dissabte, 30 de maig del 2009

Més que un club

Hi ha molta gent a qui agrada el futbol. D'entre tots aquests hi han molts que a més del futbol els agrada molt un cert equip. Això és el que a mi em passa des de petit amb el Futbol Club Barcelona.

Més d'un cop m'han preguntat per què sent d'on sóc, el meu equip no és el València, i per què ho és un equip d'una ciutat que fins fa dos anys desconeixia totalment. Probablement ho he d'atribuir al meu pare, que ja era del Barça molt abans que jo. No obstant, durant aquest mes, he descobert que ser del Barça no es arribar un dia i dir "sóc del Barça".

Des que vaig arribar a la ciutat de Barcelona, un dels meus somnis era poder celebrar qualsevol triomf del Barça a la font de Canaletes, viure en persona allò que altres vegades havia vist a la TV des del sofà de casa meva a Altea. La temporada passada va ser un desastre i no em va brindar l'oportunitat. Així i tot aquest any les coses han canviat moltíssim

Corria la vesprada del 6 de maig, junt amb uns companys de classe seia a un bar del centre comercial L'ànec blau, a la vora de la nostra facultat. Després de sortir triomfant del Bernabéu amb un 2-6, el Barça es jugava a l'estadi d'Stamford Bridge, a Londres, una plaça en la final de la Lliga de Campions davant del Chelsea. Aquell gol miraculós d'Iniesta va fer vibrar tot el centre comercial, i em va portar per primer cop en la meva vida a una font de Canaletes plagada aquella nit amb 10000 culés.

El 13 de maig, només una setmana després i tot just Carles Puyol aixecava el que era el primer títol de la temporada, enfilava el camí de Canaletes per segon cop. Aquella nit ja n'érem 40000, i vam acabar pujant corrent el Passeig de Gràcia fugint dels Mossos, que a l'hora de disparar amb les seves pistoles d'aire comprimit no distingeixen entre salvatges i cívics.

Malgrat que aquelles dues visites a Canaletes van fer complir un somni, mai havia sentit res semblant al que he sentit aquesta setmana. La tarda del 27 de maig, amb els companys de classe, veuria la final de la Champions des del Mini Estadi, el camp del Barça B, on hi havia una pantalla gegant. L'ambient era espectacular, semblava que el partit s'hi jugava a la gespa d'aquell estadi i no a l'Olímpic de Roma. Vam patir, ens vam posar nerviosos, però a la fi els gols d'Eto'o i de Messi van fer que passades les 10 i mitja de la nit, amb un crit ben alt animéssim a Puyol a aixecar el títol que tancava el triplet. La màgia acabava de començar.



Vam recórrer a peu els 5 kms que separen el Mini Estadi de la Plaça Catalunya i la font de Canaletes. Així i tot el camí era increible, acompanyant-nos pel carrer una interminable processó de cotxes que pitaven alhora mentre els vianants cantaven. Quan vam enfilar la Gran Via i ens vam unir amb tots els que anaven cap a Canaletes l'espectacle era digne de veure



En arribar a la Plaça de Catalunya vam contemplar com s'havien batut tots els récords; més de 100000 persones celebraven allí el triplet, malgrat ser la 3a visita en un mes, va continuar sorprenent



Aquell dia la festa acabà millor que el dia de la Copa. Però al dia següent m'esperava una altra sorpresa. De matí vaig llegir al periòdic que la celebració seria al Camp Nou i que l'entrada seria lliure. Vaig sortir corrent de classe cap a l'estadi, arribant una hora després de l'obertura de portes per culpa d'un examen. Des de la 4a graderia vaig contemplar com un Camp Nou ple que encara m'impressiona malgrat les 6 vegades que he estat allà dins, celebrava el triplet. Veure l'estadi a fosques mentre milers de flashos s'encenen arreu de les graderies, però sobretot escoltar les paraules dels jugadors agraïnt a l'afició el suport, eren coses que posaven els péls de punta. Fins i tot, en el moment que el senyor Henry va dir aquell "ja sóc culé" se'm va caure una llagrimeta, qui sap si d'emoció o d'eufòria.




Quan vaig arribar a casa després d'aquella festa, el cor encara em bategava per sobre del que és normal. Aquella nit havia descobert que com promulga l'eslogan, el Barça és més que un club, és un sentiment inexplicable que et recorre el cos, que et fa patir quan l'equip perd, que et fa feliç quan guanya, que et fa vibrar, cantar, cridar, riure, saltar. Que t'uneix amb la gent que sent el mateix que tu. I es que si jo sóc del Barça, és perquè com diu la cançó, jo porto el Barça dins el meu cor.

Segurament d'aquí a 20 anys el meu fill vegi vídeos commemoratius del triplet i em pregunti "Pare, tu vas viure el triplet?" I jo, amb nostàlgia, però sobretot amb orgull li contestaré "Sí fill, i a la ciutat de Barcelona!"

dijous, 21 de maig del 2009

Nosaltres, els valencians

Avui, mentre desdejunava, o com dic als meus companys de classe quan em miren estrany per fer servir aquesta paraula, esmorzava, m'arribava una notícia més del País Valencià. I es que malgrat els quasi dos anys que fa que visc a Barcelona, encara no m'he acostumat a sentir notícies que parlen del meu país sense aquell missatge ocult d'autopropaganda, notícies que expliquen amb pels i senyals la negra realitat política que viu, notícies que no tenen cap problema en titllar de delinqüents a aquells que ens governen amb el beneplàcit d'un poble acostumat a callar i mirar cap a altra banda. Supose que aquesta visió tan diferent de les notícies, és la que tant molesta a València, fins al punt d'arribar a tancar repetidors.

Durant el viatge amb tren cap a la facultat pensava en aquest país, mentre a l'iPod sonava "Comptat i debatut" de Pau Alabajos, mirava al meu company Gil, amb el que sempre he parlat la mateixa llengua just quan Pau recitava "País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari". I un cop més em preguntava per què? per què la meva terra no s'estima tant com la de Gil?

Des que vaig arribar a Catalunya no he parat d'intentar fer veure que al País Valencià no som tots com ens pinten, els he parlat de la gran onada de grups musicals compromesos amb la llengua que va creixent a València, els he parlat orgullòs de com vaig fer el discurs de comiat de la meva promoció de Batxillerat en valencià per primer cop en la història del meu col·legi, i com vaig arrencar els mateixos aplaudiments i felicitacions. Encara més els he contat totes aquelles persones que em van dir "ja era hora" O com aquell discurs va arribar també al cor d'aquells que setmanes abans m'havien criticat al saber que no el faria en castellà. I com el meu amic Joan Tasa em va seguir i un any després va acomiadar a la seva promoció també en valencià. Els he contat milers de vegades com al meu grup d'amics tots parlem valencià i ens indignem per igual al veure aquells que ens governen. Com he cridat i saltat als carrers de la ciutat de València per recordar a tothom el que per nosaltres significa el 25 d'abril, com miro al voltant i sento llàstima i ràbia al veure com senyors de corbata han anat pintant de ciment el nostre país.

Pero aquestos dies, tinc una oportunitat d'or, el País Valencià té l'oportunitat de demostrar al món que encara és un país just i democràtic, que sap castigar a aquells que l'ataquen, a aquells que volen destruir-lo, que no oblida que qui de veritat el governa es qui el fa viure. Els valencians tenim l'oportunitat de fer veure que no tanquem els ulls, que sabem que estan fent al nostre país i no volem a aquesta gent:

Aquestos dies, el País Valencià jutja a Francisco Camps i Ricardo Costa. Aquestos dies, el País Valencià pot enderrocar tota aquella piràmide de burrades que aquestos homes li han fet. Aquestos dies el País Valencià s'hi juga davant la mirada de tot el món la seva dignitat com a poble.

Per Fuster, Estellés, Ovidi, i tots aquells que no podran viure aquest moment, és l'hora de sentir-nos orgullosos de ser valencians, aquells que van fer fora al govern de lladres que durant anys, els va robar

dimarts, 5 de maig del 2009

El mateix gos...

De tots és sabut que a Espanya, al panorama polític existeix un bipartidisme ben marcat. Fa uns mesos, la única autonomia governada per un partit diferent al PSOE o al PP va caure en les mans dels grans partits nacionals. Sempre he entés que el PP és la viva imatge de la dreta conservadora espanyola, que basa el seu èxit en haver estat un partit format per la part més oberta del règim de Franco que amb els anys s'ha anat guanyant als votants de dreta. El PSOE és el partit per excel·lència de l'esquerra, que a les passades eleccions va guanyar un bon grapat de vots (entre d'ells el meu) amb el discurs de presentar-se com "l'única alternativa d'esquerres al PP" Diguem-ne que el PSOE es va beneficiar del que anomenen "vot útil" aglomerant als seus votants en dos grups, els que els voten perquè creuen en el seu projecte de futur, i els que els votem perquè si hem d'escollir entre el seu pla de futur i el del PP tirem al mal menor.

No obstant, és en les formes el PSOE una veritable alternativa al PP? és acàs molt diferent? Qualsevol diria que sí veient com es tiren dels cabells al congrés, com discuteixen per la crisi, l'avort, el matrimoni gay, educació per la ciutadania, etc, etc. Però en aquestos mesos m'he adonat que salvant certes distàncies, ambdós partits són el mateix gos amb diferent collar.

Si bé ja ho vaig pensar quan vaig escoltar amb una mescla de ràbia i tristesa com el líder del PSOE valencià Joan Ignasi Pla, s'atrevia a recitar uns versos de Vicent Andrés Estellés el mateix dia que signava amb el PP l'estatut valencià de la vergonya, aquell que ens reafirmava com "Comunidad Valenciana" i que donava més poders al senyor Camps que a la nostra pròpia llengua; el cas del País Basc ha acabat per destruir tota imatge d'alternativa que tenia al meu cap sobre el PSOE. On estan els ideals? Acàs algú en aquestos dos partits se'n recorda que la política són idees, i no només poder?

Poder, aquesta és la paraula que engloba tant al PP com al PSOE, ansien tant el poder que faran qualsevol cosa per arribar a ell. El PP si cal pactarà amb partits nacionalistes per arribar al poder en molts ajuntaments, però després a Madrid cridarà amb veu ben forta que Espanya és UNA i que els nacionalistes ataquen a la unitat d'Espanya. El PSOE no és molt distint, pactarà amb ERC i ICV per arribar a la Generalitat de Catalunya, però després l'estatut i el finançament se'l passarà pel forro...

El punt més gran i a la vegada absurd ha arribat com he dit abans al País Basc. El PP i el PSOE, per tal d'arribar al poder, s'obliden que porten decades destruïnt-se els uns als altres, culpant-se de tot, criticant cada moviment que fa l'altre, que coi! s'obliden que s'estan treient els ulls dia a dia al congrés per uns vots a les europees!! El PP es fa amb el control del parlament d'un país al qual es passa hores i hores criticant a Madrid, un país on tot aquell que és nacionalista és per ells un defensor del terrorisme. I el PSOE no sols es fa amb el govern del país havent de demanar ajuda al seu etern rival, sinó que ho ha fet tot per treure-li el govern a un partit que al congrés els ha donat suport sempre! Un partit gràcies al qual varen poder tirar endavant els pressupostos!!!!

A Euskadi ara tenim un govern amb el partit per excel·lència de l'esquerra espanyola i el partit per excel·lència de la dreta espanyola junts. En les mesures importants que s'han prés als ultims anys mai han aconseguit posar-se d'acord: sempre el que un pensava era el contrari del que pensava a l'altre. El PSOE a Esukadi ha de portar en marxa un projecte que li agradi al PP, ja que necessita dels seus vots!! És un govern d'esquerra?? és un govern de dreta?? Per mi simplement és un govern sense idees, és un govern de gent amb ànsies de poder, i això, el poder, és el que uneix i unirà sempre al PP i al PSOE, les idees, són simple propaganda