Músics, baixin de l'escenari

L'1 d'agost de 1981 un nou canal de televisió arrencava als Estats Units. La seua primera emissió fou un format que havia començat el seu apogeu, tant, que permetia obrir un canal dedicat sencerament a ell: el videoclip. MTV va programar per al seu naixement el clip de Video killed the radio star, popularitzat pel grup britànic The Buggles dos anys abans, i a ningú se li escapa que allò no va ser cap casualitat. El tema, tot i que el títol és prou descriptiu, narra la història d'un gran artista musical que veu truncada la seua carrera per un nou format, el vídeo, que desplaça al que fins aleshores havia estat el mitjà quasi únic per a la difusió musical: la ràdio. Aquesta efemèride, de la que prompte es compliran 41 anys, va ser un dels punts més remarcats en la transformació de la música en una disciplina dual, que combinava els estímuls auditius generats per la mateixa música amb els visuals provinents de les coreografies, els muntatges escenogràfics, els vestuaris, els videoclips, etc.

Aquesta petita introducció històrica té com a principal objectiu el fet de deixar clar que la combinació entre sons i imatges a les interpretacions musicals no és cap novetat. El que sí que sembla que ho siga és el debat que ha suscitat el fet que una de les artistes més influents del moment, Rosalia, haja decidit, en la seua gira Motomami, deixar de banda un d'ells. A la gran majoria del seu show, la cantant catalana només interpreta en directe la seua veu, sobre una base musical pregravada que es reprodueix des de la taula de control. Com si fos una versió nova d'aquell popular missatge d'avís que el gran Constantino Romero repetia als atletes a la gala de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92: "músics, baixin de l'escenari", Rosalia prescindeix dels instrumentistes al seu show. Sols en contades ocasions el públic pot identificar l'instrument, siga analògic o digital, que genera la música que escolta. 

De tot açò s'ha muntat un enrenou ben gran, supose que també amplificat pel fet de viure en una època on qualsevol debat es veu elevat a la categoria de baralla, i on els insults i les desqualificacions fan front als elogis i adulacions categòrics que tanquen qualsevol porta a la crítica. L'últim a sumar-se a aquest debat ha estat el també músic Leiva que ha declarat que aquest debat "ja cansa" i que sols veu "enveja" en aquells que l'alimenten. 

Sobre el tan gastat recurs a "l'enveja" per tractar de justificar qualsevol crítica negativa a una artista influent no em pronunciaré, no crec que calga. Sobre si el debat cansa, ho faré una mica més. No es tracta de Rosalia només. Avui dia, un dels festivals més coneguts del món, el Tomorrowland, es basa en la successió d'espectacles musicals interpretats per DJ's, on l'únic treball musical que el públic experimenta en directe és el fet que un músic (sovint referit amb l'apel·latiu de "productor"), mescle una sèrie de pistes pregravades, algunes de les quals ni tan sols han estat creades per ell. És el DJ un fenomen nou? No, que va! El que és innovador és el fet d'haver-lo pogut traure de les discoteques fins als grans escenaris, cobrint la mancança d'una reproducció de música en directe, amb un espectacle visual de dimensions bíbliques. Els escenaris dels festivals d'aquesta índole són autèntiques obres d'art i d'enginyeria, acompanyats amb unes pantalles enormes, espectacles pirotècnics i altres estímuls visuals. Per què Rosalia no pot fer el mateix? Per què obre tant un debat el fet que ho faça?

Leiva diria que per enveja, però jo crec que és una altra cosa. Rosalia no és només una artista exitosa. És també una artista de qualitat a la manera tradicional del terme. Negar les capacitats, tant vocals com compositives, que ja ha demostrat, seria absurd. Entenem que un DJ baixe als músics, ja que no farien més que un paripé. Entenem fins i tot que alguna boyband de principis del 2000 s'atrevís a fer-ho, perquè, siguem sincers, ningú anava a veure als N'Sync per escoltar un piano arpegiat en directe. Però Rosalia podria tenir-los allí perfectament, no ho fa, simplement, perquè no vol. I això, per la seua consideració com una artista enorme, sembla que resta valor a la seua base instrumental i alhora alimenta tant als crítics com referma als seguidors. Fins i tot les grans solistes s'han fet acompanyar sempre d'excel·lents músics per als seus directes, i ella no era cap excepció quan tocava amb Raül Refree abans de tota aquesta voràgine d'èxit. Què ha canviat?

Hi ha qui podrà dir que la seua veu basta, qui al·legarà que el que hi ha és un culte al mite, de la mateixa forma que ocorre amb altres ídols de masses, on la seua presència física ho és tot. Hi ha també qui dirà que el que fa Rosalia és un espectacle principalment visual. De la mateixa forma que hi haurà qui diga que un concert musical on la música no sona en viu és una enganyifa, que per a això ja estan els musicals. O que és una llàstima que l'apreciació del públic en una cançó popular se centre exclusivament en la veu i abandone el gust pels riffs o els motius musicals que avui dia ens permeten reconéixer centenars de cançons sense necessitat d'escoltar al vocalista. I segurament, tots tinguen raó, perquè el debat i la controvèrsia sobre una obra forma un part important de l'apreciació de l'art. Negar-lo o tractar de convertir-lo en una guerra de desqualificacions seria un error.

Si em demaneu la meua, opine que l'evolució és lògica i que és inevitable que els espectacles musicals s'òbriguen cada vegada més als estímuls visuals. No obstant això, crec que seria una pena que açò s'aconseguís en detriment d'una de les coses que considere més plaents i més característiques d'un concert en directe: veure i escoltar a un músic fer la seua feina allà davant, tocant per a tots nosaltres. I, al marge del que es diga, ho trobe perfectament compatible. Crec que no li fem cap favor als músics, i al reconeixement que la seua encomiable tasca mereix, si els baixem de l'escenari.

La menstruació i l'educació

Més o menys per aquesta època de l'any però al 2003, van arribar unes caixes curioses a classe. Per aquell aleshores jo estudiava 2n de ESO, teníem, o estàvem a punt de complir, 14 anys. Recorde aquelles caixes com recordes anècdotes que feien diferents determinats dies a l'escola. La psicòloga obrí les caixes, plenes de llibres, i ens repartí un a cadascun. Als xics se'ns donava el llibre sense més. A les xiques, amb el llibre hi venia una altra caixeta plena de regalets. El llibre tractava sobre els canvis del cos a l'adolescència. Era un llibre gruixut, que dedicava als canvis masculins només un petit capítol a l'inici. A partir d'allí i en el 90% de llibre que quedava, parlava dels canvis femenins, posant un émfasi brutal en la menstruació. El llibre estava editat (si no recorde malament) per Ausonia i la caixeta que sols se li entregava a les xiques portava compreses, promocions i "merchandising" d'Ausonia. No ens van fer cap xerrada ni explicació. Ens instaren a portar-nos el llibre a casa i llegir-lo.

Pensar que un xic de 14 anys, per iniciativa pròpia, va a llegir-se un llibre sobre la menstruació ple de referències publicitàries als productes d'Ausonia, utilitzant el truc d'emmascarar-lo com un llibre sobre els canvis a l'adolescència devia ser una bonica utopia. Alguns companys, recorde, el van tirar a la paperera només eixir de classe, altres protestaren: "Nosaltres també volem regals, si elles tenen compreses nosaltres volem condons" com si l'equivalent masculí a la compresa fos el preservatiu, o com si el fet de voler tractar un tema que afectava a les dones obligués a compensar-nos tractant sobre cap altre que afectara als homes.  Aquell llibre va ser tota la informació sobre la menstruació que se'ns donà a classe, tant a xics com a xiques, durant tota l'etapa escolar.

Vull pensar que la cosa en tots aquestos anys ha canviat una mica, sincerament ho desconec. Però és important remarcar que l'única institució que a nivell escolar va informar a les meves companyes sobre la menstruació fou Ausonia, i ho va fer a través d'un llibre editat per ells mateixos.

Es curiós també com no se'ns despertava als xics cap interés per aquest tema, com si el fet de no patir la menstruació volgués dir que no haguérem de saber res sobre ella. Clar que des del punt de vista mercantil, nosaltres no érem potencials clients d'Ausonia, pel tant es solventava la papereta incloent un parell de pàgines sobre els péls a les aixelles i la nou de la gola. Per a nosaltres la menstruació seguia sent un tema científic que s'explicava a Ciències Naturals, una cosa tan llunyana que ens indignàvem quan una companya demanava anar al bany a meitat de la classe i a ella sí que li deixaven eixir. No ho enteníem, però es que la menstruació era un tema "només per a dones".

No pot ser que una empresa privada, amb clars interesos en la venda de certs productes, sigui l'única encarregada de donar la informació sobre la menstruació a les adolescents als instituts. Ha de ser un organisme públic independent qui ho faça, sols així ens assegurarem que la informació que reben es completa i imparcial. Sembla contradictori com durant l'època escolar se'ns donaren diverses xerrades sobre l'ecologisme, la gestió de residus i el reciclatge, i no obstant no se'ns informà sobre mètodes alternatius a les compreses i tampons

Qualsevol que haja passat per les situacions que jo vaig viure durant la meva etapa escolar entendrà el que ahir denuncià la CUP de Manresa, inclús es lamentarà perquè en 13 anys les coses no semblen haver canviat gens. Però el que fa més necessari aquest canvi són titulars com els que "El Mundo" o "Las Provincias" han dedicat a aquesta notícia, fets des de la més profunda ignorància sobre el tema. Com bé es diu moltes vegades, la ignorància es cura a l'escola.

Guanyar o perdre

No són pocs els que la setmana passada, encara a l'espera dels resultats del referèndum escocès, afirmaven que, passara el que passara, els sobiranistes guanyarien. Si guanyava el sí aconseguirien la independència, i si guanyava el no, aconseguirien una autonomia major. Això venia després de recordar que l'inici d'aquest procès va estar marcat per una negociació on el líder sobiranista escocès, Alex Salmond, li va demanar al primer ministre britànic, David Cameron, un referèndum per decidir si Escòcia assolia un grau d'autonomia major dins el Regne Unit. Cameron va accedir sols si aquest referèndum es votava el "o tot o res", o quedar-se com ara, o independitzar-se completament del Regne Unit.

Hi haurà qui pense que Cameron era un boig, però no ho era tant, o almenys no ho semblava tant per aquell aleshores. En democràcia no hi ha major legitimitat que la que ve de les urnes i per aquell temps, el No a la independència d'Escòcia arrassava front al Sí. Per a Cameron, era l'oportunitat perfecta per carregar-se les aspiracions escoceses d'una manera tan democràtica i fotogènica com un referèndum.

Amb el pas dels mesos, les postures es van equilibrar fins al punt que cap enquesta podia determinar qui dels dos bàndols guanyaria el referèndum. Cameron va veure com el tret podria sortir-li per la culata. Els escocesos, que sols volien una autonomia major, acabarien assolint l'autonomia completa! Recordant aquelles peticions de Salmond, Cameron va invocar durant les últimes jornades prèvies a la votació una sèrie de reformes per donar més poders a Escòcia. Una mena de, "si us quedeu, us donaré el que vulgueu"

En l'etern paral·lelisme entre aquest procés i el que enfronta a Catalunya amb Espanya, s'ha dit que el Regne Unit ha donat una lliçó democràtica a Espanya. No estic del tot en desacord ja que no calia que açò haguera passat per veure que en qüestió de democràcia els britànics ens golegen. Però així i tot no crec que la diferència en la voluntat de negociar d'ambdós països siga, almenys no en la seua totalitat, deguda a un qüestió de cultura democràtica. 

En primer lloc, a Rajoy els catalans no li demanen major autonomia. O almenys ja no. Ja ho van fer aprovant un estatut al 2006 i ell es va posar a recollir signatures per derogar-lo i hi va interposar un recurs als tribunals que acabà tombant-lo. Ara que ell és president, els catalans són els que li demanen el "o tot o res" i ell no pot acceptar-ho. No pot acceptar-ho perquè li passa el contrari que li passava a Cameron. Coneix les enquestes, les votacions a les eleccions, la configuració d'un Parlament de Catalunya més sobiranista que mai, veu les mobilitzacions al carrer cada diada. Sap que si permet convocar el referèndum li tocaria fer una bona campanya pel No, li tocaria capgirar la situació a Catalunya perquè de moment perd el partit per golejada i li queden 10 minuts per resoldre'l. En definitiva, la legitimitat que atorguen les urnes no és tan bonica quan no te l'atorguen a tu.

I és aquest el veritable problema. Fa ara 23 anys, al 1991, Lituània va votar a un referèndum il·legal la seua independència. Per aquell aleshores, la dreta espanyola defenia el dret a decidir de Lituània (no deixa de ser curiosa la crònica que un tal Hermann Tertsch va signar per a El País) sense parar-se a comentar que el referèndum era il·legal. Clar és que en aquest cas, l'Estat del qual es volien independitzar era la URSS, els vells enemics comunistes, i per tant els lituans sí que mereixien aquest dret. "Els enemics dels meus enemics són els meus amics" dirien alguns.

Per tant el problema no és que no hi ha una via legal posible, ni cap espai per posar-se d'acord. El problema tampoc és que això que els catalans demanen, allò de votar només ells i no tot el conjunt de l'Estat, siga un dret que no els correspon i que no se'ls hi pot donar. El problema és que la democràcia només "mola" si et dóna la raó. I per a mostra dos botons:

El primer escenari és una Catalunya on les diades són festes plenes de banderes catalanes i espanyoles (una cosa similar al que passa els 9 d'octubre a València per fer-vos una idea). En aquesta Catalunya, on es veu clar que la majoria està en contra de la independència, Mas viatja a Madrid per demanar un referèndum. Veuríeu que ràpid li deien que sí, li donaven les competències i no els importaria que només votaren els catalans.

El segon escenari, i aquest sí que es difícil d'imaginar però us demanaré un esforç, és un Gibraltar que vol ser espanyol. I ho vol decidir mitjançant un referèndum després de demostrar diverses vegades al Regne Unit que la majoria dels seus habitants volen deixar de ser britànics per ser espanyols. El Regne Unit s'hi oposa i diu que la Constitució Britànica no ho permet, ja que veu que va a perdre. M'agradaria veure com el govern espanyol s'alçaria per defendre davant la comunitat internacional el dret a decidir dels gibraltarenys.

Ja ho deia aquell xiquet en aquella pel·lícula quan li preguntaven perquè no li agradava jugar al futbol i ell contestava: "perquè mai guanye"

6 de cada 10

El 13 de setembre de 2009, un petit poble d'uns 8.000 habitants captava l'atenció de la gran majoria dels mitjans de comunicació de l'Estat. A Arenys de Munt, a la comarca del Maresme, es celebrava la primera consulta popular sobre la independència de Catalunya de la història. Els resultats d'aquella votació van ser ben clars: Un 96% dels vots van ser per al "Sí" a la Independència, mentre que només un 2% van ser per al "No". Una vegada remarcat el caràcter no vinculant d'aquell referèndum, l'estratègia per treure pes al resultat que va dissenyar la premsa espanyola es va centrar en la dada de participació: No va passar del 41%. Aquest fet donà peu a que molts mitjans afirmaren que sols aquells que estaven a favor de la independència s'havien mobilitzat, mentre que els que hi estaven en contra, no havien cregut oportú participar degut a que era una consulta sense vinculació i que a més havia despertat moltes polèmiques. Es deia doncs que aquell 96% de vots no era representatiu, ja que la majoria de la població havia optat per no votar.

Aquella va ser la primera vegada que vaig veure a la premsa espanyola centrar-se en la participació d'una votació, justificar l'abstenció i inclús dotar-la d'una afinitat i un discurs polítics. No hi havia en aquell moment ningú que recordara que a l'abstenció hi ha des qui no creu en el sistema i no hi vol participar fins algú que aquell dia està de vacances o té coses més interessants que fer. Simplement es va decidir prendre com a invàlids els resultats d'una votació on 6 de cada 10 votants havien decidit no participar.

Tota aquesta història m'ha tornat a la memòria quasi 5 anys després, mentre vaig mirant els sondejos que els mateixos diaris publiquen sobre les properes eleccions europees. Mentre concentren els titulars en qui dels dos grans partits guanyarà les eleccions, li donen una mínima importància a la dada de participació. Curiosament és la dada en la que més d'acord estan tots ells: al voltant d'un 40%. I ara sóc jo el que em pregunte: Es poden prendre com a vàlids els resultats d'unes eleccions on 6 de cada 10 votants decideixen no participar?

... i per què?

La regla de les sis W és sagrada en àmbits com el periodisme, l'investigació científica o l'escriptura. Ens l'ensenyen ja de ben nanos quan estudiem primària i comencem a redactar textos. Bàsicament ennumera les 6 preguntes a les quals un article ha de respondre per tal de narrar els fets de manera completa. Aquestes 6 preguntes són Qui? On? Què? Quan? Com? i Per què? No són preguntes a l'atzar, se suposa que són els 6 dubtes principals que té una persona quan vol conéixer una història. Es presuposa que el fet de no respondre a una o més d'elles pot crear una sensació de buidor o de desinformació.

El passat 22 de març, després de la manifestació de les marxes de la dignitat a Madrid, els informatius mostraven imatges d'un grup de persones encaputxades enfrontant-se a les UIP's, popularment coneguts com antidisturbis. En elles véiem com, a diferència del que sol ser normal, la policia semblava estar perdent la batalla. Aquells que tantes vegades prenien el control del carrer mitjançant la violència estaven rebent una bona dosi de la seua medicina: pedrades, cops de peu, bastonades contra vehicles policials... Què feien ells? Doncs poc més que córrer i protegir-se amb els seus escuts. I és una llàstima, per una vegada que les seues pilotes de goma, les seues porres i les seues càrregues brutals hagueren semblat legitimades, no les van fer servir. Les notícies ràpidament responien al Qui, uns grups organitzats provinents en la seva majoria de Galícia. També a l'On i el Quan, a Madrid i durant la nit del 22 de març. Les imatges per sí soles permitien esbrinar el Com i el Què. No obstant, ningú, a cap mitjà de comunicació va voler contestar a la 6ena pregunta: Per què? Què fa que una manifestació pacífica acabe desembocant en eixes imatges? Què va passar entre el final de la manifestació i aquells atacs? Ningú ho aclaria, i encara més greu, cap periodista s'ho preguntava.

Curiosament, quan un vol esbrinar el per què d'aquella situació i busca les respostes és quan entén molt millor el que va passar després. Quan les notícies tractaven d'evitar respondre al per què aconseguien amagar un munt d'informació al ciutadà, l'informació justa per poder fer-lo creure que els policies eren les víctimes de tot allò. Amagant el per què s'amagava que la policia va carregar contra la concentració pacífica entre 30 i 20 minuts abans que aquesta esgotara la seua autorització. Curiosament, a temps de gravar imatges violentes que pogueren arribar als informatius de les 9 de la nit. S'amagava que aquesta càrrega es va fer amb la col·laboració de nombrosos encaptuxats violents que eren en realitat policies infiltrats i que s'encarregaven d'intentar rebentar la pau de la manifestació provocant i alentant els manifestants. S'amagava també que a la càrrega es van emprar pilotes de goma i inclús gasos lacrimògens (els quals feia dècades que no s'empraven a Espanya a les manifestacions). Curiosament, aquestos fets no van ser redactats conjuntament amb els posteriors tot i que eren necessaris per poder entendre-los.

Ja amb el pas dels dies van anar apareixent casos que semblaven sorgir del no res. Com el d'aquell jove de 19 anys al que el seu pare va trobar a l'hospital amb una ferida de pilota de goma al seu cap. Dos policies l'havien deixat allí sense ni tan sols identificar-se. Els metges asseguraven que el cop no havia estat mortal de miracle. I ja més recentment el del jove que va perdre un testicle i un altre que va perdre la visió d'un ull, els dos per impacte de pilotes de goma. Encara així, sembla que ningú a aquestos mitjans s'ha preguntat d'on han eixit aquestes ferides de pilotes de goma si els policies "suposadament" tenien l'ordre de no disparar-les? No deu ser que aquestos ferits no són els que podem veure a les famoses imatges? No deu ser possible que davant aquesta brutalitat, els grups radicals entengueren que era el moment idoni per contraatacar? No deu ser aquest el per què del que va venir a continuació?

I podria haver més. Per què la policia va carregar amb tanta violència davant una manifestació pacífica quan encara tenia permís per estar allà? Per què es va emprar tota la força possible contra el grup pacífic? Per què no van fer servir els mateixos efectius contra els radicals? No són suficientment valents? No estan acostumats a rebre resposta? Era una ordre que venia de dalt per tal de donar l'imatge perfecta de corderet degollat? I seria molt interesant saber-ho, ja ho diu la regla, és necessari per poder conéixer la història completa. No obstant, sembla que al periodisme d'avui dia se li obliden fins i tot les normes més sagrades.

Què pretén "Operación Palace"?

Ahir, sobre les 21.45 de la nit em trobava, com la majoria de vosaltres, completament bocabadat pel que el documental "Operación Palace" ens estava contant sobre el cop d'estat del 23-F. No obstant, va haver un moment d'aquell relat que em va fer "caure del burro" i endevinar per on anaven les intencions de Jordi Évole. Aquell moment és en el que s'insinua que el muntatge anava a ser dirigit per un director de cinema, concretament Jose Luis Garci. En aquell punt vaig entendre que les coincidències amb el fals documental francès "Opération Lune" ("Operació Lluna") eren massa com per ser casuals.

En aquell fals documental de l'any 2002, el canal de televisió francès ARTE tractava d'explicar que el viatge a la Lluna de l'Apol·lo XI era un muntatge orquestrat pel govern de Nixon i que les imatges que s'havien mostrat al món havien estat gravades a un estudi de cinema sota la direcció del famós cineasta nord-americà Stanley Kubrick. Al documental apareixen testimonis de primer nivell com el propi Buzz Aldrin (qui acompanyà a Neil Armstrong en aquell primer passeig sobre la Lluna), el director de la CIA d'aquell temps o la vídua de Kubrick. Al final del documental, i mentre es reprodueixen els títols de crèdit s'aclara que tot el que es diu és fals i es veuen certes "tomes falses" dels entrevistats rient-se durant la gravació.

"Operación Palace" és una adaptació calcada d'aquest documental al 23-F. I si bé en la seua forma pot semblar una bona adaptació, ja que es tracta en ambdós casos de fets històrics que porten lligades moltes sospites, pot no ser del tot correcta la seua intenció final. "Operació Lluna" es basa en la teoria de la conspiració que sempre ha envoltat el programa Apol·lo i les nombroses acusacions de falsificació. Pren alguns dels arguments dels conspiranoics, els enllaça en una història que pot resultar creïble i mostra als principals implicats reconeixent aquesta nova versió de tal forma que aconsegueix que els partidaris del muntatge es freguen les mans amb el que és, a totes llums, el reconeixement de la seua veritat. Finalment, en un gir inesperat, afirma que el muntatge és en realitat el propi documental i que per tant, no hi ha manera de donar veracitat als arguments de la conspiració si no és falsejant la pròpia història i enganyant als espectadors. És un intent de posar fi als dubtes i acceptar la versió oficial que posa en ridícul a tots els defensors del muntatge. Era, i així es va comentar, un "si us hem enganyat nosaltres, com podeu assegurar que no us han enganyat els que han posat en dubte la versió oficial?". El tema de la Lluna té ja pocs secrets per descobrir. Tots els arguments que denuncien un possible muntatge han estat rebatuts per científics arreu del món i sempre s'ha assumit que molts d'ells neixen del desconeixement general de la ciència per part de la població i la dificultat d'aquesta per assimilar com a real un viatge a la Lluna, que sembla tret d'un argument de cine de ciència-ficció. Era doncs un intent d'aprofitar aquesta predisposició a creure's qualsevol cosa que no fora la versió oficial, per absurda que semblés, i la manca de coneixements sobre la matèria per part del públic la que va permetre que aquell documental fora un èxit rotund (és a dir, que molts caigueren en la trampa) i esdevingués tota una icona del gènere.

Amb el seu "remake en clau espanyola" Évole pretén, o almenys sembla que pretén, l'efecte contrari. Al final del documental, denuncia que ha estat possible escriure tot aquest guió i fer caure en ell a molts dels espectadors perquè encara no es coneix tota la veritat del succés. Mostra al final que documents de gran importància, com el sumari del judici, estan classificats per un temps de 50 anys (això és fins 2031) o fins que passen 25 anys de la mort de tots els processats (que seria encara més tard ja que per exemple el propi Tejero encara passa els estius a Màlaga). Aquest fet dona a entendre a l'espectador que molt gros ha de ser el que encara no es coneix per a que es guarde en secret amb tant d'esforç. Inclús al debat posterior, un historiador reforça aquesta idea comentant que els registres de les telefonades del Congrés d'aquell dia també continuen classificats. Évole doncs no busca l'objectiu que tenia aquell "Operació Lluna", no pretén deixar en evidència a aquells que dubten de la versió oficial del 23-F, tot el contrari. Pretén denunciar la feblesa de la versió oficial, dir que encara queden molts interrogants per contestar i que sembla que no volen ser contestats. El problema és que ho fa de la mateixa manera que ho va fer ARTE, i per tant, aconsegueix també el que els francesos pretenien amb el seu documental. De forma inconscient, o no, "Operación Palace" posa en evidència a tots aquells que dubten de la versió oficial (com ho feia "Operació Lluna") de tal manera que no m'estranyaria que la resposta per part dels monàrquics o dels "pro-versió oficial" a qualsevol intent de sospita a partir d'ara fora "ja, i tot això ho va dirigir Garci no? haha" En gran part, elimina la boira que sempre ha envoltat aquella versió titllant de "disbaratades" les altres versions, i això no sembla ser el que Évole diu que pretenia. És per això, per la gran diferència d'intencions entre ARTE i Évole i el seu equip, que em mosqueja que s'haja fet un calc tan perfecte d'aquell documental, i que em faça pensar que no és ni de lluny la millor manera per denunciar l'opacitat que pesa sobre el 23-F. O que potser, les intencions no foren tan diferents.

Resposta oberta a Javier Cárdenas

Avui en obrir Youtube m'ha aparegut el video de 5 minuts on el periodista d'Europa FM, Javier Cárdenas, dona la seua opinió sobre el procés independentista de Catalunya. És un video que he vist compartit prou vegades al canal de notícies del Facebook i sincerament no puc entendre per què. I és que si aquest "manifest" és tot el que tenen els "unionistes" per contrarrestar el tarannà sobiranista català, com diria aquell "apaga y vámonos".

Senyor Cárdenas, si no fos perquè parla en primera persona quan fa referència "al 40% de catalanes que no queremos la independencia" no se sabria si el seu missatge va en contra de la independència. En cap moment vosté planteja una crítica a l'ideari independentista, ni tan sols recorrent als tòpics catastrofistes. No senyor, vosté centra la seua crítica en certes persones (i mitjans) que considera abanderats de l'independentisme. Aquestos són: Artur Mas, la Vanguardia i Pilar Rahola. Aquest és, des del meu punt de vista, la suposició que desfà tota la seua argumentació. Creu que Artur Mas, la Vanguardia i Pilar Rahola són representants de TOTS els independentistes catalans? Creu que descalificant-los a ells rebateix l'argumentari independentista? De veritat?

En primer lloc vosté diu que com és possible que cap mitjà diga que aquesta venada nacionalista que li ha entrat al senyor Mas és per tapar la seua gestió. Home, senyor Cárdenas, cap mitjà informa d'això perquè aquesta afirmació no deixa de ser una opinió, que pot quedar bé com a editorial d'un diari però que no té ni cap ni peus com a notícia de portada. I de fet, no són pocs els mitjans generalistes espanyols que han publicat editorials amb aquesta teoria. De veritat es pensa que a Catalunya només es llig la premsa catalana? només es veu la TV3? de veritat és vosté català?

Em basaré en el darrer sondeig oficial publicat el 22 de novembre de 2013 sobre Catalunya. Aquest sondeig diu que CiU perdria entre 16 i 14 diputats. Si els sumem als 12 que va perdre a les el·leccions del 2012 podríem dir que des que va fer el seu gir cap a la independència, el partit del senyor Mas ha perdut entre 26 i 28 diputats. Creu que el senyor Mas utilitza l'independentisme en clau el·lectoralista? Doncs li està anant francament mal!

Sobre la senyora Rahola, en la que vosté centra una bona part del seu discurs, sols li diré que estic d'acord amb vostè en que no pot erigir-se com la veu dels catalans. De la mateixa forma que vostè tampoc pot erigir-se com l'únic intel·ligent dels catalans, mentre diu que tot el que ve de Catalunya per part dels partidaris de la independència és fals. Entre d'altres coses perquè diu que els mitjans no representen al 40% de catalans unionistes i per molt que he buscat, no trobe eixe 40%. Si ens fixem en la composició actual de les Corts, un 35,5% dels escons representen a partits unionistes (comptant entre ells al PSC, que no se sap mai bé per on va i que té en El Periódico de Catalunya un bon aliat). Si apliquem el sondeig, aquesta xifra baixa fins al 31,1% en tan sols un any! Si ens fixem en el que el sondeig diu sobre la resposta al referèndum (que seria la millor manera de mesurar quants catalans estan en contra de la independència) sols un 22,1% votaria "No". Per tant aquell 40% al que vosté fa referència sembla existir només al seu cap... Tampoc li pot recriminar a la senyora Rahola el que faça per un xec quan tots coneixem el flac favor que li ha fet vosté al periodisme presentant-nos a gent com Carmen de Mairena o el Pozí a canvi d'un xec.

Finalment, ens regala un pamflet publicitari digne de campanya a favor de Ciutadans. Deixant de banda que el fet d'asumir una propaganda tan bestial dins un discurs pot desacreditar el que s'ha dit abans, vostè ací tampoc diu coses amb massa trellat. En primer lloc diu que ningú parla d'Albert Rivera. No? de veritat? Actualment Ciutadans és la 6ena força de les corts catalanes, podria dir-me el representant de la 6ena força més votada al Parlament Espanyol? Podria comptar les vegades que el trauen als mitjans? Ho dic perquè és el representant d'Amaiur... I així i tot, el senyor Rivera no para d'eixir a la tele, tant als mitjans catalans com espanyols. Vosté diu que hauria de ser així perquè els sondejos el situen com la força que més creix. Segur? Si prenem créixer com sumar major nombre de diputats, el partit que més creix és Esquerra que guanyaria entre 16 i 18 diputats front Ciutadans que només guanyaria entre 6 i 8. Si per contra prefereix que entenguem crèixer com sumar major nombre de diputats en funció dels que ja es tenen, el que diu vostè quan afirma que Ciutadans duplicarà els seus escons, el sondeig tampoc li dona la raó. En aquest cas el partit que més creix és la CUP que creix un 133% (obtè més del doble dels escons que va obtenir al 2012). El segon és Esquerra que creix un 80%. Cal anar al tercer lloc per trobar a Ciutadans que creixeria un 77%. Quantes vegades veu vostè als representants de la CUP als mitjans? I això que és el partit que més creix a Catalunya i que més clarament aposta per la independència! De fet, es mire com es mire, els dos partits que més creixen a Catalunya són precissament els més marcadament independentistes!

La meua conclusió els que els seus 5 minuts sobre Catalunya no diuen res de nou, no aporten cap dada nova i que moltes de les que aporten no són del tot certes. Hi ha massa coses que em fan pensar que aquest missatge ha adquirit la dimensió que ha agafat per tractar-se vostè, senyor Cárdenas, d'una persona molt coneguda en tot l'Estat i per gaudir com gaudeix d'un micròfon al seu servei per a dir el que li vinga en gana. Encara així segurament trobarà molts seguidors i gent que li donarà la raó (alguns com els membres de Ciutadans li donaran inclús les gràcies per la publicitat electoral gratuïta que els hi fa). Però aleshores recorde que amb el seu discurs, ple d'arguments subjectius i dades falsejades, no fa més que enganyar des d'un mitjà de comunicació, que és precissament una de les coses que vostè denuncia que ocorren a Catalunya.

Per si algú vol veure el vídeo, el pot trobar ací http://www.youtube.com/watch?v=eEQmJw0qoLY

La ràdio de todos

Fa temps, vaig llegir que quan un partit arriba al govern, el primer que fa es controlar els mitjans de comunicació. D'aquesta manera controla la informació que arriba al poble per així poder perpetrar-se, legislatura a legislatura en el seient de comandament. Aquesta forma de control brutal sobre la programació i el tipus d'informació que publica un mitjà el veiem dia rere dia i des de fa molts anys a la Radio Televisió Valenciana (Canal 9 i Ràdio 9).

Aplicant el zoom dins aquest territori, i enfocant-lo cap al meu poble, cap aquella petita vila de cases blanques a vora mar que és Altea, trobem moltes històries tèrboles als mitjans de comunicació locals, algunes ja velles. A Altea vam veure no fa molt, com el tancament analògic acabava amb el canal de televisió local, Tevés Altea. Tot i ser un canal de gestió privada, els seus informatius i els seus debats sentarien el precedent del que posteriorment ens arribaria a les cases en format nacional amb el nom d'Intereconomía. Els informatius ens introduien les notícies del poble quasi a mode de lloança cap a Miguel Ortiz (l'alcalde d'Altea en aquell moment) i el seu partit (el PP). Els seus debats, moltes vegades compostos per diverses persones que tenien la mateixa opinió (quin debat hi ha aleshores?) s'encarregaven de refermar el que ells consideraven "una gran feina de govern". Com he dit abans, Tevés Altea morí, no sense lluitar (aquest cop contra el nou govern del poble, del PSOE) quan el tancament analògic els deixà sense una freqüència per emetre. Així i tot, en la memòria de molts alteans encara queden els noms de grans personatges del canal. Un d'ells és el de Sència Such, famosa pels seus reportatges al peu de la informació (arribant a preguntar per qüestions polítiques a dones majors del mercat que li contestaven "ai xica i jo que sé" o "això ix esta nit?"), i per aquell característic "sita" a l'hora d'informar-nos quina era la farmàcia de guàrdia. L'altre nom és el del comandant en cap, el director d'informatius José Martín Santos, que fou una de les estrelles del primer reportatge que la revista Interviú dedicà a la corrupció en el poble, i que acabà passant uns mesos en presó... Com veieu, periodisme d'alts vols.

Així i tot, aquesta via d'autobombo del PP des d'empreses privades d'informació no era només televisiva. Tenia també un braç a la premsa escrita en forma d'una mena de fulla parroquial de 4 pàgines que es distribuia (i continua distribuint-se) de forma gratuita per tot el poble. "Altea Diario" seguia les mateixes pautes que el canal televisiu, amb notícies poc objectives, una columna d'opinió escrita per Javier Sáez, on sorprenentment, des d'una publicació local, no feia més que criticar al govern central i alçar sempre que podia la bandera del PP, i finalment una columna d'una crítica bastant feroç, de vegades inclús mitjançant l'insult i la crítica barata, signada per un periodista valent per tirar la pedra però massa covard per ensenyar la mà ja que signava sempre amb el pseudònim de "El Confidencial", com si hagués rebut mai una amenaça d'ETA o alguna cosa semblant. Avui, Altea Diario continua als carrers del poble, tot i que ara ha canviat la seva tònica, abans, durant el govern del PSOE, era catastrofista, vivíem en un poble condemnat a la fallida i si m'apureu a l'autodestrucció. Ara, des de fa un any, el salvador Miguel Ortiz, ha baixat dels cels (vull entendre que els cels son les seves fallides aspiracions a ocupar un càrrec més alt dins el partit) per salvar-nos dels 4 anys de penúries de PSOE...

Per si fora poc, fa uns anys, en resposta a tot això, sorgí a Altea una publicació anomenada "La Veu d'Altea". Aquesta nova "fulla parroquial" tenia les mateixes caracterísques que l'Altea Diario, 4 pàgines, distribució gratuita... La gran diferència es que mentre aquells es dedicaven a esfonsar el govern del PSOE i exhaltar el que anava a ser el retorn de Miguel Ortiz, aquestos es dedicaven a fer veure com de bé s'estaven fent les coses a Altea gràcies al PSOE i que la culpa de tot ho tenia la dolentíssima gestió de l'anterior govern. De vegades, a casa, si volies saber el que realment passava a Altea, havies d'interpolar entre les notícies dels dos diaris i si fa no fa tenies una informació objectiva.

Tot i això, entre aquesta maranya de mitjans corruptes, partidistes i pseudoinformatius, als alteans ens quedava la ràdio pública. Ràdio Altea ha estat sempre el mitjà preferit pels alteans, malgrat la llarga llista de competidors que han aflorat al poble. Les claus de la ràdio son moltes, i algunes molt òbvies com per exemple el fet de que siga el mitjà amb més anys de vida al poble (i de llarg), i això, en un poble de costums com Altea... és vital. Altres raons, ja menys tradicionals, eren la gran varietat de programes que en ella s'emetien, la seva vessant escrita (una publicació a Internet on per fi es podien llegir notícies del poble contades de forma objectiva), la seva correcta aplicació a les xarxes socials i finalment, fer un ús majoritari del valencià.

Això últim pot semblar una cosa poc important... però és tot el contrari. Agrade a qui agrade, Altea continua sent un poble on el predomini lingüístic el té el valencià. És la llengua que parla la majoria de la població, és la llengua de les nostres festes, dels nostres comerços, la que se sent als carrers... Malgrat això, cap mitjà de comunicació del poble feia servir el valencià per a absolutament res en el que semblava un exercici d'incongruència lingüística prou evident. La ràdio però, a diferència dels altres mitjans, feia un ús lliure del valencià, que vol dir que a ningú se li obligava a parlar-lo, simplement se li donava la llibertat de fer-ho. I així, tenint en compte que la ràdio del poble, la fa gent del poble, i com hem dit la majoria dels alteans parla valencià i a més, prefereix parlar valencià, doncs la majoria (que no tota) la programació de la ràdio es feia en valencià.

Aplicant la idea principal que he exposat al principi, amb el seu retorn al govern del poble, el PP ha portat a terme una sèrie de mesures per tal de fer-se amb el control del principal mitjà de comunicació d'Altea, o al menys per a fer que gire més al voltant del seu ideari. De primeres amb una fort canvi de personal i de programació, acompanyat d'una total desactualització de la seva web de notícies durant uns mesos. No obstant, fou el passat dimarts quan el regidor Jesús Ballester, que ocupa ara la regidoria de presidència i mitjans de comunicació després de la seva pèsima gestió de l'afer del Conservatori com a regidor de cultura, va donar la primera visió de que l'objectivitat, a la ràdio de tots, s'està perdent. Al plenari, li recriminaven al regidor la important disminució de l'ús del valencià a Ràdio Altea, que posava en perill la subvenció de 1900 euros que atorga l'Acadèmia Valenciana de la Llengua per la promoció de la llengua valenciana als mitjans de comunicació, i que no ve gens malament en els temps que corren i estant l'ajuntament d'Altea en la situació econòmica en la qual es troba. A punt de posar-se en peu i treure pit, el regidor va afirmar que aquells 1900 euros no anaven a fer retrocedir al govern en el procès de castellanització de la ràdio, soltant a més una frase que recorda més bé a algun capità general entrant en un mitjà de comunicació després de la victòria del 39: “atrás quedan estos tristes cuatro años, en los que no ha habido más lengua que la valenciana en la radio municipal”. Finalment informava que la ràdio anava a convertir-se en un nou maremàgnum de llengües, on el castellà tindria la part dominant i on entrarien altres idiomes que es parlen al poble com ara l'anglès o l'alemany (com si a l'espectre radiofònic de la Marina Baixa no hi hagueren ja prou ràdios en idiomes estrangers).

Des de la meva posició d'Alteà, d'un habitant d'aquella població que governa, que està fart de les contínues intromisions dels polítics en els mitjans de comunicació, senyor Jesús Ballester vull dir-li una sèrie de coses.

Afirmar que a Ràdio Altea no hi havia altra llengua que la valenciana és dir una mentida com una catedral. Una de dos, o vosté es pensa que els alteans som idiotes i ens pot mentir com si res, o vosté no ha escoltat en sa vida Ràdio Altea. Els dijous, gaudíem d'un genial programa de música com era "De Uno en Uno" amb Pablo Luisón, un programa que es feia sencerament en castellà. I què em diu de "Deskarados"? Hi havia programació en castellà a Ràdio Altea, i he d'afegir: Molt Bona!

El criteri primordial que s'ha d'imposar a l'hora de fer una ràdio ha de ser la qualitat. Fins a que vostès van començar a ficar la mà a l'estudi del Carrer del Pont de Moncau, els alteans gaudíem d'una ràdio completament diferent al típic estereotip de ràdio local. Teníem informatius, teníem programes on podia participar tothom, teníem entrevistes, esports, i sobretot, teníem programes musicals de moltíssima qualitat, cosa que avui dia escaseja i molt a les ràdios. Amics meus de Barcelona o de València es quedaven sorpresos en escoltar fragments de programes com "De 5 a 7", "De Uno en Uno" o "Zeta" i no donaven crèdit en veure com a una ràdio local, no hi havia el típic comentarista posant música de radiofórmula tota la vesprada o tota la nit, i pot creure'm, a València i a Barcelona hi ha molta oferta radiofònica... Per què tocar, per què canviar una ràdio que funcionava tan bé?

Gràcies a vostés, el castellà és la principal llengua de comunicació oficial en Altea sense ser, com he dit abans, la llengua que més es parla a Altea. Es la llengua que més s'escolta als plenaris i als actes polítics del poble. Va ser la única a Tevés Altea, i ho és a Altea Diario (tot i que crec que açò té difícil remei). L'únic refugi que ens quedava als que estimem el valencià era una ràdio amb una programació majoritària en valencià, i ara vostès se la volen carregar. Se la volen carregar perquè ja s'han carregat molts d'aquells programes que la convertien en una ràdio de qualitat pel fet de ser emesos en valencià.

Per últim, sols volia fer-li saber, a vosté senyor Ballester, i als seus amics del PP i del Cipal, que a Altea ens sobren els llocs i els mitjans per escoltar i parlar el castellà. Faça el favor de deixar els pocs que ens queden en la nostra llengua, perquè les llengües no son sols matèries que s'estudien a l'escola, són vehicles d'expressió que necessiten vies per poder circular. Si vostès tallen una a una aquestes vies... que li quedarà a la nostra llengua? tornar a ser llengua de conversa els diumenges a l'horta, o als cafès de les vesprades? De veritat es això el que vol? Doncs aleshores, diga-ho clar, i no s'amague!

Una peli de Woody Allen

M'agraden les pel·lícules de Woody Allen, ho reconec. De fet crec que sóc com un "fan irracional", on el simple fet que una cinta porte la seva signatura, sembla ser raó per a que m'agradi. Crec que aconsegueix absorbir-me amb la seva forma particular de contar històries tan properes i a la vegada tan llunyanes. Històries quotidianes on sempre s'imposa el major caos que es pugui imaginar, un caos que sempre acaba resultant còmic i divertit.

Ahir em vaig sentir com si veiés la darrera peli de Woody Allen, i no és perquè hagués vist de nou Midnight in Paris, no. Ho vaig fer al saló de casa i malgrat haver durat molt més que una pel·lícula convencional, semblava com si en tot moment acabaria per aparèixer el rètol dels crèdits amb un "Directed by Woody Allen" I és que no se m'ocorre una altra descripció per parlar del meravellós guió que ahir ens regalà el Partit Popular amb el seu escàndol al País Valencià.

Ja fa dies que la bomba esclatà. El jutge Flors, que es veu que no era "tan amic" de Camps com de la Rúa, va decidir obrir un judici oral contra "Los 4 Fantásticos". Dels 4, només dos estaven encara a les Corts. Campos i Betoret havien sigut víctimes de la suposada neteja que Camps havia fet al seu executiu per eliminar la corrupció. Els altres dos, formaven una parella famosa a la política valenciana. Ricardo Costa i Francisco Camps han aparegut de la mà a totes o quasi totes les imputacions del cas Gürtel. Al primer, Costa, la direcció nacional del Partit Popular l'expulsà del govern i de la militància l'octubre de 2009. Com si els valencians no tinguéssim memòria i en any i mig fórem capaços d'oblidar que Ric (com se l'anomena a les converses amb el Bigotes) era un dels polítics valencians més implicats en la trama, Carlos Fabra va decidir reinsertar-lo a la política oferint-li anar com a diputat per Castelló. I d'aquesta manera, posant de nou en evidència als valencians, Costa recuperà el seu silló a les Corts sense haver deixat de ser imputat al cas Gürtel. El segon, el molt honorable, semblava ser també el molt intocable. Malgrat que les proves en contra d'ell augmentaven de manera preocupant, Camps seguia sent President de la Generalitat, i a més recolzat de nou amplament per uns votants valencians que de vegades semblen no atendre a raons, com si portessin la papereta del PP pegada a la mà.

Amb l'auto del jutge Flors, al PP se li obria un nou ventall de possibilitats per afrontar el futur de "Los 4 Fantásticos". Existien bàsicament dues, o que tots es declaresin innocents i per tant acceptaren anar a judici, o que tots es declaresin culpables del delicte de Suborn Passiu Impropi i acceptaren pagar la multa (de 50.000 € cadascun) amb el qual evitarien anar a judici. Ara però, cap opció era gratuita, en el cas de declarar-se innocents, el PP hauria de veure com a la Tardor d'aquest 2011, i en unes dates molt properes a les eleccions generals, un dels seus barons més forts seu a la banqueta d'un tribunal com a acusat, sent doncs el primer cap de govern en fer-ho en tota la història de la democràcia espanyola. Aquesta imatge s'evitaria en el cas de declarar-se culpables, però de la mateixa manera, l'expedient penal de "Los 4 Fantásticos" deixaria d'estar net, a més de deixar en evidència a tot un munt de personalitats del PP (des del propi Camps fins a Rajoy passant per Aguirre, Cospedal y Saéz de Santamaria) que quedarien davant l'opinió pública com uns mentiders per haver assegurat durant més de dos anys que Camps era innocent. Era important remarcar que sols s'evitaria els judici si tots 4 prenien la mateixa decisió, per tant era important reunir-se per pensar-ho i consensuar-ho

Federico Trillo, ha estat l'encarregat de dirigir l'estratègia. Ell, que també deu ser un gran fan de Woody Allen com jo, deu haver pensat que aquesta situació era molt similar a la que se sol plantejar quan han passat ja uns 50 o 60 minuts d'un film del novaiorqués, i com a bon polític preocupat pels interesos dels ciutadans, ha decidit regalar-nos un final "made in Allen". Com he dit abans, s'esperava una decisió meditada i consensuda. Pel matí i quasi de la maneta, Campos i Betoret s'han dirigit al Tribunal Superior de Justícia de València per declarar-se culpables del delicte. Semblava doncs que com s'havia rumorejat, la direcció nacional decidia sacrificar la innocència de "Los 4 Fantásticos" per a salvar la imatge del partit, per tant es feia previsible que en poques hores, un Camps desaparegut i un Costa segut al seu silló de les Corts, acabarien personant-se al TSJ per declarar-se també culpables i tancar el cicle d'autoinculpacions (com he dit abans, condició necessària per evitar el judici) En canvi, seguint l'estil d'Allen, aquell que fa que a les seves pel·lícules mai passe el que un s'espera, ni Camps ni Costa han aparegut per allà. En canvi, per la tarda, Camps ha convocat als mitjans per donar la bomba informativa més espectacular de l'any: "Valencianos, me voy". En efecte, malgrat que s'havia aferrat durant dos anys al seu despatx al carrer de Cavallers, el molt honorable feia les maletes i es preparava per un judici on pretenia declarar-se innocent!!! Quedava doncs clar que això de pensar i consensuar una decisió no havia quedat molt clar. De "Los 4 Fantásticos", dos s'havien declarat culpables, i dos innocents! Camps semblava ser tan inconscient de la situació que al seu discurs de comiat va afirmar que tant ell com els seus 3 companys eren innocents. Res mes llunyà de la realitat! dels seus 3 companys, dos ja s'havien declarat culpables, i per tant, havien deixat clar aquell mateix matí que d'innocents no tenien res. Sincerament, no entenc com el públic assistent al Palau de la Generalitat no va trencar a riure davant la situació. En un mateix dia, el PP havia demostrat:

-Que no confiava en cap de "Los 4 Fantásticos" recomanant-los que es declaressin culpables.
-Que la seva credibilitat és poca o nul·la, després de defendre durant dos anys la innocència de 4 homes a qui ara volien considerar culpables
-Una falta de consens alarmant al no haver aconseguit que "Los 4 fantásticos" prengueren tots junts la mateixa decisió
-Una falta de coordinació i organització més pròpia d'una colla de xiquets en enviar a Campos i a Betoret a declarar-se culpables abans de conèixer la decisió final de Camps i Costa. En el cas d'haver esperat i sabent que de totes formes s'hauria de celebrar el judici, Campos i Betoret haurien pogut mantenir-se innocents uns quants mesos més

El balanç d'aquest gabinet de crisi del PP, dirigit per Federico Trillo (o per Woody Allen) ha estat:

-El judici es celebrarà a la tardor amb "Los 4 Fantásticos" com a protagonistes. (cosa que es volia evitar)
-Campos i Betoret són ja culpables d'un delicte de Suborn Passiu Impropi, passi el que passi al judici
-El president Camps, ja no és president, i sembla que després d'aquestos fets ja ni tan sols és innocent, no s'entendria doncs que la recomanació del partit per ell fóra que es declarés culpable
-L'únic que surt net d'aquesta situació es Costa, que per altra banda és fins a la data, el polític valencià que més tacat ha estat pel cas Gürtel, i qui més punts té per sortir culpable del judici

I a aquest final, on res ha quedat com el sentí comú hauria dictat, com un gabinet seriós hauria actuat per minimitzar els danys al partit, i en canvi s'ha vist l'aparició d'un caos còmic i de vegades esperpèntic, només li falta el "Directed by Woody Allen"

Benvinguts a la darrera nit del curs

Tot i que a la meva vida he tingut moltes "darreres nits del curs", no fou fins l'arribada a la universitat quan aquestes cobraren el sentit i el matís diferenciador que ara tenen. Tota aquesta història de nits de poc dormir, de nerviosisme incontrolat i de profundes reflexions començà la nit del 19 al 20 de juny de 2008, a aquella petita però acollidora habitació de la Resa de Barcelona on vaig passsar el meu primer any com a universitari. Per aquella època encara estava convençut de que estudiar amb l'ordinador encés m'ajudaria, ja que podria consultar dubtes amb els meus companys. Així, el meu company de classe, Marc, i jo, estudiàvem l'examen final de Probabilitat i Estadística més pendents del Messenger (sí, sembla prehistòric però per aquell aleshores el Tuenti Xat no existia i qui tenia un compte de Facebook era més bé un avançat) que dels propis apunts. En aquell moment, em vaig canviar el que se solia anomenar "missatge personal" del Messenger i vaig escriure "Benvinguts a la darrera nit del curs" Aquella frase volia resumir el que per a mi estava sent aquella nit. Més que la nit anterior a un examen (on tot siga dit, tampoc ens estàvem jugant la vida) la veia com la nit anterior a l'inici d'un període d'anàlisi i reflexió. Ja feia temps que tenia ganes de tornar a casa per avaluar tot el que m'havia passat a Barcelona aquell any, totes les coses noves que havia descobert vivint a una ciutat com aquella i la necessitat de començar a canviar la meva vida. D'aquella nit, on sempre la mescla de la calor de les ciutats de la Mediterrània a finals de juny, el soroll de l'ambient pre-Sant Joan a la ciutat de Barcelona, el nerviosisme per l'estiu que en unes hores començarà, i (siguem responsables) l'examen que marcarà el seu inici són algunes de les raons per les quals resulta complicat dormir, van sorgir moltes decissions, potser la més important, el canvi de vida a Barcelona, de la Resa, a aquell petit pis de Béjar 15, del Raval a Sants. Quan em vaig posar aquella frase al Messenger, a Marc li va fer gràcia i se la va posar també. Sense voler-ho aquell juny de 2008 havíem creat una curiosa a la vegada que estúpida tradició en torn a aquella frase.

A la nit del 18 de juny de 2009, quasi alhora, Marc i jo ens posàrem al Facebook aquell "Benvinguts a la darrera nit del curs". Aquest any ni tan sols compartíem l'examen que tancava el curs. Aquella nit fou diferent, vaig caure rodó al llit a les 11 de la nit pel cansanci, no obstant em vaig desvetlar de matinada (sembla que això de dormir aquestes nits com qualsevol altra, és impossible) Al marge de tots els ànims i propòsits de canvi que m'havia proposat un any abans, la meva vida no havia canviat massa, i aquell segon any a Barcelona no havia fet més que evidenciar la necessitat d'un gir radical. Així que de nou em vaig proposar repensar-ho tot aquell estiu. La vesprada següent a aquella darrera nit del curs la vaig passar al pis de Maribel, mirant pisos a internet per visitar-los a l'endemà. I seria en aquella tarda del 21 de juny de 2009 quan coneixeríem i ens enamoraríem de Rosselló 181, d'aquelles nits de final de curs havia sorgit una de les decissions més encertades de la meva vida

Al 2010 hi hagué molts darreres nits del curs, de fet hi hagué moltes darreres coses en el que estava vist que anava a ser un juny de comiats. Per a mi la darrera nit d'aquell curs fou com sempre, la que va precedir al darrer examen del curs (i aquest cop de la carrera) que va coincidir amb l'entrega de l'informe del Treball final de Carrera. Aquella nit del 17 al 18 de juny de 2010, no sols Marc i jo no compartíem examen, sinó que tampoc universitat ja que el es trobava a París d'Erasmus. Així i tot jo vaig complir amb la tradició. No osbtant hi haurien dues altres darreres nits, la d'abans de presentar el TFC (la darrera nit com a estudiant de la UPC), i la que seria la més important de les tres, la darrera nit a Rosselló 181, o la darrera nit a Barcelona. Aquella nit em serví per recordar tot el que havia guanyat amb aquell canvi que per fi havia portat a terme, de com de genial havia estat la vida aquell any al pis i a Barcelona i el que m'esperava en el retorn a la terreta

Anit, vaig viure de nou la darrera nit del curs, la primera a la ciutat de València, mai l'havia viscuda tan tard, i com sempre, per fer gala, va ser una nit en la que costa dormir. Inevitables foren les comparacions amb les darreres nits a Barcelona, en veure si el canvi de ciutat havia estat bé i fins i tot el ja popular dubte sobre quina serà l'habitació on passaré la darrera nit del curs que ve, ja que sembla que València no ha canviat allò de canviar de pis cada estiu. Una d'aquelles reflexions va ser com d'abandonat tenia aquest blog i el poc que m'havia dedicat a contar les sensacions d'una nova vida a la capital del Túria.

Així que he decidit que amb aquesta entrada, retorne al blog, on intentaré en aquestos pròxims dies parlar de com veu València un habitant d'un dels seus poblets, que tornà a casa després de tres anys per Barcelona

Està de moda...

Fa uns dies, un bon amic, amb el qual no compartisc precissament gustos musicals, em digué una frase que em xocà un poc. "La música moderna (léase alternativa o independent en aquest terme) eixa que escoltes tu està de moda ara" En veure la meva cara de sorpresa, que malgrat no tenir l'habilitat de mirar-me la cara puc imaginar-me com seria, ell intentà argumentar-me el que acabava de dir. "Mira al teu voltant, la gent cada vegada es creu més guai per escoltar grups que no escolta ningú, per fer les coses diferents, les icones, els moderns, les ulleres de pasta, el FIB"

No vaig discutir-li el que havia dit per falta d'arguments, no sabia què dir. I si tenia raó? i si realment tot açò només ho fem per demostrar que som més guais que ningú? De fet cada vegada tenim mes difusió... Comprem vinils en el Corte Inglés! La MTV ens monta macro-concerts gratuïts amb els nostres ídols! Al FIB li han sortit germans petits per tot arreu... Estem de moda? En un primer moment vaig pensar que no era tan dolent. Els grans moviments musicals havien nascut de modes, els hippies, els rockers, els punks, la movida... inclús les primeres icones de la nostra generació com Blur o Oasis havien tingut un èxit internacional que ara enyoràvem... Sempre hem lluitat per ser reconeguts i no viure a l'ombra del panorama musical mundial... per què m'havia de molestar que insinuaren que estem de moda?

Ahir però una segona reflexió em féu veure que no, que això no està de moda. Volia escoltar el darrer disc de Sufjan Stevens a Spotify. Després de polsar buscar, el programa em tornà una sonora rialla. Automàticament vaig estar pensant en moltes coses i de sobte se'm veniren al cap les mil decepcions que m'he emportat durant aquestos mesos en el tema de la difusió musical.

Estem de moda? Una de les bases de dades més completes de música que hi ha ara al món és Spotify, no obstant no conté cap disc d'un dels millors grups dels últims 6 anys, Arcade Fire (no ho dic jo només, ho diu gent que sap molt d'això). I no crec que sigui per temes del preu dels drets, perquè de Lady Gaga, o de Rihanna per exemple està tot, absolutament tot, i em jugaria un dit a que els seus drets costen moltíssim més. "No sigues enrevesat" em diria el meu amic. Enrevesat jo? Acàs tan rars són Arcade Fire o Sufjan Stevens? Serà que mai heu sentit de forma encoberta alguna cançó d'ells, perquè per això sí que val la música alternativa, per a fons d'anuncis, o per a fils musicals, de forma que cançons com el Golden Skans de Klaxons es converteix en "la música del Xampú" o el Quiet Town de Josh Rouse en "la música de l'anunci de gas" o el Take on me d'Anni B Sweet en "la cançó del McDonald's". No sembla doncs que estiguem de moda

Estem de moda? I aleshores perquè quan Shakira versiona l'Islands de The XX la gent es desfà en alabances i atribueix la "genialitat" del tema a l'originalitat de la colombiana? De fet no és una qüestió de incults musicals del carrer no, hi ha blogs per la xarxa on s'obvia completament que aquest tema ja donà la volta al món fa només un any de la mà d'un grup que sorprengué a tot el panorama alternatiu (de fet a 45 Revolucions col·locàrem el debut de The XX com un dels discos de la cècada). Sembla que no estem tant de moda com diuen, que ens copien, i la gent ni se n'adona...

Estem de moda? I perquè als EMA (European Music Awards) continuem patint un Apartheid que fa tremolar? Totalment exclosos de categories com Millor cançò, Millor artista revelació, i les categories de solistes tant femenins com masculins... Sort que ens donen un premi en exclusiva. Millor artista alternatiu, que sona com a "el millor de la segona divisió de músics", curiosament, dels 5 nominats, se l'emportà el més comercial (Paramore), conclusió: El millor artista alternatiu és aquell que més s'assembla als que no ho són... Vaja, jo que pensava que estar de moda significa ser el referent... la idea a seguir...

Estem de moda? Just en l'any en que a una de les poques ràdios alternatives del país (Ràdio 3) s'han carregat programes i locutors mítics, entre ells el genial Diego Manrique i el seu Ambigú?

No, no estem de moda, potser ho estiguem el dia en que algun amic demane un tema tan simple com el Kids de MGMT a una discoteca qualsevol i no li posen cara d'estar llegint xinès... El dia que no ens calga sintonitzar ràdios angleses o nord-americanes per escoltar la nostra música, el dia que no ens calga tenir blogs com 45 Revolucions o 45 Express per ajudar a difondre les melodies que ens emocionen quan les trobem amagades a la xarxa. El dia que els nostres Top 50 o Top 10 siguen les llistes de vendes o els "40 Principales"

Mentrestant, continuarem sent un grup diferent, gent que li agrada anar més enllà en el tema de la música, que no es conforma amb el ritme repetitiu de torn, amb les lletres banals i estúpides, amb el "más de lo mismo" elevat a l'enèssima potència. I potser cada dia som més, i us estem llevant una petita part de protagonisme als mitjans, però és tan petita... que jo ni tan sols l'havia apreciada fins fa uns dies.

Bon Nadal a tots!

ValenbiNO

Allà pel febrer, ja presa la decisió de començar el curs següent la vida a València, vaig redactar un escrit al blog fruit de la meva primera visita llarga a la ciutat. En aquell escrit ennumere una sèrie de coses de Barcelona que pense que trobaré a faltar a València. Una d'elles era el Bicing, el famós servei de lloguer de bicicletes de la ciutat comtal. Citat textualment: "no veig a Rita per la labor de plenar la ciutat de carrils bici per poder implantar un bicing"

Amb la inauguració a meitat d'aquest 2010 del Valenbisi, queda clar que em vaig equivocar. Però ara bé, no del tot. En aquell article de febrer explicava que veia difícil la implantació d'un servei de lloguer de bicicletes ja que la ciutat de València no estava preparada per acollir-lo. En canvi aquest factor no ha importat a l'ajuntament a l'hora de decidir si posar o no en marxa aquest servei. I no per falta de quilòmetres de carril bici, si no per la situació d'aquests. València tè prop de 120 kms de Carril Bici front als quasi 150 de Barcelona (en dades dels ajuntaments). Si equiparem les dades al tamany de les ciutats en habitants, a Barcelona hi ha un quilòmetre de carril bici per cada 10000 habitants, mentre que a València hi ha un per cada 6000. I és aleshores quan direu i de què et queixes? Les xifres moltes vegades són enganyoses. I en aquest cas ho són encara més. A un ciclista no li importa només tenir centenars de quilòmetres de carril disponibles, li interessa també que estiguen als llocs importants de la ciutat, ben connectats entre sí, que estiguen en bon estat per a circular, i que tinguen una grandària adequada. Al igual que en els 150 quilòmetres de carril bici de Barcelona es troben artèries principals de la ciutat com són l'avinguda Diagonal, la Gran Via de les Corts Catalanes, l'avinguda del Paral·lel, el carrer de la Marina, el carrer del Comte d'Urgell... (la Rambla no té carril bici però està tipificada com a via preferent per a ciclistes) a València la major part dels quilòmetres de Carril Bici transcorren a l'antic llit del Túria i a les Rondes (sud i nord), espais genials per practicar el ciclisme recreatiu o esportiu, però poc útils per a desplaçar-se en bicicleta per la ciutat. En la llista d'ilustres carrers de València amb bici trobem l'avinguda dels Tarongers, l'avinguda de Blasco Ibáñez o l'avinguda del Port, però no formen part d'ella importantíssimes artèries de la ciutat com l'avinguda del Primat Reig, l'avinguda de Peset Aleixandre, totes les Grans Vies, el carrer Colom, el Carrer Xàtiva... A Barcelona resulta més o menys fàcil trobar rutes de Carril Bici per arribar d'un punt a un altre ja que existeix un nombre important de cruïlles de dos carrils (tot i així de vegades resulta un poc complicat fer una ruta sense sortir-se del carril. A València (malgrat que en quilòmetres per habitant té més carril bici que Barcelona) és una tasca de vegades impossible. Sols un carril, al carrer Ramon Llull connecta el de Blasco Ibáñez amb el de Tarongers, i estem parlant de la connexió entre la principal zona residencial d'estudiants amb dos importants campus universitaris, separats ambdós per només 600 metres. No parlaré ja de la impossibilitat de traçar una ruta des de l'anomenada Ciutat Universitària al centre de la ciutat, sense haver de sortir-se del carril bici. De fet més alarmant és que un cop arribat al centre, no hi haja cap carril a prop. En les moltes vegades que he circulat en bici per València, encara no he trobat un carril bici amb un ample decent. I em referisc a un carril bici amb dos sentits ben diferenciats. A València impera la norma d'un sol carril que funciona en ambdós sentits i en el que amb prou feines caben dues bicicletes, el que obliga a reduir la velocitat o eixir-se del carril en el moment en el que hi ha un creuament.

El Valenbisi és un servei que funciona bastant bé si el comparem amb els seus germans. Jo mateix que he estat abonat al Valenbisi i al Bicing tinc una millor opinió del servei de València, en el que no existeix una restricció de 10 minuts després de tornar una bicicleta per agafar una altra, funciona 24 hores els 7 dies a la setmana (a Barcelona només ho fa durant els caps de setmana, i tanca de 12 de la nit a 5 del matí la resta de dies). A més que les bicicletes del Valebisi porten incorporades una cadena que permet aparcar-les a qualsevol lloc, molt útil si per exemple parem a comprar a alguna tenda. Aquest fet amb el Bicing és imposible.

Malgrat tot això, el Bicing és molt més útil perquè està instal·lat a una ciutat on (malgrat quedar molt per fer) pot funcionar, el Valenbisi en canvi, es troba amb molts obstacles. I no hauria de ser així, ja que la ciutat complicada és Barcelona, construïda en una zona de forta pendent i no València, que és totalment plana. Barcelona pecà amb la novatada de ser la primera gran ciutat del país en instalar un servei de lloguer de bicicletes, i no va imaginar la gran acceptació que això tindria i el fort creixement del número de ciclistes a la ciutat, així que resongué tard però ho va fer, amb un ambiciós pla de Carrils Bici que avui encara continua en marxa. València en canvi partia amb l'avantatge de saber que aquestos sistemes funcionen, i així i tot ni va preveure una ampliació dels carrils bici de la ciutat, ni té previst fer-ho de moment, per molt que organitzacions com Valencia en Bici es manifesten per demanar-ho. Això sí, als carrers on no hi ha carril bici, no hi manca un cartell publicitari que ens convide a fer-nos socis del Valenbisi... Promociona l'ús de la bicicleta, o promociona que ens gastem 18 € cada any en un servei públic? Així sí que interesa que agafem la bici, no?

Un viatge a l'inrevés

"Ja era hora" direu alguns. Doncs sí, la veritat que mai havia passat tant de temps sense escriure al blog. Però la veritat és que no he estat allunyat del món blogger. Aquest estiu vaig fer un Interrail per Europa amb uns amics, i vam estar redactant les nostres aventures en un altre blog. Per altra banda, com ja sabreu, aquest ha estat un període de canvis i adaptacions, que també han afectat a aquest blog.

El passat 22 de juny, la Raquel i jo entràvem de nou a l'aula on pocs minuts abans havíem finalitzat la presentació del nostre Treball Final de Carrera. En aquell precís instant el president del tribunal ens notificava un número i una de les millors notícies de la nostra vida. El número era el 9, i la notícia, que érem ja Enginyers Tècnics Aeronàutics.

En aquell moment acabava una etapa de la meva vida i començava una de nova. En els posteriors dies vaig dir adéu a uns amics que m'havien acompanyat en aquella aventura, a l'escenari que l'havia fet posible (Barcelona), i al meu refugi durant aquell últim any (el pis de Rosselló 181). Al mateix temps que acceptava el repte de continuar els estudis fent el segon cicle de l'Enginyeria Aeronàutica a la Universitat Politècnica de València. I aquesta ciutat, la capital del Túria, de les avingudes que volen arribar a la mar, per veure regates o curses de Fórmula 1, anava a ser l'escenari de les meves noves aventures.

Aquest canvi a la vida, implicava un canvi al blog. Com veureu del títol ha desaparegut ja la menció a Barcelona (al sol de Barcelona) i la foto que l'ilustra ja no és la estampa de la ciutat comtal des del telefèric del Port Vell, sinò la d'un capvespre a València, vist des de la finestra del meu nou refugi. Tot i això, iniciaré aquesta nova etapa del blog, fent menció a un fet ocorregut la setmana passada, vaja! una visita a Barcelona.

Mentre imprivia els bitllets d'avió per asistir a l'acte de graduació de la meva promoció d'Enginyeria Tècnica Aeronàutica a la UPC, em vaig adonar d'un petit detall. En el bitllet d'anada, la destinació era Barcelona i l'orígen València. Va ser en aquell moment quan vaig ser conscient que estava fent una ruta repetida desenes de vegades durant els darrers tres anys, però amb una peculiaritat, en sentit oposat. La ciutat que em rebria durant una curta estada, era la que m'havia fet de casa durant el darrer trienni.

Fer un viatge a una ciutat que fa temps que has deixat enrere, després d'haver viscut allà, és com inhalar una sobredosi de records nostàlgics i sensacions llunyanes però no oblidades. I aquella màquina reproductora de nostàlgia s'activà quan em vaig despertar a dins l'avió, quan per la finestreta ja s'avistava la ciutat, i vaig recordar com sempre intentava endevinar per quina pista aterraríem, fet que em servia per familiartizar-me amb la nomenclatura de les pistes de l'Aeroport de Barcelona, que tant de maldecap em provocava en el meu Treball Final de Carrera. Quan un cop a terra, vaig pujar a l'Aerobus per anar a la ciutat, el vaig trobar buit. Fet que no m'estranyà tractant-se de les 11 de la nit a un autobús que arreplega sols el trànsit de la vella terminal T2. La conductora veient que estava jo sol, em demanà si volia que anés directa a Plaça Catalunya, quan li vaig dir que preferia que em deixés a la cantonada de Gran Via amb Comte d'Urgell, em mirà somrient i em digué "ah! que ets d'aquí!", instintivament, vaig fer que sí amb el cap...

La destinació final d'aquell viatge amb autobús era el pis de Vero, l'unica integrant del pis de Rosselló 181 que s'havia quedat a Barcelona. Una de les sensacions que mai havia experimentat, és la de que una vella companya de pis, et doni un lloc per dormir. Retrobar-me amb Vero va ser un dels punts més curiosos d'aquell viatge. Fins i tot, seure'ns al sofà a veure una sèrie que els dos solíem veure l'any anterior li donava a l'ambient aquella sensació que no semblava que fes 5 mesos que ja no vivíem junts.

Malgrat passar a Barcelona sols dos dies, em va donar temps a moltes coses. A recòrrer de nou de dalt a baix el carrer Tallers amb el meu pare comprant vinils sense parar, a contempla com el temps no passa per a les Rambles, sempre plenes de gent (el que em recordà que un dia li vaig dir a Vero que arribarà el moment en el que tot el món hagi vist les Rambles i ningú passegi per elles), a veure al Camp Nou un partit del Barça i vibrar una vegada més amb aquelles sensacions que sols aquell estadi pot transmetre, a tornar a passejar amb les bicis vermelles del Bicing (afortunadament l'abonament no em caduca fins al gener), esmorzar a l'Starbucks de la Plaça Francesc Macià, o contemplar la immensitat de l'Avinguda Diagonal, recordant totes les vegades que amb Maribel, sortíem per la nit a fer els nostres 45 minuts de carrera. Finalment, un petit viatge a aquella cantonada del carrer Rosselló amb Aribau, on havia quedat amb Vero per dinar, just a la vora d'aquell petit i profund portal, el del 181 del carrer Rosselló. Havia passat per el portal d'antics pisos on havia viscut moltes vegades, pero mai em vaig sentir com aquell dia, com si estigués davant de la porta de casa, i hagués oblidat les claus.

Passaven les 9 de la nit quan vaig aterrar de nou a l'Aeroport de Manises. Mentre amb el metro recorria les parades que separen Aeroport d'Amistat, em venia una sensació familiar, la de tornada a la rutina, la sensació que em venia sempre que arribava a la ciutat que aquella mateixa vesprada acabava d'abandonar. Sens dubte, havia viscut una aventura estranya, un viatge a l'inrevés.

Un adéu tenyit de blaugrana

Aquesta setmana, hem començat a telefonar a l'agència que ens lloga el pis per iniciar les gestions per deixar-lo. Ja és oficial, el pròxim 30 de juny, gairebé 3 anys després d'aquell 10 de setembre del 2007 en que em plantava tot sol al mig de l'Estació de Sants, finalitzarà la meva etapa "al sol de Barcelona". I és així principalment perquè si tot va bé, el 21 de juny posaré punt i final al meu treball i només dependrà de la comissió d'avaluació el fet de convertir-me en Enginyer Tècnic Aeronàutic (fins i tot a mi m'espanta veure'm amb aquest títol ja...).

Malgrat que deixe Barcelona per tornar a la capital de la meva terreta, una ciutat que tinc moltíssimes ganes de conéixer, on em retrobaré amb molts companys amb qui vaig perdre el contacte quan vaig iniciar la meva "aventura catalana", no puc evitar sentir un petit buit a dins de mi, una sensació que molts descriurien de nostàlgia, i és que m'agrade o no, he viscut la major part dels darrers tres anys en aquest gengatí entramat de carrers. En 3 anys he fet de Barcelona, la meva segona casa.

Així que sense poder evitar-ho, em senc com un dia com avui d'aquell 2007, com aquell que és conscient que el període que li ve ara, és un període de comiats. Aquesta setmana però, he tingut el primer, m'he acomiadat d'una Barcelona diferent, una Barcelona especial, totalment transformada, la Barcelona del Barça.

Una de les tantes coses que em van sorprendre quan feia les primeres passes per la ciutat, era el fort sentiment que unia a tots darrere del Barça. Com el simple fet que jugara el Barça els feia tenir la ràdio posada al mòbil en meitat de classe, o era la raó perfecta perquè algú digués d'anar al seu pis a veure'l tots junts, o per sortir de classe mitja horeta abans perquè "l'horari de Champions no perdona", o simplement per veure'ns a un bar, sopar, patir i vibrar amb el futbol. El primer any, la temporada del Barça va ser nefasta i tampoc vaig notar en excés estar vivint a la meca del barcelonisme. Pero l'any passat tot va ser diferent. Recorde baixar fins a Vilanova i la Geltrú per veure els vuitens de la Champions a casa d'en Lluís, arribant tardíssim a la nostra cita amb el Carnestoltes de Sitges, "és que jugava el Barça" recorde que vam repetir per excusar-nos aquella nit. Recorde els milers d'acudits que vam pronunciar la setmana posterior al mític 2-6, i recorde al propi Lluís convidant-me a escoltar els partits amb el so de RAC1, amb Joan Maria Pou i companyia, seguint el seu consell vaig portar els auriculars i la ràdio al bar on vam veure la semifinal de la Champions, i vaig viure en directe aquell diàleg entre Pou i Saperas després del gol d'Iniesta que encara em posa els péls de punta "Saperas, és Roma?" "És Roma Pou!". Avui, m'és impossible veure un partit del Barça sense escoltar al Pou. Recordaré aquella nit del 6 de maig de 2009 perquè vaig complir un somni, vaig estar de cos i ànima a una celebració a la Font de Canaletes. Gràcies a un altre bon amic, Marc, vaig poder veure la final de la Champions al Mini Estadi, la resta és història, com ja vaig escriure fa un any aquí.

Diumenge però, un any després vaig tornar a posar-me la samarreta del Barça, i vaig enfilar el Carrer Granados amb una destinació: La Font de Canaletes. Creuant una Gran Via de nou col·lapsada per centenars de cotxes engalanats amb banderes que feien sonar els seus clàxons, i baixant per una Ronda Universitat presa totalment per la gent i tallada al trànsit, vaig arribar a la Plaça de Catalunya, on l'ambient era impressionant. Mai seré capaç de descriure correctament la sensació d'estar allà al mig, de veure que tots al teu voltant són com amics, que et saluden, que riuen i que canten amb tu. Un seguidor, una mica sota els efectes de l'alcohol, assenyalava a la multitud que es congregava a la font i deia als turistes estrangers que passaven "Això és un sentiment eh? i el tenim tots! A feeling!" Nosaltres réiem per com de còmica era la situació, però en gran part, tenia molta raó.

De nou sobre la bici, pujant cap al pis per la Rambla de Catalunya pensava en que era la última, que qui sap quan tornaria a gaudir d'una ciutat entregada al meu equip, del que sóc des que tinc ús de la raó i la memòria. Sabia que estava vivint el meu primer comiat de Barcelona, d'una Barcelona blaugrana. No obstant vaig intentar seguir pensant en coses que podria escriure per explicar per què és diferent Barcelona en aquestos dies, quan just en aquell instant, el cotxe que venia darrere de mi, en lloc de pitar-me perquè m'apartés i li deixés passar, com sol passar, va fer sonar el clàxon en repetides ocasions mentre una noia treia el cap de la finestra i cantava "Foooorça Baaarça". I així fins que la cruïlla amb el carrer Rosselló va separar els nostres camins. Acàs calen més explicacions?

El sol i la foto

"El temps s'ha tornat boig! no estem a maig?" Malgrat que estem en la setmana on es decideix el futur de l'Avinguda Diagonal, que el rei s'ha passat els últims 5 dies ingressat a dos carrers del meu pis, a l'Hospital Clínic, i queden dies pel darrer partit de lliga, on el Barça es pot proclamar campió per segon any consecutiu, a Barcelona el tema més comentat durant aquestos dies és el temps.

I és que ha estat l'any més estrany que jo recorde a la capital catalana, si bé és cert que aquest és només el tercer any que passe aquí. Poc abans de marxar de vacances de Nadal vam viure una onada de fred que posà els termòmetres per sota dels 10º durant tot el dia, arribant de vegades a tenir nits de 1º o 2º, encara recorde com al pis ens séiem al sofà a veure pel·lícules amb la manta de pél de Vero per tapar-nos a tots, ja que ni les persianes evitaven que les corrents gelades ens provoquessin calfreds. Tan sols un mes després, durant la setmana d'exàmens passàrem uns dies asolejats, poc típics del mes de gener, és fàcil recordar quant ens costava seure'ns a estudiar amb aquell temps. A finals de febrer, vam començar a guardar la roba d'abric preparant l'anticipada arribada de la primavera, quan de sobte, una nova onada de fred va gelar Barcelona a principis de març. Té la seva gràcia però malgrat només haver passat aquí tres anys he viscut un any històric del Barça (6 títols) i una nevada. Serà difícil oblidar aquella imatge del Tibidabo totalment blanc que se'ns presentà aquell matí del 9 de març quan aixecàrem la persiana, llençar-nos boles de neu en plena Avinguda Tibidabo... La setmana passada s'inicià amb tres dies de pluja sense parar. De veure que el primer any, a la ciutat van tancar totes les fonts i demanaven un transvassament perquè estàvem en fort risc de sequera, a passar-nos tres dies sencers sense veure la llum del sol, amb un degoteig continu de pluja...

Dimecres però era el dia de la foto de grup a classe. Era la foto que immortalitzaria els tres anys de patiment, d'esforç, de cooperació, de somriures, de festes, de sorpreses i d'èxits que tots plegats havíem viscut com a estudiants d'Aeronàutica, aquell dia però sortí a migdia un sol radiant, que arrencà més d'un somriure "vés per on sembla que el sol surti per fer-nos la foto" Després dels dispars del fotògraf, ens vam tornar cap a les classes, on vam comprovar que el cel es tornava a tancar, com va repetir més d'un "El sol sembla voler sortir només per la foto".

Aquell mateix dia en arribar a casa, em vaig seure al sofà, s'estava fent fosc. De sobte Vero em cridà assenyalant al cel. Un cel preciós, on els núvols havien deixat petites escletxes per on es colava la llum d'un sol que ja agonitzava. Ràpidament vaig agafar la càmera i vaig fer una desena d'instantànies d'aquella preciosa visió, i en acabar, tot girant-me cap a Vero li vaig dir: "Sembla que el sol hagi sortit només per fer la foto"

50 anys

A tot el món, segurament... sols deu haver una persona que s'anomene exactament igual que jo. Amb nom i cognoms, i curiosament, és una persona a la que dec moltes coses... I és que si avui sóc com sóc, si estic on estic, és gràcies a ell.

De la vida amb el meu pare recorde moltes coses. Recorde a un xiquet de pocs anys que ballava i cantava "Enaa enaaa" mentre sonava el "Hey now hey now" del Don't dream it's over dels Crowded House que a son pare tant li agradava. Recorde quan em feia picoretes amb el Gusano Mariano, que no m'agraden les pel·lícules de Disney ni conec les seves històries perquè veia amb ell Tintín i Astèrix. Recorde les primeres batacades sobre una bici sense rodetes, les milers de fotos fetes amb una càmera que no tenia carret sols pq volia imitar-lo a ell. I tots aquestos records els tinc perquè ell els gravà tots en vídeo, en una època on tenir una càmera de vídeo era una aventura.

Ja de memòria me'n recorde del dia em que m'ensenyà a punxar un vinil, em recorde a mi de puntetes davant de l'equip, recorde aquell vinil: Selector de Frecuencias de Aviador Dro, i recorde com m'explicava que aquell disc era estrany, que s'havia de reproduir a 45 revolucions per minut i no a 33 com la majoria, i gràcies a aquella frase avui tinc un blog que es diu 45 revolucions. Potser això té a veure en que avui m'encanten els vinils i aquell plat que estava baix, a l'estudi, avui estiga a la meva habitació. Recorde les llargues nits resolent els meus problemes de mates del Batxillerat, les primeres pràctiques de cotxe clandestines amb ell. Els viatges llargs a Barcelona recorrent tendes de discos, de còmics; seguts al Camp Nou vibrant junts amb els gols del Barça, sopant en restaurants cars amb la típica frase de "com ta mare s'entere d'açò..."

I avui, em ve tot al cap, perquè no es un dia qualsevol, perquè no tots els dies s'arriba a les bodes d'or amb la vida, una vida apassionant i plena d'històries, perquè sé que en 50 anys es poden fer moltes coses, però sé que dels 50 anys del meu pare, 20 han estat dedicats a mi, i aquesta es la part que fa especial aquest dia. Felicitats papà!!

Orxata

Que la música alternativa surt a la televisió poc, per no dir res, és un fet que tot el món sap i que és en part el culpable de que es conega com a música "alternativa". Ara bé, el que mai m'havia parat a pensar, és en el fet que provoca que un dia, la petita pantalla, o la caixa tonta, done un gir i parle sobre algun grup d'aquestos estils.

Raons per a que els neoyorquins Vampire Weekend tingueren un reportatge en la televisió, no en falten. El seu àlbum de debut és una petita obra mestra, que va rebre grans crítiques en el seu moment, i que ha estat inclós recentment en moltes llistes com un dels discos de la dècada. No obstant ni aquest èxit, ni el fet de ser l'avantguarda d'una onada de música indie-africanista que ha aconseguit assentar-se, ni que el seu segon àlbum, Contra, hagi estat un dels discs més esperats d'aquest 2010 són les raons per les quals Vampire Weekend han sortit a un reportatge, o una notícia a la televisió.

Per a Canal 9, més concretament per al seu informatiu Notícies 9, la raó per la qual Vampire Weekend mereixia un reportatge és que el primer single del seu segon disc es titula Horchata, ja que la frase que inicia la cançó és un "In December drinking Horchata". Tal ha estat el revolt armat per aquesta cançó, que la denominació d'orígen Xufa de València, els ha enviat al seu domicili de Nova York una caixa plena d'orxata. El reportatge parla quasi tot d'aquesta simple menció de la beguda valenciana per excelència, i sols finalment, com una mena de cua explicatòria, repara en que Vampire Weekend són un grup que ha rebut molt bones crítiques durant el últims dos anys per la seva gran música, fet pel qual els agradaria ser reconeguts...

Segurament Vampire Weekend no sàpiguen que la xufa és l'ingredient principal de l'orxata de València, és més, és molt possible que mai hagin xafat la ciutat de València. Ja que a Mèxic, l'orxata d'arròs és una beguda molt popular i que, segons tinc entés, es pot beure a certs bars de Nova York regentats per hispans. Segurament, per ells, la paraula orxata no és més que el títol d'una de les seves cançons, o una beguda que els va inspirar una cançó, però segur que mai imaginarien que sortirien a la tele per aquesta paraula i no per la seva brillantor com a grup musical...

Descobrint una ciutat

El temps va passant, i poc a poc el fi de la meva etapa a Barcelona es va apropant. Dimecres començaré el que hauria de ser el meu últim quadrimestre a la ciutat comtal, i tot i que ja fa temps que vaig prendre la decissió, continua inquietant-me el canvi que patirà la meva vida durant el pròxim estiu.

La inquietut supose que es deu a la por de trobar a faltar Barcelona, per les coses que he descobert allà i que potser no tinga quan torne cap a València. Ja al principi de curs em vaig plantejar visitar amb freqüència la ciutat del Túria per a conéixer-la, però ha estat aquesta darrera visita de 4 dies la que m'ha permés obrir els ulls.

De les moltes coses que m'agraden de Barcelona i que trobaré a faltar es troben el bicing o un servei de metro que em porte tranquilament a qualsevol punt de la ciutat en poc temps. Sé que això ho trobaré a faltar per més que m'esforce, ja que no veig a Rita per la labor de plenar la ciutat de carrils bici per poder implantar un bicing, i la lenta evolució del metro de València no crec que permeta a la ciutat tenir una xarxa de metro en grans condicions en uns quants anys. Però el que ja no em preocupa, és no poder trobar aquell ambient alternatiu que trobe a llocs com la Razzmatazz, Gràcia, Apolo.

I es que el divendres, acompanyat de Carlos i Toni, vam recòrrer una València diferent, una València que ha acabat d'enamorar-me. Comprar discos a un tenda especialitzada que està al bell mig de Nuevo Centro, visitar una exposició d'art modern, sopar a un barri amb història, i tancar-me a una sala per veure a Anni B Sweet tocar en directe. A tot això afegir altres vivències com el concert d'Arctic Monkeys o una sessió de bona música a la sala La3. I és que en aquest ambient alternatiu que tant m'agrada de les ciutats, València no es queda curta. I d'aquesta manera, la transició d'una ciutat com Barcelona, a una com València, es fa molt més agradable

La "cometa" que ja no vola

Si bé aquesta crisi està afectant a tots els sectors, els impactes que està causant al sector aeronàutic, no han sortit molts cops a la llum. Potser perquè qui treballa a aquest sector sol tenir un bon salari, perquè malgrat tot, es continuen ampliant aeroports i venent avions, obrint noves rutes. Potser aquesta poca atenció que els mitjans i els inspectors econòmics estan parant al sector aeronàutic sigui una de les causes del desastre que ha provocat la fallida econòmica d'Air Comet.

I es que no puc entendre com una aerolínia que fa 8 mesos que no paga als seus empleats, continua mantenint la llicència per operar. No entenc com cap organisme, ni públic ni privat, ni estatal ni global ha estat capaç de veure que Air Comet no tenia solvència per continuar operant les seves rutes, que no podia fer front al lloguer dels seus avions.

No entenc tampoc com el multimilionari Díaz-Ferran, president de la companyia i de la CEOE, no asumeix cap responsabilitat en aquest tema, tampoc entenc perquè ningú li obliga a tornar els diners dels bitllets, i no utilitzar-los per subsanar els seus deutes, no entenc perquè ningú li ha obligat a, si cal, hipotecar la seva mansió i la dels seus "compinxes" de direcció d'Air Comet per pagar els avions que havien de portar a casa per Nadal a milers de passatgers. Tampoc entenc, perquè aquest home camina tranquil i somrient mentre altres persones com el director de Greenpeace a Espanya passa els nadals a una presó a Copenhage.

I per últim no entenc que l'excusa d'aquest directiu prepotent sigui "Sabent de la situació que atravessàvem, jo no hauria escollit Air Comet per a volar". Com a estudiant d'aeronàutica, i lleuger coneixedor dels immensos costos que suposa fletar un avió d'un aeroport a un altre, més encara si aquesta ruta es transatlàntica, entenc que els preus per volar d'Espanya a Sudamèrica siguin alts. Els seus clients eren immigrants, alguns d'ells portaven anys estalviant per pagar el bitllet que vostè oferia, la seva companyia no era ni la més còmoda, ni la que més horaris oferia, ni la més segura, ni la que tenia una millor situació econòmica. Però els seus clients no podien escollir, perquè segurament la seva companyia, era la més barata, era o volar amb Air Comet, o no volar.

Assumint per un moment el seu paper li diré que "Sabent de la situació que atravessava Air Comet, jo no hauria venut cap més bitllet, i en cas d'haver-ho fet, i sabent que fins el 10 de gener no li embargaran els avions, hauria fet l'impossible per portar el major nombre de passatgers possible a les seves destinacions" És això el que ens diferencia als éssers humans dels paràsits com vostè.

Frikis

Aquest cap de setmana, dels més freds que recorde des que estic a Barcelona, Vero (una de les meves companyes de pis) i jo, vam decidir seure'ns al sofà i posar-nos la saga sencera (6 pel·lícules) d'Star Wars. Jo ho vaig decidir perquè malgrat que les havia vistes totes, no ho havia fet en l'ordre que dicten els episodis, i Vero es va interessar ja que mai havia vist cap de les pel·lícules.

Des que Enrique Luis em va portar quan jo tenia 10 anys a veure l'estrena de l'episodi I, m'ha agradat la història d'Star Wars. Encara que he de reconéixer que el fet d'haver vist els episodis saltejats no m'havia permés entendre cert detalls. Ara, després d'haver-les vist de nou, veig que la història m'agrada, la idea m'agrada, i a Vero també. Fins al punt que en cert moment algunes persones ens van considerar "frikis"

I és que amb els anys el terme "friki" ha caigut en un ús abusiu. En un principi el terme "freak" s'aplicava a aquellese persones "monstruoses", gent rara, diferent, sovint amb trastorns de personalitat. Avui dia un "friki" és tot aquella persona que s'interesa mínimament per un tema determinat. Una persona que li agraden certs temes científics, es un "friki", una persona que llegeix còmics, és un "friki", una persona que li agrada i segueix una determinada saga de llibres o pel·lícules com ara Star Trek o Star Wars, és un "friki".

Aquest abús del terme "friki" em provoca certs dubtes. Per exemple, jo he vist les pel·lícules d'Star Wars i m'agraden, sí, un pot entrar a la wikipèdia i trobar la vida de Luke Skywalker explicada com si fos un gran personatge de la història universal. Però curiosament mai he sentit aplicar el terme "friki" als fans de dos de les sagues més populars avui dia, com són Crepuscle i Millenium. I si és friki seguir Star Wars, o l'anime, aleshores, és friki acampar a la porta d'una llibreria per ser de les primeres persones que compren la nova entrega d'aquestes sagues, és friki llegir-se llibres de 500 pàgines en un dia, és friki anar al cinema fins a 10 cops per veure "Luna Nueva" i si sorpren veure una biografia tan llarga com la de Luke Skywalker a la Wikipèdia, no cal més que veure la d'Eward Cullen o Bella Swan...

No entenc aleshores perquè aquelles nenes de 16 anys (o més) no són tant o més frikis que els seguidors d'Star Wars, i això que Star Wars és una saga que marcà una època, que porta viva des de l'any 1977, que ha rebut certs premis, i un llarg etcètera que la posa molt per sobre, de la saga Crepuscle.

Es per això que aquestos dies Vero i jo hem vist les 6 pel·lícules de la saga Star Wars, ens hem rigut, ens ho hem passat bé i hem gaudit de valent amb elles, però ni Vero ni jo, seriem capaços de veure aquestes pel·lícules 10 vegades al cinema, ni dormiríem a la porta de la llibreria que hi ha a prop del nostre pis si George Lucas decidís llençar el 7é episodi en llibre. Ens agrada Star Wars, però no som frikis