Orxata

Que la música alternativa surt a la televisió poc, per no dir res, és un fet que tot el món sap i que és en part el culpable de que es conega com a música "alternativa". Ara bé, el que mai m'havia parat a pensar, és en el fet que provoca que un dia, la petita pantalla, o la caixa tonta, done un gir i parle sobre algun grup d'aquestos estils.

Raons per a que els neoyorquins Vampire Weekend tingueren un reportatge en la televisió, no en falten. El seu àlbum de debut és una petita obra mestra, que va rebre grans crítiques en el seu moment, i que ha estat inclós recentment en moltes llistes com un dels discos de la dècada. No obstant ni aquest èxit, ni el fet de ser l'avantguarda d'una onada de música indie-africanista que ha aconseguit assentar-se, ni que el seu segon àlbum, Contra, hagi estat un dels discs més esperats d'aquest 2010 són les raons per les quals Vampire Weekend han sortit a un reportatge, o una notícia a la televisió.

Per a Canal 9, més concretament per al seu informatiu Notícies 9, la raó per la qual Vampire Weekend mereixia un reportatge és que el primer single del seu segon disc es titula Horchata, ja que la frase que inicia la cançó és un "In December drinking Horchata". Tal ha estat el revolt armat per aquesta cançó, que la denominació d'orígen Xufa de València, els ha enviat al seu domicili de Nova York una caixa plena d'orxata. El reportatge parla quasi tot d'aquesta simple menció de la beguda valenciana per excelència, i sols finalment, com una mena de cua explicatòria, repara en que Vampire Weekend són un grup que ha rebut molt bones crítiques durant el últims dos anys per la seva gran música, fet pel qual els agradaria ser reconeguts...

Segurament Vampire Weekend no sàpiguen que la xufa és l'ingredient principal de l'orxata de València, és més, és molt possible que mai hagin xafat la ciutat de València. Ja que a Mèxic, l'orxata d'arròs és una beguda molt popular i que, segons tinc entés, es pot beure a certs bars de Nova York regentats per hispans. Segurament, per ells, la paraula orxata no és més que el títol d'una de les seves cançons, o una beguda que els va inspirar una cançó, però segur que mai imaginarien que sortirien a la tele per aquesta paraula i no per la seva brillantor com a grup musical...

Descobrint una ciutat

El temps va passant, i poc a poc el fi de la meva etapa a Barcelona es va apropant. Dimecres començaré el que hauria de ser el meu últim quadrimestre a la ciutat comtal, i tot i que ja fa temps que vaig prendre la decissió, continua inquietant-me el canvi que patirà la meva vida durant el pròxim estiu.

La inquietut supose que es deu a la por de trobar a faltar Barcelona, per les coses que he descobert allà i que potser no tinga quan torne cap a València. Ja al principi de curs em vaig plantejar visitar amb freqüència la ciutat del Túria per a conéixer-la, però ha estat aquesta darrera visita de 4 dies la que m'ha permés obrir els ulls.

De les moltes coses que m'agraden de Barcelona i que trobaré a faltar es troben el bicing o un servei de metro que em porte tranquilament a qualsevol punt de la ciutat en poc temps. Sé que això ho trobaré a faltar per més que m'esforce, ja que no veig a Rita per la labor de plenar la ciutat de carrils bici per poder implantar un bicing, i la lenta evolució del metro de València no crec que permeta a la ciutat tenir una xarxa de metro en grans condicions en uns quants anys. Però el que ja no em preocupa, és no poder trobar aquell ambient alternatiu que trobe a llocs com la Razzmatazz, Gràcia, Apolo.

I es que el divendres, acompanyat de Carlos i Toni, vam recòrrer una València diferent, una València que ha acabat d'enamorar-me. Comprar discos a un tenda especialitzada que està al bell mig de Nuevo Centro, visitar una exposició d'art modern, sopar a un barri amb història, i tancar-me a una sala per veure a Anni B Sweet tocar en directe. A tot això afegir altres vivències com el concert d'Arctic Monkeys o una sessió de bona música a la sala La3. I és que en aquest ambient alternatiu que tant m'agrada de les ciutats, València no es queda curta. I d'aquesta manera, la transició d'una ciutat com Barcelona, a una com València, es fa molt més agradable

La "cometa" que ja no vola

Si bé aquesta crisi està afectant a tots els sectors, els impactes que està causant al sector aeronàutic, no han sortit molts cops a la llum. Potser perquè qui treballa a aquest sector sol tenir un bon salari, perquè malgrat tot, es continuen ampliant aeroports i venent avions, obrint noves rutes. Potser aquesta poca atenció que els mitjans i els inspectors econòmics estan parant al sector aeronàutic sigui una de les causes del desastre que ha provocat la fallida econòmica d'Air Comet.

I es que no puc entendre com una aerolínia que fa 8 mesos que no paga als seus empleats, continua mantenint la llicència per operar. No entenc com cap organisme, ni públic ni privat, ni estatal ni global ha estat capaç de veure que Air Comet no tenia solvència per continuar operant les seves rutes, que no podia fer front al lloguer dels seus avions.

No entenc tampoc com el multimilionari Díaz-Ferran, president de la companyia i de la CEOE, no asumeix cap responsabilitat en aquest tema, tampoc entenc perquè ningú li obliga a tornar els diners dels bitllets, i no utilitzar-los per subsanar els seus deutes, no entenc perquè ningú li ha obligat a, si cal, hipotecar la seva mansió i la dels seus "compinxes" de direcció d'Air Comet per pagar els avions que havien de portar a casa per Nadal a milers de passatgers. Tampoc entenc, perquè aquest home camina tranquil i somrient mentre altres persones com el director de Greenpeace a Espanya passa els nadals a una presó a Copenhage.

I per últim no entenc que l'excusa d'aquest directiu prepotent sigui "Sabent de la situació que atravessàvem, jo no hauria escollit Air Comet per a volar". Com a estudiant d'aeronàutica, i lleuger coneixedor dels immensos costos que suposa fletar un avió d'un aeroport a un altre, més encara si aquesta ruta es transatlàntica, entenc que els preus per volar d'Espanya a Sudamèrica siguin alts. Els seus clients eren immigrants, alguns d'ells portaven anys estalviant per pagar el bitllet que vostè oferia, la seva companyia no era ni la més còmoda, ni la que més horaris oferia, ni la més segura, ni la que tenia una millor situació econòmica. Però els seus clients no podien escollir, perquè segurament la seva companyia, era la més barata, era o volar amb Air Comet, o no volar.

Assumint per un moment el seu paper li diré que "Sabent de la situació que atravessava Air Comet, jo no hauria venut cap més bitllet, i en cas d'haver-ho fet, i sabent que fins el 10 de gener no li embargaran els avions, hauria fet l'impossible per portar el major nombre de passatgers possible a les seves destinacions" És això el que ens diferencia als éssers humans dels paràsits com vostè.

Frikis

Aquest cap de setmana, dels més freds que recorde des que estic a Barcelona, Vero (una de les meves companyes de pis) i jo, vam decidir seure'ns al sofà i posar-nos la saga sencera (6 pel·lícules) d'Star Wars. Jo ho vaig decidir perquè malgrat que les havia vistes totes, no ho havia fet en l'ordre que dicten els episodis, i Vero es va interessar ja que mai havia vist cap de les pel·lícules.

Des que Enrique Luis em va portar quan jo tenia 10 anys a veure l'estrena de l'episodi I, m'ha agradat la història d'Star Wars. Encara que he de reconéixer que el fet d'haver vist els episodis saltejats no m'havia permés entendre cert detalls. Ara, després d'haver-les vist de nou, veig que la història m'agrada, la idea m'agrada, i a Vero també. Fins al punt que en cert moment algunes persones ens van considerar "frikis"

I és que amb els anys el terme "friki" ha caigut en un ús abusiu. En un principi el terme "freak" s'aplicava a aquellese persones "monstruoses", gent rara, diferent, sovint amb trastorns de personalitat. Avui dia un "friki" és tot aquella persona que s'interesa mínimament per un tema determinat. Una persona que li agraden certs temes científics, es un "friki", una persona que llegeix còmics, és un "friki", una persona que li agrada i segueix una determinada saga de llibres o pel·lícules com ara Star Trek o Star Wars, és un "friki".

Aquest abús del terme "friki" em provoca certs dubtes. Per exemple, jo he vist les pel·lícules d'Star Wars i m'agraden, sí, un pot entrar a la wikipèdia i trobar la vida de Luke Skywalker explicada com si fos un gran personatge de la història universal. Però curiosament mai he sentit aplicar el terme "friki" als fans de dos de les sagues més populars avui dia, com són Crepuscle i Millenium. I si és friki seguir Star Wars, o l'anime, aleshores, és friki acampar a la porta d'una llibreria per ser de les primeres persones que compren la nova entrega d'aquestes sagues, és friki llegir-se llibres de 500 pàgines en un dia, és friki anar al cinema fins a 10 cops per veure "Luna Nueva" i si sorpren veure una biografia tan llarga com la de Luke Skywalker a la Wikipèdia, no cal més que veure la d'Eward Cullen o Bella Swan...

No entenc aleshores perquè aquelles nenes de 16 anys (o més) no són tant o més frikis que els seguidors d'Star Wars, i això que Star Wars és una saga que marcà una època, que porta viva des de l'any 1977, que ha rebut certs premis, i un llarg etcètera que la posa molt per sobre, de la saga Crepuscle.

Es per això que aquestos dies Vero i jo hem vist les 6 pel·lícules de la saga Star Wars, ens hem rigut, ens ho hem passat bé i hem gaudit de valent amb elles, però ni Vero ni jo, seriem capaços de veure aquestes pel·lícules 10 vegades al cinema, ni dormiríem a la porta de la llibreria que hi ha a prop del nostre pis si George Lucas decidís llençar el 7é episodi en llibre. Ens agrada Star Wars, però no som frikis

Parlant de música...

La nit del passat dijous, el meu amic Carlos i jo vam decidir posar en marxa un blog conjunt anomenat 45 revolucions. Ho vam decidir ràpidament, sense pensar molt bé el que ens suposava posar-nos de sobte a crear un blog sobre música alternativa, a compartir amb la resta dels nostres amics, la música que quasi diàriament descobrim.

En un principi em va semblar una tasca excessivament atrevida. La feina consistia no sols en trobar música, si no en explicar amb paraules el que és aquesta música, en poder escollir exactament la música que s'ha de penjar, si aquesta pot o no ser interessant per a la gent que llegirà el blog...

No obstant aquest cap de setmana, tant Carlos com jo ens hem sorprés de veure amb quina facilitat trobem un grup, i escrivim un post al blog, en resum i a grans passades, com de fàcil és trobar, si ampliem el nostre "zoom", música de qualitat, oculta moltes vegades, en pàgines web, en ràdios locals o alternatives, etc...

Aquest fet, i ja deixant de banda una mica el tema del nou blog, em va fer pensar com d'estrany o injust es el món de la difusió musical. Recorde que quan feia aquelles pràctiques interminables de cotxe per Alacant, setmanes abans de traure'm el carnet de conduir, la professora de l'autoescola sintonitzava la Cadena Cien. Aquesta emissora ens acompanyava durant les 5 hores de voltes que donàvem pels carrers de la ciutat. En aquestes 5 hores de música, (molts d'ells sense interrupció, com diuen), és probable que només escoltés 20 cançons diferents. Recorde perfectament que en el mateix matí, la cançó del Lobo de Miguel Bosé o Papeles Mojados de Chambao podien sonar perfectament 3 cops... per no parlar del No one d'Alicia Keys, aquest ja es va portar el premi ja que va tancar el programa matinal, i va obrir el següent... va sonar dos cops seguits... Hi ha música al món com per a estar-se mesos sense repetir una sola cançó i en canvi en un sol matí, la que es considera l'emissora musical número 1 del país havia repetit fins a 3 vegades la mateixa cançó.

Deixant de banda el tema dels dineres (tothom sap que aquestes llistes de reproducció venen dictades per les dicogràfiques i les distribuïdores, que paguen a les ràdios i a les televisions musicals perquè posen continuament la música dels seus "artistes"), m'agradaria parlar del tema moral, o més bé del tema de difusió. Generalment, a aquestes ràdios (on he dit Cadena Cien léase 40 Principales o Europa FM també) es posa una música d'un estil determinat, si bé amb certes variacions, la cosa no es mou massa del Pop comercial. De tant en tant, diuen que ajuden a les "noves promeses" posant algun tema. No cal dir que aquestes són les "noves promeses" del pop comercial, i sincerament, a una música tan plana, senzilla i repetitiva, un no sap distingir entre un novençà i un artista consolidat... Però què passa amb la resta? Que passa amb el pop pròpiament dit? el rock? (i que quedi clar que el Canto del Loco NO és rock), la música electrònica (no incloure en aquest grup el Reggaeton i aquestos darrers "bombazos del verano"), l'indie? el reggae? el jazz? el blues? Acàs han deixat d'existir? es van quedar ancorats als 80? no van passar la crisi dels 90? Aleshores perquè en un parell d'hores puc trobar música d'aquestos estils sense moure'm de la cadira?

He acabat per entendre que musicalment parlant, almenys a aquest país vivim a una dictadura de "lo comercial", on la música només es difon si genera beneficis, sense cap intenció cultural (i cal recordar que la música, principalment no és un negoci, és un art, és cultura) I curiosament la música que es difon, que anteriorment va ser inspiradora de forts moviments socials com els hippies o la Movida, ara és una música buida de contingut, amb lletres groseres, estúpides o irremeiablement repetitives. Amb ritmes fàcils, i majoritàriament generats per samplers, i amb "artistes" que no diferenciarien una negra d'una corxera. La música de la que els nostres pares se'n reien, és la que a nosaltres dia a dia, ens inculquen a tot arreu... I el que és pitjor... la gran majoria del món, baixa el cap i segueix la tendència...

L'inici del conte

Sempre he pensat que el punt més complicat d'escriure un conte, es escollir el principi. Perquè costa trobar un punt d'inici, perquè potser després tot va sorgint sol.

Perquè quan un sap que vol escriure un conte de cels estrellats, de somriures d'estima i complicitat, de paraules tendres i gracioses, de mirades que substitueixen a les paraules quan aquestes no calen, de llunes plenes i postes de sol; només queda la part més petita i més curta, però alhora més complicada: un punt de partida, un moment oportú, un lloc, una acció, una paraula... Llavors, a partir d'aquell instant, l'atzar i la màgia dels contes, faran la resta. I qui sap? potser es tracti d'un d'aquestos contes als que ningú li agrada arribar al final

Creuar el túnel del Mascarat

El túnel del Mascarat permet a l'autopista AP-7 creuar la serra de Bèrnia, barrera geogràfica que separa la Marina Alta de la Baixa. Quan es circul·la en sentit sud per l'autopista, el primer que es veu a la sortida del túnel és una preciosa panoràmica de la comarca. Per mi, creuar el túnel del Mascarat suposa tornar a casa, moltes vegades, després d'una llarga estada fora.

Moltes persones m'han dit que sóc un afortunat per viure a un poble com Altea, un poble de costa que, malgrat tot, ha sabut fer front a l'urbanisme desenfrenat, que conserva un casc antic preciós, platges verges. Potser jo quan estic alli, ni me n'adone de tot això, segurament perquè m'he criat en aquells carrers i ja no m'impressionen.

Aquest passat divendres, vaig creuar el túnel del Mascarat un mes i mig després de l'última vegada. Potser el fet de tractar-se del tercer any que ocorren aquestes coses, ja no em vaig emocionar tant com dos anys abans, però tot era qüestió de temps.

Aquell dissabte, vaig anar amb el meu amic Toni, al Palau. El Palau, és un auditori que es va constuir a Altea quan al PP li va agafar l'obsessió per convertir-la en "Capital Cultural del País Valencià. Amb capacitat per 1025 persones, és l'auditori més gran de la comarca i un dels més grans de la província. Durant els primers anys de la seva existència, el Palau costava un dineral al poble, i romania tancat gran part de l'any. Amb els canvis a la seva direcció, el Palau va donar un gir a la seva programació, fent-la més gran, i sobre tot, més diversa. Així es va demostrar que l'auditori no és només un lloc per la música de banda i la música clàssica, el teatre o la dansa, sinò que també és capaç de donar cabuda a concerts de música alternativa. Mark Olson i Jeff Tweedy foren algunes de les actuacions que es van fer en aquest sentit.

Com deia, el motiu pel que Toni i jo vàrem aparéixer pel Palau va ser un concert, de música alternativa, d'aquest pop culte com l'anomenen alguns, de lletres carregades de sentit, de cançons que semblen contes; actuaven els "Manel". No va ser només la seva música, ni la manera genial que van tenir de plenar amb so el Palau. Van ser també les petites històries que el seu cantant era capaç d'intercalar entre les cançons, històries que enllaçaven directament amb les lletres. Com amb un toc d'humor van fer participar al públic, primer convertint-lo en un improvisat trio de vents, i després convidant-lo a pujar a l'escenari a seguir amb estrofes inventades, una de les seves cançons. Un concert dels que es poden aplaudir amb força i raó

És estrany perquè no importa quantes vegades creue el túnel del Mascarat, sempre, quan torne cap a Barcelona, m'emporto a la maleta una nova sorpresa, com un nou capítol que s'afegeix a un conte, com dirien els "Manel", un que sembli impossible que pugui acabar