25 d'abril, veritats que traspassen segles

Avui, per mi i per a molts valencians és un dia assenyalat. I es que la segona diada del País Valencià ha anat prenent força des que el 9 d'octubre acabés convertint-se en una reivindicació blaverista i anticatalanista. Avui commemorem l'aniversari de la batalla d'Almansa, d'aquell 25 d'abril de 1707, on l'excèrcit borbònic de Felip V va vèncer l'austracista de l'arxiduc Carles i va canviar el curs de la Guerra de Successió. Des d'aquell 25 d'abril fins l'11 de setembre de 1714, els borbònics anirien arrassant pam per pam tota l'antiga Corona d'Aragó. Malgrat que aquest dia significà el principi del fi dels furs i de les identitats de tots els pobles d'Aragó, València, Catalunya i les Balears, només al País Valencià, potser pel fet que va ser ràpidament arrassat en els dos mesos posteriors a la batalla, és un dia marcat al calendari, on es fan una sèrie d'actes. Un d'ells és una de les manifestacions més nombroses que se celebren a la ciutat de València, on milers de persones es congreguen per demanar el que tres-cents anys abans demanaven els veïns de la ciutat.

Curiosament avui he posat punt i final a la lectura d'un llibre molt relacionat amb aquest tema. 1707: El somni perdut és un llibre escrit per Juan Ramon Barat. A les seves pàgines, narra en forma de novel·la històrica la vida d'un dels personatges més importants de la Guerra de Successió al País Valencià i alhora un dels més oblidats: el capità Joan Baptista Basset.

Fins fa uns anys poc se'n sabia d'aquest home. Se l'assenyalava com el principal precursor de la causa austriacista al País Valencià, que va dirigir el primer desembarc de les tropes de l'arxiduc a la vila d'Altea i la primera presa de la ciutat de València, entregant-la fidelment a les mans del seu rei Carles. Poc més se'n sabia de la seva participació posterior a la guerra, ja que no apareixia ni a Almansa ni a cap de les batalles importants de la Guerra a València. Inclús es va arribar a dir que després d'aquell 25 d'abril va fugir a la cort dels Austria on va morir de vell.

No obstant, fa tres anys van sorgir uns documents que van donar llum a la vida del capità Basset i que canviaven per complet la imatge que es tenia d'ell. A aquest llibre, Juan Ramon Barat pretén retre el primer homenatge del poble valencià al que va ser un dels seus defensors més afèrrims, contant als lectors la veritable vida del capità. Però a més, i utilitzant de manera magistral el format de biografia, pretén enfocar la temàtica cap a l'impacte que la Guerra de Successió va tenir sobre el poble de València, sobre els veritables valencians, trencant així una sèrie de mites avui adorats per molts, i dels que volia parlar a aquest article

El veritable heroi

L'arxiduc Carles ha estat sempre l'heroi de la guerra per als valencians. Ja ho cantava Al Tall al seu Cant dels maulets: Eixiu tots de casa que la festa bull, feu dolços de nata i coques de brull. Polimenteu fustes i emblanquineu murs perquè Carles d'Àustria ha jurat els furs. El llibre vol posar fi a aquest fals honor que ha tingut sempre l'arxiduc. L'única estima que va tenir per València va ser l'odi que el poble valencià tenia pel seu rival, Felip V, i la jura dels furs no va ser més que una estratègia per poder així comptar amb el seu recolzament. El veritable heroi valencià d'aquesta guerra és Basset. Va desembarcar a Altea amb les tropes austracistes, i va caminar cap a València prometent als llauradors que seria la fi de l'abus d'impostos que el clergat i els nobles cobraven. Fou el líder de la revolució social que es formà paral·lela a la guerra, aquella que havia de fer del poble valencià un poble lliure. Va conquerir València i la va governar durant mesos, va abolir gran part dels impostos i va permetre així que els llauradors poguessin fer una vida més normal. Expulsà del Regne a un grapat de senyors i detingué a càrrecs eclesiàstics. Aquestos moviments contra les classes altes no agradaren als generals austriacistes ni al propi arxiduc, qui decidí rellevar-lo del càrrec i posteriorment detenir-lo i empresonar-lo. El fet d'estar empresonat impedí que participés a la batalla d'Almansa. Va arribar a fugar-se per participar a la defensa de Barcelona on va ser capturat pels borbònics i empresonat de nou a Ondarríbia, on va acabar morint.

Els maulets no eren austriacistes

Els maulets, com s'anomenava la massa social formada principalment per llauradors, que prengueren les armes i lluitaven a la guerra no ho feien per defendre la causa austriacista. Ho feien per seguir el seu heroi, aquell que els havia lliurat de l'opressió dels senyors. Per a molts el rei Carles era sols un símbol, al que seguien perquè així ho feia Basset. Després de l'empresonament del capità per part de l'arxiduc, la ciutat de València patí nombroses revoltes en favor de Basset que acabaren amb l'exèrcit austriacista detenint i combatent els que fins aleshores havien estat els seus aliats.



Potser la victòria de l'arxiduc a la Guerra hagués suposat que els furs de València s'haguessin conservat, no hauríem patit una repressió i potser avui seria més fàcil trobar al País Valencià gent que estigués disposada a defensar la llengua i la cultura. Potser així els valencians sabríem qui han estat sempre i històricament els nostre aliats, Aragó, Catalunya, Balears, i no miraríem tant cap a Madrid, que mai ens va ajudar en res. Però mai hauria permés que el poble valencià pogués tenir més llibertats de les que gaudia en aquell 1707 i no hauria jurat mai els furs si no hagués estat aconsellat per un valencià, el capità Joan Baptista Basset. És a ell a qui els valencians hem d'admirar, és ell qui hauria de tenir un carrer a la ciutat de València com els seus companys Rafael Casanova i Antoni de Villarroel tenen a la ciutat de Barcelona, és Basset, un humil fuster d'Alboraia que va esdevenir un formidable capità, el veritable heroi del 25 d'abril

Domant el lleó

Diuen que la millor manera d'apreciar l'encant de la teva terra, del teu poble o dels seus voltants, es abandonar-la i deixar que el temps faci el treball. Quan vaig treure els peus d'aquell tren a l'estació d'Alacant, després del període més llarg que he passat a Barcelona des que estic allà estudiant (més de 50 dies), vaig sentir una d'aquestes sensacions que et diuen: "anem a la Marina, a la preciosa Marina".

No obstant, mai coneixes tots els racons de la teva terra, ni tan sols de la teva comarca, i aquestes pasques jo he descobert un de nou, el Mont Ponoig.

El Ponoig, també conegut com "León Dormido" per la forma característica d'un lleó segut que té la seva cara est, que és al cap i a la fi la que més es veu, és amb els seus 1181 metres, una de les muntanyes més altes de la Marina Baixa. Es troba al terme municipal de Polop de la Marina, poble des del qual surt una senda d'uns 10 kms de llargària que ens porta fins al seu cim. Malgrat que no és una ruta excessivament difícil de caminar, el pendent (entre Polop i el cim del Ponoig hi han 900 metres de desnivell) i la llargada de la senda, fan que la seva ascensió no pugui ser considerada com un passeig... El dilluns de pasqua, el dia 13 d'abril d'aquest any, un grupet format per 8 persones ens vam alçar matí, vam preparar uns entrepans i ens vam aventurar a fer el camí.

El primer tram de la pujada és de 4 km de llarg i ens puja des dels 235 m als quals està situat Polop fins al Mirador del Ponoig, a 532 m. Aquest primer tram de pujada es fa lleuger, ja que es un camí pavimentat per on poden inclús passar els cotxes. La ruta en aquest punt transcorre a través d'un pinar i tot just quan arribem al mirador del Ponoig, el pinar s'acaba i ens regala les primeres vistes: Polop, La Nucia i la badia d'Altea.

En arribar al mirador comença un segon tram de 2 km més que ens porta fins un punt emblemàtic de Polop: La casa de Déu, situada a 655 m. El camí es ample però deixa d'estar pavimentat i ara transcorre per bancals d'oliveres. La casa de Déu va ser batejada així per la gent del poble ja que era la casa més alta de Polop, i aquesta situació els feia pensar que en aquella casa vivia Déu. En arribar a la casa, una típica casa d'horta de la Marina, el camí es converteix en una senda que ens puja en 2 km més fins a la Cova de la Moscarda, a 922 m. A aquest tram el desnivell augmenta considerablement i poc a poc la vegetació va desapareixent per arribar a un lloc on només les alzines i els matolls conviuen. La cova de la Moscarda, malgrat que està ben marcat al mapa, es simplement una petita cavitat que hi ha a una roca i que té més interés per ser una bifurcació de camins que no pas per la cova en sí. Passada la cova, el camí es fa una mica més pla durant una estona fins que arribem al "Collado del Llamp" a 950 m. Aquest cim, que es troba darrere del cim del Ponoig ens asoma a la cara sud de la muntanya, allà on toca amb el Puig Campana i ens regala una meravellosa vista de la Serra Gelada i Benidorm. Lamentablement, des d'aquí comprovem de manera ben visible els efectes del devastador incendi que el passat gener assolà el Puig Campana.

Després de prendre una mica d'aire i recuperar les forces, enfilem el darrer tram de l'ascensió i el més complicat, no pel seu desnivell, sinò perquè la senda transcorre ara per la cresta del Ponoig, per camins de grava i en alguns llocs obligant-nos a pujar a través de roques.

Per fi i després d'una llarga caminada de 10 km arribem al cim del Ponoig a 1181 m d'alçada. El primer que sent un quan posa els peus a aquell cim es l'aire en la cara, un aire net i pur, el segon que un veu són les formidables vistes de tota la comarca que es contemplen des d'allà dalt: Callosa i la serra Bèrnia, Altea i la vall del Riu Algar, La Nucía, Alfàs, Albir i la Serra Gelada, Benidorm i La Vila Joiosa. Fem una merescuda parada al camí per descansar i de pas menjar-nos els entrepans. Signem al llibre de visites que els Scouts de la Nucia han col·locat al cim i caminem per sobre de la cresta, per sobre del lleó cap a la cara est, amb intenció d'asomar-nos a tot un balcó de la Marina Baixa. El primer que veiem es que el nostre objectiu és gairebé impossible, la cara del lleó que es veu des de tota la Marina queda massa lluny del cim del Ponoig, i tenint en compte que se'ns fa tard i encara ens queden 10 km de descens fins a Polop, ens rendim a meitat del camí. No obstant, arribem fins una de les crestes on podem veure tota la Marina excepte Polop. Des d'aquí hi han certes coses que ens varen sorprendre a tots: La primera va ser com mirant cap a la mar vam arribar a avistar l'illa d'Eivissa a l'hortizó, tot i que la distància entre el cim i l'illa en línia recta és de 120 km!! La segona va ser més trista i va ser adonar-nos del poc verd que queda a la Marina. Des d'allà contemplàvem com la Nucia no era més gran que una de les seves urbanitzacions, que s'estenien des de la falda de la muntanya fins l'Alfàs i l'Albir, tot el terreny que hi havia entre el Ponoig i la Serra Gelada estava plagat de cases. La situació era similar a Benidorm, des de la Serra Cortina fins la mar, ni un troç verd que no fos un camp de golf. L'unic trocet de la Marina que encara romania de color verd era la Vall del Riu Algar entre Callosa i Altea. Encara que quan un de nosaltres ho va dir de seguida tots vàrem pensar en el projecte de Puente de l'Algar, que ja amenaça tota aquella zona. Malgrat que intentàvem evitar mirar cap a la falda del Puig Campana, la visió aterradora de centenars d'hectàrees d'un pinar preciós cremades no va deixar de sorprendre'ns en cap moment.

Després d'una estona asseguts davant aquella meravellosa vista de la comarca ens posem en peu per enfilar el camí de baixada a Polop.

Quan vaig arribar a casa esgotat després dels quasi 20 km de caminada, em va quedar un bon sabor de boca, un sabor de veure que malgrat haver passat quasi 20 anys a la Marina Baixa, ella encara em guarda secrets sorprenents, i són aquestos secrets, aquestes emocions les que cada vegada que arribe a Barcelona després de passar una temporada a casa em fan dir "ja tinc ganes de tornar".

Polèmiques d'alts vols

De tots és sabuda l'habilitat i facilitat que tenen els joves per trobar-se a la xarxa. Gràcies a aquest fet, xarxes socials com el Facebook i el Tuenti han experimentat en els darrers anys un augment considerable dels usuaris fins al punt de que sembli molt estrany que no tinguis un amic amb un perfil a alguna d'aquestes xarxes. El que poca gent hauria vaticinat és que es convertirien en una nova forma de fer portar idees a través d'internet. Una de les maneres més senzilles de fer-ho es l'apartat anomenat "Causes" del Facebook. A vegades m'arriben invitacions a Causes interessants, per exemple la que reclama que la AP-7 sigui gratuita ja que atenent a les poques reformes que ha rebut des de la seva inauguració i a l'important volum de cotxes que hi circulen per ella, les empreses propietàries deuen haver rentabilitzat i molt bé els diners invertits en la seva construcció. L'altre dia però en va arribar una invitació a una causa que cridava al Boicot a Spanair si el seu nou propietari (l'Ajuntament de Barcelona) li canviava el nom.

Aquesta polèmica que ha sorgit envers aquest tema em sembla si més no interessant. Sobretot perquè barreja la política, de la qual parlo aquí, amb el món Aeronàutic, el qual em dedico a estudiar a la meva carrera. De primeres cal entendre que el propietari (sigui fundador o no) d'una empresa té tot el dret del món a fer amb ella el que li vingui de gust. Ningú ha posat el crit al cel ara que per exemple Kalia es diu Vanish, o quan Continente va passar a anomenar-se Carrefour. Qui se'n recorda dels gelats Camy, actualment Nestlé? Ara que l'Ajuntament de Barcelona ha adquirit Spanair, baralla la posibilitat de canviar-li el nom per Air Catalonia o CatAir segons es deia a la Causa aquesta del Facebook, el qual ha fet que un grup important de persones posen el crit al cel.

Però entenguem un poc a aquesta gent. Diuen que Spanair és una empresa ESPANYOLA que va sorgir per fer la competència a Iberia. Aquest fet és cert però es on qualsevol podria pensar, una companyia que neix per fer la competència a la companyia de bandera del seu propi país? No es que tingui molt de patriòtic aquest fet. Tampoc te molt de patriòtic que el logo de l'empresa, malgrat el nom, no tingui els colors de la bandera del país al cual, segons diuen, va a defendre al mercat. Però encara és més antipatriòtic que el propietari de l'aerolínia sigui una altra aerolínia europea: SAS (Scandinavian Airlines), que ha fet amb Spanair una gestió pèssima que l'ha portada gairebé a la bancarrota i ha propiciat la seva venda. Si hi ha una aerolínia espanyola per excel·lència és Iberia, que porta un nom vinculat al país, els colors de la seva bandera, i és ara per ara l'unica aerolínia espanyola que compta amb una base d'operacions o "hub" com és la Terminal 4 de l'Aeroport de Madrid-Barajas (fet que explica l'enorme centralització del sector aeronàutic a Espanya, país on gairebé tot el que té a veure amb avions passa per Madrid).

Lluny de sentir-se orgullosos pel fet que els propietaris d'Spanair tornin a ser espanyols (ens agradi o no, Barcelona avui dia és Espanya i el seu ajuntament es espanyol) el simple fet de veure una menció a Catalunya en una aerolínia ja és motiu d'alarma. Més que a un espanyolisme extrem, aquesta moguda respon millor a un anticatalanisme en tota regla, o millor dit, més que a una mostra d'estima cap a Spanair (com es preten fer creure al Facebook) sembla un colp baix, i m'explique:

L'aeroport de Barcelona - Prat és amb el ritme de funcionament actual (3 terminals i 3 pistes) el 2n d'Espanya, el 8é d'Europa i el 35é del món. Tot això sense contar amb la T-Sud, la nova terminal en construcció que permetrà duplicar el tràfec de l'aeroport. Malgrat la seva importància i tamany, els dèficits de l'aeroport de Barcelona en matèria de tràfec nacional i intercontinental son ben grans. Es difícil trobar vols a Amèrica des de Barcelona que no obliguin a canviar d'avió a Madrid, o inclús vols nacionals que no passin per Barajas. I això respon a que a Espanya l'aeroport del Prat ha estat sempre ningunejat, especialment per Iberia. Que l'ajuntament de Barcelona compri la segona aerolínia del país, fa pensar que Spanair concentrarà el seu tràfec i la seva activitat a l'Aeroport del Prat, fet que contribuirà no sols a promocionar la ciutat, sinó també a millorar les connexions aeries del país i sobretot a descongestionar l'aeroport de Barajas.

És per això que la notícia de la compra d'Spanair i el seu posible canvi de nom, només pot fer mal no a aquells que estimen Espanya com a país, sinó a aquells que odien a Catalunya

Cadena perpètua

Malgrat que porte uns dies volent escriure aquest article, m'ha costat molt decidir com fer-ho. I m'ha costat perquè el tema que vull tractar és molt complicat i del qual es poden malinterpretar moltes coses. Abans que això passi deixaré clar que vaig a parlar d'un tema del que parla quasi tot el món: Marta del Castillo, la noia assassinada i desapareguda a Sevilla fa un mes.

Vull deixar clara la meva postura davant aquest assumpte, i primer que tot mostrar les meves condolències als afectats per la seva mort, i la més sincera repulsa cap als culpables d'aquest fet que resulta macabre. Això sí, crec que en aquest tema, no tot s'ha fet tan bé. De primeres sorprén la increible cobertura mediàtica que ha tingut el cas, ha passat un mes i no hi ha dia que aquest tema es guanyi un racó a programes matinals, nocturns o informatius de qualsevol cadena. No havia vist res semblant des del cas Mari Luz o Madeleine. Molta gent podrà pensar que aquestes cobertures gegantines son beneficioses i ajuden a conscienciar a la gent sobre aquestos casos, com s'ha dit a alguns d'aquestos programes. El que ningú ha pensat es que s'està gravant i entrevistant a una família en estat de xoc per la pèrdua d'un parent de només 17 anys!! Em semblava normal que se'ls preguntara quan no se sabia res, quan l'objectiu era trobar-la, però ara? Ara aquest cas ha derivat en un debat sobre la legalització de la cadena perpètua a l'estat espanyol.

No criticaré a la família per demanar la cadena perpètua, ja que és totalment normal que després d'haver perdut a Marta vulguin que el seu assassí passi tota la vida a la presó, inclús he de dir que el comportament de la família ha estat exemplar ja que mai han perdut una certa compostura. Criticaré a aquells que creuen que les demandes d'una família afectada per un delicte han de ser enteses com la demanda de tota una societat, i malgrat que sembli una generalització molt exagerada, aquesta expressió es la que s'ha utilitzat des de fa dies. Les famílies de les vícitmes del terrorisme demanaran cadena perpètua als terroristes i segurament les mesures legals que es puguin prendre contra l'assassí de Marta no els importen en absolut. No estem davant una demanda social, estem davant la ràbia i el dolor d'una família destrossada! Vora 5000 persones es van concetrar ahir per demanar la pena de cadena perpètua, per demanar al cap i a la fi un canvi al codi penal i a la "intocable" constitució espanyola. Quantes manifestacions i concentracions molt més nombroses s'han fet al llarg dels darrers anys per demanar un canvi constitucional i no han tingut ni el seguiment ni la trascendència que ha tingut aquesta?

Encara així el que es demana es desorbitat. Podem considerar a Marta una víctima de la violència masclista. Potser una mica especial per la seva curta edat i pel fet d'estar desapareguda, però al cap i a la fi és víctima del seu ex novio, que no suportava veure com ella continuava la seva vida sense ell i l'ha matada. L'any passat moriren a Espanya 73 dones a mans dels seus novios, marits, ex novios, ex marits. No recorde veure a ningú clamant per la cadena perpètua en cap d'aquestos 73 casos, es més moltes vegades no recorde ni tan sols haver vist a la família de la víctima en televisió. En un país on la majoria està en contra de la pena de mort, la cadena perpètua seria la màxima condemna que podria haver. Si condemnem a cadena perpètua a un home que comet un crim d'aquestes característiques, que fem amb els terroristes, assassins en sèrie, violadors múltiples, etc...?

Hi ha també qui pensa que condemnes més severes són la clau per rebaixar el nivell de delinqüència a una societat. No obstant, els defensors d'aquesta teoria tenen un "exemple contradictori": Els Estats Units. Aquest país té un codi penal molt estricte, fins al punt que depenent de l'estat que es trobés, Miguel (el principal imputat) podria ser condemnat a la pena de mort per la mort de Marta. Lluny de millorar la situació, Estats Units té una tasa de delinqüència altíssima comparada amb altres països desenvolupats. Vist açò em decline per pensar que la manera d'evitar la delinqünència és millorar l'educació i no endurir les penes.

Que es trobi el cadàver de Marta, que s'imputi a tot aquell que sigui culpable i que se'ls condemne a la pena acord amb el delicte que han comés, que compleixin integrament les penes i sobretot que pateixin la repulsa de la societat, aquestes i només aquestes són les armes amb les que podem lluitar, no ens confonguem, les altres no serviran de res.

Caça i jutges (que no caça de jutges)

Potser un dels possibles desavantatges que té el fet de viure a una societat on els mitjans d'informació tenen un poder determinant és que a moltes notícies irrellevants, o inclús estúpides, se'ls hi dona una importància que, ni tenen ni haurien de tenir. Passa tan sovint que a vegades arribe a pensar que ens hem acostumat i ja ni parem atenció.



Recentment, el panorama polític a l'estat espanyol s'ha enterbolit encara més del que estava. La famosa "col·laboració mutua" que el PP i el PSOE s'havien promés per sortir de la crisi sembla més bé un conte de fades que un fet. Així i tot arribem a extrems on mai hi pensava que es podria arribar. Poc abans de descobrir a l'opinió pública una trama de corrupció que esguitava al PP de Madrid i del País Valencià, el jutge Baltasar Garzón marxà a caçar amb el ministre de justícia, el senyor Bermejo. A qualsevol ment normal li costa relacionar ambdós fets, al menys a mi em costa pensar que en un cap de setmana a una monteria aquestos dos senyors s'han montat una trama de corrupció, han col·locat les proves, han fet una relació completa dels imputats i han aconseguit que aquestos siguin propietaris d'empreses que treballen colze amb colze amb el PP. Tot el contrari, considere que destapar una trama de corrupció costa tant de temps i de treball, que malgrat que tothom sap que el país està plagat de corruptes, trames d'aquestes només surten a la llum molt de tant en tant. No obstant, i suposo que més per interés que per pura racionalitat, al Partit Popular no li ha calgut molt per explotar aquest fet al seu favor i Lluny de desmontar aquesta idea desorbitada, els mitjans de comunicació li han donat un seguiment que costa d'entendre, fins al punt que avui el ministre ha hagut de comparéixer al congrés per respondre per aquesta cacera... Un partit amb dues causes obertes a la justícia recriminant a crits la dimisió d'un ministre perquè va marxar de caça amb un jutge que és amic seu? Una de dos, o el correcte hauria de ser que el partit amb dues causes obertes rebés les crítiques, o la meva concepció de justícia és un tant estranya. Així i tot, aquí no acaba la cosa. Entre les "il·lustres" persones que demanaven a crits la dimissió de Bermejo s'hi trobava Federico Trillo, ministre de defensa quan ocorregué l'accident del Yak 42, i que malgrat que familiars de les víctimes i polítics li exigien la dimissio, va fer oïdes sordes... O encara més, no és molt més greu aquella cacera on varen participar el senyor Fraga i el senyor Álvarez Cascos (president de la Xunta de Galiza i ministre de foment) mentre el Prestige anava vessant petroli a les costes galegues? No recordo que aquell fet fora motiu de dimissions ni res semblant en aquella època. Entre els seus antecedents, i la situació actual, té el PP cap dret a criticar a viva veu? o ha de ser ell qui rebi les crítiques?



I de jutges continua la cosa. Potser Garzón és, com he dit abans, un dels pocs jutges que demostren serietat a l'hora d'exercir la seva professió, encara que té la mala sort de viure a un país acostumat a jutges lents, i amb poques ganes de fer la seva feina. I dic això perquè el senyor Garzón és l'únic home a la seva professió que s'ha atrevit en més de 33 anys de democràcia a imputar al règim franquista (cal recordar que Espanya és un dels pocs països democràtics del món que no s'ha atrevit a jutjar la seva dictadura) Malauradament, als pocs dies s'hi va haver de retirar perquè tots els mitjans i partits conservadors (lluny de fer un bé a la democràcia) el van cosir a crítiques. Podem dir que Garzón és un dels pocs jutges que no fa una vaga indefinida des de fa anys... La resta de jutges, no poden dir el mateix. A un país on es triguen 1000 dies en emetre una ordre de cerca i captura a un home que durant aquest període viola i mata a una nena (cas Mari Luz) o s'hi deneguen adopcions a parelles de lesbianes perquè al jutge no li dona la santa gana, costa d'entendre que els jutges es posen en vaga. Deixant de banda que són un poder de l'estat, i s'entén que els poders de l'estat (com que són independents) no poden fer vaga (ningú entendria una vaga de ministres o una vaga de diputats) és just que es manifesten per reclamar un millor funcionament de la justícia aquells que en part són culpables del seu mal funcionament?

Sembla al cap i a la fi, que a l'Estat Espanyol les coses funcionen a l'inrevés del món, i els culpables, en lloc de callar i baixar el cap, són els que més criden i els que més critiquen...