divendres, 24 de juny de 2011

Benvinguts a la darrera nit del curs

Tot i que a la meva vida he tingut moltes "darreres nits del curs", no fou fins l'arribada a la universitat quan aquestes cobraren el sentit i el matís diferenciador que ara tenen. Tota aquesta història de nits de poc dormir, de nerviosisme incontrolat i de profundes reflexions començà la nit del 19 al 20 de juny de 2008, a aquella petita però acollidora habitació de la Resa de Barcelona on vaig passsar el meu primer any com a universitari. Per aquella època encara estava convençut de que estudiar amb l'ordinador encés m'ajudaria, ja que podria consultar dubtes amb els meus companys. Així, el meu company de classe, Marc, i jo, estudiàvem l'examen final de Probabilitat i Estadística més pendents del Messenger (sí, sembla prehistòric però per aquell aleshores el Tuenti Xat no existia i qui tenia un compte de Facebook era més bé un avançat) que dels propis apunts. En aquell moment, em vaig canviar el que se solia anomenar "missatge personal" del Messenger i vaig escriure "Benvinguts a la darrera nit del curs" Aquella frase volia resumir el que per a mi estava sent aquella nit. Més que la nit anterior a un examen (on tot siga dit, tampoc ens estàvem jugant la vida) la veia com la nit anterior a l'inici d'un període d'anàlisi i reflexió. Ja feia temps que tenia ganes de tornar a casa per avaluar tot el que m'havia passat a Barcelona aquell any, totes les coses noves que havia descobert vivint a una ciutat com aquella i la necessitat de començar a canviar la meva vida. D'aquella nit, on sempre la mescla de la calor de les ciutats de la Mediterrània a finals de juny, el soroll de l'ambient pre-Sant Joan a la ciutat de Barcelona, el nerviosisme per l'estiu que en unes hores començarà, i (siguem responsables) l'examen que marcarà el seu inici són algunes de les raons per les quals resulta complicat dormir, van sorgir moltes decissions, potser la més important, el canvi de vida a Barcelona, de la Resa, a aquell petit pis de Béjar 15, del Raval a Sants. Quan em vaig posar aquella frase al Messenger, a Marc li va fer gràcia i se la va posar també. Sense voler-ho aquell juny de 2008 havíem creat una curiosa a la vegada que estúpida tradició en torn a aquella frase.

A la nit del 18 de juny de 2009, quasi alhora, Marc i jo ens posàrem al Facebook aquell "Benvinguts a la darrera nit del curs". Aquest any ni tan sols compartíem l'examen que tancava el curs. Aquella nit fou diferent, vaig caure rodó al llit a les 11 de la nit pel cansanci, no obstant em vaig desvetlar de matinada (sembla que això de dormir aquestes nits com qualsevol altra, és impossible) Al marge de tots els ànims i propòsits de canvi que m'havia proposat un any abans, la meva vida no havia canviat massa, i aquell segon any a Barcelona no havia fet més que evidenciar la necessitat d'un gir radical. Així que de nou em vaig proposar repensar-ho tot aquell estiu. La vesprada següent a aquella darrera nit del curs la vaig passar al pis de Maribel, mirant pisos a internet per visitar-los a l'endemà. I seria en aquella tarda del 21 de juny de 2009 quan coneixeríem i ens enamoraríem de Rosselló 181, d'aquelles nits de final de curs havia sorgit una de les decissions més encertades de la meva vida

Al 2010 hi hagué molts darreres nits del curs, de fet hi hagué moltes darreres coses en el que estava vist que anava a ser un juny de comiats. Per a mi la darrera nit d'aquell curs fou com sempre, la que va precedir al darrer examen del curs (i aquest cop de la carrera) que va coincidir amb l'entrega de l'informe del Treball final de Carrera. Aquella nit del 17 al 18 de juny de 2010, no sols Marc i jo no compartíem examen, sinó que tampoc universitat ja que el es trobava a París d'Erasmus. Així i tot jo vaig complir amb la tradició. No osbtant hi haurien dues altres darreres nits, la d'abans de presentar el TFC (la darrera nit com a estudiant de la UPC), i la que seria la més important de les tres, la darrera nit a Rosselló 181, o la darrera nit a Barcelona. Aquella nit em serví per recordar tot el que havia guanyat amb aquell canvi que per fi havia portat a terme, de com de genial havia estat la vida aquell any al pis i a Barcelona i el que m'esperava en el retorn a la terreta

Anit, vaig viure de nou la darrera nit del curs, la primera a la ciutat de València, mai l'havia viscuda tan tard, i com sempre, per fer gala, va ser una nit en la que costa dormir. Inevitables foren les comparacions amb les darreres nits a Barcelona, en veure si el canvi de ciutat havia estat bé i fins i tot el ja popular dubte sobre quina serà l'habitació on passaré la darrera nit del curs que ve, ja que sembla que València no ha canviat allò de canviar de pis cada estiu. Una d'aquelles reflexions va ser com d'abandonat tenia aquest blog i el poc que m'havia dedicat a contar les sensacions d'una nova vida a la capital del Túria.

Així que he decidit que amb aquesta entrada, retorne al blog, on intentaré en aquestos pròxims dies parlar de com veu València un habitant d'un dels seus poblets, que tornà a casa després de tres anys per Barcelona

1 comentari:

Anònim ha dit...

M'agrada, Peret!
Benvingut de nou ;-D