Més que un club

Hi ha molta gent a qui agrada el futbol. D'entre tots aquests hi han molts que a més del futbol els agrada molt un cert equip. Això és el que a mi em passa des de petit amb el Futbol Club Barcelona.

Més d'un cop m'han preguntat per què sent d'on sóc, el meu equip no és el València, i per què ho és un equip d'una ciutat que fins fa dos anys desconeixia totalment. Probablement ho he d'atribuir al meu pare, que ja era del Barça molt abans que jo. No obstant, durant aquest mes, he descobert que ser del Barça no es arribar un dia i dir "sóc del Barça".

Des que vaig arribar a la ciutat de Barcelona, un dels meus somnis era poder celebrar qualsevol triomf del Barça a la font de Canaletes, viure en persona allò que altres vegades havia vist a la TV des del sofà de casa meva a Altea. La temporada passada va ser un desastre i no em va brindar l'oportunitat. Així i tot aquest any les coses han canviat moltíssim

Corria la vesprada del 6 de maig, junt amb uns companys de classe seia a un bar del centre comercial L'ànec blau, a la vora de la nostra facultat. Després de sortir triomfant del Bernabéu amb un 2-6, el Barça es jugava a l'estadi d'Stamford Bridge, a Londres, una plaça en la final de la Lliga de Campions davant del Chelsea. Aquell gol miraculós d'Iniesta va fer vibrar tot el centre comercial, i em va portar per primer cop en la meva vida a una font de Canaletes plagada aquella nit amb 10000 culés.

El 13 de maig, només una setmana després i tot just Carles Puyol aixecava el que era el primer títol de la temporada, enfilava el camí de Canaletes per segon cop. Aquella nit ja n'érem 40000, i vam acabar pujant corrent el Passeig de Gràcia fugint dels Mossos, que a l'hora de disparar amb les seves pistoles d'aire comprimit no distingeixen entre salvatges i cívics.

Malgrat que aquelles dues visites a Canaletes van fer complir un somni, mai havia sentit res semblant al que he sentit aquesta setmana. La tarda del 27 de maig, amb els companys de classe, veuria la final de la Champions des del Mini Estadi, el camp del Barça B, on hi havia una pantalla gegant. L'ambient era espectacular, semblava que el partit s'hi jugava a la gespa d'aquell estadi i no a l'Olímpic de Roma. Vam patir, ens vam posar nerviosos, però a la fi els gols d'Eto'o i de Messi van fer que passades les 10 i mitja de la nit, amb un crit ben alt animéssim a Puyol a aixecar el títol que tancava el triplet. La màgia acabava de començar.



Vam recórrer a peu els 5 kms que separen el Mini Estadi de la Plaça Catalunya i la font de Canaletes. Així i tot el camí era increible, acompanyant-nos pel carrer una interminable processó de cotxes que pitaven alhora mentre els vianants cantaven. Quan vam enfilar la Gran Via i ens vam unir amb tots els que anaven cap a Canaletes l'espectacle era digne de veure



En arribar a la Plaça de Catalunya vam contemplar com s'havien batut tots els récords; més de 100000 persones celebraven allí el triplet, malgrat ser la 3a visita en un mes, va continuar sorprenent



Aquell dia la festa acabà millor que el dia de la Copa. Però al dia següent m'esperava una altra sorpresa. De matí vaig llegir al periòdic que la celebració seria al Camp Nou i que l'entrada seria lliure. Vaig sortir corrent de classe cap a l'estadi, arribant una hora després de l'obertura de portes per culpa d'un examen. Des de la 4a graderia vaig contemplar com un Camp Nou ple que encara m'impressiona malgrat les 6 vegades que he estat allà dins, celebrava el triplet. Veure l'estadi a fosques mentre milers de flashos s'encenen arreu de les graderies, però sobretot escoltar les paraules dels jugadors agraïnt a l'afició el suport, eren coses que posaven els péls de punta. Fins i tot, en el moment que el senyor Henry va dir aquell "ja sóc culé" se'm va caure una llagrimeta, qui sap si d'emoció o d'eufòria.




Quan vaig arribar a casa després d'aquella festa, el cor encara em bategava per sobre del que és normal. Aquella nit havia descobert que com promulga l'eslogan, el Barça és més que un club, és un sentiment inexplicable que et recorre el cos, que et fa patir quan l'equip perd, que et fa feliç quan guanya, que et fa vibrar, cantar, cridar, riure, saltar. Que t'uneix amb la gent que sent el mateix que tu. I es que si jo sóc del Barça, és perquè com diu la cançó, jo porto el Barça dins el meu cor.

Segurament d'aquí a 20 anys el meu fill vegi vídeos commemoratius del triplet i em pregunti "Pare, tu vas viure el triplet?" I jo, amb nostàlgia, però sobretot amb orgull li contestaré "Sí fill, i a la ciutat de Barcelona!"

Nosaltres, els valencians

Avui, mentre desdejunava, o com dic als meus companys de classe quan em miren estrany per fer servir aquesta paraula, esmorzava, m'arribava una notícia més del País Valencià. I es que malgrat els quasi dos anys que fa que visc a Barcelona, encara no m'he acostumat a sentir notícies que parlen del meu país sense aquell missatge ocult d'autopropaganda, notícies que expliquen amb pels i senyals la negra realitat política que viu, notícies que no tenen cap problema en titllar de delinqüents a aquells que ens governen amb el beneplàcit d'un poble acostumat a callar i mirar cap a altra banda. Supose que aquesta visió tan diferent de les notícies, és la que tant molesta a València, fins al punt d'arribar a tancar repetidors.

Durant el viatge amb tren cap a la facultat pensava en aquest país, mentre a l'iPod sonava "Comptat i debatut" de Pau Alabajos, mirava al meu company Gil, amb el que sempre he parlat la mateixa llengua just quan Pau recitava "País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari". I un cop més em preguntava per què? per què la meva terra no s'estima tant com la de Gil?

Des que vaig arribar a Catalunya no he parat d'intentar fer veure que al País Valencià no som tots com ens pinten, els he parlat de la gran onada de grups musicals compromesos amb la llengua que va creixent a València, els he parlat orgullòs de com vaig fer el discurs de comiat de la meva promoció de Batxillerat en valencià per primer cop en la història del meu col·legi, i com vaig arrencar els mateixos aplaudiments i felicitacions. Encara més els he contat totes aquelles persones que em van dir "ja era hora" O com aquell discurs va arribar també al cor d'aquells que setmanes abans m'havien criticat al saber que no el faria en castellà. I com el meu amic Joan Tasa em va seguir i un any després va acomiadar a la seva promoció també en valencià. Els he contat milers de vegades com al meu grup d'amics tots parlem valencià i ens indignem per igual al veure aquells que ens governen. Com he cridat i saltat als carrers de la ciutat de València per recordar a tothom el que per nosaltres significa el 25 d'abril, com miro al voltant i sento llàstima i ràbia al veure com senyors de corbata han anat pintant de ciment el nostre país.

Pero aquestos dies, tinc una oportunitat d'or, el País Valencià té l'oportunitat de demostrar al món que encara és un país just i democràtic, que sap castigar a aquells que l'ataquen, a aquells que volen destruir-lo, que no oblida que qui de veritat el governa es qui el fa viure. Els valencians tenim l'oportunitat de fer veure que no tanquem els ulls, que sabem que estan fent al nostre país i no volem a aquesta gent:

Aquestos dies, el País Valencià jutja a Francisco Camps i Ricardo Costa. Aquestos dies, el País Valencià pot enderrocar tota aquella piràmide de burrades que aquestos homes li han fet. Aquestos dies el País Valencià s'hi juga davant la mirada de tot el món la seva dignitat com a poble.

Per Fuster, Estellés, Ovidi, i tots aquells que no podran viure aquest moment, és l'hora de sentir-nos orgullosos de ser valencians, aquells que van fer fora al govern de lladres que durant anys, els va robar

El mateix gos...

De tots és sabut que a Espanya, al panorama polític existeix un bipartidisme ben marcat. Fa uns mesos, la única autonomia governada per un partit diferent al PSOE o al PP va caure en les mans dels grans partits nacionals. Sempre he entés que el PP és la viva imatge de la dreta conservadora espanyola, que basa el seu èxit en haver estat un partit format per la part més oberta del règim de Franco que amb els anys s'ha anat guanyant als votants de dreta. El PSOE és el partit per excel·lència de l'esquerra, que a les passades eleccions va guanyar un bon grapat de vots (entre d'ells el meu) amb el discurs de presentar-se com "l'única alternativa d'esquerres al PP" Diguem-ne que el PSOE es va beneficiar del que anomenen "vot útil" aglomerant als seus votants en dos grups, els que els voten perquè creuen en el seu projecte de futur, i els que els votem perquè si hem d'escollir entre el seu pla de futur i el del PP tirem al mal menor.

No obstant, és en les formes el PSOE una veritable alternativa al PP? és acàs molt diferent? Qualsevol diria que sí veient com es tiren dels cabells al congrés, com discuteixen per la crisi, l'avort, el matrimoni gay, educació per la ciutadania, etc, etc. Però en aquestos mesos m'he adonat que salvant certes distàncies, ambdós partits són el mateix gos amb diferent collar.

Si bé ja ho vaig pensar quan vaig escoltar amb una mescla de ràbia i tristesa com el líder del PSOE valencià Joan Ignasi Pla, s'atrevia a recitar uns versos de Vicent Andrés Estellés el mateix dia que signava amb el PP l'estatut valencià de la vergonya, aquell que ens reafirmava com "Comunidad Valenciana" i que donava més poders al senyor Camps que a la nostra pròpia llengua; el cas del País Basc ha acabat per destruir tota imatge d'alternativa que tenia al meu cap sobre el PSOE. On estan els ideals? Acàs algú en aquestos dos partits se'n recorda que la política són idees, i no només poder?

Poder, aquesta és la paraula que engloba tant al PP com al PSOE, ansien tant el poder que faran qualsevol cosa per arribar a ell. El PP si cal pactarà amb partits nacionalistes per arribar al poder en molts ajuntaments, però després a Madrid cridarà amb veu ben forta que Espanya és UNA i que els nacionalistes ataquen a la unitat d'Espanya. El PSOE no és molt distint, pactarà amb ERC i ICV per arribar a la Generalitat de Catalunya, però després l'estatut i el finançament se'l passarà pel forro...

El punt més gran i a la vegada absurd ha arribat com he dit abans al País Basc. El PP i el PSOE, per tal d'arribar al poder, s'obliden que porten decades destruïnt-se els uns als altres, culpant-se de tot, criticant cada moviment que fa l'altre, que coi! s'obliden que s'estan treient els ulls dia a dia al congrés per uns vots a les europees!! El PP es fa amb el control del parlament d'un país al qual es passa hores i hores criticant a Madrid, un país on tot aquell que és nacionalista és per ells un defensor del terrorisme. I el PSOE no sols es fa amb el govern del país havent de demanar ajuda al seu etern rival, sinó que ho ha fet tot per treure-li el govern a un partit que al congrés els ha donat suport sempre! Un partit gràcies al qual varen poder tirar endavant els pressupostos!!!!

A Euskadi ara tenim un govern amb el partit per excel·lència de l'esquerra espanyola i el partit per excel·lència de la dreta espanyola junts. En les mesures importants que s'han prés als ultims anys mai han aconseguit posar-se d'acord: sempre el que un pensava era el contrari del que pensava a l'altre. El PSOE a Esukadi ha de portar en marxa un projecte que li agradi al PP, ja que necessita dels seus vots!! És un govern d'esquerra?? és un govern de dreta?? Per mi simplement és un govern sense idees, és un govern de gent amb ànsies de poder, i això, el poder, és el que uneix i unirà sempre al PP i al PSOE, les idees, són simple propaganda

25 d'abril, veritats que traspassen segles

Avui, per mi i per a molts valencians és un dia assenyalat. I es que la segona diada del País Valencià ha anat prenent força des que el 9 d'octubre acabés convertint-se en una reivindicació blaverista i anticatalanista. Avui commemorem l'aniversari de la batalla d'Almansa, d'aquell 25 d'abril de 1707, on l'excèrcit borbònic de Felip V va vèncer l'austracista de l'arxiduc Carles i va canviar el curs de la Guerra de Successió. Des d'aquell 25 d'abril fins l'11 de setembre de 1714, els borbònics anirien arrassant pam per pam tota l'antiga Corona d'Aragó. Malgrat que aquest dia significà el principi del fi dels furs i de les identitats de tots els pobles d'Aragó, València, Catalunya i les Balears, només al País Valencià, potser pel fet que va ser ràpidament arrassat en els dos mesos posteriors a la batalla, és un dia marcat al calendari, on es fan una sèrie d'actes. Un d'ells és una de les manifestacions més nombroses que se celebren a la ciutat de València, on milers de persones es congreguen per demanar el que tres-cents anys abans demanaven els veïns de la ciutat.

Curiosament avui he posat punt i final a la lectura d'un llibre molt relacionat amb aquest tema. 1707: El somni perdut és un llibre escrit per Juan Ramon Barat. A les seves pàgines, narra en forma de novel·la històrica la vida d'un dels personatges més importants de la Guerra de Successió al País Valencià i alhora un dels més oblidats: el capità Joan Baptista Basset.

Fins fa uns anys poc se'n sabia d'aquest home. Se l'assenyalava com el principal precursor de la causa austriacista al País Valencià, que va dirigir el primer desembarc de les tropes de l'arxiduc a la vila d'Altea i la primera presa de la ciutat de València, entregant-la fidelment a les mans del seu rei Carles. Poc més se'n sabia de la seva participació posterior a la guerra, ja que no apareixia ni a Almansa ni a cap de les batalles importants de la Guerra a València. Inclús es va arribar a dir que després d'aquell 25 d'abril va fugir a la cort dels Austria on va morir de vell.

No obstant, fa tres anys van sorgir uns documents que van donar llum a la vida del capità Basset i que canviaven per complet la imatge que es tenia d'ell. A aquest llibre, Juan Ramon Barat pretén retre el primer homenatge del poble valencià al que va ser un dels seus defensors més afèrrims, contant als lectors la veritable vida del capità. Però a més, i utilitzant de manera magistral el format de biografia, pretén enfocar la temàtica cap a l'impacte que la Guerra de Successió va tenir sobre el poble de València, sobre els veritables valencians, trencant així una sèrie de mites avui adorats per molts, i dels que volia parlar a aquest article

El veritable heroi

L'arxiduc Carles ha estat sempre l'heroi de la guerra per als valencians. Ja ho cantava Al Tall al seu Cant dels maulets: Eixiu tots de casa que la festa bull, feu dolços de nata i coques de brull. Polimenteu fustes i emblanquineu murs perquè Carles d'Àustria ha jurat els furs. El llibre vol posar fi a aquest fals honor que ha tingut sempre l'arxiduc. L'única estima que va tenir per València va ser l'odi que el poble valencià tenia pel seu rival, Felip V, i la jura dels furs no va ser més que una estratègia per poder així comptar amb el seu recolzament. El veritable heroi valencià d'aquesta guerra és Basset. Va desembarcar a Altea amb les tropes austracistes, i va caminar cap a València prometent als llauradors que seria la fi de l'abus d'impostos que el clergat i els nobles cobraven. Fou el líder de la revolució social que es formà paral·lela a la guerra, aquella que havia de fer del poble valencià un poble lliure. Va conquerir València i la va governar durant mesos, va abolir gran part dels impostos i va permetre així que els llauradors poguessin fer una vida més normal. Expulsà del Regne a un grapat de senyors i detingué a càrrecs eclesiàstics. Aquestos moviments contra les classes altes no agradaren als generals austriacistes ni al propi arxiduc, qui decidí rellevar-lo del càrrec i posteriorment detenir-lo i empresonar-lo. El fet d'estar empresonat impedí que participés a la batalla d'Almansa. Va arribar a fugar-se per participar a la defensa de Barcelona on va ser capturat pels borbònics i empresonat de nou a Ondarríbia, on va acabar morint.

Els maulets no eren austriacistes

Els maulets, com s'anomenava la massa social formada principalment per llauradors, que prengueren les armes i lluitaven a la guerra no ho feien per defendre la causa austriacista. Ho feien per seguir el seu heroi, aquell que els havia lliurat de l'opressió dels senyors. Per a molts el rei Carles era sols un símbol, al que seguien perquè així ho feia Basset. Després de l'empresonament del capità per part de l'arxiduc, la ciutat de València patí nombroses revoltes en favor de Basset que acabaren amb l'exèrcit austriacista detenint i combatent els que fins aleshores havien estat els seus aliats.



Potser la victòria de l'arxiduc a la Guerra hagués suposat que els furs de València s'haguessin conservat, no hauríem patit una repressió i potser avui seria més fàcil trobar al País Valencià gent que estigués disposada a defensar la llengua i la cultura. Potser així els valencians sabríem qui han estat sempre i històricament els nostre aliats, Aragó, Catalunya, Balears, i no miraríem tant cap a Madrid, que mai ens va ajudar en res. Però mai hauria permés que el poble valencià pogués tenir més llibertats de les que gaudia en aquell 1707 i no hauria jurat mai els furs si no hagués estat aconsellat per un valencià, el capità Joan Baptista Basset. És a ell a qui els valencians hem d'admirar, és ell qui hauria de tenir un carrer a la ciutat de València com els seus companys Rafael Casanova i Antoni de Villarroel tenen a la ciutat de Barcelona, és Basset, un humil fuster d'Alboraia que va esdevenir un formidable capità, el veritable heroi del 25 d'abril

Domant el lleó

Diuen que la millor manera d'apreciar l'encant de la teva terra, del teu poble o dels seus voltants, es abandonar-la i deixar que el temps faci el treball. Quan vaig treure els peus d'aquell tren a l'estació d'Alacant, després del període més llarg que he passat a Barcelona des que estic allà estudiant (més de 50 dies), vaig sentir una d'aquestes sensacions que et diuen: "anem a la Marina, a la preciosa Marina".

No obstant, mai coneixes tots els racons de la teva terra, ni tan sols de la teva comarca, i aquestes pasques jo he descobert un de nou, el Mont Ponoig.

El Ponoig, també conegut com "León Dormido" per la forma característica d'un lleó segut que té la seva cara est, que és al cap i a la fi la que més es veu, és amb els seus 1181 metres, una de les muntanyes més altes de la Marina Baixa. Es troba al terme municipal de Polop de la Marina, poble des del qual surt una senda d'uns 10 kms de llargària que ens porta fins al seu cim. Malgrat que no és una ruta excessivament difícil de caminar, el pendent (entre Polop i el cim del Ponoig hi han 900 metres de desnivell) i la llargada de la senda, fan que la seva ascensió no pugui ser considerada com un passeig... El dilluns de pasqua, el dia 13 d'abril d'aquest any, un grupet format per 8 persones ens vam alçar matí, vam preparar uns entrepans i ens vam aventurar a fer el camí.

El primer tram de la pujada és de 4 km de llarg i ens puja des dels 235 m als quals està situat Polop fins al Mirador del Ponoig, a 532 m. Aquest primer tram de pujada es fa lleuger, ja que es un camí pavimentat per on poden inclús passar els cotxes. La ruta en aquest punt transcorre a través d'un pinar i tot just quan arribem al mirador del Ponoig, el pinar s'acaba i ens regala les primeres vistes: Polop, La Nucia i la badia d'Altea.

En arribar al mirador comença un segon tram de 2 km més que ens porta fins un punt emblemàtic de Polop: La casa de Déu, situada a 655 m. El camí es ample però deixa d'estar pavimentat i ara transcorre per bancals d'oliveres. La casa de Déu va ser batejada així per la gent del poble ja que era la casa més alta de Polop, i aquesta situació els feia pensar que en aquella casa vivia Déu. En arribar a la casa, una típica casa d'horta de la Marina, el camí es converteix en una senda que ens puja en 2 km més fins a la Cova de la Moscarda, a 922 m. A aquest tram el desnivell augmenta considerablement i poc a poc la vegetació va desapareixent per arribar a un lloc on només les alzines i els matolls conviuen. La cova de la Moscarda, malgrat que està ben marcat al mapa, es simplement una petita cavitat que hi ha a una roca i que té més interés per ser una bifurcació de camins que no pas per la cova en sí. Passada la cova, el camí es fa una mica més pla durant una estona fins que arribem al "Collado del Llamp" a 950 m. Aquest cim, que es troba darrere del cim del Ponoig ens asoma a la cara sud de la muntanya, allà on toca amb el Puig Campana i ens regala una meravellosa vista de la Serra Gelada i Benidorm. Lamentablement, des d'aquí comprovem de manera ben visible els efectes del devastador incendi que el passat gener assolà el Puig Campana.

Després de prendre una mica d'aire i recuperar les forces, enfilem el darrer tram de l'ascensió i el més complicat, no pel seu desnivell, sinò perquè la senda transcorre ara per la cresta del Ponoig, per camins de grava i en alguns llocs obligant-nos a pujar a través de roques.

Per fi i després d'una llarga caminada de 10 km arribem al cim del Ponoig a 1181 m d'alçada. El primer que sent un quan posa els peus a aquell cim es l'aire en la cara, un aire net i pur, el segon que un veu són les formidables vistes de tota la comarca que es contemplen des d'allà dalt: Callosa i la serra Bèrnia, Altea i la vall del Riu Algar, La Nucía, Alfàs, Albir i la Serra Gelada, Benidorm i La Vila Joiosa. Fem una merescuda parada al camí per descansar i de pas menjar-nos els entrepans. Signem al llibre de visites que els Scouts de la Nucia han col·locat al cim i caminem per sobre de la cresta, per sobre del lleó cap a la cara est, amb intenció d'asomar-nos a tot un balcó de la Marina Baixa. El primer que veiem es que el nostre objectiu és gairebé impossible, la cara del lleó que es veu des de tota la Marina queda massa lluny del cim del Ponoig, i tenint en compte que se'ns fa tard i encara ens queden 10 km de descens fins a Polop, ens rendim a meitat del camí. No obstant, arribem fins una de les crestes on podem veure tota la Marina excepte Polop. Des d'aquí hi han certes coses que ens varen sorprendre a tots: La primera va ser com mirant cap a la mar vam arribar a avistar l'illa d'Eivissa a l'hortizó, tot i que la distància entre el cim i l'illa en línia recta és de 120 km!! La segona va ser més trista i va ser adonar-nos del poc verd que queda a la Marina. Des d'allà contemplàvem com la Nucia no era més gran que una de les seves urbanitzacions, que s'estenien des de la falda de la muntanya fins l'Alfàs i l'Albir, tot el terreny que hi havia entre el Ponoig i la Serra Gelada estava plagat de cases. La situació era similar a Benidorm, des de la Serra Cortina fins la mar, ni un troç verd que no fos un camp de golf. L'unic trocet de la Marina que encara romania de color verd era la Vall del Riu Algar entre Callosa i Altea. Encara que quan un de nosaltres ho va dir de seguida tots vàrem pensar en el projecte de Puente de l'Algar, que ja amenaça tota aquella zona. Malgrat que intentàvem evitar mirar cap a la falda del Puig Campana, la visió aterradora de centenars d'hectàrees d'un pinar preciós cremades no va deixar de sorprendre'ns en cap moment.

Després d'una estona asseguts davant aquella meravellosa vista de la comarca ens posem en peu per enfilar el camí de baixada a Polop.

Quan vaig arribar a casa esgotat després dels quasi 20 km de caminada, em va quedar un bon sabor de boca, un sabor de veure que malgrat haver passat quasi 20 anys a la Marina Baixa, ella encara em guarda secrets sorprenents, i són aquestos secrets, aquestes emocions les que cada vegada que arribe a Barcelona després de passar una temporada a casa em fan dir "ja tinc ganes de tornar".

Polèmiques d'alts vols

De tots és sabuda l'habilitat i facilitat que tenen els joves per trobar-se a la xarxa. Gràcies a aquest fet, xarxes socials com el Facebook i el Tuenti han experimentat en els darrers anys un augment considerable dels usuaris fins al punt de que sembli molt estrany que no tinguis un amic amb un perfil a alguna d'aquestes xarxes. El que poca gent hauria vaticinat és que es convertirien en una nova forma de fer portar idees a través d'internet. Una de les maneres més senzilles de fer-ho es l'apartat anomenat "Causes" del Facebook. A vegades m'arriben invitacions a Causes interessants, per exemple la que reclama que la AP-7 sigui gratuita ja que atenent a les poques reformes que ha rebut des de la seva inauguració i a l'important volum de cotxes que hi circulen per ella, les empreses propietàries deuen haver rentabilitzat i molt bé els diners invertits en la seva construcció. L'altre dia però en va arribar una invitació a una causa que cridava al Boicot a Spanair si el seu nou propietari (l'Ajuntament de Barcelona) li canviava el nom.

Aquesta polèmica que ha sorgit envers aquest tema em sembla si més no interessant. Sobretot perquè barreja la política, de la qual parlo aquí, amb el món Aeronàutic, el qual em dedico a estudiar a la meva carrera. De primeres cal entendre que el propietari (sigui fundador o no) d'una empresa té tot el dret del món a fer amb ella el que li vingui de gust. Ningú ha posat el crit al cel ara que per exemple Kalia es diu Vanish, o quan Continente va passar a anomenar-se Carrefour. Qui se'n recorda dels gelats Camy, actualment Nestlé? Ara que l'Ajuntament de Barcelona ha adquirit Spanair, baralla la posibilitat de canviar-li el nom per Air Catalonia o CatAir segons es deia a la Causa aquesta del Facebook, el qual ha fet que un grup important de persones posen el crit al cel.

Però entenguem un poc a aquesta gent. Diuen que Spanair és una empresa ESPANYOLA que va sorgir per fer la competència a Iberia. Aquest fet és cert però es on qualsevol podria pensar, una companyia que neix per fer la competència a la companyia de bandera del seu propi país? No es que tingui molt de patriòtic aquest fet. Tampoc te molt de patriòtic que el logo de l'empresa, malgrat el nom, no tingui els colors de la bandera del país al cual, segons diuen, va a defendre al mercat. Però encara és més antipatriòtic que el propietari de l'aerolínia sigui una altra aerolínia europea: SAS (Scandinavian Airlines), que ha fet amb Spanair una gestió pèssima que l'ha portada gairebé a la bancarrota i ha propiciat la seva venda. Si hi ha una aerolínia espanyola per excel·lència és Iberia, que porta un nom vinculat al país, els colors de la seva bandera, i és ara per ara l'unica aerolínia espanyola que compta amb una base d'operacions o "hub" com és la Terminal 4 de l'Aeroport de Madrid-Barajas (fet que explica l'enorme centralització del sector aeronàutic a Espanya, país on gairebé tot el que té a veure amb avions passa per Madrid).

Lluny de sentir-se orgullosos pel fet que els propietaris d'Spanair tornin a ser espanyols (ens agradi o no, Barcelona avui dia és Espanya i el seu ajuntament es espanyol) el simple fet de veure una menció a Catalunya en una aerolínia ja és motiu d'alarma. Més que a un espanyolisme extrem, aquesta moguda respon millor a un anticatalanisme en tota regla, o millor dit, més que a una mostra d'estima cap a Spanair (com es preten fer creure al Facebook) sembla un colp baix, i m'explique:

L'aeroport de Barcelona - Prat és amb el ritme de funcionament actual (3 terminals i 3 pistes) el 2n d'Espanya, el 8é d'Europa i el 35é del món. Tot això sense contar amb la T-Sud, la nova terminal en construcció que permetrà duplicar el tràfec de l'aeroport. Malgrat la seva importància i tamany, els dèficits de l'aeroport de Barcelona en matèria de tràfec nacional i intercontinental son ben grans. Es difícil trobar vols a Amèrica des de Barcelona que no obliguin a canviar d'avió a Madrid, o inclús vols nacionals que no passin per Barajas. I això respon a que a Espanya l'aeroport del Prat ha estat sempre ningunejat, especialment per Iberia. Que l'ajuntament de Barcelona compri la segona aerolínia del país, fa pensar que Spanair concentrarà el seu tràfec i la seva activitat a l'Aeroport del Prat, fet que contribuirà no sols a promocionar la ciutat, sinó també a millorar les connexions aeries del país i sobretot a descongestionar l'aeroport de Barajas.

És per això que la notícia de la compra d'Spanair i el seu posible canvi de nom, només pot fer mal no a aquells que estimen Espanya com a país, sinó a aquells que odien a Catalunya

Cadena perpètua

Malgrat que porte uns dies volent escriure aquest article, m'ha costat molt decidir com fer-ho. I m'ha costat perquè el tema que vull tractar és molt complicat i del qual es poden malinterpretar moltes coses. Abans que això passi deixaré clar que vaig a parlar d'un tema del que parla quasi tot el món: Marta del Castillo, la noia assassinada i desapareguda a Sevilla fa un mes.

Vull deixar clara la meva postura davant aquest assumpte, i primer que tot mostrar les meves condolències als afectats per la seva mort, i la més sincera repulsa cap als culpables d'aquest fet que resulta macabre. Això sí, crec que en aquest tema, no tot s'ha fet tan bé. De primeres sorprén la increible cobertura mediàtica que ha tingut el cas, ha passat un mes i no hi ha dia que aquest tema es guanyi un racó a programes matinals, nocturns o informatius de qualsevol cadena. No havia vist res semblant des del cas Mari Luz o Madeleine. Molta gent podrà pensar que aquestes cobertures gegantines son beneficioses i ajuden a conscienciar a la gent sobre aquestos casos, com s'ha dit a alguns d'aquestos programes. El que ningú ha pensat es que s'està gravant i entrevistant a una família en estat de xoc per la pèrdua d'un parent de només 17 anys!! Em semblava normal que se'ls preguntara quan no se sabia res, quan l'objectiu era trobar-la, però ara? Ara aquest cas ha derivat en un debat sobre la legalització de la cadena perpètua a l'estat espanyol.

No criticaré a la família per demanar la cadena perpètua, ja que és totalment normal que després d'haver perdut a Marta vulguin que el seu assassí passi tota la vida a la presó, inclús he de dir que el comportament de la família ha estat exemplar ja que mai han perdut una certa compostura. Criticaré a aquells que creuen que les demandes d'una família afectada per un delicte han de ser enteses com la demanda de tota una societat, i malgrat que sembli una generalització molt exagerada, aquesta expressió es la que s'ha utilitzat des de fa dies. Les famílies de les vícitmes del terrorisme demanaran cadena perpètua als terroristes i segurament les mesures legals que es puguin prendre contra l'assassí de Marta no els importen en absolut. No estem davant una demanda social, estem davant la ràbia i el dolor d'una família destrossada! Vora 5000 persones es van concetrar ahir per demanar la pena de cadena perpètua, per demanar al cap i a la fi un canvi al codi penal i a la "intocable" constitució espanyola. Quantes manifestacions i concentracions molt més nombroses s'han fet al llarg dels darrers anys per demanar un canvi constitucional i no han tingut ni el seguiment ni la trascendència que ha tingut aquesta?

Encara així el que es demana es desorbitat. Podem considerar a Marta una víctima de la violència masclista. Potser una mica especial per la seva curta edat i pel fet d'estar desapareguda, però al cap i a la fi és víctima del seu ex novio, que no suportava veure com ella continuava la seva vida sense ell i l'ha matada. L'any passat moriren a Espanya 73 dones a mans dels seus novios, marits, ex novios, ex marits. No recorde veure a ningú clamant per la cadena perpètua en cap d'aquestos 73 casos, es més moltes vegades no recorde ni tan sols haver vist a la família de la víctima en televisió. En un país on la majoria està en contra de la pena de mort, la cadena perpètua seria la màxima condemna que podria haver. Si condemnem a cadena perpètua a un home que comet un crim d'aquestes característiques, que fem amb els terroristes, assassins en sèrie, violadors múltiples, etc...?

Hi ha també qui pensa que condemnes més severes són la clau per rebaixar el nivell de delinqüència a una societat. No obstant, els defensors d'aquesta teoria tenen un "exemple contradictori": Els Estats Units. Aquest país té un codi penal molt estricte, fins al punt que depenent de l'estat que es trobés, Miguel (el principal imputat) podria ser condemnat a la pena de mort per la mort de Marta. Lluny de millorar la situació, Estats Units té una tasa de delinqüència altíssima comparada amb altres països desenvolupats. Vist açò em decline per pensar que la manera d'evitar la delinqünència és millorar l'educació i no endurir les penes.

Que es trobi el cadàver de Marta, que s'imputi a tot aquell que sigui culpable i que se'ls condemne a la pena acord amb el delicte que han comés, que compleixin integrament les penes i sobretot que pateixin la repulsa de la societat, aquestes i només aquestes són les armes amb les que podem lluitar, no ens confonguem, les altres no serviran de res.