert equip. Això és el que a mi em passa des de petit amb el Futbol Club Barcelona.

Més d'un cop m'han preguntat per què sent d'on sóc, el meu equip no és el València, i per què ho és un equip d'una ciutat que fins fa dos anys desconeixia totalment. Probablement ho he d'atribuir al meu pare, que ja era del Barça molt abans que jo. No obstant, durant aquest mes, he descobert que ser del Barça no es arribar un dia i dir "sóc del Barça".

Des que vaig arribar a la ciutat de Barcelona, un dels meus somnis era poder celebrar qualsevol triomf del Barça a la font de Canaletes, viure en persona allò que altres vegades havia vist a la TV des del sofà de casa meva a Altea. La temporada passada va ser un desastre i no em va brindar l'oportunitat. Així i tot aquest any les coses han canviat moltíssim

Corria la vesprada del 6 de maig, junt amb uns companys de classe seia a un bar del centre comercial L'ànec blau, a la vora de la nostra facultat. Després de sortir triomfant del Bernabéu amb un 2-6, el Barça es jugava a l'estadi d'Stamford Bridge, a Londres, una plaça en la final de la Lliga de Campions davant del Chelsea. Aquell gol miraculós d'Iniesta va fer vibrar tot el centre comercial, i em va portar per primer cop en la meva vida a una font de Canaletes plagada aquella nit amb 10000 culés.

El 13 de maig, només una setmana després i tot just Carles Puyol aixecava el que era el primer títol de la temporada, enfilava el camí de Canaletes per segon cop. Aquella nit ja n'érem 40000, i vam acabar pujant corrent el Passeig de Gràcia fugint dels Mossos, que a l'hora de disparar amb les seves pistoles d'aire comprimit no distingeixen entre salvatges i cívics.

Malgrat que aquelles dues visites a Canaletes van fer complir un somni, mai havia sentit res semblant al que he sentit aquesta setmana. La tarda del 27 de maig, amb els companys de classe, veuria la final de la Champions des del Mini Estadi, el camp del Barça B, on hi havia una pantalla gegant. L'ambient era espectacular, semblava que el partit s'hi jugava a la gespa d'aquell estadi i no a l'Olímpic de Roma. Vam patir, ens vam posar nerviosos, però a la fi els gols d'Eto'o i de Messi van fer que passades les 10 i mitja de la nit, amb un crit ben alt animéssim a Puyol a aixecar el títol que tancava el triplet. La màgia acabava de començar.



Vam recórrer a peu els 5 kms que separen el Mini Estadi de la Plaça Catalunya i la font de Canaletes. Així i tot el camí era increible, acompanyant-nos pel carrer una interminable processó de cotxes que pitaven alhora mentre els vianants cantaven. Quan vam enfilar la Gran Via i ens vam unir amb tots els que anaven cap a Canaletes l'espectacle era digne de veure



En arribar a la Plaça de Catalunya vam contemplar com s'havien batut tots els récords; més de 100000 persones celebraven allí el triplet, malgrat ser la 3a visita en un mes, va continuar sorprenent



Aquell dia la festa acabà millor que el dia de la Copa. Però al dia següent m'esperava una altra sorpresa. De matí vaig llegir al periòdic que la celebració seria al Camp Nou i que l'entrada seria lliure. Vaig sortir corrent de classe cap a l'estadi, arribant una hora després de l'obertura de portes per culpa d'un examen. Des de la 4a graderia vaig contemplar com un Camp Nou ple que encara m'impressiona malgrat les 6 vegades que he estat allà dins, celebrava el triplet. Veure l'estadi a fosques mentre milers de flashos s'encenen arreu de les graderies, però sobretot escoltar les paraules dels jugadors agraïnt a l'afició el suport, eren coses que posaven els péls de punta. Fins i tot, en el moment que el senyor Henry va dir aquell "ja sóc culé" se'm va caure una llagrimeta, qui sap si d'emoció o d'eufòria.




Quan vaig arribar a casa després d'aquella festa, el cor encara em bategava per sobre del que és normal. Aquella nit havia descobert que com promulga l'eslogan, el Barça és més que un club, és un sentiment inexplicable que et recorre el cos, que et fa patir quan l'equip perd, que et fa feliç quan guanya, que et fa vibrar, cantar, cridar, riure, saltar. Que t'uneix amb la gent que sent el mateix que tu. I es que si jo sóc del Barça, és perquè com diu la cançó, jo porto el Barça dins el meu cor.

Segurament d'aquí a 20 anys el meu fill vegi vídeos commemoratius del triplet i em pregunti "Pare, tu vas viure el triplet?" I jo, amb nostàlgia, però sobretot amb orgull li contestaré "Sí fill, i a la ciutat de Barcelona!"

Nosaltres, els valencians

Avui, mentre desdejunava, o com dic als meus companys de classe quan em miren estrany per fer servir aquesta paraula, esmorzava, m'arribava una notícia més del País Valencià. I es que malgrat els quasi dos anys que fa que visc a Barcelona, encara no m'he acostumat a sentir notícies que parlen del meu país sense aquell missatge ocult d'autopropaganda, notícies que expliquen amb pels i senyals la negra realitat política que viu, notícies que no tenen cap problema en titllar de delinqüents a aquells que ens governen amb el beneplàcit d'un poble acostumat a callar i mirar cap a altra banda. Supose que aquesta visió tan diferent de les notícies, és la que tant molesta a València, fins al punt d'arribar a tancar repetidors.

Durant el viatge amb tren cap a la facultat pensava en aquest país, mentre a l'iPod sonava "Comptat i debatut" de Pau Alabajos, mirava al meu company Gil, amb el que sempre he parlat la mateixa llengua just quan Pau recitava "País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari". I un cop més em preguntava per què? per què la meva terra no s'estima tant com la de Gil?

Des que vaig arribar a Catalunya no he parat d'intentar fer veure que al País Valencià no som tots com ens pinten, els he parlat de la gran onada de grups musicals compromesos amb la llengua que va creixent a València, els he parlat orgullòs de com vaig fer el discurs de comiat de la meva promoció de Batxillerat en valencià per primer cop en la història del meu col·legi, i com vaig arrencar els mateixos aplaudiments i felicitacions. Encara més els he contat totes aquelles persones que em van dir "ja era hora" O com aquell discurs va arribar també al cor d'aquells que setmanes abans m'havien criticat al saber que no el faria en castellà. I com el meu amic Joan Tasa em va seguir i un any després va acomiadar a la seva promoció també en valencià. Els he contat milers de vegades com al meu grup d'amics tots parlem valencià i ens indignem per igual al veure aquells que ens governen. Com he cridat i saltat als carrers de la ciutat de València per recordar a tothom el que per nosaltres significa el 25 d'abril, com miro al voltant i sento llàstima i ràbia al veure com senyors de corbata han anat pintant de ciment el nostre país.

Pero aquestos dies, tinc una oportunitat d'or, el País Valencià té l'oportunitat de demostrar al món que encara és un país just i democràtic, que sap castigar a aquells que l'ataquen, a aquells que volen destruir-lo, que no oblida que qui de veritat el governa es qui el fa viure. Els valencians tenim l'oportunitat de fer veure que no tanquem els ulls, que sabem que estan fent al nostre país i no volem a aquesta gent:

Aquestos dies, el País Valencià jutja a Francisco Camps i Ricardo Costa. Aquestos dies, el País Valencià pot enderrocar tota aquella piràmide de burrades que aquestos homes li han fet. Aquestos dies el País Valencià s'hi juga davant la mirada de tot el món la seva dignitat com a poble.

Per Fuster, Estellés, Ovidi, i tots aquells que no podran viure aquest moment, és l'hora de sentir-nos orgullosos de ser valencians, aquells que van fer fora al govern de lladres que durant anys, els va robar