dimarts, 26 de juliol del 2022

Músics, baixin de l'escenari

L'1 d'agost de 1981 un nou canal de televisió arrencava als Estats Units. La seua primera emissió fou un format que havia començat el seu apogeu, tant, que permetia obrir un canal dedicat sencerament a ell: el videoclip. MTV va programar per al seu naixement el clip de Video killed the radio star, popularitzat pel grup britànic The Buggles dos anys abans, i a ningú se li escapa que allò no va ser cap casualitat. El tema, tot i que el títol és prou descriptiu, narra la història d'un gran artista musical que veu truncada la seua carrera per un nou format, el vídeo, que desplaça al que fins aleshores havia estat el mitjà quasi únic per a la difusió musical: la ràdio. Aquesta efemèride, de la que prompte es compliran 41 anys, va ser un dels punts més remarcats en la transformació de la música en una disciplina dual, que combinava els estímuls auditius generats per la mateixa música amb els visuals provinents de les coreografies, els muntatges escenogràfics, els vestuaris, els videoclips, etc.

Aquesta petita introducció històrica té com a principal objectiu el fet de deixar clar que la combinació entre sons i imatges a les interpretacions musicals no és cap novetat. El que sí que sembla que ho siga és el debat que ha suscitat el fet que una de les artistes més influents del moment, Rosalia, haja decidit, en la seua gira Motomami, deixar de banda un d'ells. A la gran majoria del seu show, la cantant catalana només interpreta en directe la seua veu, sobre una base musical pregravada que es reprodueix des de la taula de control. Com si fos una versió nova d'aquell popular missatge d'avís que el gran Constantino Romero repetia als atletes a la gala de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92: "músics, baixin de l'escenari", Rosalia prescindeix dels instrumentistes al seu show. Sols en contades ocasions el públic pot identificar l'instrument, siga analògic o digital, que genera la música que escolta. 

De tot açò s'ha muntat un enrenou ben gran, supose que també amplificat pel fet de viure en una època on qualsevol debat es veu elevat a la categoria de baralla, i on els insults i les desqualificacions fan front als elogis i adulacions categòrics que tanquen qualsevol porta a la crítica. L'últim a sumar-se a aquest debat ha estat el també músic Leiva que ha declarat que aquest debat "ja cansa" i que sols veu "enveja" en aquells que l'alimenten. 

Sobre el tan gastat recurs a "l'enveja" per tractar de justificar qualsevol crítica negativa a una artista influent no em pronunciaré, no crec que calga. Sobre si el debat cansa, ho faré una mica més. No es tracta de Rosalia només. Avui dia, un dels festivals més coneguts del món, el Tomorrowland, es basa en la successió d'espectacles musicals interpretats per DJ's, on l'únic treball musical que el públic experimenta en directe és el fet que un músic (sovint referit amb l'apel·latiu de "productor"), mescle una sèrie de pistes pregravades, algunes de les quals ni tan sols han estat creades per ell. És el DJ un fenomen nou? No, que va! El que és innovador és el fet d'haver-lo pogut traure de les discoteques fins als grans escenaris, cobrint la mancança d'una reproducció de música en directe, amb un espectacle visual de dimensions bíbliques. Els escenaris dels festivals d'aquesta índole són autèntiques obres d'art i d'enginyeria, acompanyats amb unes pantalles enormes, espectacles pirotècnics i altres estímuls visuals. Per què Rosalia no pot fer el mateix? Per què obre tant un debat el fet que ho faça?

Leiva diria que per enveja, però jo crec que és una altra cosa. Rosalia no és només una artista exitosa. És també una artista de qualitat a la manera tradicional del terme. Negar les capacitats, tant vocals com compositives, que ja ha demostrat, seria absurd. Entenem que un DJ baixe als músics, ja que no farien més que un paripé. Entenem fins i tot que alguna boyband de principis del 2000 s'atrevís a fer-ho, perquè, siguem sincers, ningú anava a veure als N'Sync per escoltar un piano arpegiat en directe. Però Rosalia podria tenir-los allí perfectament, no ho fa, simplement, perquè no vol. I això, per la seua consideració com una artista enorme, sembla que resta valor a la seua base instrumental i alhora alimenta tant als crítics com referma als seguidors. Fins i tot les grans solistes s'han fet acompanyar sempre d'excel·lents músics per als seus directes, i ella no era cap excepció quan tocava amb Raül Refree abans de tota aquesta voràgine d'èxit. Què ha canviat?

Hi ha qui podrà dir que la seua veu basta, qui al·legarà que el que hi ha és un culte al mite, de la mateixa forma que ocorre amb altres ídols de masses, on la seua presència física ho és tot. Hi ha també qui dirà que el que fa Rosalia és un espectacle principalment visual. De la mateixa forma que hi haurà qui diga que un concert musical on la música no sona en viu és una enganyifa, que per a això ja estan els musicals. O que és una llàstima que l'apreciació del públic en una cançó popular se centre exclusivament en la veu i abandone el gust pels riffs o els motius musicals que avui dia ens permeten reconéixer centenars de cançons sense necessitat d'escoltar al vocalista. I segurament, tots tinguen raó, perquè el debat i la controvèrsia sobre una obra forma un part important de l'apreciació de l'art. Negar-lo o tractar de convertir-lo en una guerra de desqualificacions seria un error.

Si em demaneu la meua, opine que l'evolució és lògica i que és inevitable que els espectacles musicals s'òbriguen cada vegada més als estímuls visuals. No obstant això, crec que seria una pena que açò s'aconseguís en detriment d'una de les coses que considere més plaents i més característiques d'un concert en directe: veure i escoltar a un músic fer la seua feina allà davant, tocant per a tots nosaltres. I, al marge del que es diga, ho trobe perfectament compatible. Crec que no li fem cap favor als músics, i al reconeixement que la seua encomiable tasca mereix, si els baixem de l'escenari.