dissabte, 3 d’octubre de 2009

Un bany d'humilitat 2016

Fa un temps ja, vaig escoltar unes d'aquestes frases que des que arriben a tu, saps que si vols arribar lluny en aquesta vida, sempre l'hauràs de tenir present. La frase deia que sempre s'ha de ser optimista, però aquest optimisme, mai ha d'acabar convertint-se en prepotència.

Durant aquesta setmana i les dues anteriors, he anat veient com el que abans era un ferm optimisme, ha esdevingut una sobrada prepotència, de vegades inclús molesta. I tot pel mateix tema: la candidatura de Madrid a organitzar els jocs olímpics de l'any 2016.

De per sí, la gent de Madrid al meu poble no és molt ben vista. Des de temps remots, al visitant que ve de Madrid o dels voltants se l'ha vist com una persona que ve a Altea com si ens estigués fent un favor, que l'incomoda que al seu voltant es parle una llengua que desconeix i que, de vegades, inclús odia. Aquella persona que ens mira com si el fet de vindre de la "gran capital" el posés en un escalafó superior i li donés dret a tractar-nos sense cap respecte.

Malgrat aquest tòpic, sóc dels que no li agrada generalitzar. Tinc amics que han nascut i viuen a Madrid i a la seva comunitat. M'agrada visitar Madrid, tot i que i no és ni de lluny la ciutat que més m'ha impressionat. Per això quan ja fa temps Madrid va presentar per segon any consecutiu la seva candidatura, vaig adoptar la postura de "m'és igual, si guanya bé i si no també".

No obstant, quan avui he escoltat junt als meus companys de classe, el veredicte del COI, m'he alegrat tant com ells. Ells s'alegraven perquè no oblidaven el poc suport que va rebre la candidatura de Barcelona '92 des de la "gran capital", perquè recordaven aquells que posaven el crit al cel quan es van enterar que la segona ciutat d'Espanya organitzaria uns jocs olímpics abans que la primera. Jo no m'alegrava per això, no entre d'altres coses perquè ha estat avui quan he tingut notícies de "l'oposició madrilenya als jocs del 92". La meva alegria era ben diferent

Des que el 2 de setembre, aparegués un informe que deia que Madrid era la ciutat pitjor valorada pel COI, vaig intentar, sense calfar-me massa el cap, saber coses sobre les altres tres ciutats candidates. I així he estat fins avui, l'únic que he esbrinat, llegint revistes i periòdics esportius, veient informatius de la televisió, és que les tres ciutats, Chicago, Rio i Tokyo, tenien les instal·lacions molt més endarrerides que Madrid, un punt que semblava jugar a favor de Madrid. Mentre que he pogut saber fins el nom de l'ultim membre de la candidatura de Madrid, no he escoltat ni he llegit quines instal·lacions tenien previst crear els altres candidats, o una petita indtroducció a la vida en aquelles ciutats. Si ni jo, que m'he preocupat un mínim per conéixer les altres ciutats, no he trobat res per comparar la proposta de Madrid i jutjar si és o no mereixedora d'albergar uns Jocs Olímpics, com ho han fet totes aquelles persones que han donat suport a la candidatura dient "Es la mejor propuesta"? O és que els Jocs Olímpics s'han convertit en una mena d'Eurovisió esportiva, on per collons t'injecten tots els dies que la candidatura del teu país és la millor, malgrat que, i així ha quedat demostrat, no ho sigui?

L'únic que he vist és com l'optimisme dels primers dies, aquesta setmana ha esdevingut en prepotència. Del "estamos ilusionados" hem passat al "tenemos el mejor proyecto" "Estoy seguro de que vamos a ganar" "Perder sería una injusticia" o "perder no entra en nuestros planes" o inclús ja coneguda la decisió "Habrá que ver en qué se ha fijado el COI porque nosotros teniamos el 70% de las instalaciones acabadas..." Fet que em fa pensar. Si algunes instal·lacions que conformen el 70% aquest, tenen avui dia ja 5 anys de vida, quan siguessin els jocs ja tindrien 12. I pregunte, no és més agradable organitzar els jocs en una instal·lació completament nova, com així ho van fer les dues últimes ciutats, que no en algunes que passin de la dècada de vida i, per tant, d'ús?. El fet de no trobar un alternativa a la prepotència d'aquells que tan segura veien la victòria de Madrid ha fet que avui, quan he escoltat el veredicte, m'hagi sortit un somriure. Perquè no hi ha millor cura a la prepotència que una derrota fulminant en l'última batalla. Felicitats i gràcies, Rio 2016!

1 comentari:

Charly ha dit...

En primer lloc, desconeixia la oposició madrilenya als jocs del 92... però així i tot, a mi m'haguera fet ilusió tindre'ls de nou a Espanya, ja que els del 92' no els vaig poder gaudir com deuria.

Lo que hem va semblar de molta molta prepotència va ser l'assistencia del Sr.Obama amb el Air Force 25 minuts abans de que Chicago es presentara. Va pensar que amb uns pocs minuts de la seua perfecta oratoria amb els senyorets dels COI, anava a emportar-se els jocs a casa, i ni tan sols es va esperar a saber els resultats. Va marxar cap a casa després de marcar-se un discurset molt sentimental, el mateix que el de la senyoreta Obama.

Però ara tanca els ulls i parat a imaginar...
Aterres amb 27 anys de vida a Copacabana i el panorama predominant es el Sol, la platja, la samba, els mojitos, les "mulates" (aquesta paraula no es que hem faja molta gràcia, però tu imagina imagina...), Zaplana ballant samba amb "mulates" i el més important, el nostre amic pelroig amb trikini insinuant-se als natius com una fruta de lo més exòtica i "sabrosona"...
Això ho podries imaginar fer a Madrid?! Mai!!! Entre altres coses perque a Madrid no tenen ni ritme de samba, ni platja, ni trikinis de la talla del nostre amic...

PD: Escriu més amenut, que es trobava a faltar llegir coses bones per ací. ;)