dilluns, 20 d’abril de 2009

Domant el lleó

Diuen que la millor manera d'apreciar l'encant de la teva terra, del teu poble o dels seus voltants, es abandonar-la i deixar que el temps faci el treball. Quan vaig treure els peus d'aquell tren a l'estació d'Alacant, després del període més llarg que he passat a Barcelona des que estic allà estudiant (més de 50 dies), vaig sentir una d'aquestes sensacions que et diuen: "anem a la Marina, a la preciosa Marina".

No obstant, mai coneixes tots els racons de la teva terra, ni tan sols de la teva comarca, i aquestes pasques jo he descobert un de nou, el Mont Ponoig.


El Ponoig, també conegut com "León Dormido" per la forma característica d'un lleó segut que té la seva cara est, que és al cap i a la fi la que més es veu, és amb els seus 1181 metres, una de les muntanyes més altes de la Marina Baixa. Es troba al terme municipal de Polop de la Marina, poble des del qual surt una senda d'uns 10 kms de llargària que ens porta fins al seu cim. Malgrat que no és una ruta excessivament difícil de caminar, el pendent (entre Polop i el cim del Ponoig hi han 900 metres de desnivell) i la llargada de la senda, fan que la seva ascensió no pugui ser considerada com un passeig... El dilluns de pasqua, el dia 13 d'abril d'aquest any, un grupet format per 8 persones ens vam alçar matí, vam preparar uns entrepans i ens vam aventurar a fer el camí.


El primer tram de la pujada és de 4 km de llarg i ens puja des dels 235 m als quals està situat Polop fins al Mirador del Ponoig, a 532 m. Aquest primer tram de pujada es fa lleuger, ja que es un camí pavimentat per on poden inclús passar els cotxes. La ruta en aquest punt transcorre a través d'un pinar i tot just quan arribem al mirador del Ponoig, el pinar s'acaba i ens regala les primeres vistes: Polop, La Nucia i la badia d'Altea.


En arribar al mirador comença un segon tram de 2 km més que ens porta fins un punt emblemàtic de Polop: La casa de Déu, situada a 655 m. El camí es ample però deixa d'estar pavimentat i ara transcorre per bancals d'oliveres. La casa de Déu va ser batejada així per la gent del poble ja que era la casa més alta de Polop, i aquesta situació els feia pensar que en aquella casa vivia Déu. En arribar a la casa, una típica casa d'horta de la Marina, el camí es converteix en una senda que ens puja en 2 km més fins a la Cova de la Moscarda, a 922 m. A aquest tram el desnivell augmenta considerablement i poc a poc la vegetació va desapareixent per arribar a un lloc on només les alzines i els matolls conviuen. La cova de la Moscarda, malgrat que està ben marcat al mapa, es simplement una petita cavitat que hi ha a una roca i que té més interés per ser una bifurcació de camins que no pas per la cova en sí. Passada la cova, el camí es fa una mica més pla durant una estona fins que arribem al "Collado del Llamp" a 950 m. Aquest cim, que es troba darrere del cim del Ponoig ens asoma a la cara sud de la muntanya, allà on toca amb el Puig Campana i ens regala una meravellosa vista de la Serra Gelada i Benidorm. Lamentablement, des d'aquí comprovem de manera ben visible els efectes del devastador incendi que el passat gener assolà el Puig Campana.





Després de prendre una mica d'aire i recuperar les forces, enfilem el darrer tram de l'ascensió i el més complicat, no pel seu desnivell, sinò perquè la senda transcorre ara per la cresta del Ponoig, per camins de grava i en alguns llocs obligant-nos a pujar a través de roques.
Per fi i després d'una llarga caminada de 10 km arribem al cim del Ponoig a 1181 m d'alçada. El primer que sent un quan posa els peus a aquell cim es l'aire en la cara, un aire net i pur, el segon que un veu són les formidables vistes de tota la comarca que es contemplen des d'allà dalt: Callosa i la serra Bèrnia, Altea i la vall del Riu Algar, La Nucía, Alfàs, Albir i la Serra Gelada, Benidorm i La Vila Joiosa. Fem una merescuda parada al camí per descansar i de pas menjar-nos els entrepans. Signem al llibre de visites que els Scouts de la Nucia han col·locat al cim i caminem per sobre de la cresta, per sobre del lleó cap a la cara est, amb intenció d'asomar-nos a tot un balcó de la Marina Baixa. El primer que veiem es que el nostre objectiu és gairebé impossible, la cara del lleó que es veu des de tota la Marina queda massa lluny del cim del Ponoig, i tenint en compte que se'ns fa tard i encara ens queden 10 km de descens fins a Polop, ens rendim a meitat del camí. No obstant, arribem fins una de les crestes on podem veure tota la Marina excepte Polop. Des d'aquí hi han certes coses que ens varen sorprendre a tots: La primera va ser com mirant cap a la mar vam arribar a avistar l'illa d'Eivissa a l'hortizó, tot i que la distància entre el cim i l'illa en línia recta és de 120 km!! La segona va ser més trista i va ser adonar-nos del poc verd que queda a la Marina. Des d'allà contemplàvem com la Nucia no era més gran que una de les seves urbanitzacions, que s'estenien des de la falda de la muntanya fins l'Alfàs i l'Albir, tot el terreny que hi havia entre el Ponoig i la Serra Gelada estava plagat de cases. La situació era similar a Benidorm, des de la Serra Cortina fins la mar, ni un troç verd que no fos un camp de golf. L'unic trocet de la Marina que encara romania de color verd era la Vall del Riu Algar entre Callosa i Altea. Encara que quan un de nosaltres ho va dir de seguida tots vàrem pensar en el projecte de Puente de l'Algar, que ja amenaça tota aquella zona. Malgrat que intentàvem evitar mirar cap a la falda del Puig Campana, la visió aterradora de centenars d'hectàrees d'un pinar preciós cremades no va deixar de sorprendre'ns en cap moment.








Després d'una estona asseguts davant aquella meravellosa vista de la comarca ens posem en peu per enfilar el camí de baixada a Polop.


Quan vaig arribar a casa esgotat després dels quasi 20 km de caminada, em va quedar un bon sabor de boca, un sabor de veure que malgrat haver passat quasi 20 anys a la Marina Baixa, ella encara em guarda secrets sorprenents, i són aquestos secrets, aquestes emocions les que cada vegada que arribe a Barcelona després de passar una temporada a casa em fan dir "ja tinc ganes de tornar".





2 comentaris:

Laura Ruiz ha dit...

Quina visió més preciosa del Ponoig. És ben cert que moltes vegades viatgem fins a altres continents per apreciar meravelles de la natura i no coneixem les que tenim més properes. Personalment, opine que la Marina Baixa és dels llocs més bonics per viure. Mar, muntanya, bon clima, pobles bonics, ciutat gran amb centres comercials, tranquilitat, bons restaurants... nose, busques el que busques ho tens, pot ser llevat de l'opció més cultural, amb únicament el Palau com a centre d'arts.

El periode més llarg que he passat en València sense tornar a Altea han sigut 23 díes. Justament va coincidir en època d'examens i amb l'incendi...
Des del meu cole major, ací en València, plorava per l'impotència de sentir-me tan lluny de casa i no poder ajudar, i veure en les noticies que el Puig es cremava. El vent bufava. L'incendi no estava controlat.
És dificil d'explicar, però sentia com si jo també m'estiguera cremant. Supose que és això. He aprés a sentir com a part meua la nostra benvolguda comarca.

Anònim ha dit...

Gran excursió la que vam fer aquell dilluns.
Tot això ho tenim ahí i no ens adonem.
Així que ja saps, en acabar el curs ens espera Aitana, Bèrnia, el Montgó...

Per cert, molt bon text el que has escrit.
;)