dijous, 29 d’octubre de 2009

Ah!! i parles català?

Tot i que ja fa 2 anys que visc a Barcelona, el fet de ser un valencià a Catalunya mai deixa de donar-me sorpreses. Una de les coses que més m'han impresionat sempre és la consciència que tenen els catalans amb la seva llengua. Ho he comprovat a classe, quan he vist com companys que parlaven en català a professors que donaven la seva classe en castellà i aplaudien i ajudaven l'intent d'aquest profesor per parlar català. Quan he vist que tot, absolutament tot està escrit en català, etiquetes, tíquets de la compra, anuncis, carrers, estacions de metro... O quan he anat a un establiment on un immigrant m'ha parlat en català o m'ha entés quan jo he parlat amb ell en català.

Avui, he continuat amb aquesta llista particular de "Coses que he de fer abans de deixar de viure a Barcelona" que vaig confeccionar a principis de mes, i on hi han coses tan banals com pujar al sostre de la Pedrera o a les torres de la Sagrada Família, i altres de més anecdòtiques com fer un viatge amb la nova línia de metro... A aquesta llista també hi havia, "fer la compra al Mercat de la Boqueria".

Situat al bell mig de l'arxiconeguda Rambla, el Mercat de la Boqueria és el més famós de la ciutat. El fet d'estar a la Rambla, un carrer que mai, mai és buit, fa que una simple edificació com un mercat central, sigui una atracció turística. La gran afluència de turistes, va propiciar que junt amb les parades típiques i tradicionals d'un mercat català, s'hi troben algunes de més "exòtiques" com aquella que ven sucs fets amb les fruïtes més rares que hom pugui imaginar. Comprar a la Boqueria es pot fer per una qüestió de qualitat, o bé, com he fet jo, per una qüestió anecdòtica. Ja que caminar pels seus corredors plens de turistes i compradors és una tasca força complicada.

Quan estava comprant a una fruiteria, mentre parlava amb la dependenta, ella ha detectat que el meu accent no era molt normal, i es que per molt que el meu accent canvie quan parle amb els catalans, és inevitable que s'escapin certes paraules pròpies de la terreta com ara "Bresquilla". En aquell moment ella m'ha preguntat d'on era i jo li he contestat que era del País Valencià. La seva cara era un mapa, com si li hagués parlat d'un país remot que no coneix ningú. De seguida he pensat que li semblaria estrany que un valencià fes servir el terme País Valencià, però no, la cosa era encara més seriosa. Ella m'ha dit "Ah!! i parles català?" al que m'he vist obligat a contestar "Clar, perquè no ho hauria de fer, l'he estudiat des de petit a l'escola i l'he parlat sempre amb amics i familiars!" aleshores ella s'ha explicat "Es que l'altre dia una dona parlava pel mòbil en català i a mi em parlava en castellà malgrat que jo li parlava en català, quan li vaig preguntar per què no parlava català amb mi em va dir que ella no parlava català, parlava valencià, i amb mi no podia parlar-lo perquè no eren la mateixa llengua, que als catalans els valencians ens havien de parlar en castellà" Supose que si la dona m'hagués llençat una pedra m'hauria deixat menys decebut que quan m'ha dit això, m'agradaria haver respost alguna cosa com "inútils hi ha a tot arreu senyora!" o "aquesta dona no era valenciana, es va confondre, era inculta" però no he pogut més que afegir "a València hi ha gent que encara no sap qui som" La dona m'ha fet un somriure i a més, molt amablement ha volgut regalar-me un parell de "bresquilles" o "préssecs" com deia ella. Jo he agraït el gest, i he hagut de sortir del mercat amb un sentiment agredolç, pensant en quanta gent quan jo li digui que sóc valencià, pensarà que sóc com aquella dona estúpida i prepotent, pensant en quant de mal estan fent alguns, al simple fet de ser valencià.