Músics, baixin de l'escenari

L'1 d'agost de 1981 un nou canal de televisió arrencava als Estats Units. La seua primera emissió fou un format que havia començat el seu apogeu, tant, que permetia obrir un canal dedicat sencerament a ell: el videoclip. MTV va programar per al seu naixement el clip de Video killed the radio star, popularitzat pel grup britànic The Buggles dos anys abans, i a ningú se li escapa que allò no va ser cap casualitat. El tema, tot i que el títol és prou descriptiu, narra la història d'un gran artista musical que veu truncada la seua carrera per un nou format, el vídeo, que desplaça al que fins aleshores havia estat el mitjà quasi únic per a la difusió musical: la ràdio. Aquesta efemèride, de la que prompte es compliran 41 anys, va ser un dels punts més remarcats en la transformació de la música en una disciplina dual, que combinava els estímuls auditius generats per la mateixa música amb els visuals provinents de les coreografies, els muntatges escenogràfics, els vestuaris, els videoclips, etc.

Aquesta petita introducció històrica té com a principal objectiu el fet de deixar clar que la combinació entre sons i imatges a les interpretacions musicals no és cap novetat. El que sí que sembla que ho siga és el debat que ha suscitat el fet que una de les artistes més influents del moment, Rosalia, haja decidit, en la seua gira Motomami, deixar de banda un d'ells. A la gran majoria del seu show, la cantant catalana només interpreta en directe la seua veu, sobre una base musical pregravada que es reprodueix des de la taula de control. Com si fos una versió nova d'aquell popular missatge d'avís que el gran Constantino Romero repetia als atletes a la gala de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92: "músics, baixin de l'escenari", Rosalia prescindeix dels instrumentistes al seu show. Sols en contades ocasions el públic pot identificar l'instrument, siga analògic o digital, que genera la música que escolta. 

De tot açò s'ha muntat un enrenou ben gran, supose que també amplificat pel fet de viure en una època on qualsevol debat es veu elevat a la categoria de baralla, i on els insults i les desqualificacions fan front als elogis i adulacions categòrics que tanquen qualsevol porta a la crítica. L'últim a sumar-se a aquest debat ha estat el també músic Leiva que ha declarat que aquest debat "ja cansa" i que sols veu "enveja" en aquells que l'alimenten. 

Sobre el tan gastat recurs a "l'enveja" per tractar de justificar qualsevol crítica negativa a una artista influent no em pronunciaré, no crec que calga. Sobre si el debat cansa, ho faré una mica més. No es tracta de Rosalia només. Avui dia, un dels festivals més coneguts del món, el Tomorrowland, es basa en la successió d'espectacles musicals interpretats per DJ's, on l'únic treball musical que el públic experimenta en directe és el fet que un músic (sovint referit amb l'apel·latiu de "productor"), mescle una sèrie de pistes pregravades, algunes de les quals ni tan sols han estat creades per ell. És el DJ un fenomen nou? No, que va! El que és innovador és el fet d'haver-lo pogut traure de les discoteques fins als grans escenaris, cobrint la mancança d'una reproducció de música en directe, amb un espectacle visual de dimensions bíbliques. Els escenaris dels festivals d'aquesta índole són autèntiques obres d'art i d'enginyeria, acompanyats amb unes pantalles enormes, espectacles pirotècnics i altres estímuls visuals. Per què Rosalia no pot fer el mateix? Per què obre tant un debat el fet que ho faça?

Leiva diria que per enveja, però jo crec que és una altra cosa. Rosalia no és només una artista exitosa. És també una artista de qualitat a la manera tradicional del terme. Negar les capacitats, tant vocals com compositives, que ja ha demostrat, seria absurd. Entenem que un DJ baixe als músics, ja que no farien més que un paripé. Entenem fins i tot que alguna boyband de principis del 2000 s'atrevís a fer-ho, perquè, siguem sincers, ningú anava a veure als N'Sync per escoltar un piano arpegiat en directe. Però Rosalia podria tenir-los allí perfectament, no ho fa, simplement, perquè no vol. I això, per la seua consideració com una artista enorme, sembla que resta valor a la seua base instrumental i alhora alimenta tant als crítics com referma als seguidors. Fins i tot les grans solistes s'han fet acompanyar sempre d'excel·lents músics per als seus directes, i ella no era cap excepció quan tocava amb Raül Refree abans de tota aquesta voràgine d'èxit. Què ha canviat?

Hi ha qui podrà dir que la seua veu basta, qui al·legarà que el que hi ha és un culte al mite, de la mateixa forma que ocorre amb altres ídols de masses, on la seua presència física ho és tot. Hi ha també qui dirà que el que fa Rosalia és un espectacle principalment visual. De la mateixa forma que hi haurà qui diga que un concert musical on la música no sona en viu és una enganyifa, que per a això ja estan els musicals. O que és una llàstima que l'apreciació del públic en una cançó popular se centre exclusivament en la veu i abandone el gust pels riffs o els motius musicals que avui dia ens permeten reconéixer centenars de cançons sense necessitat d'escoltar al vocalista. I segurament, tots tinguen raó, perquè el debat i la controvèrsia sobre una obra forma un part important de l'apreciació de l'art. Negar-lo o tractar de convertir-lo en una guerra de desqualificacions seria un error.

Si em demaneu la meua, opine que l'evolució és lògica i que és inevitable que els espectacles musicals s'òbriguen cada vegada més als estímuls visuals. No obstant això, crec que seria una pena que açò s'aconseguís en detriment d'una de les coses que considere més plaents i més característiques d'un concert en directe: veure i escoltar a un músic fer la seua feina allà davant, tocant per a tots nosaltres. I, al marge del que es diga, ho trobe perfectament compatible. Crec que no li fem cap favor als músics, i al reconeixement que la seua encomiable tasca mereix, si els baixem de l'escenari.

La menstruació i l'educació

Més o menys per aquesta època de l'any però al 2003, van arribar unes caixes curioses a classe. Per aquell aleshores jo estudiava 2n de ESO, teníem, o estàvem a punt de complir, 14 anys. Recorde aquelles caixes com recordes anècdotes que feien diferents determinats dies a l'escola. La psicòloga obrí les caixes, plenes de llibres, i ens repartí un a cadascun. Als xics se'ns donava el llibre sense més. A les xiques, amb el llibre hi venia una altra caixeta plena de regalets. El llibre tractava sobre els canvis del cos a l'adolescència. Era un llibre gruixut, que dedicava als canvis masculins només un petit capítol a l'inici. A partir d'allí i en el 90% de llibre que quedava, parlava dels canvis femenins, posant un émfasi brutal en la menstruació. El llibre estava editat (si no recorde malament) per Ausonia i la caixeta que sols se li entregava a les xiques portava compreses, promocions i "merchandising" d'Ausonia. No ens van fer cap xerrada ni explicació. Ens instaren a portar-nos el llibre a casa i llegir-lo.

Pensar que un xic de 14 anys, per iniciativa pròpia, va a llegir-se un llibre sobre la menstruació ple de referències publicitàries als productes d'Ausonia, utilitzant el truc d'emmascarar-lo com un llibre sobre els canvis a l'adolescència devia ser una bonica utopia. Alguns companys, recorde, el van tirar a la paperera només eixir de classe, altres protestaren: "Nosaltres també volem regals, si elles tenen compreses nosaltres volem condons" com si l'equivalent masculí a la compresa fos el preservatiu, o com si el fet de voler tractar un tema que afectava a les dones obligués a compensar-nos tractant sobre cap altre que afectara als homes.  Aquell llibre va ser tota la informació sobre la menstruació que se'ns donà a classe, tant a xics com a xiques, durant tota l'etapa escolar.

Vull pensar que la cosa en tots aquestos anys ha canviat una mica, sincerament ho desconec. Però és important remarcar que l'única institució que a nivell escolar va informar a les meves companyes sobre la menstruació fou Ausonia, i ho va fer a través d'un llibre editat per ells mateixos.

Es curiós també com no se'ns despertava als xics cap interés per aquest tema, com si el fet de no patir la menstruació volgués dir que no haguérem de saber res sobre ella. Clar que des del punt de vista mercantil, nosaltres no érem potencials clients d'Ausonia, pel tant es solventava la papereta incloent un parell de pàgines sobre els péls a les aixelles i la nou de la gola. Per a nosaltres la menstruació seguia sent un tema científic que s'explicava a Ciències Naturals, una cosa tan llunyana que ens indignàvem quan una companya demanava anar al bany a meitat de la classe i a ella sí que li deixaven eixir. No ho enteníem, però es que la menstruació era un tema "només per a dones".

No pot ser que una empresa privada, amb clars interesos en la venda de certs productes, sigui l'única encarregada de donar la informació sobre la menstruació a les adolescents als instituts. Ha de ser un organisme públic independent qui ho faça, sols així ens assegurarem que la informació que reben es completa i imparcial. Sembla contradictori com durant l'època escolar se'ns donaren diverses xerrades sobre l'ecologisme, la gestió de residus i el reciclatge, i no obstant no se'ns informà sobre mètodes alternatius a les compreses i tampons

Qualsevol que haja passat per les situacions que jo vaig viure durant la meva etapa escolar entendrà el que ahir denuncià la CUP de Manresa, inclús es lamentarà perquè en 13 anys les coses no semblen haver canviat gens. Però el que fa més necessari aquest canvi són titulars com els que "El Mundo" o "Las Provincias" han dedicat a aquesta notícia, fets des de la més profunda ignorància sobre el tema. Com bé es diu moltes vegades, la ignorància es cura a l'escola.

Guanyar o perdre

No són pocs els que la setmana passada, encara a l'espera dels resultats del referèndum escocès, afirmaven que, passara el que passara, els sobiranistes guanyarien. Si guanyava el sí aconseguirien la independència, i si guanyava el no, aconseguirien una autonomia major. Això venia després de recordar que l'inici d'aquest procès va estar marcat per una negociació on el líder sobiranista escocès, Alex Salmond, li va demanar al primer ministre britànic, David Cameron, un referèndum per decidir si Escòcia assolia un grau d'autonomia major dins el Regne Unit. Cameron va accedir sols si aquest referèndum es votava el "o tot o res", o quedar-se com ara, o independitzar-se completament del Regne Unit.

Hi haurà qui pense que Cameron era un boig, però no ho era tant, o almenys no ho semblava tant per aquell aleshores. En democràcia no hi ha major legitimitat que la que ve de les urnes i per aquell temps, el No a la independència d'Escòcia arrassava front al Sí. Per a Cameron, era l'oportunitat perfecta per carregar-se les aspiracions escoceses d'una manera tan democràtica i fotogènica com un referèndum.

Amb el pas dels mesos, les postures es van equilibrar fins al punt que cap enquesta podia determinar qui dels dos bàndols guanyaria el referèndum. Cameron va veure com el tret podria sortir-li per la culata. Els escocesos, que sols volien una autonomia major, acabarien assolint l'autonomia completa! Recordant aquelles peticions de Salmond, Cameron va invocar durant les últimes jornades prèvies a la votació una sèrie de reformes per donar més poders a Escòcia. Una mena de, "si us quedeu, us donaré el que vulgueu"

En l'etern paral·lelisme entre aquest procés i el que enfronta a Catalunya amb Espanya, s'ha dit que el Regne Unit ha donat una lliçó democràtica a Espanya. No estic del tot en desacord ja que no calia que açò haguera passat per veure que en qüestió de democràcia els britànics ens golegen. Però així i tot no crec que la diferència en la voluntat de negociar d'ambdós països siga, almenys no en la seua totalitat, deguda a un qüestió de cultura democràtica. 

En primer lloc, a Rajoy els catalans no li demanen major autonomia. O almenys ja no. Ja ho van fer aprovant un estatut al 2006 i ell es va posar a recollir signatures per derogar-lo i hi va interposar un recurs als tribunals que acabà tombant-lo. Ara que ell és president, els catalans són els que li demanen el "o tot o res" i ell no pot acceptar-ho. No pot acceptar-ho perquè li passa el contrari que li passava a Cameron. Coneix les enquestes, les votacions a les eleccions, la configuració d'un Parlament de Catalunya més sobiranista que mai, veu les mobilitzacions al carrer cada diada. Sap que si permet convocar el referèndum li tocaria fer una bona campanya pel No, li tocaria capgirar la situació a Catalunya perquè de moment perd el partit per golejada i li queden 10 minuts per resoldre'l. En definitiva, la legitimitat que atorguen les urnes no és tan bonica quan no te l'atorguen a tu.

I és aquest el veritable problema. Fa ara 23 anys, al 1991, Lituània va votar a un referèndum il·legal la seua independència. Per aquell aleshores, la dreta espanyola defenia el dret a decidir de Lituània (no deixa de ser curiosa la crònica que un tal Hermann Tertsch va signar per a El País) sense parar-se a comentar que el referèndum era il·legal. Clar és que en aquest cas, l'Estat del qual es volien independitzar era la URSS, els vells enemics comunistes, i per tant els lituans sí que mereixien aquest dret. "Els enemics dels meus enemics són els meus amics" dirien alguns.

Per tant el problema no és que no hi ha una via legal posible, ni cap espai per posar-se d'acord. El problema tampoc és que això que els catalans demanen, allò de votar només ells i no tot el conjunt de l'Estat, siga un dret que no els correspon i que no se'ls hi pot donar. El problema és que la democràcia només "mola" si et dóna la raó. I per a mostra dos botons:

El primer escenari és una Catalunya on les diades són festes plenes de banderes catalanes i espanyoles (una cosa similar al que passa els 9 d'octubre a València per fer-vos una idea). En aquesta Catalunya, on es veu clar que la majoria està en contra de la independència, Mas viatja a Madrid per demanar un referèndum. Veuríeu que ràpid li deien que sí, li donaven les competències i no els importaria que només votaren els catalans.

El segon escenari, i aquest sí que es difícil d'imaginar però us demanaré un esforç, és un Gibraltar que vol ser espanyol. I ho vol decidir mitjançant un referèndum després de demostrar diverses vegades al Regne Unit que la majoria dels seus habitants volen deixar de ser britànics per ser espanyols. El Regne Unit s'hi oposa i diu que la Constitució Britànica no ho permet, ja que veu que va a perdre. M'agradaria veure com el govern espanyol s'alçaria per defendre davant la comunitat internacional el dret a decidir dels gibraltarenys.

Ja ho deia aquell xiquet en aquella pel·lícula quan li preguntaven perquè no li agradava jugar al futbol i ell contestava: "perquè mai guanye"

6 de cada 10

El 13 de setembre de 2009, un petit poble d'uns 8.000 habitants captava l'atenció de la gran majoria dels mitjans de comunicació de l'Estat. A Arenys de Munt, a la comarca del Maresme, es celebrava la primera consulta popular sobre la independència de Catalunya de la història. Els resultats d'aquella votació van ser ben clars: Un 96% dels vots van ser per al "Sí" a la Independència, mentre que només un 2% van ser per al "No". Una vegada remarcat el caràcter no vinculant d'aquell referèndum, l'estratègia per treure pes al resultat que va dissenyar la premsa espanyola es va centrar en la dada de participació: No va passar del 41%. Aquest fet donà peu a que molts mitjans afirmaren que sols aquells que estaven a favor de la independència s'havien mobilitzat, mentre que els que hi estaven en contra, no havien cregut oportú participar degut a que era una consulta sense vinculació i que a més havia despertat moltes polèmiques. Es deia doncs que aquell 96% de vots no era representatiu, ja que la majoria de la població havia optat per no votar.

Aquella va ser la primera vegada que vaig veure a la premsa espanyola centrar-se en la participació d'una votació, justificar l'abstenció i inclús dotar-la d'una afinitat i un discurs polítics. No hi havia en aquell moment ningú que recordara que a l'abstenció hi ha des qui no creu en el sistema i no hi vol participar fins algú que aquell dia està de vacances o té coses més interessants que fer. Simplement es va decidir prendre com a invàlids els resultats d'una votació on 6 de cada 10 votants havien decidit no participar.

Tota aquesta història m'ha tornat a la memòria quasi 5 anys després, mentre vaig mirant els sondejos que els mateixos diaris publiquen sobre les properes eleccions europees. Mentre concentren els titulars en qui dels dos grans partits guanyarà les eleccions, li donen una mínima importància a la dada de participació. Curiosament és la dada en la que més d'acord estan tots ells: al voltant d'un 40%. I ara sóc jo el que em pregunte: Es poden prendre com a vàlids els resultats d'unes eleccions on 6 de cada 10 votants decideixen no participar?

... i per què?

La regla de les sis W és sagrada en àmbits com el periodisme, l'investigació científica o l'escriptura. Ens l'ensenyen ja de ben nanos quan estudiem primària i comencem a redactar textos. Bàsicament ennumera les 6 preguntes a les quals un article ha de respondre per tal de narrar els fets de manera completa. Aquestes 6 preguntes són Qui? On? Què? Quan? Com? i Per què? No són preguntes a l'atzar, se suposa que són els 6 dubtes principals que té una persona quan vol conéixer una història. Es presuposa que el fet de no respondre a una o més d'elles pot crear una sensació de buidor o de desinformació.

El passat 22 de març, després de la manifestació de les marxes de la dignitat a Madrid, els informatius mostraven imatges d'un grup de persones encaputxades enfrontant-se a les UIP's, popularment coneguts com antidisturbis. En elles véiem com, a diferència del que sol ser normal, la policia semblava estar perdent la batalla. Aquells que tantes vegades prenien el control del carrer mitjançant la violència estaven rebent una bona dosi de la seua medicina: pedrades, cops de peu, bastonades contra vehicles policials... Què feien ells? Doncs poc més que córrer i protegir-se amb els seus escuts. I és una llàstima, per una vegada que les seues pilotes de goma, les seues porres i les seues càrregues brutals hagueren semblat legitimades, no les van fer servir. Les notícies ràpidament responien al Qui, uns grups organitzats provinents en la seva majoria de Galícia. També a l'On i el Quan, a Madrid i durant la nit del 22 de març. Les imatges per sí soles permitien esbrinar el Com i el Què. No obstant, ningú, a cap mitjà de comunicació va voler contestar a la 6ena pregunta: Per què? Què fa que una manifestació pacífica acabe desembocant en eixes imatges? Què va passar entre el final de la manifestació i aquells atacs? Ningú ho aclaria, i encara més greu, cap periodista s'ho preguntava.

Curiosament, quan un vol esbrinar el per què d'aquella situació i busca les respostes és quan entén molt millor el que va passar després. Quan les notícies tractaven d'evitar respondre al per què aconseguien amagar un munt d'informació al ciutadà, l'informació justa per poder fer-lo creure que els policies eren les víctimes de tot allò. Amagant el per què s'amagava que la policia va carregar contra la concentració pacífica entre 30 i 20 minuts abans que aquesta esgotara la seua autorització. Curiosament, a temps de gravar imatges violentes que pogueren arribar als informatius de les 9 de la nit. S'amagava que aquesta càrrega es va fer amb la col·laboració de nombrosos encaptuxats violents que eren en realitat policies infiltrats i que s'encarregaven d'intentar rebentar la pau de la manifestació provocant i alentant els manifestants. S'amagava també que a la càrrega es van emprar pilotes de goma i inclús gasos lacrimògens (els quals feia dècades que no s'empraven a Espanya a les manifestacions). Curiosament, aquestos fets no van ser redactats conjuntament amb els posteriors tot i que eren necessaris per poder entendre-los.

Ja amb el pas dels dies van anar apareixent casos que semblaven sorgir del no res. Com el d'aquell jove de 19 anys al que el seu pare va trobar a l'hospital amb una ferida de pilota de goma al seu cap. Dos policies l'havien deixat allí sense ni tan sols identificar-se. Els metges asseguraven que el cop no havia estat mortal de miracle. I ja més recentment el del jove que va perdre un testicle i un altre que va perdre la visió d'un ull, els dos per impacte de pilotes de goma. Encara així, sembla que ningú a aquestos mitjans s'ha preguntat d'on han eixit aquestes ferides de pilotes de goma si els policies "suposadament" tenien l'ordre de no disparar-les? No deu ser que aquestos ferits no són els que podem veure a les famoses imatges? No deu ser possible que davant aquesta brutalitat, els grups radicals entengueren que era el moment idoni per contraatacar? No deu ser aquest el per què del que va venir a continuació?

I podria haver més. Per què la policia va carregar amb tanta violència davant una manifestació pacífica quan encara tenia permís per estar allà? Per què es va emprar tota la força possible contra el grup pacífic? Per què no van fer servir els mateixos efectius contra els radicals? No són suficientment valents? No estan acostumats a rebre resposta? Era una ordre que venia de dalt per tal de donar l'imatge perfecta de corderet degollat? I seria molt interesant saber-ho, ja ho diu la regla, és necessari per poder conéixer la història completa. No obstant, sembla que al periodisme d'avui dia se li obliden fins i tot les normes més sagrades.

Què pretén "Operación Palace"?

Ahir, sobre les 21.45 de la nit em trobava, com la majoria de vosaltres, completament bocabadat pel que el documental "Operación Palace" ens estava contant sobre el cop d'estat del 23-F. No obstant, va haver un moment d'aquell relat que em va fer "caure del burro" i endevinar per on anaven les intencions de Jordi Évole. Aquell moment és en el que s'insinua que el muntatge anava a ser dirigit per un director de cinema, concretament Jose Luis Garci. En aquell punt vaig entendre que les coincidències amb el fals documental francès "Opération Lune" ("Operació Lluna") eren massa com per ser casuals.

En aquell fals documental de l'any 2002, el canal de televisió francès ARTE tractava d'explicar que el viatge a la Lluna de l'Apol·lo XI era un muntatge orquestrat pel govern de Nixon i que les imatges que s'havien mostrat al món havien estat gravades a un estudi de cinema sota la direcció del famós cineasta nord-americà Stanley Kubrick. Al documental apareixen testimonis de primer nivell com el propi Buzz Aldrin (qui acompanyà a Neil Armstrong en aquell primer passeig sobre la Lluna), el director de la CIA d'aquell temps o la vídua de Kubrick. Al final del documental, i mentre es reprodueixen els títols de crèdit s'aclara que tot el que es diu és fals i es veuen certes "tomes falses" dels entrevistats rient-se durant la gravació.

"Operación Palace" és una adaptació calcada d'aquest documental al 23-F. I si bé en la seua forma pot semblar una bona adaptació, ja que es tracta en ambdós casos de fets històrics que porten lligades moltes sospites, pot no ser del tot correcta la seua intenció final. "Operació Lluna" es basa en la teoria de la conspiració que sempre ha envoltat el programa Apol·lo i les nombroses acusacions de falsificació. Pren alguns dels arguments dels conspiranoics, els enllaça en una història que pot resultar creïble i mostra als principals implicats reconeixent aquesta nova versió de tal forma que aconsegueix que els partidaris del muntatge es freguen les mans amb el que és, a totes llums, el reconeixement de la seua veritat. Finalment, en un gir inesperat, afirma que el muntatge és en realitat el propi documental i que per tant, no hi ha manera de donar veracitat als arguments de la conspiració si no és falsejant la pròpia història i enganyant als espectadors. És un intent de posar fi als dubtes i acceptar la versió oficial que posa en ridícul a tots els defensors del muntatge. Era, i així es va comentar, un "si us hem enganyat nosaltres, com podeu assegurar que no us han enganyat els que han posat en dubte la versió oficial?". El tema de la Lluna té ja pocs secrets per descobrir. Tots els arguments que denuncien un possible muntatge han estat rebatuts per científics arreu del món i sempre s'ha assumit que molts d'ells neixen del desconeixement general de la ciència per part de la població i la dificultat d'aquesta per assimilar com a real un viatge a la Lluna, que sembla tret d'un argument de cine de ciència-ficció. Era doncs un intent d'aprofitar aquesta predisposició a creure's qualsevol cosa que no fora la versió oficial, per absurda que semblés, i la manca de coneixements sobre la matèria per part del públic la que va permetre que aquell documental fora un èxit rotund (és a dir, que molts caigueren en la trampa) i esdevingués tota una icona del gènere.

Amb el seu "remake en clau espanyola" Évole pretén, o almenys sembla que pretén, l'efecte contrari. Al final del documental, denuncia que ha estat possible escriure tot aquest guió i fer caure en ell a molts dels espectadors perquè encara no es coneix tota la veritat del succés. Mostra al final que documents de gran importància, com el sumari del judici, estan classificats per un temps de 50 anys (això és fins 2031) o fins que passen 25 anys de la mort de tots els processats (que seria encara més tard ja que per exemple el propi Tejero encara passa els estius a Màlaga). Aquest fet dona a entendre a l'espectador que molt gros ha de ser el que encara no es coneix per a que es guarde en secret amb tant d'esforç. Inclús al debat posterior, un historiador reforça aquesta idea comentant que els registres de les telefonades del Congrés d'aquell dia també continuen classificats. Évole doncs no busca l'objectiu que tenia aquell "Operació Lluna", no pretén deixar en evidència a aquells que dubten de la versió oficial del 23-F, tot el contrari. Pretén denunciar la feblesa de la versió oficial, dir que encara queden molts interrogants per contestar i que sembla que no volen ser contestats. El problema és que ho fa de la mateixa manera que ho va fer ARTE, i per tant, aconsegueix també el que els francesos pretenien amb el seu documental. De forma inconscient, o no, "Operación Palace" posa en evidència a tots aquells que dubten de la versió oficial (com ho feia "Operació Lluna") de tal manera que no m'estranyaria que la resposta per part dels monàrquics o dels "pro-versió oficial" a qualsevol intent de sospita a partir d'ara fora "ja, i tot això ho va dirigir Garci no? haha" En gran part, elimina la boira que sempre ha envoltat aquella versió titllant de "disbaratades" les altres versions, i això no sembla ser el que Évole diu que pretenia. És per això, per la gran diferència d'intencions entre ARTE i Évole i el seu equip, que em mosqueja que s'haja fet un calc tan perfecte d'aquell documental, i que em faça pensar que no és ni de lluny la millor manera per denunciar l'opacitat que pesa sobre el 23-F. O que potser, les intencions no foren tan diferents.

Resposta oberta a Javier Cárdenas

Avui en obrir Youtube m'ha aparegut el video de 5 minuts on el periodista d'Europa FM, Javier Cárdenas, dona la seua opinió sobre el procés independentista de Catalunya. És un video que he vist compartit prou vegades al canal de notícies del Facebook i sincerament no puc entendre per què. I és que si aquest "manifest" és tot el que tenen els "unionistes" per contrarrestar el tarannà sobiranista català, com diria aquell "apaga y vámonos".

Senyor Cárdenas, si no fos perquè parla en primera persona quan fa referència "al 40% de catalanes que no queremos la independencia" no se sabria si el seu missatge va en contra de la independència. En cap moment vosté planteja una crítica a l'ideari independentista, ni tan sols recorrent als tòpics catastrofistes. No senyor, vosté centra la seua crítica en certes persones (i mitjans) que considera abanderats de l'independentisme. Aquestos són: Artur Mas, la Vanguardia i Pilar Rahola. Aquest és, des del meu punt de vista, la suposició que desfà tota la seua argumentació. Creu que Artur Mas, la Vanguardia i Pilar Rahola són representants de TOTS els independentistes catalans? Creu que descalificant-los a ells rebateix l'argumentari independentista? De veritat?

En primer lloc vosté diu que com és possible que cap mitjà diga que aquesta venada nacionalista que li ha entrat al senyor Mas és per tapar la seua gestió. Home, senyor Cárdenas, cap mitjà informa d'això perquè aquesta afirmació no deixa de ser una opinió, que pot quedar bé com a editorial d'un diari però que no té ni cap ni peus com a notícia de portada. I de fet, no són pocs els mitjans generalistes espanyols que han publicat editorials amb aquesta teoria. De veritat es pensa que a Catalunya només es llig la premsa catalana? només es veu la TV3? de veritat és vosté català?

Em basaré en el darrer sondeig oficial publicat el 22 de novembre de 2013 sobre Catalunya. Aquest sondeig diu que CiU perdria entre 16 i 14 diputats. Si els sumem als 12 que va perdre a les el·leccions del 2012 podríem dir que des que va fer el seu gir cap a la independència, el partit del senyor Mas ha perdut entre 26 i 28 diputats. Creu que el senyor Mas utilitza l'independentisme en clau el·lectoralista? Doncs li està anant francament mal!

Sobre la senyora Rahola, en la que vosté centra una bona part del seu discurs, sols li diré que estic d'acord amb vostè en que no pot erigir-se com la veu dels catalans. De la mateixa forma que vostè tampoc pot erigir-se com l'únic intel·ligent dels catalans, mentre diu que tot el que ve de Catalunya per part dels partidaris de la independència és fals. Entre d'altres coses perquè diu que els mitjans no representen al 40% de catalans unionistes i per molt que he buscat, no trobe eixe 40%. Si ens fixem en la composició actual de les Corts, un 35,5% dels escons representen a partits unionistes (comptant entre ells al PSC, que no se sap mai bé per on va i que té en El Periódico de Catalunya un bon aliat). Si apliquem el sondeig, aquesta xifra baixa fins al 31,1% en tan sols un any! Si ens fixem en el que el sondeig diu sobre la resposta al referèndum (que seria la millor manera de mesurar quants catalans estan en contra de la independència) sols un 22,1% votaria "No". Per tant aquell 40% al que vosté fa referència sembla existir només al seu cap... Tampoc li pot recriminar a la senyora Rahola el que faça per un xec quan tots coneixem el flac favor que li ha fet vosté al periodisme presentant-nos a gent com Carmen de Mairena o el Pozí a canvi d'un xec.

Finalment, ens regala un pamflet publicitari digne de campanya a favor de Ciutadans. Deixant de banda que el fet d'asumir una propaganda tan bestial dins un discurs pot desacreditar el que s'ha dit abans, vostè ací tampoc diu coses amb massa trellat. En primer lloc diu que ningú parla d'Albert Rivera. No? de veritat? Actualment Ciutadans és la 6ena força de les corts catalanes, podria dir-me el representant de la 6ena força més votada al Parlament Espanyol? Podria comptar les vegades que el trauen als mitjans? Ho dic perquè és el representant d'Amaiur... I així i tot, el senyor Rivera no para d'eixir a la tele, tant als mitjans catalans com espanyols. Vosté diu que hauria de ser així perquè els sondejos el situen com la força que més creix. Segur? Si prenem créixer com sumar major nombre de diputats, el partit que més creix és Esquerra que guanyaria entre 16 i 18 diputats front Ciutadans que només guanyaria entre 6 i 8. Si per contra prefereix que entenguem crèixer com sumar major nombre de diputats en funció dels que ja es tenen, el que diu vostè quan afirma que Ciutadans duplicarà els seus escons, el sondeig tampoc li dona la raó. En aquest cas el partit que més creix és la CUP que creix un 133% (obtè més del doble dels escons que va obtenir al 2012). El segon és Esquerra que creix un 80%. Cal anar al tercer lloc per trobar a Ciutadans que creixeria un 77%. Quantes vegades veu vostè als representants de la CUP als mitjans? I això que és el partit que més creix a Catalunya i que més clarament aposta per la independència! De fet, es mire com es mire, els dos partits que més creixen a Catalunya són precissament els més marcadament independentistes!

La meua conclusió els que els seus 5 minuts sobre Catalunya no diuen res de nou, no aporten cap dada nova i que moltes de les que aporten no són del tot certes. Hi ha massa coses que em fan pensar que aquest missatge ha adquirit la dimensió que ha agafat per tractar-se vostè, senyor Cárdenas, d'una persona molt coneguda en tot l'Estat i per gaudir com gaudeix d'un micròfon al seu servei per a dir el que li vinga en gana. Encara així segurament trobarà molts seguidors i gent que li donarà la raó (alguns com els membres de Ciutadans li donaran inclús les gràcies per la publicitat electoral gratuïta que els hi fa). Però aleshores recorde que amb el seu discurs, ple d'arguments subjectius i dades falsejades, no fa més que enganyar des d'un mitjà de comunicació, que és precissament una de les coses que vostè denuncia que ocorren a Catalunya.

Per si algú vol veure el vídeo, el pot trobar ací http://www.youtube.com/watch?v=eEQmJw0qoLY