dilluns, 24 de febrer de 2014

Què pretén "Operación Palace"?

Ahir, sobre les 21.45 de la nit em trobava, com la majoria de vosaltres, completament bocabadat pel que el documental "Operación Palace" ens estava contant sobre el cop d'estat del 23-F. No obstant, va haver un moment d'aquell relat que em va fer "caure del burro" i endevinar per on anaven les intencions de Jordi Évole. Aquell moment és en el que s'insinua que el muntatge anava a ser dirigit per un director de cinema, concretament Jose Luis Garci. En aquell punt vaig entendre que les coincidències amb el fals documental francès "Opération Lune" ("Operació Lluna") eren massa com per ser casuals.

En aquell fals documental de l'any 2002, el canal de televisió francès ARTE tractava d'explicar que el viatge a la Lluna de l'Apol·lo XI era un muntatge orquestrat pel govern de Nixon i que les imatges que s'havien mostrat al món havien estat gravades a un estudi de cinema sota la direcció del famós cineasta nord-americà Stanley Kubrick. Al documental apareixen testimonis de primer nivell com el propi Buzz Aldrin (qui acompanyà a Neil Armstrong en aquell primer passeig sobre la Lluna), el director de la CIA d'aquell temps o la vídua de Kubrick. Al final del documental, i mentre es reprodueixen els títols de crèdit s'aclara que tot el que es diu és fals i es veuen certes "tomes falses" dels entrevistats rient-se durant la gravació.

"Operación Palace" és una adaptació calcada d'aquest documental al 23-F. I si bé en la seua forma pot semblar una bona adaptació, ja que es tracta en ambdós casos de fets històrics que porten lligades moltes sospites, pot no ser del tot correcta la seua intenció final. "Operació Lluna" es basa en la teoria de la conspiració que sempre ha envoltat el programa Apol·lo i les nombroses acusacions de falsificació. Pren alguns dels arguments dels conspiranoics, els enllaça en una història que pot resultar creïble i mostra als principals implicats reconeixent aquesta nova versió de tal forma que aconsegueix que els partidaris del muntatge es freguen les mans amb el que és, a totes llums, el reconeixement de la seua veritat. Finalment, en un gir inesperat, afirma que el muntatge és en realitat el propi documental i que per tant, no hi ha manera de donar veracitat als arguments de la conspiració si no és falsejant la pròpia història i enganyant als espectadors. És un intent de posar fi als dubtes i acceptar la versió oficial que posa en ridícul a tots els defensors del muntatge. Era, i així es va comentar, un "si us hem enganyat nosaltres, com podeu assegurar que no us han enganyat els que han posat en dubte la versió oficial?". El tema de la Lluna té ja pocs secrets per descobrir. Tots els arguments que denuncien un possible muntatge han estat rebatuts per científics arreu del món i sempre s'ha assumit que molts d'ells neixen del desconeixement general de la ciència per part de la població i la dificultat d'aquesta per assimilar com a real un viatge a la Lluna, que sembla tret d'un argument de cine de ciència-ficció. Era doncs un intent d'aprofitar aquesta predisposició a creure's qualsevol cosa que no fora la versió oficial, per absurda que semblés, i la manca de coneixements sobre la matèria per part del públic la que va permetre que aquell documental fora un èxit rotund (és a dir, que molts caigueren en la trampa) i esdevingués tota una icona del gènere.

Amb el seu "remake en clau espanyola" Évole pretén, o almenys sembla que pretén, l'efecte contrari. Al final del documental, denuncia que ha estat possible escriure tot aquest guió i fer caure en ell a molts dels espectadors perquè encara no es coneix tota la veritat del succés. Mostra al final que documents de gran importància, com el sumari del judici, estan classificats per un temps de 50 anys (això és fins 2031) o fins que passen 25 anys de la mort de tots els processats (que seria encara més tard ja que per exemple el propi Tejero encara passa els estius a Màlaga). Aquest fet dona a entendre a l'espectador que molt gros ha de ser el que encara no es coneix per a que es guarde en secret amb tant d'esforç. Inclús al debat posterior, un historiador reforça aquesta idea comentant que els registres de les telefonades del Congrés d'aquell dia també continuen classificats. Évole doncs no busca l'objectiu que tenia aquell "Operació Lluna", no pretén deixar en evidència a aquells que dubten de la versió oficial del 23-F, tot el contrari. Pretén denunciar la feblesa de la versió oficial, dir que encara queden molts interrogants per contestar i que sembla que no volen ser contestats. El problema és que ho fa de la mateixa manera que ho va fer ARTE, i per tant, aconsegueix també el que els francesos pretenien amb el seu documental. De forma inconscient, o no, "Operación Palace" posa en evidència a tots aquells que dubten de la versió oficial (com ho feia "Operació Lluna") de tal manera que no m'estranyaria que la resposta per part dels monàrquics o dels "pro-versió oficial" a qualsevol intent de sospita a partir d'ara fora "ja, i tot això ho va dirigir Garci no? haha" En gran part, elimina la boira que sempre ha envoltat aquella versió titllant de "disbaratades" les altres versions, i això no sembla ser el que Évole diu que pretenia. És per això, per la gran diferència d'intencions entre ARTE i Évole i el seu equip, que em mosqueja que s'haja fet un calc tan perfecte d'aquell documental, i que em faça pensar que no és ni de lluny la millor manera per denunciar l'opacitat que pesa sobre el 23-F. O que potser, les intencions no foren tan diferents.

Cap comentari: