Frikis

Aquest cap de setmana, dels més freds que recorde des que estic a Barcelona, Vero (una de les meves companyes de pis) i jo, vam decidir seure'ns al sofà i posar-nos la saga sencera (6 pel·lícules) d'Star Wars. Jo ho vaig decidir perquè malgrat que les havia vistes totes, no ho havia fet en l'ordre que dicten els episodis, i Vero es va interessar ja que mai havia vist cap de les pel·lícules.

Des que Enrique Luis em va portar quan jo tenia 10 anys a veure l'estrena de l'episodi I, m'ha agradat la història d'Star Wars. Encara que he de reconéixer que el fet d'haver vist els episodis saltejats no m'havia permés entendre cert detalls. Ara, després d'haver-les vist de nou, veig que la història m'agrada, la idea m'agrada, i a Vero també. Fins al punt que en cert moment algunes persones ens van considerar "frikis"

I és que amb els anys el terme "friki" ha caigut en un ús abusiu. En un principi el terme "freak" s'aplicava a aquellese persones "monstruoses", gent rara, diferent, sovint amb trastorns de personalitat. Avui dia un "friki" és tot aquella persona que s'interesa mínimament per un tema determinat. Una persona que li agraden certs temes científics, es un "friki", una persona que llegeix còmics, és un "friki", una persona que li agrada i segueix una determinada saga de llibres o pel·lícules com ara Star Trek o Star Wars, és un "friki".

Aquest abús del terme "friki" em provoca certs dubtes. Per exemple, jo he vist les pel·lícules d'Star Wars i m'agraden, sí, un pot entrar a la wikipèdia i trobar la vida de Luke Skywalker explicada com si fos un gran personatge de la història universal. Però curiosament mai he sentit aplicar el terme "friki" als fans de dos de les sagues més populars avui dia, com són Crepuscle i Millenium. I si és friki seguir Star Wars, o l'anime, aleshores, és friki acampar a la porta d'una llibreria per ser de les primeres persones que compren la nova entrega d'aquestes sagues, és friki llegir-se llibres de 500 pàgines en un dia, és friki anar al cinema fins a 10 cops per veure "Luna Nueva" i si sorpren veure una biografia tan llarga com la de Luke Skywalker a la Wikipèdia, no cal més que veure la d'Eward Cullen o Bella Swan...

No entenc aleshores perquè aquelles nenes de 16 anys (o més) no són tant o més frikis que els seguidors d'Star Wars, i això que Star Wars és una saga que marcà una època, que porta viva des de l'any 1977, que ha rebut certs premis, i un llarg etcètera que la posa molt per sobre, de la saga Crepuscle.

Es per això que aquestos dies Vero i jo hem vist les 6 pel·lícules de la saga Star Wars, ens hem rigut, ens ho hem passat bé i hem gaudit de valent amb elles, però ni Vero ni jo, seriem capaços de veure aquestes pel·lícules 10 vegades al cinema, ni dormiríem a la porta de la llibreria que hi ha a prop del nostre pis si George Lucas decidís llençar el 7é episodi en llibre. Ens agrada Star Wars, però no som frikis

Parlant de música...

La nit del passat dijous, el meu amic Carlos i jo vam decidir posar en marxa un blog conjunt anomenat 45 revolucions. Ho vam decidir ràpidament, sense pensar molt bé el que ens suposava posar-nos de sobte a crear un blog sobre música alternativa, a compartir amb la resta dels nostres amics, la música que quasi diàriament descobrim.

En un principi em va semblar una tasca excessivament atrevida. La feina consistia no sols en trobar música, si no en explicar amb paraules el que és aquesta música, en poder escollir exactament la música que s'ha de penjar, si aquesta pot o no ser interessant per a la gent que llegirà el blog...

No obstant aquest cap de setmana, tant Carlos com jo ens hem sorprés de veure amb quina facilitat trobem un grup, i escrivim un post al blog, en resum i a grans passades, com de fàcil és trobar, si ampliem el nostre "zoom", música de qualitat, oculta moltes vegades, en pàgines web, en ràdios locals o alternatives, etc...

Aquest fet, i ja deixant de banda una mica el tema del nou blog, em va fer pensar com d'estrany o injust es el món de la difusió musical. Recorde que quan feia aquelles pràctiques interminables de cotxe per Alacant, setmanes abans de traure'm el carnet de conduir, la professora de l'autoescola sintonitzava la Cadena Cien. Aquesta emissora ens acompanyava durant les 5 hores de voltes que donàvem pels carrers de la ciutat. En aquestes 5 hores de música, (molts d'ells sense interrupció, com diuen), és probable que només escoltés 20 cançons diferents. Recorde perfectament que en el mateix matí, la cançó del Lobo de Miguel Bosé o Papeles Mojados de Chambao podien sonar perfectament 3 cops... per no parlar del No one d'Alicia Keys, aquest ja es va portar el premi ja que va tancar el programa matinal, i va obrir el següent... va sonar dos cops seguits... Hi ha música al món com per a estar-se mesos sense repetir una sola cançó i en canvi en un sol matí, la que es considera l'emissora musical número 1 del país havia repetit fins a 3 vegades la mateixa cançó.

Deixant de banda el tema dels dineres (tothom sap que aquestes llistes de reproducció venen dictades per les dicogràfiques i les distribuïdores, que paguen a les ràdios i a les televisions musicals perquè posen continuament la música dels seus "artistes"), m'agradaria parlar del tema moral, o més bé del tema de difusió. Generalment, a aquestes ràdios (on he dit Cadena Cien léase 40 Principales o Europa FM també) es posa una música d'un estil determinat, si bé amb certes variacions, la cosa no es mou massa del Pop comercial. De tant en tant, diuen que ajuden a les "noves promeses" posant algun tema. No cal dir que aquestes són les "noves promeses" del pop comercial, i sincerament, a una música tan plana, senzilla i repetitiva, un no sap distingir entre un novençà i un artista consolidat... Però què passa amb la resta? Que passa amb el pop pròpiament dit? el rock? (i que quedi clar que el Canto del Loco NO és rock), la música electrònica (no incloure en aquest grup el Reggaeton i aquestos darrers "bombazos del verano"), l'indie? el reggae? el jazz? el blues? Acàs han deixat d'existir? es van quedar ancorats als 80? no van passar la crisi dels 90? Aleshores perquè en un parell d'hores puc trobar música d'aquestos estils sense moure'm de la cadira?

He acabat per entendre que musicalment parlant, almenys a aquest país vivim a una dictadura de "lo comercial", on la música només es difon si genera beneficis, sense cap intenció cultural (i cal recordar que la música, principalment no és un negoci, és un art, és cultura) I curiosament la música que es difon, que anteriorment va ser inspiradora de forts moviments socials com els hippies o la Movida, ara és una música buida de contingut, amb lletres groseres, estúpides o irremeiablement repetitives. Amb ritmes fàcils, i majoritàriament generats per samplers, i amb "artistes" que no diferenciarien una negra d'una corxera. La música de la que els nostres pares se'n reien, és la que a nosaltres dia a dia, ens inculquen a tot arreu... I el que és pitjor... la gran majoria del món, baixa el cap i segueix la tendència...

L'inici del conte

Sempre he pensat que el punt més complicat d'escriure un conte, es escollir el principi. Perquè costa trobar un punt d'inici, perquè potser després tot va sorgint sol.

Perquè quan un sap que vol escriure un conte de cels estrellats, de somriures d'estima i complicitat, de paraules tendres i gracioses, de mirades que substitueixen a les paraules quan aquestes no calen, de llunes plenes i postes de sol; només queda la part més petita i més curta, però alhora més complicada: un punt de partida, un moment oportú, un lloc, una acció, una paraula... Llavors, a partir d'aquell instant, l'atzar i la màgia dels contes, faran la resta. I qui sap? potser es tracti d'un d'aquestos contes als que ningú li agrada arribar al final

Creuar el túnel del Mascarat

El túnel del Mascarat permet a l'autopista AP-7 creuar la serra de Bèrnia, barrera geogràfica que separa la Marina Alta de la Baixa. Quan es circul·la en sentit sud per l'autopista, el primer que es veu a la sortida del túnel és una preciosa panoràmica de la comarca. Per mi, creuar el túnel del Mascarat suposa tornar a casa, moltes vegades, després d'una llarga estada fora.

Moltes persones m'han dit que sóc un afortunat per viure a un poble com Altea, un poble de costa que, malgrat tot, ha sabut fer front a l'urbanisme desenfrenat, que conserva un casc antic preciós, platges verges. Potser jo quan estic alli, ni me n'adone de tot això, segurament perquè m'he criat en aquells carrers i ja no m'impressionen.

Aquest passat divendres, vaig creuar el túnel del Mascarat un mes i mig després de l'última vegada. Potser el fet de tractar-se del tercer any que ocorren aquestes coses, ja no em vaig emocionar tant com dos anys abans, però tot era qüestió de temps.

Aquell dissabte, vaig anar amb el meu amic Toni, al Palau. El Palau, és un auditori que es va constuir a Altea quan al PP li va agafar l'obsessió per convertir-la en "Capital Cultural del País Valencià. Amb capacitat per 1025 persones, és l'auditori més gran de la comarca i un dels més grans de la província. Durant els primers anys de la seva existència, el Palau costava un dineral al poble, i romania tancat gran part de l'any. Amb els canvis a la seva direcció, el Palau va donar un gir a la seva programació, fent-la més gran, i sobre tot, més diversa. Així es va demostrar que l'auditori no és només un lloc per la música de banda i la música clàssica, el teatre o la dansa, sinò que també és capaç de donar cabuda a concerts de música alternativa. Mark Olson i Jeff Tweedy foren algunes de les actuacions que es van fer en aquest sentit.

Com deia, el motiu pel que Toni i jo vàrem aparéixer pel Palau va ser un concert, de música alternativa, d'aquest pop culte com l'anomenen alguns, de lletres carregades de sentit, de cançons que semblen contes; actuaven els "Manel". No va ser només la seva música, ni la manera genial que van tenir de plenar amb so el Palau. Van ser també les petites històries que el seu cantant era capaç d'intercalar entre les cançons, històries que enllaçaven directament amb les lletres. Com amb un toc d'humor van fer participar al públic, primer convertint-lo en un improvisat trio de vents, i després convidant-lo a pujar a l'escenari a seguir amb estrofes inventades, una de les seves cançons. Un concert dels que es poden aplaudir amb força i raó

És estrany perquè no importa quantes vegades creue el túnel del Mascarat, sempre, quan torne cap a Barcelona, m'emporto a la maleta una nova sorpresa, com un nou capítol que s'afegeix a un conte, com dirien els "Manel", un que sembli impossible que pugui acabar

Ah!! i parles català?

Tot i que ja fa 2 anys que visc a Barcelona, el fet de ser un valencià a Catalunya mai deixa de donar-me sorpreses. Una de les coses que més m'han impresionat sempre és la consciència que tenen els catalans amb la seva llengua. Ho he comprovat a classe, quan he vist com companys que parlaven en català a professors que donaven la seva classe en castellà i aplaudien i ajudaven l'intent d'aquest profesor per parlar català. Quan he vist que tot, absolutament tot està escrit en català, etiquetes, tíquets de la compra, anuncis, carrers, estacions de metro... O quan he anat a un establiment on un immigrant m'ha parlat en català o m'ha entés quan jo he parlat amb ell en català.

Avui, he continuat amb aquesta llista particular de "Coses que he de fer abans de deixar de viure a Barcelona" que vaig confeccionar a principis de mes, i on hi han coses tan banals com pujar al sostre de la Pedrera o a les torres de la Sagrada Família, i altres de més anecdòtiques com fer un viatge amb la nova línia de metro... A aquesta llista també hi havia, "fer la compra al Mercat de la Boqueria".

Situat al bell mig de l'arxiconeguda Rambla, el Mercat de la Boqueria és el més famós de la ciutat. El fet d'estar a la Rambla, un carrer que mai, mai és buit, fa que una simple edificació com un mercat central, sigui una atracció turística. La gran afluència de turistes, va propiciar que junt amb les parades típiques i tradicionals d'un mercat català, s'hi troben algunes de més "exòtiques" com aquella que ven sucs fets amb les fruïtes més rares que hom pugui imaginar. Comprar a la Boqueria es pot fer per una qüestió de qualitat, o bé, com he fet jo, per una qüestió anecdòtica. Ja que caminar pels seus corredors plens de turistes i compradors és una tasca força complicada.

Quan estava comprant a una fruiteria, mentre parlava amb la dependenta, ella ha detectat que el meu accent no era molt normal, i es que per molt que el meu accent canvie quan parle amb els catalans, és inevitable que s'escapin certes paraules pròpies de la terreta com ara "Bresquilla". En aquell moment ella m'ha preguntat d'on era i jo li he contestat que era del País Valencià. La seva cara era un mapa, com si li hagués parlat d'un país remot que no coneix ningú. De seguida he pensat que li semblaria estrany que un valencià fes servir el terme País Valencià, però no, la cosa era encara més seriosa. Ella m'ha dit "Ah!! i parles català?" al que m'he vist obligat a contestar "Clar, perquè no ho hauria de fer, l'he estudiat des de petit a l'escola i l'he parlat sempre amb amics i familiars!" aleshores ella s'ha explicat "Es que l'altre dia una dona parlava pel mòbil en català i a mi em parlava en castellà malgrat que jo li parlava en català, quan li vaig preguntar per què no parlava català amb mi em va dir que ella no parlava català, parlava valencià, i amb mi no podia parlar-lo perquè no eren la mateixa llengua, que als catalans els valencians ens havien de parlar en castellà" Supose que si la dona m'hagués llençat una pedra m'hauria deixat menys decebut que quan m'ha dit això, m'agradaria haver respost alguna cosa com "inútils hi ha a tot arreu senyora!" o "aquesta dona no era valenciana, es va confondre, era inculta" però no he pogut més que afegir "a València hi ha gent que encara no sap qui som" La dona m'ha fet un somriure i a més, molt amablement ha volgut regalar-me un parell de "bresquilles" o "préssecs" com deia ella. Jo he agraït el gest, i he hagut de sortir del mercat amb un sentiment agredolç, pensant en quanta gent quan jo li digui que sóc valencià, pensarà que sóc com aquella dona estúpida i prepotent, pensant en quant de mal estan fent alguns, al simple fet de ser valencià.

Per què el 9 d'octubre?

Tot i que avui, per tercer any consecutiu, el 9 d'octubre no serà un dia de descans i de festa, no puc ser indiferent a aquesta celebració.

El 9 d'octubre és la diada del País Valencià, o millor, ho era. Tradicionalment el 9 d'octubre era l'excusa perfecta per fer-nos veure com a país, per explicar a la resta del món que parlem valencià, que coneixem la nostra identitat com a poble i perquè no, per fer una sèrie de reivindicacions que ens permeteren avançar cap a un autogovern més fort. Així era la diada del País Valencià, com ho són les diades de totes, o gairebé totes, les autonomies...

Avui dia, el 9 d'octubre es el "dia de la Comunidad Valenciana" o a com a molt "dia de la Comunitat Valenciana" Ja no ens volem fer veure com a país, si no com una regió que serà submisa a Madrid si el govern central és del mateix signe polític, o que donarà pel sac si no ho és, encara que sigui per reclamar les banalitats més grans que hom pugui imaginar. De fet, la menció de la pròpia paraula "País" ja molesta. No ens importa demostrar que parlem valencià, entre d'altres coses perquè poques persones fan l'esforç de fer veure que parlen en un valencià correcte. Ara, el veritablement important es fer veure, i sobretot reinvidicar, que parlem una llengua totalment independent del català...

Que el País Valencià ha patit un canvi polític brusc en els darrers 20 anys és innegable, ara bé, encara hi han coses que els que volen convertir València en la terra, més espanyolista i més anticatalanista del món, no saben com canviar. Fer servir el 9 d'octubre per defendre les seves teories sobre l'orígen de la llengua valenciana, i sobre la nul·la vinculació amb Catalunya és un d'aquestos errors. El que veritablement se celebra el 9 d'octubre és el dia en que el rei Jaume I va entrar triomfant a la ciutat de València, prenent-li el poder a l'exèrcit musulmà. Qui va voler establir la festa nacional aquest dia va pensar que l'arribada de Jaume I esdevenia l'inici de la nostra identitat com a poble. Això sí... Jaume I no venia sol, darrere d'ell venia un exèrcit d'aragonesos i catalans que l'ajudaren a prendre la ciutat i el país. I posteriorment, per poder expulsar als musulmans, foren famílies aragoneses i catalanes les que varen anar assentant-se al territori que avui dia coneixem com País Valencià. Qui va decidir celebrar el 9 d'octubre aquesta festa tan important, va pensar que els primers valencians que tingueren identitat com a poble valencià, venien d'Aragó i Catalunya, que si la nostra llengua és quasi igual que el català, és perquè els primers que varen parlar valencià, eren catalans. Quin sentit té que avui la ciutat de València vulga negar la seva pròpia història, el mateix dia que celebra l'inici de la seva identitat com a poble? Eixir al carrer el 9 d'octubre és acceptar que l'arribada de Jaume I va crear la identitat valenciana, els que no estan d'acord, es manifestaran dilluns que ve, el dia 12 d'octubre. No obstant i tristement, el 9 d'octubre se'ns ha convertit en una festa per a aquells que com deia la Gossa Sorda, no són més que "valencians de postal"

Un bany d'humilitat 2016

Fa un temps ja, vaig escoltar unes d'aquestes frases que des que arriben a tu, saps que si vols arribar lluny en aquesta vida, sempre l'hauràs de tenir present. La frase deia que sempre s'ha de ser optimista, però aquest optimisme, mai ha d'acabar convertint-se en prepotència.

Durant aquesta setmana i les dues anteriors, he anat veient com el que abans era un ferm optimisme, ha esdevingut una sobrada prepotència, de vegades inclús molesta. I tot pel mateix tema: la candidatura de Madrid a organitzar els jocs olímpics de l'any 2016.

De per sí, la gent de Madrid al meu poble no és molt ben vista. Des de temps remots, al visitant que ve de Madrid o dels voltants se l'ha vist com una persona que ve a Altea com si ens estigués fent un favor, que l'incomoda que al seu voltant es parle una llengua que desconeix i que, de vegades, inclús odia. Aquella persona que ens mira com si el fet de vindre de la "gran capital" el posés en un escalafó superior i li donés dret a tractar-nos sense cap respecte.

Malgrat aquest tòpic, sóc dels que no li agrada generalitzar. Tinc amics que han nascut i viuen a Madrid i a la seva comunitat. M'agrada visitar Madrid, tot i que i no és ni de lluny la ciutat que més m'ha impressionat. Per això quan ja fa temps Madrid va presentar per segon any consecutiu la seva candidatura, vaig adoptar la postura de "m'és igual, si guanya bé i si no també".

No obstant, quan avui he escoltat junt als meus companys de classe, el veredicte del COI, m'he alegrat tant com ells. Ells s'alegraven perquè no oblidaven el poc suport que va rebre la candidatura de Barcelona '92 des de la "gran capital", perquè recordaven aquells que posaven el crit al cel quan es van enterar que la segona ciutat d'Espanya organitzaria uns jocs olímpics abans que la primera. Jo no m'alegrava per això, no entre d'altres coses perquè ha estat avui quan he tingut notícies de "l'oposició madrilenya als jocs del 92". La meva alegria era ben diferent

Des que el 2 de setembre, aparegués un informe que deia que Madrid era la ciutat pitjor valorada pel COI, vaig intentar, sense calfar-me massa el cap, saber coses sobre les altres tres ciutats candidates. I així he estat fins avui, l'únic que he esbrinat, llegint revistes i periòdics esportius, veient informatius de la televisió, és que les tres ciutats, Chicago, Rio i Tokyo, tenien les instal·lacions molt més endarrerides que Madrid, un punt que semblava jugar a favor de Madrid. Mentre que he pogut saber fins el nom de l'ultim membre de la candidatura de Madrid, no he escoltat ni he llegit quines instal·lacions tenien previst crear els altres candidats, o una petita indtroducció a la vida en aquelles ciutats. Si ni jo, que m'he preocupat un mínim per conéixer les altres ciutats, no he trobat res per comparar la proposta de Madrid i jutjar si és o no mereixedora d'albergar uns Jocs Olímpics, com ho han fet totes aquelles persones que han donat suport a la candidatura dient "Es la mejor propuesta"? O és que els Jocs Olímpics s'han convertit en una mena d'Eurovisió esportiva, on per collons t'injecten tots els dies que la candidatura del teu país és la millor, malgrat que, i així ha quedat demostrat, no ho sigui?

L'únic que he vist és com l'optimisme dels primers dies, aquesta setmana ha esdevingut en prepotència. Del "estamos ilusionados" hem passat al "tenemos el mejor proyecto" "Estoy seguro de que vamos a ganar" "Perder sería una injusticia" o "perder no entra en nuestros planes" o inclús ja coneguda la decisió "Habrá que ver en qué se ha fijado el COI porque nosotros teniamos el 70% de las instalaciones acabadas..." Fet que em fa pensar. Si algunes instal·lacions que conformen el 70% aquest, tenen avui dia ja 5 anys de vida, quan siguessin els jocs ja tindrien 12. I pregunte, no és més agradable organitzar els jocs en una instal·lació completament nova, com així ho van fer les dues últimes ciutats, que no en algunes que passin de la dècada de vida i, per tant, d'ús?. El fet de no trobar un alternativa a la prepotència d'aquells que tan segura veien la victòria de Madrid ha fet que avui, quan he escoltat el veredicte, m'hagi sortit un somriure. Perquè no hi ha millor cura a la prepotència que una derrota fulminant en l'última batalla. Felicitats i gràcies, Rio 2016!