Resposta oberta a Javier Cárdenas

Avui en obrir Youtube m'ha aparegut el video de 5 minuts on el periodista d'Europa FM, Javier Cárdenas, dona la seua opinió sobre el procés independentista de Catalunya. És un video que he vist compartit prou vegades al canal de notícies del Facebook i sincerament no puc entendre per què. I és que si aquest "manifest" és tot el que tenen els "unionistes" per contrarrestar el tarannà sobiranista català, com diria aquell "apaga y vámonos".

Senyor Cárdenas, si no fos perquè parla en primera persona quan fa referència "al 40% de catalanes que no queremos la independencia" no se sabria si el seu missatge va en contra de la independència. En cap moment vosté planteja una crítica a l'ideari independentista, ni tan sols recorrent als tòpics catastrofistes. No senyor, vosté centra la seua crítica en certes persones (i mitjans) que considera abanderats de l'independentisme. Aquestos són: Artur Mas, la Vanguardia i Pilar Rahola. Aquest és, des del meu punt de vista, la suposició que desfà tota la seua argumentació. Creu que Artur Mas, la Vanguardia i Pilar Rahola són representants de TOTS els independentistes catalans? Creu que descalificant-los a ells rebateix l'argumentari independentista? De veritat?

En primer lloc vosté diu que com és possible que cap mitjà diga que aquesta venada nacionalista que li ha entrat al senyor Mas és per tapar la seua gestió. Home, senyor Cárdenas, cap mitjà informa d'això perquè aquesta afirmació no deixa de ser una opinió, que pot quedar bé com a editorial d'un diari però que no té ni cap ni peus com a notícia de portada. I de fet, no són pocs els mitjans generalistes espanyols que han publicat editorials amb aquesta teoria. De veritat es pensa que a Catalunya només es llig la premsa catalana? només es veu la TV3? de veritat és vosté català?

Em basaré en el darrer sondeig oficial publicat el 22 de novembre de 2013 sobre Catalunya. Aquest sondeig diu que CiU perdria entre 16 i 14 diputats. Si els sumem als 12 que va perdre a les el·leccions del 2012 podríem dir que des que va fer el seu gir cap a la independència, el partit del senyor Mas ha perdut entre 26 i 28 diputats. Creu que el senyor Mas utilitza l'independentisme en clau el·lectoralista? Doncs li està anant francament mal!

Sobre la senyora Rahola, en la que vosté centra una bona part del seu discurs, sols li diré que estic d'acord amb vostè en que no pot erigir-se com la veu dels catalans. De la mateixa forma que vostè tampoc pot erigir-se com l'únic intel·ligent dels catalans, mentre diu que tot el que ve de Catalunya per part dels partidaris de la independència és fals. Entre d'altres coses perquè diu que els mitjans no representen al 40% de catalans unionistes i per molt que he buscat, no trobe eixe 40%. Si ens fixem en la composició actual de les Corts, un 35,5% dels escons representen a partits unionistes (comptant entre ells al PSC, que no se sap mai bé per on va i que té en El Periódico de Catalunya un bon aliat). Si apliquem el sondeig, aquesta xifra baixa fins al 31,1% en tan sols un any! Si ens fixem en el que el sondeig diu sobre la resposta al referèndum (que seria la millor manera de mesurar quants catalans estan en contra de la independència) sols un 22,1% votaria "No". Per tant aquell 40% al que vosté fa referència sembla existir només al seu cap... Tampoc li pot recriminar a la senyora Rahola el que faça per un xec quan tots coneixem el flac favor que li ha fet vosté al periodisme presentant-nos a gent com Carmen de Mairena o el Pozí a canvi d'un xec.

Finalment, ens regala un pamflet publicitari digne de campanya a favor de Ciutadans. Deixant de banda que el fet d'asumir una propaganda tan bestial dins un discurs pot desacreditar el que s'ha dit abans, vostè ací tampoc diu coses amb massa trellat. En primer lloc diu que ningú parla d'Albert Rivera. No? de veritat? Actualment Ciutadans és la 6ena força de les corts catalanes, podria dir-me el representant de la 6ena força més votada al Parlament Espanyol? Podria comptar les vegades que el trauen als mitjans? Ho dic perquè és el representant d'Amaiur... I així i tot, el senyor Rivera no para d'eixir a la tele, tant als mitjans catalans com espanyols. Vosté diu que hauria de ser així perquè els sondejos el situen com la força que més creix. Segur? Si prenem créixer com sumar major nombre de diputats, el partit que més creix és Esquerra que guanyaria entre 16 i 18 diputats front Ciutadans que només guanyaria entre 6 i 8. Si per contra prefereix que entenguem crèixer com sumar major nombre de diputats en funció dels que ja es tenen, el que diu vostè quan afirma que Ciutadans duplicarà els seus escons, el sondeig tampoc li dona la raó. En aquest cas el partit que més creix és la CUP que creix un 133% (obtè més del doble dels escons que va obtenir al 2012). El segon és Esquerra que creix un 80%. Cal anar al tercer lloc per trobar a Ciutadans que creixeria un 77%. Quantes vegades veu vostè als representants de la CUP als mitjans? I això que és el partit que més creix a Catalunya i que més clarament aposta per la independència! De fet, es mire com es mire, els dos partits que més creixen a Catalunya són precissament els més marcadament independentistes!

La meua conclusió els que els seus 5 minuts sobre Catalunya no diuen res de nou, no aporten cap dada nova i que moltes de les que aporten no són del tot certes. Hi ha massa coses que em fan pensar que aquest missatge ha adquirit la dimensió que ha agafat per tractar-se vostè, senyor Cárdenas, d'una persona molt coneguda en tot l'Estat i per gaudir com gaudeix d'un micròfon al seu servei per a dir el que li vinga en gana. Encara així segurament trobarà molts seguidors i gent que li donarà la raó (alguns com els membres de Ciutadans li donaran inclús les gràcies per la publicitat electoral gratuïta que els hi fa). Però aleshores recorde que amb el seu discurs, ple d'arguments subjectius i dades falsejades, no fa més que enganyar des d'un mitjà de comunicació, que és precissament una de les coses que vostè denuncia que ocorren a Catalunya.

Per si algú vol veure el vídeo, el pot trobar ací http://www.youtube.com/watch?v=eEQmJw0qoLY

La ràdio de todos

Fa temps, vaig llegir que quan un partit arriba al govern, el primer que fa es controlar els mitjans de comunicació. D'aquesta manera controla la informació que arriba al poble per així poder perpetrar-se, legislatura a legislatura en el seient de comandament. Aquesta forma de control brutal sobre la programació i el tipus d'informació que publica un mitjà el veiem dia rere dia i des de fa molts anys a la Radio Televisió Valenciana (Canal 9 i Ràdio 9).

Aplicant el zoom dins aquest territori, i enfocant-lo cap al meu poble, cap aquella petita vila de cases blanques a vora mar que és Altea, trobem moltes històries tèrboles als mitjans de comunicació locals, algunes ja velles. A Altea vam veure no fa molt, com el tancament analògic acabava amb el canal de televisió local, Tevés Altea. Tot i ser un canal de gestió privada, els seus informatius i els seus debats sentarien el precedent del que posteriorment ens arribaria a les cases en format nacional amb el nom d'Intereconomía. Els informatius ens introduien les notícies del poble quasi a mode de lloança cap a Miguel Ortiz (l'alcalde d'Altea en aquell moment) i el seu partit (el PP). Els seus debats, moltes vegades compostos per diverses persones que tenien la mateixa opinió (quin debat hi ha aleshores?) s'encarregaven de refermar el que ells consideraven "una gran feina de govern". Com he dit abans, Tevés Altea morí, no sense lluitar (aquest cop contra el nou govern del poble, del PSOE) quan el tancament analògic els deixà sense una freqüència per emetre. Així i tot, en la memòria de molts alteans encara queden els noms de grans personatges del canal. Un d'ells és el de Sència Such, famosa pels seus reportatges al peu de la informació (arribant a preguntar per qüestions polítiques a dones majors del mercat que li contestaven "ai xica i jo que sé" o "això ix esta nit?"), i per aquell característic "sita" a l'hora d'informar-nos quina era la farmàcia de guàrdia. L'altre nom és el del comandant en cap, el director d'informatius José Martín Santos, que fou una de les estrelles del primer reportatge que la revista Interviú dedicà a la corrupció en el poble, i que acabà passant uns mesos en presó... Com veieu, periodisme d'alts vols.

Així i tot, aquesta via d'autobombo del PP des d'empreses privades d'informació no era només televisiva. Tenia també un braç a la premsa escrita en forma d'una mena de fulla parroquial de 4 pàgines que es distribuia (i continua distribuint-se) de forma gratuita per tot el poble. "Altea Diario" seguia les mateixes pautes que el canal televisiu, amb notícies poc objectives, una columna d'opinió escrita per Javier Sáez, on sorprenentment, des d'una publicació local, no feia més que criticar al govern central i alçar sempre que podia la bandera del PP, i finalment una columna d'una crítica bastant feroç, de vegades inclús mitjançant l'insult i la crítica barata, signada per un periodista valent per tirar la pedra però massa covard per ensenyar la mà ja que signava sempre amb el pseudònim de "El Confidencial", com si hagués rebut mai una amenaça d'ETA o alguna cosa semblant. Avui, Altea Diario continua als carrers del poble, tot i que ara ha canviat la seva tònica, abans, durant el govern del PSOE, era catastrofista, vivíem en un poble condemnat a la fallida i si m'apureu a l'autodestrucció. Ara, des de fa un any, el salvador Miguel Ortiz, ha baixat dels cels (vull entendre que els cels son les seves fallides aspiracions a ocupar un càrrec més alt dins el partit) per salvar-nos dels 4 anys de penúries de PSOE...

Per si fora poc, fa uns anys, en resposta a tot això, sorgí a Altea una publicació anomenada "La Veu d'Altea". Aquesta nova "fulla parroquial" tenia les mateixes caracterísques que l'Altea Diario, 4 pàgines, distribució gratuita... La gran diferència es que mentre aquells es dedicaven a esfonsar el govern del PSOE i exhaltar el que anava a ser el retorn de Miguel Ortiz, aquestos es dedicaven a fer veure com de bé s'estaven fent les coses a Altea gràcies al PSOE i que la culpa de tot ho tenia la dolentíssima gestió de l'anterior govern. De vegades, a casa, si volies saber el que realment passava a Altea, havies d'interpolar entre les notícies dels dos diaris i si fa no fa tenies una informació objectiva.

Tot i això, entre aquesta maranya de mitjans corruptes, partidistes i pseudoinformatius, als alteans ens quedava la ràdio pública. Ràdio Altea ha estat sempre el mitjà preferit pels alteans, malgrat la llarga llista de competidors que han aflorat al poble. Les claus de la ràdio son moltes, i algunes molt òbvies com per exemple el fet de que siga el mitjà amb més anys de vida al poble (i de llarg), i això, en un poble de costums com Altea... és vital. Altres raons, ja menys tradicionals, eren la gran varietat de programes que en ella s'emetien, la seva vessant escrita (una publicació a Internet on per fi es podien llegir notícies del poble contades de forma objectiva), la seva correcta aplicació a les xarxes socials i finalment, fer un ús majoritari del valencià.

Això últim pot semblar una cosa poc important... però és tot el contrari. Agrade a qui agrade, Altea continua sent un poble on el predomini lingüístic el té el valencià. És la llengua que parla la majoria de la població, és la llengua de les nostres festes, dels nostres comerços, la que se sent als carrers... Malgrat això, cap mitjà de comunicació del poble feia servir el valencià per a absolutament res en el que semblava un exercici d'incongruència lingüística prou evident. La ràdio però, a diferència dels altres mitjans, feia un ús lliure del valencià, que vol dir que a ningú se li obligava a parlar-lo, simplement se li donava la llibertat de fer-ho. I així, tenint en compte que la ràdio del poble, la fa gent del poble, i com hem dit la majoria dels alteans parla valencià i a més, prefereix parlar valencià, doncs la majoria (que no tota) la programació de la ràdio es feia en valencià.

Aplicant la idea principal que he exposat al principi, amb el seu retorn al govern del poble, el PP ha portat a terme una sèrie de mesures per tal de fer-se amb el control del principal mitjà de comunicació d'Altea, o al menys per a fer que gire més al voltant del seu ideari. De primeres amb una fort canvi de personal i de programació, acompanyat d'una total desactualització de la seva web de notícies durant uns mesos. No obstant, fou el passat dimarts quan el regidor Jesús Ballester, que ocupa ara la regidoria de presidència i mitjans de comunicació després de la seva pèsima gestió de l'afer del Conservatori com a regidor de cultura, va donar la primera visió de que l'objectivitat, a la ràdio de tots, s'està perdent. Al plenari, li recriminaven al regidor la important disminució de l'ús del valencià a Ràdio Altea, que posava en perill la subvenció de 1900 euros que atorga l'Acadèmia Valenciana de la Llengua per la promoció de la llengua valenciana als mitjans de comunicació, i que no ve gens malament en els temps que corren i estant l'ajuntament d'Altea en la situació econòmica en la qual es troba. A punt de posar-se en peu i treure pit, el regidor va afirmar que aquells 1900 euros no anaven a fer retrocedir al govern en el procès de castellanització de la ràdio, soltant a més una frase que recorda més bé a algun capità general entrant en un mitjà de comunicació després de la victòria del 39: “atrás quedan estos tristes cuatro años, en los que no ha habido más lengua que la valenciana en la radio municipal”. Finalment informava que la ràdio anava a convertir-se en un nou maremàgnum de llengües, on el castellà tindria la part dominant i on entrarien altres idiomes que es parlen al poble com ara l'anglès o l'alemany (com si a l'espectre radiofònic de la Marina Baixa no hi hagueren ja prou ràdios en idiomes estrangers).

Des de la meva posició d'Alteà, d'un habitant d'aquella població que governa, que està fart de les contínues intromisions dels polítics en els mitjans de comunicació, senyor Jesús Ballester vull dir-li una sèrie de coses.

Afirmar que a Ràdio Altea no hi havia altra llengua que la valenciana és dir una mentida com una catedral. Una de dos, o vosté es pensa que els alteans som idiotes i ens pot mentir com si res, o vosté no ha escoltat en sa vida Ràdio Altea. Els dijous, gaudíem d'un genial programa de música com era "De Uno en Uno" amb Pablo Luisón, un programa que es feia sencerament en castellà. I què em diu de "Deskarados"? Hi havia programació en castellà a Ràdio Altea, i he d'afegir: Molt Bona!

El criteri primordial que s'ha d'imposar a l'hora de fer una ràdio ha de ser la qualitat. Fins a que vostès van començar a ficar la mà a l'estudi del Carrer del Pont de Moncau, els alteans gaudíem d'una ràdio completament diferent al típic estereotip de ràdio local. Teníem informatius, teníem programes on podia participar tothom, teníem entrevistes, esports, i sobretot, teníem programes musicals de moltíssima qualitat, cosa que avui dia escaseja i molt a les ràdios. Amics meus de Barcelona o de València es quedaven sorpresos en escoltar fragments de programes com "De 5 a 7", "De Uno en Uno" o "Zeta" i no donaven crèdit en veure com a una ràdio local, no hi havia el típic comentarista posant música de radiofórmula tota la vesprada o tota la nit, i pot creure'm, a València i a Barcelona hi ha molta oferta radiofònica... Per què tocar, per què canviar una ràdio que funcionava tan bé?

Gràcies a vostés, el castellà és la principal llengua de comunicació oficial en Altea sense ser, com he dit abans, la llengua que més es parla a Altea. Es la llengua que més s'escolta als plenaris i als actes polítics del poble. Va ser la única a Tevés Altea, i ho és a Altea Diario (tot i que crec que açò té difícil remei). L'únic refugi que ens quedava als que estimem el valencià era una ràdio amb una programació majoritària en valencià, i ara vostès se la volen carregar. Se la volen carregar perquè ja s'han carregat molts d'aquells programes que la convertien en una ràdio de qualitat pel fet de ser emesos en valencià.

Per últim, sols volia fer-li saber, a vosté senyor Ballester, i als seus amics del PP i del Cipal, que a Altea ens sobren els llocs i els mitjans per escoltar i parlar el castellà. Faça el favor de deixar els pocs que ens queden en la nostra llengua, perquè les llengües no son sols matèries que s'estudien a l'escola, són vehicles d'expressió que necessiten vies per poder circular. Si vostès tallen una a una aquestes vies... que li quedarà a la nostra llengua? tornar a ser llengua de conversa els diumenges a l'horta, o als cafès de les vesprades? De veritat es això el que vol? Doncs aleshores, diga-ho clar, i no s'amague!

Una peli de Woody Allen

M'agraden les pel·lícules de Woody Allen, ho reconec. De fet crec que sóc com un "fan irracional", on el simple fet que una cinta porte la seva signatura, sembla ser raó per a que m'agradi. Crec que aconsegueix absorbir-me amb la seva forma particular de contar històries tan properes i a la vegada tan llunyanes. Històries quotidianes on sempre s'imposa el major caos que es pugui imaginar, un caos que sempre acaba resultant còmic i divertit.

Ahir em vaig sentir com si veiés la darrera peli de Woody Allen, i no és perquè hagués vist de nou Midnight in Paris, no. Ho vaig fer al saló de casa i malgrat haver durat molt més que una pel·lícula convencional, semblava com si en tot moment acabaria per aparèixer el rètol dels crèdits amb un "Directed by Woody Allen" I és que no se m'ocorre una altra descripció per parlar del meravellós guió que ahir ens regalà el Partit Popular amb el seu escàndol al País Valencià.

Ja fa dies que la bomba esclatà. El jutge Flors, que es veu que no era "tan amic" de Camps com de la Rúa, va decidir obrir un judici oral contra "Los 4 Fantásticos". Dels 4, només dos estaven encara a les Corts. Campos i Betoret havien sigut víctimes de la suposada neteja que Camps havia fet al seu executiu per eliminar la corrupció. Els altres dos, formaven una parella famosa a la política valenciana. Ricardo Costa i Francisco Camps han aparegut de la mà a totes o quasi totes les imputacions del cas Gürtel. Al primer, Costa, la direcció nacional del Partit Popular l'expulsà del govern i de la militància l'octubre de 2009. Com si els valencians no tinguéssim memòria i en any i mig fórem capaços d'oblidar que Ric (com se l'anomena a les converses amb el Bigotes) era un dels polítics valencians més implicats en la trama, Carlos Fabra va decidir reinsertar-lo a la política oferint-li anar com a diputat per Castelló. I d'aquesta manera, posant de nou en evidència als valencians, Costa recuperà el seu silló a les Corts sense haver deixat de ser imputat al cas Gürtel. El segon, el molt honorable, semblava ser també el molt intocable. Malgrat que les proves en contra d'ell augmentaven de manera preocupant, Camps seguia sent President de la Generalitat, i a més recolzat de nou amplament per uns votants valencians que de vegades semblen no atendre a raons, com si portessin la papereta del PP pegada a la mà.

Amb l'auto del jutge Flors, al PP se li obria un nou ventall de possibilitats per afrontar el futur de "Los 4 Fantásticos". Existien bàsicament dues, o que tots es declaresin innocents i per tant acceptaren anar a judici, o que tots es declaresin culpables del delicte de Suborn Passiu Impropi i acceptaren pagar la multa (de 50.000 € cadascun) amb el qual evitarien anar a judici. Ara però, cap opció era gratuita, en el cas de declarar-se innocents, el PP hauria de veure com a la Tardor d'aquest 2011, i en unes dates molt properes a les eleccions generals, un dels seus barons més forts seu a la banqueta d'un tribunal com a acusat, sent doncs el primer cap de govern en fer-ho en tota la història de la democràcia espanyola. Aquesta imatge s'evitaria en el cas de declarar-se culpables, però de la mateixa manera, l'expedient penal de "Los 4 Fantásticos" deixaria d'estar net, a més de deixar en evidència a tot un munt de personalitats del PP (des del propi Camps fins a Rajoy passant per Aguirre, Cospedal y Saéz de Santamaria) que quedarien davant l'opinió pública com uns mentiders per haver assegurat durant més de dos anys que Camps era innocent. Era important remarcar que sols s'evitaria els judici si tots 4 prenien la mateixa decisió, per tant era important reunir-se per pensar-ho i consensuar-ho

Federico Trillo, ha estat l'encarregat de dirigir l'estratègia. Ell, que també deu ser un gran fan de Woody Allen com jo, deu haver pensat que aquesta situació era molt similar a la que se sol plantejar quan han passat ja uns 50 o 60 minuts d'un film del novaiorqués, i com a bon polític preocupat pels interesos dels ciutadans, ha decidit regalar-nos un final "made in Allen". Com he dit abans, s'esperava una decisió meditada i consensuda. Pel matí i quasi de la maneta, Campos i Betoret s'han dirigit al Tribunal Superior de Justícia de València per declarar-se culpables del delicte. Semblava doncs que com s'havia rumorejat, la direcció nacional decidia sacrificar la innocència de "Los 4 Fantásticos" per a salvar la imatge del partit, per tant es feia previsible que en poques hores, un Camps desaparegut i un Costa segut al seu silló de les Corts, acabarien personant-se al TSJ per declarar-se també culpables i tancar el cicle d'autoinculpacions (com he dit abans, condició necessària per evitar el judici) En canvi, seguint l'estil d'Allen, aquell que fa que a les seves pel·lícules mai passe el que un s'espera, ni Camps ni Costa han aparegut per allà. En canvi, per la tarda, Camps ha convocat als mitjans per donar la bomba informativa més espectacular de l'any: "Valencianos, me voy". En efecte, malgrat que s'havia aferrat durant dos anys al seu despatx al carrer de Cavallers, el molt honorable feia les maletes i es preparava per un judici on pretenia declarar-se innocent!!! Quedava doncs clar que això de pensar i consensuar una decisió no havia quedat molt clar. De "Los 4 Fantásticos", dos s'havien declarat culpables, i dos innocents! Camps semblava ser tan inconscient de la situació que al seu discurs de comiat va afirmar que tant ell com els seus 3 companys eren innocents. Res mes llunyà de la realitat! dels seus 3 companys, dos ja s'havien declarat culpables, i per tant, havien deixat clar aquell mateix matí que d'innocents no tenien res. Sincerament, no entenc com el públic assistent al Palau de la Generalitat no va trencar a riure davant la situació. En un mateix dia, el PP havia demostrat:

-Que no confiava en cap de "Los 4 Fantásticos" recomanant-los que es declaressin culpables.
-Que la seva credibilitat és poca o nul·la, després de defendre durant dos anys la innocència de 4 homes a qui ara volien considerar culpables
-Una falta de consens alarmant al no haver aconseguit que "Los 4 fantásticos" prengueren tots junts la mateixa decisió
-Una falta de coordinació i organització més pròpia d'una colla de xiquets en enviar a Campos i a Betoret a declarar-se culpables abans de conèixer la decisió final de Camps i Costa. En el cas d'haver esperat i sabent que de totes formes s'hauria de celebrar el judici, Campos i Betoret haurien pogut mantenir-se innocents uns quants mesos més

El balanç d'aquest gabinet de crisi del PP, dirigit per Federico Trillo (o per Woody Allen) ha estat:

-El judici es celebrarà a la tardor amb "Los 4 Fantásticos" com a protagonistes. (cosa que es volia evitar)
-Campos i Betoret són ja culpables d'un delicte de Suborn Passiu Impropi, passi el que passi al judici
-El president Camps, ja no és president, i sembla que després d'aquestos fets ja ni tan sols és innocent, no s'entendria doncs que la recomanació del partit per ell fóra que es declarés culpable
-L'únic que surt net d'aquesta situació es Costa, que per altra banda és fins a la data, el polític valencià que més tacat ha estat pel cas Gürtel, i qui més punts té per sortir culpable del judici

I a aquest final, on res ha quedat com el sentí comú hauria dictat, com un gabinet seriós hauria actuat per minimitzar els danys al partit, i en canvi s'ha vist l'aparició d'un caos còmic i de vegades esperpèntic, només li falta el "Directed by Woody Allen"

Benvinguts a la darrera nit del curs

Tot i que a la meva vida he tingut moltes "darreres nits del curs", no fou fins l'arribada a la universitat quan aquestes cobraren el sentit i el matís diferenciador que ara tenen. Tota aquesta història de nits de poc dormir, de nerviosisme incontrolat i de profundes reflexions començà la nit del 19 al 20 de juny de 2008, a aquella petita però acollidora habitació de la Resa de Barcelona on vaig passsar el meu primer any com a universitari. Per aquella època encara estava convençut de que estudiar amb l'ordinador encés m'ajudaria, ja que podria consultar dubtes amb els meus companys. Així, el meu company de classe, Marc, i jo, estudiàvem l'examen final de Probabilitat i Estadística més pendents del Messenger (sí, sembla prehistòric però per aquell aleshores el Tuenti Xat no existia i qui tenia un compte de Facebook era més bé un avançat) que dels propis apunts. En aquell moment, em vaig canviar el que se solia anomenar "missatge personal" del Messenger i vaig escriure "Benvinguts a la darrera nit del curs" Aquella frase volia resumir el que per a mi estava sent aquella nit. Més que la nit anterior a un examen (on tot siga dit, tampoc ens estàvem jugant la vida) la veia com la nit anterior a l'inici d'un període d'anàlisi i reflexió. Ja feia temps que tenia ganes de tornar a casa per avaluar tot el que m'havia passat a Barcelona aquell any, totes les coses noves que havia descobert vivint a una ciutat com aquella i la necessitat de començar a canviar la meva vida. D'aquella nit, on sempre la mescla de la calor de les ciutats de la Mediterrània a finals de juny, el soroll de l'ambient pre-Sant Joan a la ciutat de Barcelona, el nerviosisme per l'estiu que en unes hores començarà, i (siguem responsables) l'examen que marcarà el seu inici són algunes de les raons per les quals resulta complicat dormir, van sorgir moltes decissions, potser la més important, el canvi de vida a Barcelona, de la Resa, a aquell petit pis de Béjar 15, del Raval a Sants. Quan em vaig posar aquella frase al Messenger, a Marc li va fer gràcia i se la va posar també. Sense voler-ho aquell juny de 2008 havíem creat una curiosa a la vegada que estúpida tradició en torn a aquella frase.

A la nit del 18 de juny de 2009, quasi alhora, Marc i jo ens posàrem al Facebook aquell "Benvinguts a la darrera nit del curs". Aquest any ni tan sols compartíem l'examen que tancava el curs. Aquella nit fou diferent, vaig caure rodó al llit a les 11 de la nit pel cansanci, no obstant em vaig desvetlar de matinada (sembla que això de dormir aquestes nits com qualsevol altra, és impossible) Al marge de tots els ànims i propòsits de canvi que m'havia proposat un any abans, la meva vida no havia canviat massa, i aquell segon any a Barcelona no havia fet més que evidenciar la necessitat d'un gir radical. Així que de nou em vaig proposar repensar-ho tot aquell estiu. La vesprada següent a aquella darrera nit del curs la vaig passar al pis de Maribel, mirant pisos a internet per visitar-los a l'endemà. I seria en aquella tarda del 21 de juny de 2009 quan coneixeríem i ens enamoraríem de Rosselló 181, d'aquelles nits de final de curs havia sorgit una de les decissions més encertades de la meva vida

Al 2010 hi hagué molts darreres nits del curs, de fet hi hagué moltes darreres coses en el que estava vist que anava a ser un juny de comiats. Per a mi la darrera nit d'aquell curs fou com sempre, la que va precedir al darrer examen del curs (i aquest cop de la carrera) que va coincidir amb l'entrega de l'informe del Treball final de Carrera. Aquella nit del 17 al 18 de juny de 2010, no sols Marc i jo no compartíem examen, sinó que tampoc universitat ja que el es trobava a París d'Erasmus. Així i tot jo vaig complir amb la tradició. No osbtant hi haurien dues altres darreres nits, la d'abans de presentar el TFC (la darrera nit com a estudiant de la UPC), i la que seria la més important de les tres, la darrera nit a Rosselló 181, o la darrera nit a Barcelona. Aquella nit em serví per recordar tot el que havia guanyat amb aquell canvi que per fi havia portat a terme, de com de genial havia estat la vida aquell any al pis i a Barcelona i el que m'esperava en el retorn a la terreta

Anit, vaig viure de nou la darrera nit del curs, la primera a la ciutat de València, mai l'havia viscuda tan tard, i com sempre, per fer gala, va ser una nit en la que costa dormir. Inevitables foren les comparacions amb les darreres nits a Barcelona, en veure si el canvi de ciutat havia estat bé i fins i tot el ja popular dubte sobre quina serà l'habitació on passaré la darrera nit del curs que ve, ja que sembla que València no ha canviat allò de canviar de pis cada estiu. Una d'aquelles reflexions va ser com d'abandonat tenia aquest blog i el poc que m'havia dedicat a contar les sensacions d'una nova vida a la capital del Túria.

Així que he decidit que amb aquesta entrada, retorne al blog, on intentaré en aquestos pròxims dies parlar de com veu València un habitant d'un dels seus poblets, que tornà a casa després de tres anys per Barcelona

Està de moda...

Fa uns dies, un bon amic, amb el qual no compartisc precissament gustos musicals, em digué una frase que em xocà un poc. "La música moderna (léase alternativa o independent en aquest terme) eixa que escoltes tu està de moda ara" En veure la meva cara de sorpresa, que malgrat no tenir l'habilitat de mirar-me la cara puc imaginar-me com seria, ell intentà argumentar-me el que acabava de dir. "Mira al teu voltant, la gent cada vegada es creu més guai per escoltar grups que no escolta ningú, per fer les coses diferents, les icones, els moderns, les ulleres de pasta, el FIB"

No vaig discutir-li el que havia dit per falta d'arguments, no sabia què dir. I si tenia raó? i si realment tot açò només ho fem per demostrar que som més guais que ningú? De fet cada vegada tenim mes difusió... Comprem vinils en el Corte Inglés! La MTV ens monta macro-concerts gratuïts amb els nostres ídols! Al FIB li han sortit germans petits per tot arreu... Estem de moda? En un primer moment vaig pensar que no era tan dolent. Els grans moviments musicals havien nascut de modes, els hippies, els rockers, els punks, la movida... inclús les primeres icones de la nostra generació com Blur o Oasis havien tingut un èxit internacional que ara enyoràvem... Sempre hem lluitat per ser reconeguts i no viure a l'ombra del panorama musical mundial... per què m'havia de molestar que insinuaren que estem de moda?

Ahir però una segona reflexió em féu veure que no, que això no està de moda. Volia escoltar el darrer disc de Sufjan Stevens a Spotify. Després de polsar buscar, el programa em tornà una sonora rialla. Automàticament vaig estar pensant en moltes coses i de sobte se'm veniren al cap les mil decepcions que m'he emportat durant aquestos mesos en el tema de la difusió musical.

Estem de moda? Una de les bases de dades més completes de música que hi ha ara al món és Spotify, no obstant no conté cap disc d'un dels millors grups dels últims 6 anys, Arcade Fire (no ho dic jo només, ho diu gent que sap molt d'això). I no crec que sigui per temes del preu dels drets, perquè de Lady Gaga, o de Rihanna per exemple està tot, absolutament tot, i em jugaria un dit a que els seus drets costen moltíssim més. "No sigues enrevesat" em diria el meu amic. Enrevesat jo? Acàs tan rars són Arcade Fire o Sufjan Stevens? Serà que mai heu sentit de forma encoberta alguna cançó d'ells, perquè per això sí que val la música alternativa, per a fons d'anuncis, o per a fils musicals, de forma que cançons com el Golden Skans de Klaxons es converteix en "la música del Xampú" o el Quiet Town de Josh Rouse en "la música de l'anunci de gas" o el Take on me d'Anni B Sweet en "la cançó del McDonald's". No sembla doncs que estiguem de moda

Estem de moda? I aleshores perquè quan Shakira versiona l'Islands de The XX la gent es desfà en alabances i atribueix la "genialitat" del tema a l'originalitat de la colombiana? De fet no és una qüestió de incults musicals del carrer no, hi ha blogs per la xarxa on s'obvia completament que aquest tema ja donà la volta al món fa només un any de la mà d'un grup que sorprengué a tot el panorama alternatiu (de fet a 45 Revolucions col·locàrem el debut de The XX com un dels discos de la cècada). Sembla que no estem tant de moda com diuen, que ens copien, i la gent ni se n'adona...

Estem de moda? I perquè als EMA (European Music Awards) continuem patint un Apartheid que fa tremolar? Totalment exclosos de categories com Millor cançò, Millor artista revelació, i les categories de solistes tant femenins com masculins... Sort que ens donen un premi en exclusiva. Millor artista alternatiu, que sona com a "el millor de la segona divisió de músics", curiosament, dels 5 nominats, se l'emportà el més comercial (Paramore), conclusió: El millor artista alternatiu és aquell que més s'assembla als que no ho són... Vaja, jo que pensava que estar de moda significa ser el referent... la idea a seguir...

Estem de moda? Just en l'any en que a una de les poques ràdios alternatives del país (Ràdio 3) s'han carregat programes i locutors mítics, entre ells el genial Diego Manrique i el seu Ambigú?

No, no estem de moda, potser ho estiguem el dia en que algun amic demane un tema tan simple com el Kids de MGMT a una discoteca qualsevol i no li posen cara d'estar llegint xinès... El dia que no ens calga sintonitzar ràdios angleses o nord-americanes per escoltar la nostra música, el dia que no ens calga tenir blogs com 45 Revolucions o 45 Express per ajudar a difondre les melodies que ens emocionen quan les trobem amagades a la xarxa. El dia que els nostres Top 50 o Top 10 siguen les llistes de vendes o els "40 Principales"

Mentrestant, continuarem sent un grup diferent, gent que li agrada anar més enllà en el tema de la música, que no es conforma amb el ritme repetitiu de torn, amb les lletres banals i estúpides, amb el "más de lo mismo" elevat a l'enèssima potència. I potser cada dia som més, i us estem llevant una petita part de protagonisme als mitjans, però és tan petita... que jo ni tan sols l'havia apreciada fins fa uns dies.

Bon Nadal a tots!

ValenbiNO

Allà pel febrer, ja presa la decisió de començar el curs següent la vida a València, vaig redactar un escrit al blog fruit de la meva primera visita llarga a la ciutat. En aquell escrit ennumere una sèrie de coses de Barcelona que pense que trobaré a faltar a València. Una d'elles era el Bicing, el famós servei de lloguer de bicicletes de la ciutat comtal. Citat textualment: "no veig a Rita per la labor de plenar la ciutat de carrils bici per poder implantar un bicing"

Amb la inauguració a meitat d'aquest 2010 del Valenbisi, queda clar que em vaig equivocar. Però ara bé, no del tot. En aquell article de febrer explicava que veia difícil la implantació d'un servei de lloguer de bicicletes ja que la ciutat de València no estava preparada per acollir-lo. En canvi aquest factor no ha importat a l'ajuntament a l'hora de decidir si posar o no en marxa aquest servei. I no per falta de quilòmetres de carril bici, si no per la situació d'aquests. València tè prop de 120 kms de Carril Bici front als quasi 150 de Barcelona (en dades dels ajuntaments). Si equiparem les dades al tamany de les ciutats en habitants, a Barcelona hi ha un quilòmetre de carril bici per cada 10000 habitants, mentre que a València hi ha un per cada 6000. I és aleshores quan direu i de què et queixes? Les xifres moltes vegades són enganyoses. I en aquest cas ho són encara més. A un ciclista no li importa només tenir centenars de quilòmetres de carril disponibles, li interessa també que estiguen als llocs importants de la ciutat, ben connectats entre sí, que estiguen en bon estat per a circular, i que tinguen una grandària adequada. Al igual que en els 150 quilòmetres de carril bici de Barcelona es troben artèries principals de la ciutat com són l'avinguda Diagonal, la Gran Via de les Corts Catalanes, l'avinguda del Paral·lel, el carrer de la Marina, el carrer del Comte d'Urgell... (la Rambla no té carril bici però està tipificada com a via preferent per a ciclistes) a València la major part dels quilòmetres de Carril Bici transcorren a l'antic llit del Túria i a les Rondes (sud i nord), espais genials per practicar el ciclisme recreatiu o esportiu, però poc útils per a desplaçar-se en bicicleta per la ciutat. En la llista d'ilustres carrers de València amb bici trobem l'avinguda dels Tarongers, l'avinguda de Blasco Ibáñez o l'avinguda del Port, però no formen part d'ella importantíssimes artèries de la ciutat com l'avinguda del Primat Reig, l'avinguda de Peset Aleixandre, totes les Grans Vies, el carrer Colom, el Carrer Xàtiva... A Barcelona resulta més o menys fàcil trobar rutes de Carril Bici per arribar d'un punt a un altre ja que existeix un nombre important de cruïlles de dos carrils (tot i així de vegades resulta un poc complicat fer una ruta sense sortir-se del carril. A València (malgrat que en quilòmetres per habitant té més carril bici que Barcelona) és una tasca de vegades impossible. Sols un carril, al carrer Ramon Llull connecta el de Blasco Ibáñez amb el de Tarongers, i estem parlant de la connexió entre la principal zona residencial d'estudiants amb dos importants campus universitaris, separats ambdós per només 600 metres. No parlaré ja de la impossibilitat de traçar una ruta des de l'anomenada Ciutat Universitària al centre de la ciutat, sense haver de sortir-se del carril bici. De fet més alarmant és que un cop arribat al centre, no hi haja cap carril a prop. En les moltes vegades que he circulat en bici per València, encara no he trobat un carril bici amb un ample decent. I em referisc a un carril bici amb dos sentits ben diferenciats. A València impera la norma d'un sol carril que funciona en ambdós sentits i en el que amb prou feines caben dues bicicletes, el que obliga a reduir la velocitat o eixir-se del carril en el moment en el que hi ha un creuament.

El Valenbisi és un servei que funciona bastant bé si el comparem amb els seus germans. Jo mateix que he estat abonat al Valenbisi i al Bicing tinc una millor opinió del servei de València, en el que no existeix una restricció de 10 minuts després de tornar una bicicleta per agafar una altra, funciona 24 hores els 7 dies a la setmana (a Barcelona només ho fa durant els caps de setmana, i tanca de 12 de la nit a 5 del matí la resta de dies). A més que les bicicletes del Valebisi porten incorporades una cadena que permet aparcar-les a qualsevol lloc, molt útil si per exemple parem a comprar a alguna tenda. Aquest fet amb el Bicing és imposible.

Malgrat tot això, el Bicing és molt més útil perquè està instal·lat a una ciutat on (malgrat quedar molt per fer) pot funcionar, el Valenbisi en canvi, es troba amb molts obstacles. I no hauria de ser així, ja que la ciutat complicada és Barcelona, construïda en una zona de forta pendent i no València, que és totalment plana. Barcelona pecà amb la novatada de ser la primera gran ciutat del país en instalar un servei de lloguer de bicicletes, i no va imaginar la gran acceptació que això tindria i el fort creixement del número de ciclistes a la ciutat, així que resongué tard però ho va fer, amb un ambiciós pla de Carrils Bici que avui encara continua en marxa. València en canvi partia amb l'avantatge de saber que aquestos sistemes funcionen, i així i tot ni va preveure una ampliació dels carrils bici de la ciutat, ni té previst fer-ho de moment, per molt que organitzacions com Valencia en Bici es manifesten per demanar-ho. Això sí, als carrers on no hi ha carril bici, no hi manca un cartell publicitari que ens convide a fer-nos socis del Valenbisi... Promociona l'ús de la bicicleta, o promociona que ens gastem 18 € cada any en un servei públic? Així sí que interesa que agafem la bici, no?

Un viatge a l'inrevés

"Ja era hora" direu alguns. Doncs sí, la veritat que mai havia passat tant de temps sense escriure al blog. Però la veritat és que no he estat allunyat del món blogger. Aquest estiu vaig fer un Interrail per Europa amb uns amics, i vam estar redactant les nostres aventures en un altre blog. Per altra banda, com ja sabreu, aquest ha estat un període de canvis i adaptacions, que també han afectat a aquest blog.

El passat 22 de juny, la Raquel i jo entràvem de nou a l'aula on pocs minuts abans havíem finalitzat la presentació del nostre Treball Final de Carrera. En aquell precís instant el president del tribunal ens notificava un número i una de les millors notícies de la nostra vida. El número era el 9, i la notícia, que érem ja Enginyers Tècnics Aeronàutics.

En aquell moment acabava una etapa de la meva vida i començava una de nova. En els posteriors dies vaig dir adéu a uns amics que m'havien acompanyat en aquella aventura, a l'escenari que l'havia fet posible (Barcelona), i al meu refugi durant aquell últim any (el pis de Rosselló 181). Al mateix temps que acceptava el repte de continuar els estudis fent el segon cicle de l'Enginyeria Aeronàutica a la Universitat Politècnica de València. I aquesta ciutat, la capital del Túria, de les avingudes que volen arribar a la mar, per veure regates o curses de Fórmula 1, anava a ser l'escenari de les meves noves aventures.

Aquest canvi a la vida, implicava un canvi al blog. Com veureu del títol ha desaparegut ja la menció a Barcelona (al sol de Barcelona) i la foto que l'ilustra ja no és la estampa de la ciutat comtal des del telefèric del Port Vell, sinò la d'un capvespre a València, vist des de la finestra del meu nou refugi. Tot i això, iniciaré aquesta nova etapa del blog, fent menció a un fet ocorregut la setmana passada, vaja! una visita a Barcelona.

Mentre imprivia els bitllets d'avió per asistir a l'acte de graduació de la meva promoció d'Enginyeria Tècnica Aeronàutica a la UPC, em vaig adonar d'un petit detall. En el bitllet d'anada, la destinació era Barcelona i l'orígen València. Va ser en aquell moment quan vaig ser conscient que estava fent una ruta repetida desenes de vegades durant els darrers tres anys, però amb una peculiaritat, en sentit oposat. La ciutat que em rebria durant una curta estada, era la que m'havia fet de casa durant el darrer trienni.

Fer un viatge a una ciutat que fa temps que has deixat enrere, després d'haver viscut allà, és com inhalar una sobredosi de records nostàlgics i sensacions llunyanes però no oblidades. I aquella màquina reproductora de nostàlgia s'activà quan em vaig despertar a dins l'avió, quan per la finestreta ja s'avistava la ciutat, i vaig recordar com sempre intentava endevinar per quina pista aterraríem, fet que em servia per familiartizar-me amb la nomenclatura de les pistes de l'Aeroport de Barcelona, que tant de maldecap em provocava en el meu Treball Final de Carrera. Quan un cop a terra, vaig pujar a l'Aerobus per anar a la ciutat, el vaig trobar buit. Fet que no m'estranyà tractant-se de les 11 de la nit a un autobús que arreplega sols el trànsit de la vella terminal T2. La conductora veient que estava jo sol, em demanà si volia que anés directa a Plaça Catalunya, quan li vaig dir que preferia que em deixés a la cantonada de Gran Via amb Comte d'Urgell, em mirà somrient i em digué "ah! que ets d'aquí!", instintivament, vaig fer que sí amb el cap...

La destinació final d'aquell viatge amb autobús era el pis de Vero, l'unica integrant del pis de Rosselló 181 que s'havia quedat a Barcelona. Una de les sensacions que mai havia experimentat, és la de que una vella companya de pis, et doni un lloc per dormir. Retrobar-me amb Vero va ser un dels punts més curiosos d'aquell viatge. Fins i tot, seure'ns al sofà a veure una sèrie que els dos solíem veure l'any anterior li donava a l'ambient aquella sensació que no semblava que fes 5 mesos que ja no vivíem junts.

Malgrat passar a Barcelona sols dos dies, em va donar temps a moltes coses. A recòrrer de nou de dalt a baix el carrer Tallers amb el meu pare comprant vinils sense parar, a contempla com el temps no passa per a les Rambles, sempre plenes de gent (el que em recordà que un dia li vaig dir a Vero que arribarà el moment en el que tot el món hagi vist les Rambles i ningú passegi per elles), a veure al Camp Nou un partit del Barça i vibrar una vegada més amb aquelles sensacions que sols aquell estadi pot transmetre, a tornar a passejar amb les bicis vermelles del Bicing (afortunadament l'abonament no em caduca fins al gener), esmorzar a l'Starbucks de la Plaça Francesc Macià, o contemplar la immensitat de l'Avinguda Diagonal, recordant totes les vegades que amb Maribel, sortíem per la nit a fer els nostres 45 minuts de carrera. Finalment, un petit viatge a aquella cantonada del carrer Rosselló amb Aribau, on havia quedat amb Vero per dinar, just a la vora d'aquell petit i profund portal, el del 181 del carrer Rosselló. Havia passat per el portal d'antics pisos on havia viscut moltes vegades, pero mai em vaig sentir com aquell dia, com si estigués davant de la porta de casa, i hagués oblidat les claus.

Passaven les 9 de la nit quan vaig aterrar de nou a l'Aeroport de Manises. Mentre amb el metro recorria les parades que separen Aeroport d'Amistat, em venia una sensació familiar, la de tornada a la rutina, la sensació que em venia sempre que arribava a la ciutat que aquella mateixa vesprada acabava d'abandonar. Sens dubte, havia viscut una aventura estranya, un viatge a l'inrevés.