Ah!! i parles català?

Tot i que ja fa 2 anys que visc a Barcelona, el fet de ser un valencià a Catalunya mai deixa de donar-me sorpreses. Una de les coses que més m'han impresionat sempre és la consciència que tenen els catalans amb la seva llengua. Ho he comprovat a classe, quan he vist com companys que parlaven en català a professors que donaven la seva classe en castellà i aplaudien i ajudaven l'intent d'aquest profesor per parlar català. Quan he vist que tot, absolutament tot està escrit en català, etiquetes, tíquets de la compra, anuncis, carrers, estacions de metro... O quan he anat a un establiment on un immigrant m'ha parlat en català o m'ha entés quan jo he parlat amb ell en català.

Avui, he continuat amb aquesta llista particular de "Coses que he de fer abans de deixar de viure a Barcelona" que vaig confeccionar a principis de mes, i on hi han coses tan banals com pujar al sostre de la Pedrera o a les torres de la Sagrada Família, i altres de més anecdòtiques com fer un viatge amb la nova línia de metro... A aquesta llista també hi havia, "fer la compra al Mercat de la Boqueria".

Situat al bell mig de l'arxiconeguda Rambla, el Mercat de la Boqueria és el més famós de la ciutat. El fet d'estar a la Rambla, un carrer que mai, mai és buit, fa que una simple edificació com un mercat central, sigui una atracció turística. La gran afluència de turistes, va propiciar que junt amb les parades típiques i tradicionals d'un mercat català, s'hi troben algunes de més "exòtiques" com aquella que ven sucs fets amb les fruïtes més rares que hom pugui imaginar. Comprar a la Boqueria es pot fer per una qüestió de qualitat, o bé, com he fet jo, per una qüestió anecdòtica. Ja que caminar pels seus corredors plens de turistes i compradors és una tasca força complicada.

Quan estava comprant a una fruiteria, mentre parlava amb la dependenta, ella ha detectat que el meu accent no era molt normal, i es que per molt que el meu accent canvie quan parle amb els catalans, és inevitable que s'escapin certes paraules pròpies de la terreta com ara "Bresquilla". En aquell moment ella m'ha preguntat d'on era i jo li he contestat que era del País Valencià. La seva cara era un mapa, com si li hagués parlat d'un país remot que no coneix ningú. De seguida he pensat que li semblaria estrany que un valencià fes servir el terme País Valencià, però no, la cosa era encara més seriosa. Ella m'ha dit "Ah!! i parles català?" al que m'he vist obligat a contestar "Clar, perquè no ho hauria de fer, l'he estudiat des de petit a l'escola i l'he parlat sempre amb amics i familiars!" aleshores ella s'ha explicat "Es que l'altre dia una dona parlava pel mòbil en català i a mi em parlava en castellà malgrat que jo li parlava en català, quan li vaig preguntar per què no parlava català amb mi em va dir que ella no parlava català, parlava valencià, i amb mi no podia parlar-lo perquè no eren la mateixa llengua, que als catalans els valencians ens havien de parlar en castellà" Supose que si la dona m'hagués llençat una pedra m'hauria deixat menys decebut que quan m'ha dit això, m'agradaria haver respost alguna cosa com "inútils hi ha a tot arreu senyora!" o "aquesta dona no era valenciana, es va confondre, era inculta" però no he pogut més que afegir "a València hi ha gent que encara no sap qui som" La dona m'ha fet un somriure i a més, molt amablement ha volgut regalar-me un parell de "bresquilles" o "préssecs" com deia ella. Jo he agraït el gest, i he hagut de sortir del mercat amb un sentiment agredolç, pensant en quanta gent quan jo li digui que sóc valencià, pensarà que sóc com aquella dona estúpida i prepotent, pensant en quant de mal estan fent alguns, al simple fet de ser valencià.

Per què el 9 d'octubre?

Tot i que avui, per tercer any consecutiu, el 9 d'octubre no serà un dia de descans i de festa, no puc ser indiferent a aquesta celebració.

El 9 d'octubre és la diada del País Valencià, o millor, ho era. Tradicionalment el 9 d'octubre era l'excusa perfecta per fer-nos veure com a país, per explicar a la resta del món que parlem valencià, que coneixem la nostra identitat com a poble i perquè no, per fer una sèrie de reivindicacions que ens permeteren avançar cap a un autogovern més fort. Així era la diada del País Valencià, com ho són les diades de totes, o gairebé totes, les autonomies...

Avui dia, el 9 d'octubre es el "dia de la Comunidad Valenciana" o a com a molt "dia de la Comunitat Valenciana" Ja no ens volem fer veure com a país, si no com una regió que serà submisa a Madrid si el govern central és del mateix signe polític, o que donarà pel sac si no ho és, encara que sigui per reclamar les banalitats més grans que hom pugui imaginar. De fet, la menció de la pròpia paraula "País" ja molesta. No ens importa demostrar que parlem valencià, entre d'altres coses perquè poques persones fan l'esforç de fer veure que parlen en un valencià correcte. Ara, el veritablement important es fer veure, i sobretot reinvidicar, que parlem una llengua totalment independent del català...

Que el País Valencià ha patit un canvi polític brusc en els darrers 20 anys és innegable, ara bé, encara hi han coses que els que volen convertir València en la terra, més espanyolista i més anticatalanista del món, no saben com canviar. Fer servir el 9 d'octubre per defendre les seves teories sobre l'orígen de la llengua valenciana, i sobre la nul·la vinculació amb Catalunya és un d'aquestos errors. El que veritablement se celebra el 9 d'octubre és el dia en que el rei Jaume I va entrar triomfant a la ciutat de València, prenent-li el poder a l'exèrcit musulmà. Qui va voler establir la festa nacional aquest dia va pensar que l'arribada de Jaume I esdevenia l'inici de la nostra identitat com a poble. Això sí... Jaume I no venia sol, darrere d'ell venia un exèrcit d'aragonesos i catalans que l'ajudaren a prendre la ciutat i el país. I posteriorment, per poder expulsar als musulmans, foren famílies aragoneses i catalanes les que varen anar assentant-se al territori que avui dia coneixem com País Valencià. Qui va decidir celebrar el 9 d'octubre aquesta festa tan important, va pensar que els primers valencians que tingueren identitat com a poble valencià, venien d'Aragó i Catalunya, que si la nostra llengua és quasi igual que el català, és perquè els primers que varen parlar valencià, eren catalans. Quin sentit té que avui la ciutat de València vulga negar la seva pròpia història, el mateix dia que celebra l'inici de la seva identitat com a poble? Eixir al carrer el 9 d'octubre és acceptar que l'arribada de Jaume I va crear la identitat valenciana, els que no estan d'acord, es manifestaran dilluns que ve, el dia 12 d'octubre. No obstant i tristement, el 9 d'octubre se'ns ha convertit en una festa per a aquells que com deia la Gossa Sorda, no són més que "valencians de postal"

Un bany d'humilitat 2016

Fa un temps ja, vaig escoltar unes d'aquestes frases que des que arriben a tu, saps que si vols arribar lluny en aquesta vida, sempre l'hauràs de tenir present. La frase deia que sempre s'ha de ser optimista, però aquest optimisme, mai ha d'acabar convertint-se en prepotència.

Durant aquesta setmana i les dues anteriors, he anat veient com el que abans era un ferm optimisme, ha esdevingut una sobrada prepotència, de vegades inclús molesta. I tot pel mateix tema: la candidatura de Madrid a organitzar els jocs olímpics de l'any 2016.

De per sí, la gent de Madrid al meu poble no és molt ben vista. Des de temps remots, al visitant que ve de Madrid o dels voltants se l'ha vist com una persona que ve a Altea com si ens estigués fent un favor, que l'incomoda que al seu voltant es parle una llengua que desconeix i que, de vegades, inclús odia. Aquella persona que ens mira com si el fet de vindre de la "gran capital" el posés en un escalafó superior i li donés dret a tractar-nos sense cap respecte.

Malgrat aquest tòpic, sóc dels que no li agrada generalitzar. Tinc amics que han nascut i viuen a Madrid i a la seva comunitat. M'agrada visitar Madrid, tot i que i no és ni de lluny la ciutat que més m'ha impressionat. Per això quan ja fa temps Madrid va presentar per segon any consecutiu la seva candidatura, vaig adoptar la postura de "m'és igual, si guanya bé i si no també".

No obstant, quan avui he escoltat junt als meus companys de classe, el veredicte del COI, m'he alegrat tant com ells. Ells s'alegraven perquè no oblidaven el poc suport que va rebre la candidatura de Barcelona '92 des de la "gran capital", perquè recordaven aquells que posaven el crit al cel quan es van enterar que la segona ciutat d'Espanya organitzaria uns jocs olímpics abans que la primera. Jo no m'alegrava per això, no entre d'altres coses perquè ha estat avui quan he tingut notícies de "l'oposició madrilenya als jocs del 92". La meva alegria era ben diferent

Des que el 2 de setembre, aparegués un informe que deia que Madrid era la ciutat pitjor valorada pel COI, vaig intentar, sense calfar-me massa el cap, saber coses sobre les altres tres ciutats candidates. I així he estat fins avui, l'únic que he esbrinat, llegint revistes i periòdics esportius, veient informatius de la televisió, és que les tres ciutats, Chicago, Rio i Tokyo, tenien les instal·lacions molt més endarrerides que Madrid, un punt que semblava jugar a favor de Madrid. Mentre que he pogut saber fins el nom de l'ultim membre de la candidatura de Madrid, no he escoltat ni he llegit quines instal·lacions tenien previst crear els altres candidats, o una petita indtroducció a la vida en aquelles ciutats. Si ni jo, que m'he preocupat un mínim per conéixer les altres ciutats, no he trobat res per comparar la proposta de Madrid i jutjar si és o no mereixedora d'albergar uns Jocs Olímpics, com ho han fet totes aquelles persones que han donat suport a la candidatura dient "Es la mejor propuesta"? O és que els Jocs Olímpics s'han convertit en una mena d'Eurovisió esportiva, on per collons t'injecten tots els dies que la candidatura del teu país és la millor, malgrat que, i així ha quedat demostrat, no ho sigui?

L'únic que he vist és com l'optimisme dels primers dies, aquesta setmana ha esdevingut en prepotència. Del "estamos ilusionados" hem passat al "tenemos el mejor proyecto" "Estoy seguro de que vamos a ganar" "Perder sería una injusticia" o "perder no entra en nuestros planes" o inclús ja coneguda la decisió "Habrá que ver en qué se ha fijado el COI porque nosotros teniamos el 70% de las instalaciones acabadas..." Fet que em fa pensar. Si algunes instal·lacions que conformen el 70% aquest, tenen avui dia ja 5 anys de vida, quan siguessin els jocs ja tindrien 12. I pregunte, no és més agradable organitzar els jocs en una instal·lació completament nova, com així ho van fer les dues últimes ciutats, que no en algunes que passin de la dècada de vida i, per tant, d'ús?. El fet de no trobar un alternativa a la prepotència d'aquells que tan segura veien la victòria de Madrid ha fet que avui, quan he escoltat el veredicte, m'hagi sortit un somriure. Perquè no hi ha millor cura a la prepotència que una derrota fulminant en l'última batalla. Felicitats i gràcies, Rio 2016!

Observant la pluja...

Plou a Barcelona. És una pluja forta i continuada, ja fa gairebé una hora que plou i aquesta tarda ha estat també plovent una llarga estona. És una d'aquestes pluges que porta un vent fred, és la manera que té el temps de dir que la tardor ja és aquí.

Tot i que les vacances per mi van acabar el dimecres 9 de setembre, els dies de calor fan que fins el darrer cap de setmana d'aquest mes, no asimili que ja no estic de vacances. Aquest any, la setmana ha estat plujosa, i m'ha portat sobtadament a la realitat, he deixat enrere la lluna de València per tornar a viure, per darrer any, al sol de Barcelona.

Tothom viu l'estiu amb intensitat, fa el que pot ja sigui per gunayar diners o per anar de festa amb els amics, viatjar, anar a la platja o a la piscina, passejar i un fum de coses que es poden fer quan no tens cap preocupació al cap. Per mi aquest estiu ha estat ple de sorpreses i grans moments. Em costaria molt trobar un estiu tan animat i divertit com aquest.

Potser perquè al maig i al juny vaig prendre una sèrie de decisions que van canviar la meva vida, potser perquè vaig fer les maletes per tornar a Altea al juny amb l'expedient net, potser pq he conegut gent nova, o perquè no he parat quiet ni un sol instant...

Però quan ho penso bé, sé molt bé quina es la raó per la qual aquest estiu m'ha deixat amb un somriure de felicitat i alhora amb un buit de nostàlgia: No m'he sentit sol ni un segon. Perquè el 8 de copes no és divertit si no esteu vosaltres, pq a la Pizza Guay no es sopa tan bé sense vosaltres, pq una piscina per nedar sol no és tan agradable, perquè què hi ha de divertit en intentar revolucionar tot sol un centre comercial? perquè no hi ha tanta festa a Caudete, la porteu vosaltres, perquè enfontar-se sol a una junta directiva per fer una festa no seria divertit, fer aquella festa sense vosaltres seria una tonteria i perquè si no haguéssiu estat, no hauria trobat aquell somriure que tant m'agrada...

Perquè al cap i a la fi tinc grans amics tant a Altea com a Utiel, i si aquest estiu ha estat memorable, si tinc tants records i tots tan bons, és en definitiva perquè, de tot el que tinc en aquesta vida, sou allò que més val. Gràcies!

3000 quilòmetres

Avui, al tornar del treball, tot just quan he posat el fre de mà del cotxe per apagar-lo, he mirat al conta-quilòmetres i he vist que marcava 515. 515 són els quilòmetres que he recorregut en aquest mes d'estiu i és una dada que m'ha sorprés, i m'ha fet pensar com de ràpid passen els quilòmetres. Però encara m'he sorprés més quan he anat a aquell quadernet on anote els registres de quilometratges que faig amb el meu Volkswagen Passat des que el meu pare mel va donar en "herència" i he vist que aquestos 515 quilòmetres sumats als que ja tenia fan un total de més de 3000 quilòmetres en l'any i mig que fa que tinc el carnet.

No sé si 3000 quilòmetres són molts o pocs. Aquells que com el meu amic Juan deuen portar més de 10000 s'estaran rient ara de mi, pero jo, humilment, en aquestos 3000 quilòmetres ja tinc moltes històries que contar al volant del Passat, o com els meus amics l'anomenen carinyosament, "barco", nom que fa honor als més de 5 metres de llargada que té.

Poc després de que mon pare em cedira les claus del cotxe vaig fer 160 quilòmetres en una nit, camí de Jesús Pobre i Xaló. Gairebé em vaig passar mes temps al volant que de festa aquella nit... El Passat també va viure el que és fins ara el viatge més llarg que he fet mai. Sortint a les 11 del matí del centre de Barcelona i arribant a les 6 de la vesprada a ma casa en Altea a finals de juny del 2008, un total de 552 quilòmetres on vàrem tenir temps de desviar-nos i parar per les carreteres de Tarragona. Però sens dubte, qui ha plenat d'alegria aquells quilòmetres han estat sempre els mateixos, els meus amics. El Passat recordarà aquella vegada en que Toni, Ignasi i Gualde espentaren d'ell mentre jo controlava el volant per treure'l de casa sense engegar el motor, per no despertar als meus pares, o aquella vegada en que Carlos, després d'una nit de festa, entrà al cotxe, va notar que tenia climatitzador i va exclamar: "Té aireeeeeee, la pròxima festa la farem ací dins" Ignasi i Toni recordaran tota la sèrie d'insults i blasfèmies que li van dir a un cotxe que se'ns va creuar en l'autopista mentre tornàvem de Mutxamel. O com Toni i jo ens vam enfrontar a dins seu, al tràfec descontrolat d'una València en dissabte. Juan i Toni pensaran en ell com el cotxe en el que posàvem la música a tope, baixàvem les finestres i notàvem l'aire mentre conduia per les rotondes de la Nucia. Carlos Javier y Fernando recordaran aquella vegada que vaig passar net per un control d'alcoholèmia malgrat que Fernando al darrere portava a la mà tres llaunes de cervesa i una se la estava bebent.

També he viscut sol amb ell, històries de dos. Com aquell viatge que vaig fer sol a Utiel on no es va atrevir a deixar-me sense benzina malgrat que va fer més de 70 quilòmetres amb la llum de la reserva, o aquell dia en que vaig complir un any de carnet i per celebrar que no portaria mai més la "L", el vaig netejar per dins a fons, amb aspiradora i un producte per netejar els interiors dels cotxes. Aquell febrer semblava com si no tingués més que un parell de dies de vida...

Al Passat ha sonat música de totes les classes d'aquella manera qui ha estat al Passat sempre ha pogut conéixer una nova cançó o un nou artista, el Passat no té límits en els decibels de la seva música. Això sí, als seus altaveus només sona música de veritat.

Aquestos 3000 quilòmetres, els he compartit amb moltíssima gent, tant amics d'Altea com d'Utiel, però tots tenen una cosa en comú: Quan han baixat del cotxe, ho han fet amb un somriure.

Perquè malgrat que ja tens quasi 9 anys, espero que fem junts molts quilòmetres més.

Feliços 3000, "barco"

Un adéu amb música

Malgrat que fa uns dies que hauria d'haver escrit aquest article, i que el meu amic Carlos ja fa temps que me'l va reclamar a un comentari al Tuenti, he volgut esperar... Esperar perquè abans de fer un homenatge o un comiat al senyor Michael Jackson, havia de deixar que li digueren l'últim adéu gent del nivell de Lionel Richie, Stevie Wonder, Diana Ross, Smokey Robinson, etc...

Sobre el que escriuré a continuació vull deixar una cosa clara. El meu homenatge es per al Michael Jackson músic, que es aquella persona a qui he admirat des de fa temps i és l'única qüestió que m'ha interessat d'ell. El que hagi fet o li hagi passat fora de la seva vida de músic, a mi, sincerament, no m'importa, perquè cadascú és lliure de fer a la seva vida privada el que estimi oportú, sempre i quan no faci mal a ningú, i crec que Michael mai va fer mal a cap persona, ni tan sols a una mosca.

I parlant del Michael músic, m'agradaria acomiadar-lo com al gran músic que era, intentant callar algunes veus crítiques sense fundaments i donant la raó a aquells que l'han criticat sabent del que parlaven, perquè una cosa cal deixar clara: Michael Jackson era un gran músic, però no era ni el millor ni el perfecte.

De coses del Michael n'he sentit milers, hi ha qui diu que es un popero tan criticable com els poperos actuals. I està be dir que Michael Jackson feia pop, però cal posar dos asteriscs a aquesta frase. El primer és que Michael Jackson feia pop, pero també soul, R&B, i inclús rock i a vegades del dur. No en va amb ell van col·laborar personalitats del rock com Eddie Van Halen (fa el solo de Beat it) o Slash (Intro de Black or White). El segon asterisc que cal posar a aquesta afirmació és: no es pot comparar el pop dels anys 80 amb l'actual, el nivell musical, les inquietuds... els artistes del pop dels 80 eren totalment diferents als actuals, no ens oblidem que els Beatles també feien pop i ningú seria capaç de classificar-los al mateix sac que la Oreja de Van Gogh o El canto del Loco. Una altra crítica és aquella que diu que Michael Jackson era la imatge, la música era d'altres. Si bé es cert que la cançó Thriller es del senyor Rod Temperton, cal dir que Beat it, Billie Jean, Smooth Criminal o Dirty Diana, estan escrites tant música com lletra pel propi Michael.

Tota la música de Michael Jackson (almenys la bona) es concentra en 3 discos, Thriller, Bad i Dangerous. Hi ha qui diu que 3 discos son pocs... però si ens fixem en els numeros... Aquestos 3 discos estan en la llista dels 25 mes venuts de la història, col·locar 3 treballs a aquesta llista és un rècord només igualat pels Beatles. Entre els 3 sumen un total de 171 milions d'exemplars venuts i 25 singles!!!!! Però abans de seguir parlant, m'agradaria aportar proves:

Billie Jean (actuació en directe al concert dels 25 anys de Motown) (1983)

Un Michael Jackson jove i poc després de llençar Thriller a la venda es presentà a la gala dels 25 anys de Motown amb Billie Jean. En el moment del solo de guitarra, deixa uns 20 segons que passaran a la història, els pasos de ball que l'han fet famós tots seguits, entre ells aquell Moonwalk, alguns diuen que es la seva cançò mes rodona, s'ha de veure



Dirty Diana (1987)

Qui deia que Michael Jackson només feia pop? Al seu tercer treball en solitari, Bad, Michael va escriure aquesta cançò que va portar molta controvèrsia ja que molts varen pensar que anava dirigida a Diana Ross. Michael mai va dir res al respecte, però el fet que a Diana Ross li hagi deixat la custòdia dels seus fills fa impossible pensar que la odiava... Aquestà cançò, d'un rock tan autèntic com el que han fet grans estrelles, és sorprenent quant a la interpretació, mentre canta, Michael ha de fer veure la seva ràbia i la seva tristesa, i ho fa de manera genial. Qui era Diana? és un secret que Michael s'ha portat a la tomba



Black or white (1991)

Molt probablement l'últim gran èxit seu. Aquesta alegre cançó, amb una introducció feta pel guitarrista dels Guns n Roses, Slash, i amb un ritme electritzant de guitarra, proclama, amb un Michael Jackson ja completament blanc despres de la seva enfermetat, que dóna exactament ser negre o blanc, per a aquells que encara pensen que Michael Jackson, un fervent defensor de la música negra i la societat negra, no volia ser negre.



We are the world (USA for Africa) 1985

Per finalitzar aquest homenatge musical, voldria destacar la seva vesant solidària. Al 1985, Michael junt a Lionel Richie va escriure una cançò per a una campanya de recollida de fons per a la lluita contra la fam en Àfrica. Un cop acabada, van aconseguir juntar als artistes de més èxit en aquella època per tal de cantar-la tots junts. Veure, junts, cantant la mateixa cançó a Michael Jackson, Lionel Richie, Stevie Wonder, Bruce Springsteen, Diana Ross, Cindy Lauper, Tina Turner, Billy Joel, Paul Simon, Ray Charles, Bob Dylan i altres, és un privil·legi que debem en gran part a Michael




I fins aquí aquest mostrari de la música que va fer Michael Jackson. Perquè encara que no ho sembli ell era famós perquè feia música. La seva mort ha estat un fet trist com qualsevol mort. Però com que sempre m'agrada mirar les coses per la part positiva, ara que Michael ja està mort es qüestió de temps que l'únic que ens recordi a ell sigui la seva música, i ja mai més la prensa del cor podrà atacar-lo mostrant-nos imatges compromeses d'ell, acusant-lo de delictes que seria incapaç de cometre etc, etc... Perquè ara ja pot descansar i nosaltres, els que l'admirem per la seva música, podrem posar-nos un vinil seu, o simplement anar a Youtube i escoltar-lo de nou. Però la gent del cor, no podrà tornar a la seva mansió a la cerca de fotos que treguin el seu costat més obscur. Això sí que es pot dir descansar en pau.

Ideals assassins

El passat divendres 19, mentre una mescla de nerviosisme i alegria em recorria el cos, em vaig seure a la taula del meu pis a Barcelona per menjar-me el que seria el darrer dinar del curs 2008-2009. Mentre pensava en les milers de coses que faria en l'estiu que començaria unes hores més tard, quan acabés l'últim examen que em quedava, a la tele anunciaven un nou atemptat d'ETA, que es cobrava la vida d'un policia.

La societat espanyola està extraordinàriament conscienciada amb els actes de la banda ETA, fins al punt que un assassinat cruel i despiatat, cobra el doble o el triple d'importància si es ETA qui l'ha perpetrat. Avui dia la diferència entre tenir o no una mort heroica a Espanya passa pel color de la gent que t'ha matat. Si et mata un ex-militar feixista al metro de Madrid, o un grup neonazi et cus a navallades als carrers d'un poble de l'interior del País Valencià seràs un heroi per a una minoria d'esquerra pronunciada, i els teus pares hauran de veure amb impotència com de fàcil és per als assassins del seu fill evadir la presó o inclús llençar missatges despectius a la teva memòria. En canvi si es ETA qui et mata de la mateixa manera cruel i covarda, milers de persones, entre d'elles tota la creme de la creme de la política nacional plenaran els carrers de diverses ciutats del país en la teva memòria, els teus assassins seran capturats d'immediat i empresonats amb les condemnes més llargues que estipuli la llei. Aquells moviments politicosocials que recolzen la causa d'ETA seran il·legalitzats de manera fulminant. Aquesta es la diferència entre Miguel Angel Blanco i Guillem Agulló, el primer s'ha convertit en un símbol de la llibertat, els seus assassins empresonats de per vida i la seva memòria podria competir amb la d'Aquiles... El segon és un heroi per als independentistes catalans i no per a tots, ja que cal buscar per trobar informació sobre que li va passar, el seu assassí va passar 4 anys en presó i al sortir es va presentar a les eleccions municipals del seu poble encapçalant un partit d'ultradreta, la seva memòria ha estat xafada mil vegades, hi ha qui l'acusa de provocar el seu assassinat, s'han penjat pancartes a estadis de futbol amb el text de "Guillem jódete"... Sisplau, si algú m'ha d'assassinar, que sigui ETA.

Per un discurs com aquest, als que som d'esquerres se'ns diu a vegades "còmplices" de la banda terorrista, inclús més d'una vegada he escoltat que és la dreta qui de veritat lluita contra ETA. Abans que algú després de llegir tot aquest article em vulgui classificar diré que SÍ, que vull la independència d'Euskadi, que si se'm permetés votar a un referéndum d'autodeterminació votaria que sí. Però també diré que NO comparteixo la meva ideologia amb ETA, primera perquè defenso la idea que si Euskadi ha d'aconseguir algun dia la independència ho ha de fer amb una sola arma: la paraula. Dialogant, conversant, guanyant el suport de la població. ETA als que volem un procés pacífic cap a l'autodeterminació no fa més que molestar-nos. I segona perquè ETA és una banda sense cap ideologia, mata per matar per fer-se veure, de manera cruel i covarda, sense donar la cara. I sí, sóc d'esquerres i sóc independentista, però aquell divendres 19, mentre escoltava les notícies, per un moment em vaig oblidar de l'examen, i el cor se'm va fer un puny.