Un viatge a l'inrevés

"Ja era hora" direu alguns. Doncs sí, la veritat que mai havia passat tant de temps sense escriure al blog. Però la veritat és que no he estat allunyat del món blogger. Aquest estiu vaig fer un Interrail per Europa amb uns amics, i vam estar redactant les nostres aventures en un altre blog. Per altra banda, com ja sabreu, aquest ha estat un període de canvis i adaptacions, que també han afectat a aquest blog.

El passat 22 de juny, la Raquel i jo entràvem de nou a l'aula on pocs minuts abans havíem finalitzat la presentació del nostre Treball Final de Carrera. En aquell precís instant el president del tribunal ens notificava un número i una de les millors notícies de la nostra vida. El número era el 9, i la notícia, que érem ja Enginyers Tècnics Aeronàutics.

En aquell moment acabava una etapa de la meva vida i començava una de nova. En els posteriors dies vaig dir adéu a uns amics que m'havien acompanyat en aquella aventura, a l'escenari que l'havia fet posible (Barcelona), i al meu refugi durant aquell últim any (el pis de Rosselló 181). Al mateix temps que acceptava el repte de continuar els estudis fent el segon cicle de l'Enginyeria Aeronàutica a la Universitat Politècnica de València. I aquesta ciutat, la capital del Túria, de les avingudes que volen arribar a la mar, per veure regates o curses de Fórmula 1, anava a ser l'escenari de les meves noves aventures.

Aquest canvi a la vida, implicava un canvi al blog. Com veureu del títol ha desaparegut ja la menció a Barcelona (al sol de Barcelona) i la foto que l'ilustra ja no és la estampa de la ciutat comtal des del telefèric del Port Vell, sinò la d'un capvespre a València, vist des de la finestra del meu nou refugi. Tot i això, iniciaré aquesta nova etapa del blog, fent menció a un fet ocorregut la setmana passada, vaja! una visita a Barcelona.

Mentre imprivia els bitllets d'avió per asistir a l'acte de graduació de la meva promoció d'Enginyeria Tècnica Aeronàutica a la UPC, em vaig adonar d'un petit detall. En el bitllet d'anada, la destinació era Barcelona i l'orígen València. Va ser en aquell moment quan vaig ser conscient que estava fent una ruta repetida desenes de vegades durant els darrers tres anys, però amb una peculiaritat, en sentit oposat. La ciutat que em rebria durant una curta estada, era la que m'havia fet de casa durant el darrer trienni.

Fer un viatge a una ciutat que fa temps que has deixat enrere, després d'haver viscut allà, és com inhalar una sobredosi de records nostàlgics i sensacions llunyanes però no oblidades. I aquella màquina reproductora de nostàlgia s'activà quan em vaig despertar a dins l'avió, quan per la finestreta ja s'avistava la ciutat, i vaig recordar com sempre intentava endevinar per quina pista aterraríem, fet que em servia per familiartizar-me amb la nomenclatura de les pistes de l'Aeroport de Barcelona, que tant de maldecap em provocava en el meu Treball Final de Carrera. Quan un cop a terra, vaig pujar a l'Aerobus per anar a la ciutat, el vaig trobar buit. Fet que no m'estranyà tractant-se de les 11 de la nit a un autobús que arreplega sols el trànsit de la vella terminal T2. La conductora veient que estava jo sol, em demanà si volia que anés directa a Plaça Catalunya, quan li vaig dir que preferia que em deixés a la cantonada de Gran Via amb Comte d'Urgell, em mirà somrient i em digué "ah! que ets d'aquí!", instintivament, vaig fer que sí amb el cap...

La destinació final d'aquell viatge amb autobús era el pis de Vero, l'unica integrant del pis de Rosselló 181 que s'havia quedat a Barcelona. Una de les sensacions que mai havia experimentat, és la de que una vella companya de pis, et doni un lloc per dormir. Retrobar-me amb Vero va ser un dels punts més curiosos d'aquell viatge. Fins i tot, seure'ns al sofà a veure una sèrie que els dos solíem veure l'any anterior li donava a l'ambient aquella sensació que no semblava que fes 5 mesos que ja no vivíem junts.

Malgrat passar a Barcelona sols dos dies, em va donar temps a moltes coses. A recòrrer de nou de dalt a baix el carrer Tallers amb el meu pare comprant vinils sense parar, a contempla com el temps no passa per a les Rambles, sempre plenes de gent (el que em recordà que un dia li vaig dir a Vero que arribarà el moment en el que tot el món hagi vist les Rambles i ningú passegi per elles), a veure al Camp Nou un partit del Barça i vibrar una vegada més amb aquelles sensacions que sols aquell estadi pot transmetre, a tornar a passejar amb les bicis vermelles del Bicing (afortunadament l'abonament no em caduca fins al gener), esmorzar a l'Starbucks de la Plaça Francesc Macià, o contemplar la immensitat de l'Avinguda Diagonal, recordant totes les vegades que amb Maribel, sortíem per la nit a fer els nostres 45 minuts de carrera. Finalment, un petit viatge a aquella cantonada del carrer Rosselló amb Aribau, on havia quedat amb Vero per dinar, just a la vora d'aquell petit i profund portal, el del 181 del carrer Rosselló. Havia passat per el portal d'antics pisos on havia viscut moltes vegades, pero mai em vaig sentir com aquell dia, com si estigués davant de la porta de casa, i hagués oblidat les claus.

Passaven les 9 de la nit quan vaig aterrar de nou a l'Aeroport de Manises. Mentre amb el metro recorria les parades que separen Aeroport d'Amistat, em venia una sensació familiar, la de tornada a la rutina, la sensació que em venia sempre que arribava a la ciutat que aquella mateixa vesprada acabava d'abandonar. Sens dubte, havia viscut una aventura estranya, un viatge a l'inrevés.

Un adéu tenyit de blaugrana

Aquesta setmana, hem començat a telefonar a l'agència que ens lloga el pis per iniciar les gestions per deixar-lo. Ja és oficial, el pròxim 30 de juny, gairebé 3 anys després d'aquell 10 de setembre del 2007 en que em plantava tot sol al mig de l'Estació de Sants, finalitzarà la meva etapa "al sol de Barcelona". I és així principalment perquè si tot va bé, el 21 de juny posaré punt i final al meu treball i només dependrà de la comissió d'avaluació el fet de convertir-me en Enginyer Tècnic Aeronàutic (fins i tot a mi m'espanta veure'm amb aquest títol ja...).

Malgrat que deixe Barcelona per tornar a la capital de la meva terreta, una ciutat que tinc moltíssimes ganes de conéixer, on em retrobaré amb molts companys amb qui vaig perdre el contacte quan vaig iniciar la meva "aventura catalana", no puc evitar sentir un petit buit a dins de mi, una sensació que molts descriurien de nostàlgia, i és que m'agrade o no, he viscut la major part dels darrers tres anys en aquest gengatí entramat de carrers. En 3 anys he fet de Barcelona, la meva segona casa.

Així que sense poder evitar-ho, em senc com un dia com avui d'aquell 2007, com aquell que és conscient que el període que li ve ara, és un període de comiats. Aquesta setmana però, he tingut el primer, m'he acomiadat d'una Barcelona diferent, una Barcelona especial, totalment transformada, la Barcelona del Barça.

Una de les tantes coses que em van sorprendre quan feia les primeres passes per la ciutat, era el fort sentiment que unia a tots darrere del Barça. Com el simple fet que jugara el Barça els feia tenir la ràdio posada al mòbil en meitat de classe, o era la raó perfecta perquè algú digués d'anar al seu pis a veure'l tots junts, o per sortir de classe mitja horeta abans perquè "l'horari de Champions no perdona", o simplement per veure'ns a un bar, sopar, patir i vibrar amb el futbol. El primer any, la temporada del Barça va ser nefasta i tampoc vaig notar en excés estar vivint a la meca del barcelonisme. Pero l'any passat tot va ser diferent. Recorde baixar fins a Vilanova i la Geltrú per veure els vuitens de la Champions a casa d'en Lluís, arribant tardíssim a la nostra cita amb el Carnestoltes de Sitges, "és que jugava el Barça" recorde que vam repetir per excusar-nos aquella nit. Recorde els milers d'acudits que vam pronunciar la setmana posterior al mític 2-6, i recorde al propi Lluís convidant-me a escoltar els partits amb el so de RAC1, amb Joan Maria Pou i companyia, seguint el seu consell vaig portar els auriculars i la ràdio al bar on vam veure la semifinal de la Champions, i vaig viure en directe aquell diàleg entre Pou i Saperas després del gol d'Iniesta que encara em posa els péls de punta "Saperas, és Roma?" "És Roma Pou!". Avui, m'és impossible veure un partit del Barça sense escoltar al Pou. Recordaré aquella nit del 6 de maig de 2009 perquè vaig complir un somni, vaig estar de cos i ànima a una celebració a la Font de Canaletes. Gràcies a un altre bon amic, Marc, vaig poder veure la final de la Champions al Mini Estadi, la resta és història, com ja vaig escriure fa un any aquí.

Diumenge però, un any després vaig tornar a posar-me la samarreta del Barça, i vaig enfilar el Carrer Granados amb una destinació: La Font de Canaletes. Creuant una Gran Via de nou col·lapsada per centenars de cotxes engalanats amb banderes que feien sonar els seus clàxons, i baixant per una Ronda Universitat presa totalment per la gent i tallada al trànsit, vaig arribar a la Plaça de Catalunya, on l'ambient era impressionant. Mai seré capaç de descriure correctament la sensació d'estar allà al mig, de veure que tots al teu voltant són com amics, que et saluden, que riuen i que canten amb tu. Un seguidor, una mica sota els efectes de l'alcohol, assenyalava a la multitud que es congregava a la font i deia als turistes estrangers que passaven "Això és un sentiment eh? i el tenim tots! A feeling!" Nosaltres réiem per com de còmica era la situació, però en gran part, tenia molta raó.

De nou sobre la bici, pujant cap al pis per la Rambla de Catalunya pensava en que era la última, que qui sap quan tornaria a gaudir d'una ciutat entregada al meu equip, del que sóc des que tinc ús de la raó i la memòria. Sabia que estava vivint el meu primer comiat de Barcelona, d'una Barcelona blaugrana. No obstant vaig intentar seguir pensant en coses que podria escriure per explicar per què és diferent Barcelona en aquestos dies, quan just en aquell instant, el cotxe que venia darrere de mi, en lloc de pitar-me perquè m'apartés i li deixés passar, com sol passar, va fer sonar el clàxon en repetides ocasions mentre una noia treia el cap de la finestra i cantava "Foooorça Baaarça". I així fins que la cruïlla amb el carrer Rosselló va separar els nostres camins. Acàs calen més explicacions?

El sol i la foto

"El temps s'ha tornat boig! no estem a maig?" Malgrat que estem en la setmana on es decideix el futur de l'Avinguda Diagonal, que el rei s'ha passat els últims 5 dies ingressat a dos carrers del meu pis, a l'Hospital Clínic, i queden dies pel darrer partit de lliga, on el Barça es pot proclamar campió per segon any consecutiu, a Barcelona el tema més comentat durant aquestos dies és el temps.

I és que ha estat l'any més estrany que jo recorde a la capital catalana, si bé és cert que aquest és només el tercer any que passe aquí. Poc abans de marxar de vacances de Nadal vam viure una onada de fred que posà els termòmetres per sota dels 10º durant tot el dia, arribant de vegades a tenir nits de 1º o 2º, encara recorde com al pis ens séiem al sofà a veure pel·lícules amb la manta de pél de Vero per tapar-nos a tots, ja que ni les persianes evitaven que les corrents gelades ens provoquessin calfreds. Tan sols un mes després, durant la setmana d'exàmens passàrem uns dies asolejats, poc típics del mes de gener, és fàcil recordar quant ens costava seure'ns a estudiar amb aquell temps. A finals de febrer, vam començar a guardar la roba d'abric preparant l'anticipada arribada de la primavera, quan de sobte, una nova onada de fred va gelar Barcelona a principis de març. Té la seva gràcia però malgrat només haver passat aquí tres anys he viscut un any històric del Barça (6 títols) i una nevada. Serà difícil oblidar aquella imatge del Tibidabo totalment blanc que se'ns presentà aquell matí del 9 de març quan aixecàrem la persiana, llençar-nos boles de neu en plena Avinguda Tibidabo... La setmana passada s'inicià amb tres dies de pluja sense parar. De veure que el primer any, a la ciutat van tancar totes les fonts i demanaven un transvassament perquè estàvem en fort risc de sequera, a passar-nos tres dies sencers sense veure la llum del sol, amb un degoteig continu de pluja...

Dimecres però era el dia de la foto de grup a classe. Era la foto que immortalitzaria els tres anys de patiment, d'esforç, de cooperació, de somriures, de festes, de sorpreses i d'èxits que tots plegats havíem viscut com a estudiants d'Aeronàutica, aquell dia però sortí a migdia un sol radiant, que arrencà més d'un somriure "vés per on sembla que el sol surti per fer-nos la foto" Després dels dispars del fotògraf, ens vam tornar cap a les classes, on vam comprovar que el cel es tornava a tancar, com va repetir més d'un "El sol sembla voler sortir només per la foto".

Aquell mateix dia en arribar a casa, em vaig seure al sofà, s'estava fent fosc. De sobte Vero em cridà assenyalant al cel. Un cel preciós, on els núvols havien deixat petites escletxes per on es colava la llum d'un sol que ja agonitzava. Ràpidament vaig agafar la càmera i vaig fer una desena d'instantànies d'aquella preciosa visió, i en acabar, tot girant-me cap a Vero li vaig dir: "Sembla que el sol hagi sortit només per fer la foto"

50 anys

A tot el món, segurament... sols deu haver una persona que s'anomene exactament igual que jo. Amb nom i cognoms, i curiosament, és una persona a la que dec moltes coses... I és que si avui sóc com sóc, si estic on estic, és gràcies a ell.

De la vida amb el meu pare recorde moltes coses. Recorde a un xiquet de pocs anys que ballava i cantava "Enaa enaaa" mentre sonava el "Hey now hey now" del Don't dream it's over dels Crowded House que a son pare tant li agradava. Recorde quan em feia picoretes amb el Gusano Mariano, que no m'agraden les pel·lícules de Disney ni conec les seves històries perquè veia amb ell Tintín i Astèrix. Recorde les primeres batacades sobre una bici sense rodetes, les milers de fotos fetes amb una càmera que no tenia carret sols pq volia imitar-lo a ell. I tots aquestos records els tinc perquè ell els gravà tots en vídeo, en una època on tenir una càmera de vídeo era una aventura.

Ja de memòria me'n recorde del dia em que m'ensenyà a punxar un vinil, em recorde a mi de puntetes davant de l'equip, recorde aquell vinil: Selector de Frecuencias de Aviador Dro, i recorde com m'explicava que aquell disc era estrany, que s'havia de reproduir a 45 revolucions per minut i no a 33 com la majoria, i gràcies a aquella frase avui tinc un blog que es diu 45 revolucions. Potser això té a veure en que avui m'encanten els vinils i aquell plat que estava baix, a l'estudi, avui estiga a la meva habitació. Recorde les llargues nits resolent els meus problemes de mates del Batxillerat, les primeres pràctiques de cotxe clandestines amb ell. Els viatges llargs a Barcelona recorrent tendes de discos, de còmics; seguts al Camp Nou vibrant junts amb els gols del Barça, sopant en restaurants cars amb la típica frase de "com ta mare s'entere d'açò..."

I avui, em ve tot al cap, perquè no es un dia qualsevol, perquè no tots els dies s'arriba a les bodes d'or amb la vida, una vida apassionant i plena d'històries, perquè sé que en 50 anys es poden fer moltes coses, però sé que dels 50 anys del meu pare, 20 han estat dedicats a mi, i aquesta es la part que fa especial aquest dia. Felicitats papà!!

Orxata

Que la música alternativa surt a la televisió poc, per no dir res, és un fet que tot el món sap i que és en part el culpable de que es conega com a música "alternativa". Ara bé, el que mai m'havia parat a pensar, és en el fet que provoca que un dia, la petita pantalla, o la caixa tonta, done un gir i parle sobre algun grup d'aquestos estils.

Raons per a que els neoyorquins Vampire Weekend tingueren un reportatge en la televisió, no en falten. El seu àlbum de debut és una petita obra mestra, que va rebre grans crítiques en el seu moment, i que ha estat inclós recentment en moltes llistes com un dels discos de la dècada. No obstant ni aquest èxit, ni el fet de ser l'avantguarda d'una onada de música indie-africanista que ha aconseguit assentar-se, ni que el seu segon àlbum, Contra, hagi estat un dels discs més esperats d'aquest 2010 són les raons per les quals Vampire Weekend han sortit a un reportatge, o una notícia a la televisió.

Per a Canal 9, més concretament per al seu informatiu Notícies 9, la raó per la qual Vampire Weekend mereixia un reportatge és que el primer single del seu segon disc es titula Horchata, ja que la frase que inicia la cançó és un "In December drinking Horchata". Tal ha estat el revolt armat per aquesta cançó, que la denominació d'orígen Xufa de València, els ha enviat al seu domicili de Nova York una caixa plena d'orxata. El reportatge parla quasi tot d'aquesta simple menció de la beguda valenciana per excelència, i sols finalment, com una mena de cua explicatòria, repara en que Vampire Weekend són un grup que ha rebut molt bones crítiques durant el últims dos anys per la seva gran música, fet pel qual els agradaria ser reconeguts...

Segurament Vampire Weekend no sàpiguen que la xufa és l'ingredient principal de l'orxata de València, és més, és molt possible que mai hagin xafat la ciutat de València. Ja que a Mèxic, l'orxata d'arròs és una beguda molt popular i que, segons tinc entés, es pot beure a certs bars de Nova York regentats per hispans. Segurament, per ells, la paraula orxata no és més que el títol d'una de les seves cançons, o una beguda que els va inspirar una cançó, però segur que mai imaginarien que sortirien a la tele per aquesta paraula i no per la seva brillantor com a grup musical...

Descobrint una ciutat

El temps va passant, i poc a poc el fi de la meva etapa a Barcelona es va apropant. Dimecres començaré el que hauria de ser el meu últim quadrimestre a la ciutat comtal, i tot i que ja fa temps que vaig prendre la decissió, continua inquietant-me el canvi que patirà la meva vida durant el pròxim estiu.

La inquietut supose que es deu a la por de trobar a faltar Barcelona, per les coses que he descobert allà i que potser no tinga quan torne cap a València. Ja al principi de curs em vaig plantejar visitar amb freqüència la ciutat del Túria per a conéixer-la, però ha estat aquesta darrera visita de 4 dies la que m'ha permés obrir els ulls.

De les moltes coses que m'agraden de Barcelona i que trobaré a faltar es troben el bicing o un servei de metro que em porte tranquilament a qualsevol punt de la ciutat en poc temps. Sé que això ho trobaré a faltar per més que m'esforce, ja que no veig a Rita per la labor de plenar la ciutat de carrils bici per poder implantar un bicing, i la lenta evolució del metro de València no crec que permeta a la ciutat tenir una xarxa de metro en grans condicions en uns quants anys. Però el que ja no em preocupa, és no poder trobar aquell ambient alternatiu que trobe a llocs com la Razzmatazz, Gràcia, Apolo.

I es que el divendres, acompanyat de Carlos i Toni, vam recòrrer una València diferent, una València que ha acabat d'enamorar-me. Comprar discos a un tenda especialitzada que està al bell mig de Nuevo Centro, visitar una exposició d'art modern, sopar a un barri amb història, i tancar-me a una sala per veure a Anni B Sweet tocar en directe. A tot això afegir altres vivències com el concert d'Arctic Monkeys o una sessió de bona música a la sala La3. I és que en aquest ambient alternatiu que tant m'agrada de les ciutats, València no es queda curta. I d'aquesta manera, la transició d'una ciutat com Barcelona, a una com València, es fa molt més agradable

La "cometa" que ja no vola

Si bé aquesta crisi està afectant a tots els sectors, els impactes que està causant al sector aeronàutic, no han sortit molts cops a la llum. Potser perquè qui treballa a aquest sector sol tenir un bon salari, perquè malgrat tot, es continuen ampliant aeroports i venent avions, obrint noves rutes. Potser aquesta poca atenció que els mitjans i els inspectors econòmics estan parant al sector aeronàutic sigui una de les causes del desastre que ha provocat la fallida econòmica d'Air Comet.

I es que no puc entendre com una aerolínia que fa 8 mesos que no paga als seus empleats, continua mantenint la llicència per operar. No entenc com cap organisme, ni públic ni privat, ni estatal ni global ha estat capaç de veure que Air Comet no tenia solvència per continuar operant les seves rutes, que no podia fer front al lloguer dels seus avions.

No entenc tampoc com el multimilionari Díaz-Ferran, president de la companyia i de la CEOE, no asumeix cap responsabilitat en aquest tema, tampoc entenc perquè ningú li obliga a tornar els diners dels bitllets, i no utilitzar-los per subsanar els seus deutes, no entenc perquè ningú li ha obligat a, si cal, hipotecar la seva mansió i la dels seus "compinxes" de direcció d'Air Comet per pagar els avions que havien de portar a casa per Nadal a milers de passatgers. Tampoc entenc, perquè aquest home camina tranquil i somrient mentre altres persones com el director de Greenpeace a Espanya passa els nadals a una presó a Copenhage.

I per últim no entenc que l'excusa d'aquest directiu prepotent sigui "Sabent de la situació que atravessàvem, jo no hauria escollit Air Comet per a volar". Com a estudiant d'aeronàutica, i lleuger coneixedor dels immensos costos que suposa fletar un avió d'un aeroport a un altre, més encara si aquesta ruta es transatlàntica, entenc que els preus per volar d'Espanya a Sudamèrica siguin alts. Els seus clients eren immigrants, alguns d'ells portaven anys estalviant per pagar el bitllet que vostè oferia, la seva companyia no era ni la més còmoda, ni la que més horaris oferia, ni la més segura, ni la que tenia una millor situació econòmica. Però els seus clients no podien escollir, perquè segurament la seva companyia, era la més barata, era o volar amb Air Comet, o no volar.

Assumint per un moment el seu paper li diré que "Sabent de la situació que atravessava Air Comet, jo no hauria venut cap més bitllet, i en cas d'haver-ho fet, i sabent que fins el 10 de gener no li embargaran els avions, hauria fet l'impossible per portar el major nombre de passatgers possible a les seves destinacions" És això el que ens diferencia als éssers humans dels paràsits com vostè.