Creuar el túnel del Mascarat

El túnel del Mascarat permet a l'autopista AP-7 creuar la serra de Bèrnia, barrera geogràfica que separa la Marina Alta de la Baixa. Quan es circul·la en sentit sud per l'autopista, el primer que es veu a la sortida del túnel és una preciosa panoràmica de la comarca. Per mi, creuar el túnel del Mascarat suposa tornar a casa, moltes vegades, després d'una llarga estada fora.

Moltes persones m'han dit que sóc un afortunat per viure a un poble com Altea, un poble de costa que, malgrat tot, ha sabut fer front a l'urbanisme desenfrenat, que conserva un casc antic preciós, platges verges. Potser jo quan estic alli, ni me n'adone de tot això, segurament perquè m'he criat en aquells carrers i ja no m'impressionen.

Aquest passat divendres, vaig creuar el túnel del Mascarat un mes i mig després de l'última vegada. Potser el fet de tractar-se del tercer any que ocorren aquestes coses, ja no em vaig emocionar tant com dos anys abans, però tot era qüestió de temps.

Aquell dissabte, vaig anar amb el meu amic Toni, al Palau. El Palau, és un auditori que es va constuir a Altea quan al PP li va agafar l'obsessió per convertir-la en "Capital Cultural del País Valencià. Amb capacitat per 1025 persones, és l'auditori més gran de la comarca i un dels més grans de la província. Durant els primers anys de la seva existència, el Palau costava un dineral al poble, i romania tancat gran part de l'any. Amb els canvis a la seva direcció, el Palau va donar un gir a la seva programació, fent-la més gran, i sobre tot, més diversa. Així es va demostrar que l'auditori no és només un lloc per la música de banda i la música clàssica, el teatre o la dansa, sinò que també és capaç de donar cabuda a concerts de música alternativa. Mark Olson i Jeff Tweedy foren algunes de les actuacions que es van fer en aquest sentit.

Com deia, el motiu pel que Toni i jo vàrem aparéixer pel Palau va ser un concert, de música alternativa, d'aquest pop culte com l'anomenen alguns, de lletres carregades de sentit, de cançons que semblen contes; actuaven els "Manel". No va ser només la seva música, ni la manera genial que van tenir de plenar amb so el Palau. Van ser també les petites històries que el seu cantant era capaç d'intercalar entre les cançons, històries que enllaçaven directament amb les lletres. Com amb un toc d'humor van fer participar al públic, primer convertint-lo en un improvisat trio de vents, i després convidant-lo a pujar a l'escenari a seguir amb estrofes inventades, una de les seves cançons. Un concert dels que es poden aplaudir amb força i raó

És estrany perquè no importa quantes vegades creue el túnel del Mascarat, sempre, quan torne cap a Barcelona, m'emporto a la maleta una nova sorpresa, com un nou capítol que s'afegeix a un conte, com dirien els "Manel", un que sembli impossible que pugui acabar